TRIA D'ARTICLES

DESTRUINT LIDERATGES I CREANT-NE D'EFIMERS

CURTA MEMÒRIA HISTÒRICA

Pot ser molt més llarg però de moment Ras i curt

La feina dels "trolls" i els contraris polítics, sobre tot espanyolistes (però no només malauradament), aconsegueix fer la seva feina sobre tot en els no informats o en els "liristes" de bona o mala fe.

El M.H. President Artur Mas guanyà dues eleccions seguides i li van muntar, els d'ER i els sociates, dos tripartits, ara caldria recordar els insults i improperis que li van fer però seria tant llarg que no hi cabria.

Malgrat estar relegat a l'oposició amb el segon tripartit aprovà el nou projecte d'estatut amb el d'ER (?) i els socialistes.

Guanyà unes eleccions portant en el programa "el pacte fiscal" (qui el coneixem sabem el per que), intenta pactar el pacte fiscal i la resposta dels espanyols com sempre és NO (20 de set. 2012), aleshores canvia a independència i llogicament convocà noves eleccions, puix ha canviat el programa - més honestedat no pot ser!

Som un grup de persones que cada vegada que hi havia manifestacions en favor de la independència de Catalunya o similar, hi érem presents. Mai varem sobrepassar les 20.000 o 25.000 persones fins el de juliol del 2010. Quan en aquestes convocatòries s'hi va afegir oficialment CDC, amb el M.H. President Mas a favor, aquestes manifestacions varen començar a augmentar en la seva participació fins passar del milió de persones manifestant-se.

Fou el M.H. President Mas qui va recollir les demandes d'aquestes multitudinàries manifestacions exigint el corresponent referèndum i el va fer, el del 9N amb ER i IC en contra i exigint el tipus de pregunta.

Podria continuar, parlant de les exigències dels nens i nenes de les CUP per exemple, o explicant qui li va proposar al M.H. President Puigdemont que ho fos ell.

Podria continuar palesant la quantitat d'improperis contra ell per part de l'oposició espanyolista i per part dels espanyols però seria també tant llarg que no hi ha prou espai.

Aquells que avui estan en contra d'ell són persones que s'han cregut tots els improperis esmentats (o "trolls" i/o opositors intencionats) i sense informació o amb informació intencionada intenten menystenir-lo una altra vegada. Ell és un home amb honor d'honor i aquests essers bípedes que l'insulteu, que  li falteu al respecte i que el critiqueu mentint no en teniu gens d'honor!

No hi estic d'acord en absolut, em sembla que ho som especialistes en enderrocar líders o fem cas als que ho volen fer amb els nostres.

Una mica més llarg

No fa tan de temps en un viatge a Israel en una visita a Jerusalem un culte guia jueu ens comentava un assumpte, ara no recordo de que es tractava, i en referir-se a polítiques o decisions equivocades va referir-se a Herodes el Gran que en aquella ocasió es va equivocar en la decisió que va prendre. Per a ell Herodes era el seu Rei, d'això se'n diu memòria històrica de debò. Entre moltes altres coses segurament aquesta mentalitat de llarga mirada els ha dut a la Independència.

Explico aixó per que en un debat discussió amb un conegut m'ha dit que Pujol i Mas son el passat, coincidint amb els nens de les CUP clar, recordeu passar en Mas a la paperera de la història, doncs aquest el mateix.

Jo vull dir-li que per a mi el passat i no massa conceptualment llunyà és des de Ramon Berenguer IV passant per Pere el Cerimoniós, Jaume Primer el Conqueridor etc.

Sense Pujol no ens quedaria ni llengua ni país! L'alternativa era Psc-Psoe!

Des de la curta mirada no és pot construir res sòlid. A aquesta manera de pensar cal demanar-los que deixin pas.

Davant els darrers aconteiximents PdCat - Junts, el M.H. President Artur Mas és a l'altura que cal. Quin nivell polític, valguem Déu! Xapó, President!

Resum roda de premsa del M.H. ARTUR MAS

El motiu del meu silenci era no perjudicar un possible acord. Jo volia i vull l'acord.

M'interpel·len fets i decisions transcendents que passen.

Puigdemont van decidir deixar el partit que ells havien fundat per anar a un altre espai polític.

Una remodelació del Govern que deixa fora el Pdecat. No és una decisió ni neutre ni gratuïta. Que porta conseqüències.

Jo no m'integro a Junts perquè, després de 30 anys de treballar en projectes de suma i integració, no puc acabar la meva carrera política en un projecte que pot portar al trencament.

Jo no acabaré la meva trajectòria política avalant una separació

No marxo del Pdecat. Sóc on era. Em quedo, com molta gent. No és un projecte antic que ha caducat. El vam crear fa 4 anys. Puigdemont i jo hi érem.

Vam crear un partit soberanista de carril central. Que defensi el dret a l'autodeterminació. Que lluiti per aconseguir l'estat català independent. Gent amb sensibilitats diferents

COMENTARIS PROPIS:

Impecable i implacable president Mas. Molt clar i conseqüent amb la seva trajectòria política . No s'afegirà mai a una proposta de trencament. Però tampoc anirà en contra de forana explícita del president KRLS que va ser proposta d'ell .

Sempre un projecte de suma, no de resta

Importantíssim unitat del projecte soberanista, del contrari no serem creïbles

Crec que amb molts de vosaltres ja vàrem comentar que si no érem capaços d'arribar a un acord poca cosa podríem anar a oferir a la ciutadania sinó només oferíem avantatge a l'adversari.

https://www.lrp.cat/opinio/article/1849823-el-bolero-d-artur-mas.html

Introducció a aquest article:

EL BOLERO D'ARTUR MAS

Carles Ribera El 129è president es mereix tot el respecte pel que ha fet i també pel que no farà a partir d'ara

Artur Mas passarà a la història no només com l'home que va fer possible la primera consulta per la independència de Catalunya, sinó que, inhabilitat com a organitzador del 9- N, figura en la llarga llista de líders represaliats per l'Estat espanyol. Un polític que durant una dècada llarga (2003-2015) va guanyar totes les eleccions a les quals es va presentar com a candidat a la presidència, que malgrat això només va aconseguir governar cinc anys pelats i que va ser l'artífex del fenomenal viratge cap a l'independentisme de l'electorat de centredreta. Amb aquest full de serveis, cap patriota en ple ús de les seves facultats mentals pot retreure res a Mas per haver anunciat el seu pas enrere en la construcció de Junts per Catalunya. Un respecte.

Es mereix tot el respecte pel que ha fet i, sobretot, en les actuals circumstàncies, també pel que no ha fet. I el que no ha fet és sumar-se al projecte de Carles Puigdemont. Artur Mas ens va acostumar durant el seu pas per la primera línia a dos anglicismes que guiaven la seva actitud com a mandatari. El primer, el wait and see, que ha mantingut durant bona part del procés de trencament de Junts per Catalunya amb el PDeCAT. El segon, el win-win, amb què sempre ha intentat avançar eixamplant la base i evitant trencadisses. Finalment, s'ha cansat d'esperar observant, ha parlat i, curiosament, ha fet ballar per un peu la caterva de tertulians i opinadors que, sota la capa del sol, han passat a lloar un personatge que havien menyspreat durant dues dècades. Avui els serveix per erosionar Puigdemont, cap problema. Serien capaços de resignificar Jordi Pujol només que digués mitja paraula contra el de Waterloo.

Collonades tertulianes a banda .............................................


Definició dels imperialistes i la seva tribu

"Mala gente" "Gente malvada"

Segons Na Lillian Glass(Naixement: 21 de juliol de 1952 (edat: 65 anys), Miami, Florida, Estats Units. Formació: Bradley University, Coral Gables Senior High School, Universitat de Minnesota), allò que uneix a totes les persones que podem qualificar de gent tòxica es la baixa estima i el desig de llastimar a l'altre per tal de sentir- se be. En tractar-se d'addictes emocionals, necessiten robar la 'energia' per a sentir-se guanyadors i forts. Son essers que ens anivellen per baix ens posen por o culpa. Els tòxics son persones que tenen un estilo de vida 'tòxic'. Tots tenim restos tòxics en algun moment de la nostra vida, però la manera de pensar d'aquesta gent es la de pertorbar a determinades persones molt sovint de manera continuada".

On es l'origen d'aquesta malaltia que tant afecta els "escanyols"?. Segur que es educacional o sia adoctrinament en diuen ells.

Al llarg del temps aquest sintema de la malaltia castellana ha tingut diverses expressions, digueren "Una unidad de destino en lo universal"! i avui en diuen "La Unidad de Espanya", "Los constitucionalistas" etc. Etc.

Malgrat que la majoria (gairebé tots) dels textos clàssics, especialment els grecs, diferenciaven clarament la realitat de dues poblacions (com a mínim)a la Península Ibèrica: Ibers i Celtes a l'impedir aquest fet els historiadors castellans (esdevinguts nacionalistes espanyols) promouen un substrat ètnic com únic a tota la península. Ells el problema el resolent violentant aquelles fons literàries i fent que el poble dels celtibers (minoritari central) ocupi la totalitat del territori peninsular. Així Juan de Mariana ( com Rodríguez Monedero, Lafuente i altres tan importants com mentiders historiadors castellans) s'ha esforçat per mostrar (mentin com sempre es clar) per tal de mostrar la seva realitat dels celtibers com a passat etnològic comú a tots els habitants de la península per a, així, disposar d'un argument tant falç com sòlit per a ell en favor de la legimitat de les monarquies d'austries i borbons amb capital a Madrid i domini sobre els pobles i estats peninsulars no castellans. Tenen dret a governar tota la península i prou!

Aquest Juan de Mariana decideix donar valor al mite de Tubal net de Noè com a primer poblador d'Espanya (abans que l'aigua existís ja existia Espanya) diu ell i així defensar allò "caudillo por la gracia de Dios " o sia el dret a governar tota la península per aquesta divina gracia.

Segons Joan Cavaller ( Barcelona l'any 1962. És llicenciat en Història General i Geografia (1988), Filosofia (1998), Administració i Direcció d'Empreses (2004), Investigació i Tècniques de Mercat (2005) i Comunicació Audiovisual (2011). L'any 2000 va crear l'editorial Prohom Edicions S.L. i el 2009 l'editorial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.) aquesta paranoia castellana basada en la creença en el dret a governar tota la península Ibèrica (no fa tants dies que en Girauta de Ciudadanos va dir que Portugal es Espanya), justificada inicialment en el mite o mentida de la pertinença dels propis monarques al llinatge visigòtic, però mes tard (amb les dinasties dels Austries i els Borbons) ja directament política terrorista de fets agressius consumats (Olivares, Felipe V, Espartero, Primo de Rivera, Franco)......., condicionarà greument la historia dels pobles de la península Iberica, provocant guerres de sotmetiment i, encara avui dia, politiques colonialistes sobre pobles no castellans, a saber: aragonesos, balears, bascos, catalans, gallecs, navarresos i valencians. Els traumes d'aquesta creença psicòtica afecten les seves víctimes no castellanes

Continuarà


RESPOSTA IMPORTANT A UN CAVERNÌCOLA RECALCITRANT

Ara ja fa temps el bípede anomena Alfonso Guerra ens tractà cavernícoles als nacionalistes catalans. Jo vaig contestar-l'hi que ells no havien sabut ni subvencionar la calç per pintar les coves del Somorostro. Ara hi ha tornat i una professora de secundària. el contesta admirablement. Moltes gràcies


"Usted no recuerda, pero nosotros no olvidamos."
Carta de una docente catalana a Alfonso Guerra
Hay personas que con el paso del tiempo cambian o cambian sus actitudes. Algunas quizás modifican la percepción que tienen de las cosas; otros, con el paso de los años, adquieren la experiencia, la maduración que les hace vivir con su entorno con la capacidad reflexiva que incluso les permite comprender lo que nunca se habían propuesto entender. No es su caso, señor Guerra...
Parece que usted no sólo no ha adquirido esa madurez contemplativa y reflexiva, sino que, además, ha perdido la memoria. Ayer, en su intervención en Onda Cero, afirmó que las escuelas y centros educativos de Cataluña hace 40 años que están controlados por un profesorado sectario que se dedica a adoctrinar su alumnado de manera fascista, a la manera de Adolf Hitler y sus juventudes hitlerianas. Con sus afirmaciones de ayer, señor Guerra, usted me insultó, me agredió y, por ello, ahora dejaré de hablar de usted para hablarle de mí.
Sabe, yo soy catalana por obra y gracia del Caudillo de España. Soy de esa generación que nació en Cataluña porque los fascistas asesinaron o persiguieron a nuestros abuelos. Soy hija y nieta de aquellos andaluces que consiguieron rehacer su vida lejos de una Andalucía sometida a los terratenientes falangistas, que crearon un hogar en una tierra que se tuvo que rehacer de la represión franquista y que colaboraron en la creación de la escuela pública catalana a finales de los años 70. Una escuela pública, señor Guerra, que contó con un consenso político y social en el que participaron la mayoría de familias proletarias venidas de Andalucía y que fue un modelo surgido de una decisión democrática.
Sabe, yo soy de esa generación nacida en 1970 que no fuimos escolarizados en catalán, que todavía sufrimos las lecciones de maestros franquistas, que crecimos en plena transición, que pasamos miedo la noche del 23-F y que vivimos el entusiasmo de nuestros padres el día que ustedes, los del PSOE, ganaron las elecciones. Soy de esa generación que, mientras usted llegaba a ser vicepresidente del gobierno, trabajábamos para estudiar en la universidad.
Como le decía antes, señor Guerra, ayer me agredió, pero no sólo a mí... Ayer, usted escupió sobre la memoria de todos los muertos en manos del fascismo español; insultó a todos los padres y madres que han colaborado en la construcción de un modelo educativo consensuado; agredió a diferentes generaciones de profesionales de la educación que, desde 1975, han trabajado para que la educación en Cataluña sea siempre el garante de la transmisión y consolidación de los valores propios de una sociedad democrática.
Usted, con su actitud beligerante, no es nadie para situarme, a mí y a todos mis compañeros de profesión, a la misma altura que a los asesinos de nuestros abuelos. Usted, protagonista del primer caso de corrupción del gobierno socialista, no puede acusarnos de desarrollar desde las escuelas un movimiento prefascista. Usted, hijo de militar, que justifica las cargas policiales contra nuestros conciudadanos no puede acusarnos de ser despreciables.
Y es que usted, señor Guerra, no ha cambiado: sigue viviendo de la agresión verbal, de la mentira injuriosa, de la difamación injustificada... Porque tal vez usted ha olvidado que un día ejerció de socialista, pero nosotros recordamos que, en realidad, no lo fue nunca. Hoy, con sus dictados injuriosos, usted se asocia a la extrema derecha española, mientras nosotros, el profesorado catalán, seguimos trabajando para nuestro pueblo. Passi-ho bé, señor Guerra!
Maribel Gómez
Profesora de Secundaria del Departament d'Ensenyament
00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000

ELS TEMES IMPORTANTS QUE AMAGUEN


Pepe Fajula

Últimamente nos tienen tan entretenidos con lo de los másters, lazos amarillos, Valle de los Caídos, Villarejo, Epi y Blas eran pareja gay, etc....... que el 99.8% de los españoles no se ha enterado que el pasado 1 de Septiembre el BCE puso en marcha la bomba de relojería que va a condenar a la economía española a una bancarrota absoluta.

Históricamente España siempre ha buscado a un chivo expiatorio a quien culpar de sus propios errores, sea el "contubernio judeo-masónico", los rojos, la "pertinaz sequía", etc... y últimamente la culpa de todo la tiene la pérfida Europa protestante en forma de unos jueces alemanes nazis y otros jueces suizos y belgas que le tienen manía a España porque son unos calvinistas de mierda. Eso incluye a cierto abogado calvo llamado Boye que también es enemigo de España porque tiene el fastidioso hábito de hacer bien su trabajo.

Los "imparciales e independientes" medios de comunicación españoles pronto van a iniciar un bombardeo mediático despiadado y sin precedentes contra el chivo de turno, que será el proceso independentista. La ciudadanía es muy libre de tragarse lo que le dé la gana, pero conviene dejar claras algunas cosas:

1- La economía española no ha sido gestionada por Jordi Pujol, Artur Mas o Carles Puigdemont. Es responsabilidad EXCLUSIVA del estado español.

2- Tratado de Basilea 2: firmado en 2004 para evitar excesos de crédito bancario. Todos los países de la UE tenían cuatro años para aplicarlo de forma suave y paulatina para que sus economías no sufrieran, pero en España se aplicó de golpe cuando expiraba el plazo y por eso el crédito bancario en España se cerró de un día para otro, provocando la espantosa crisis del 2008. El día de aplicación no lo decidieron ni Pujol, ni Mas, ni Puigdemont. Fue responsabilidad EXCLUSIVA del estado español.

3- Se culpará también a los manirrotos gobiernos autonómicos, pero el Ministro Montoro les obligó a reducir su déficit de forma dramática y Catalunya cumplió rebajándolo a un 0.58% a base de drásticos recortes. El estado español en cambio, se auto aplicó por la patilla un límite de déficit del 5%. Ese 5% no lo decidieron ni Pujol, ni Mas ni Puigdemont. Lo decidió EXCLUSIVAMENTE el estado español.

4- La hucha de TUS pensiones está casi vacía porqué el estado usó el dinero para recomprar su propia deuda y así crear una demanda ficticia para convencer a los inversores internacionales que la economía española iba bien. Ya no hay dinero para seguir con la comedia y la prima de riesgo se volverá a poner por las nubes, que es lo que corresponde a un país en quiebra como España. Esa hucha no la vaciaron ni Pujol, ni Mas ni Puigdemont. Lo hizo EXCLUSIVAMENTE el estado español.

5- La deuda del estado español que corresponde a Catalunya por PIB y población es de doscientos mil millones, que dividido por los cinco millones de catalanes mayores de edad sale que cada catalán debe €40.000. Esa deuda no la han generado ni Pujol, ni Mas ni Puigdemont. La ha generado EXCLUSIVAMENTE el estado español.

Los hombres de negro de Bruselas vendrán pronto y les va a importar un carajo si eres Primer Ministro de Tabarnia o si tienes una enorme bandera española en el balcón, y aun les va a importar menos que tengas que pagar la hipoteca o el cole de los niños. Se van a cobrar esa deuda de tu pellejo obligando a Pedro Sánchez a aumentar impuestos y a reducir gastos de una forma dramática, y el no podrá impedirlo porqué la herencia recibida lo tiene pillado por los testículos. Además, esa sacrosanta Constitución española que tanto se esgrime ante los indepes exige que el pago de la deuda pase por delante de sanidad, educación, pensiones, ayudas sociales, derechos de los ciudadanos, etc...

Con números en la mano, la economía de España está condenada y puede acabar intervenida arruinando a dos generaciones, tal y como ha pasado en Grecia. Si vives de una pensión, acostúmbrate a comer patatas seis días a la semana. Si eres clase media, pronto vas a ser pobre. Y si eres vasco o navarro, disfruta del concierto fiscal mientras dure porque pronto España no se lo podrá permitir.

La economía es en el fondo una ciencia mucho mas simple de lo que parece, y seguro que Bruselas tiene muy claras estas dos cosas:

A- La UE se pudo permitir arruinar a ocho millones de griegos, pero no se puede permitir arruinar a 45 millones de consumidores españoles porque dejarían de comprar productos europeos, y eso afectaría a toda la economía de la UE.

B- Los economistas de Bruselas saben perfectamente que España está en bancarrota pero Catalunya tiene una economía viable y sólida porqué sigue siendo el epicentro español de la economía PRODUCTIVA (insistiré mil veces en lo de "productiva", porqué en Madrid se administra mucho pero se produce muy poco), Catalunya sigue siendo uno de los cuatro motores industriales de Europa, tiene una deuda de un 34.40% en relación a su PIB (lo que en términos macroeconómicos equivale a una economía muy saneada), y tiene unos índices de crecimiento superiores a la media de la UE. No se pueden permitir arruinarla solo porqué el Madrid político lleve décadas gestionando la economía española con el culo para beneficiar a los amigotes del Palco del Bernabéu y para comprar el voto cautivo del 75% de los españoles.

No tengo una bola de cristal, pero los números lo acaban poniendo todo en su sitio. Y con los números en la mano no es descartable que la UE permita a Catalunya "ir de compras" para salvar a España del desastre. Los que sois economistas sabéis perfectamente a que me refiero con eso de "ir de compras".

En el 2019-2020 puede haber cambios importantes con el tema Catalunya, y es posible que los españoles pronto tengamos que aplicar un concepto básico en economía llamado "coste de oportunidad": escoger entre mantener bien alto el honor de la patria pero acabar mas pobres que los griegos, o sacrificar la unidad de España para poder llevar una vida mínimamente digna. Y cuando los medios os digan que todo es culpa de Pedro Sánchez y de los indepes catalanes, volved a leer los puntos 1 a 5 y recordad que Aznar construyó la bomba, Zapatero instaló el detonador, y Rajoy gestionó la explosión de un modo nefasto.

Si crees que lo que he escrito puede ser de interés, compártelo. Y si lo quieres criticar, te agradeceré que lo hagas con respeto y uses argumentos sólidos y razonados con datos contrastables, porqué la bilis y la testosterona hispánica no van a cambiar la trágica realidad que se nos viene encima. A menos que ocurra un milagro aquí vamos a pringar todos independientemente de nuestras opciones políticas, y te guste o no, es precisamente esa Catalunya indepe la que puede tener la clave del milagro.

prehenderit qui in ea voluptate velit esse quam nihil molestiae consequatur vel illum qui dolorem eum fugiat quo voluptas nulla.

Diez asuntos indepes Per Guillem Tusell

Llevamos algunos años arrastrando el asunto del independentismo catalán. Por ahora, no se vislumbra ninguna solución porque parece que, a nivel político, todo va a continuar igual, y se trata de un tema a tratar políticamente (algo que no se hace). Respecto al fondo del asunto, y no a los vaivenes de los acontecimientos, se me plantean algunas cuestiones.

1) El "asunto", para la sociedad española (no sus políticos), no es preocupante por sí mismo, sino por la capacidad de maniobra de los independentistas. Me parece algo relevante: parece ser que no preocupa el hecho que aproximadamente el 50% de los catalanes no quieran ser españoles y que entre un 70 y 80% sea partidario de un referéndum, sólo aparece la preocupación en los momentos puntuales en que éstos tienen maniobra de tomar decisiones efectivas. En los momentos que el Estado (mediante los medios que sean, es igual) anula estas capacidades, la preocupación sobre el independentismo decae. Esto podría significar que, en el fondo, a la sociedad española le importa poco la realidad de la reivindicación catalana y sus causas. Aquí podríamos encontrar una de las razones por las que un problema, en teoría, tan grave, no haya repercutido en una reflexión profunda sobre la organización territorial del estado, o en una reflexión sobre la reivindicación misma y cuál es su significado para estos catalanes. Imaginen que hay algo en su campo visual de lo cual sólo se percatan cuando se mueve, y que entonces les causa una honda preocupación. Lo que les preocupa es su "movimiento", no la cosa en sí. Es decir, la cosa les es indiferente, y solamente adquiere relevancia cuando puede afectarlos. En el caso que esto fuera así, la sociedad española estaría subrayando un gran egoísmo e hipocresía, demostrando que no siente la sociedad catalana como parte de su conjunto, sino sólo "perteneciente" a él, una propiedad que le preocupa solo, y solo si, adquiere un movimiento que pueda cuestionar esta propiedad. Curiosamente, se tacha con asiduidad a los independentistas de egoístas e insolidarios. Como máximo, lo serían igual que el resto de españoles, pero sin esas dosis de hipocresía.

2) Lo anterior puede ser válido, también, para el comportamiento de los partidos políticos españoles respecto al asunto. Pero, aquí, hay un agravante: conscientemente, y a conveniencia, utilizan el asunto ya sea para enmascarar otros problemas ya sea para recaudar votos emocionales. Suele coincidir que cuando acechan casos de corrupción, se desvía la atención hacia el asunto catalán; y suele acontecer que, ante la falta, intencionada o no, de explicar programas electorales, se enarbole la bandera del nacionalismo patrio para atacar a los independentistas y cosechar todos esos votos tan poco reflexivos y tan impulsivos en lo emocional.

3) El trato, dado al asunto, por parte del aparato mediático del Estado sigue el anterior razonamiento, sustituyendo votos por audiencias. Con un añadido: la visión que dan para la inmensa mayoría de la población española, al ser estatal, debería incluir la visión catalana reivindicativa, pues es parte del estado. Sin embargo, no es así. La opinión y argumentación de esta reivindicación soberanista, prácticamente no tiene cabida. Si, por ejemplo, el 70 - 80% de los catalanes optan por el referéndum como solución, ¿no es extraño que esta opción no sea proporcional en la visión que ofrecen los medios del Estado? Por ejemplo, y sólo es un ejemplo, los 24 escaños de VOX en las anteriores elecciones proporcionaron horas de debate y análisis, ¿por qué son ignorados los 22 escaños independentistas (ERC + JxCat) o los 29 de los partidarios del referéndum (ERC + JxCat + Comuns)? Y esto, teniendo en cuenta que los de VOX se recogieron en todo el estado, y los otros sólo en Cataluña. Pero, si le añadimos el resto de votos de Podemos (en teoría, a favor de contemplar la vía del referéndum) y del PNV (que suponemos estaría a favor) y Bildu, nos suman 74 escaños, una cifra nada despreciable. Se pueden poner muchos ejemplos sobre la información sesgada de los medios estatales, pero simplemente deseo subrayar que la sociedad española sólo es informada desde una perspectiva, y los "hechos" que se le ofrecen solamente son los acordes a esta visión. Por tanto, las posibilidades de formarse una opinión libre son inexistentes, totalmente sesgadas. "Opinión libre" no significa que se deba simpatizar con la reivindicación, sino de disponer el máximo de información objetiva y un mínimo de proporcionalidad de los argumentos de todas las partes (para, cada uno, formarse "su" opinión). En Cataluña, tenemos gente de Ciudadanos, PP y PSC/PSOE en casi todas las tertulias y programas de radio, y aparte de TV3, la gente puede ver La Sexta, TVE, A3, etcétera. Un catalán no tiene problemas para acceder y escuchar las opiniones tanto de los independentistas como de los unionistas: puede elegir. El diario donde leen este artículo, junto a un par más, son una excepción.

4) La "división de la sociedad catalana". Este es un eslogan que sirve para un barrido y para un fregado. Como eslogan es muy emocional, pero muy poco útil para avanzar en algo. A nadie se le ocurre condenar el futbol porque divide la sociedad en aficiones de equipos (y eso que esta división ha provocado enfrentamientos o reyertas, incluso, con víctimas). A nadie se le ocurre condenar la política porque fomenta la división con partidos (y esta división puede provocar colapso en decisiones, incapacidad de aprobar presupuestos, etcétera). Una sociedad, siendo un conjunto de elementos dispares, puede dividirse por donde les plazca. La catalana, la española y la francesa. Es una particularidad de los conjuntos formados por subconjuntos comunicados entre sí. Sin embargo, ante la tan cacareada división de la sociedad catalana, se evita comentar el hecho que entre el 70 y 80% de sus ciudadanos optan por el referéndum. Curioso. A 25 de septiembre se publicó una encuesta del CEO donde se puede leer que, en el PSC, el PSC más españolista de los últimos años, el 47% de sus simpatizantes son partidarios de este referéndum. ¿El título debería ser "el PSC está dividido"? La falacia de la división de la sociedad es la misma que usa la derecha para obstaculizar cualquier trato a algo que le incomode, como la Memoria Histórica respecto a la dictadura fascista: que ello divide la sociedad. Una sociedad democrática siempre estará, y es sano que lo esté, dividida por sus múltiples visiones, perspectivas y opiniones. En lo único que debería estar unida es en la defensa de los Derechos Humanos.

5) Los Derechos Humanos pertenecen, como indica su nombre, a todos los humanos por el mero hecho de serlo. No por su pertenencia a una opción política u otra. La señora Arrimadas, un ejemplo casi al azar, tiene, o debería tener, los mismos derechos que la señora Forcadell (presidenta del Parlament con 2 años en prisión preventiva, acusada de violenta); o, el señor Casado, los mismos derechos que el señor Cuixart (activista político cultural con dos años en prisión preventiva acusado de violento por intentar mediar y disolver una manifestación pacífica espontánea, de la que se le hace responsable). El hecho de pertenecer a una reivindicación política que es contraria a la ideología del estado, incluso a su Constitución, y que utiliza procedimientos de manifestación y desobediencia civil, no puede ser causa ni justificación de menoscabar sus derechos básicos. La disidencia y desobediencia caben en la democracia, y son unas de las pocas herramientas pacíficas de las minorías para hacer visibles sus reivindicaciones. Si no fuera así, las minorías no podrían ser jamás visualizadas, ni sus argumentaciones escuchadas. Esto es un "derecho" (ser escuchado y debatido con argumentos) político, y se pasa por alto. En los países que se ha menospreciado este derecho a ser escuchado y debatido con argumentos, han aparecido los iluminados que creen que lo serán mediante el alto volumen de la violencia.

6) La violencia independentista (1a parte). Se pretende profundamente relacionar la violencia y su uso con la reivindicación catalana. Y no es baladí el asunto, porque los presos y exiliados lo están por ser acusados de ello (de hecho, "rebelión" implicaba incluso el uso de armas, pero es igual, a la sociedad española esta minucia poco le importa, es como lo de los misiles nucleares en Irak para justificar la guerra y que, por cierto, nunca aparecieron). La intención de poder establecer esta relación no es sino hacerla extensiva a toda la reivindicación para menoscabar los derechos de sus pertenecientes, los individuos. En toda reivindicación multitudinaria aparecen exaltados que hacen uso de la violencia. Que no sea justificable, y que lo debamos condenar sin fisuras, no impide que la realidad sea así. Hay gente (por lo general, varones) que son violentos. Lo vemos en manifestaciones de los taxistas, mineros, los "chalecos amarillos" en Francia, y en muchos otros colectivos, como aficiones de muchos deportes. Pero no suele significar que todo el colectivo sea violento. Un forofo de, pongamos, el Celta de Vigo, violento, no convierte a toda la afición del Celta en violenta, y mucho menos a toda la afición del futbol. Ni un taxista que agrede un conductor de Cabify convierte todos los taxistas en agresores, ni mucho menos a todos los conductores de transporte público. Sin embargo, un "supuesto" descerebrado violento de, pongamos, el CDR de Sabadell (el tema concreto de los CDR detenidos lo trataremos al final), es usado por todos los medios españoles y casi toda la clase política española, como ejemplo de que los CDR (repletos de gente de todas las edades, incluyendo ancianos, y de una gran diversidad social) son violentos. Y, por extensión, que la reivindicación catalana es violenta. La intencionalidad es deteriorar la legitimidad moral de tal reivindicación como escudo para disminuir los derechos de la reivindicación por entero. Y si se flexionan o reinterpretan las leyes y sus términos para darle cabida a ello, a la larga afectará los derechos de toda la sociedad española, formada por seres humanos, porque estamos hablando de derechos humanos (a no ser que esta sociedad nunca reivindique nada, como la legitimidad de la monarquía o cualquier cosa que quede fuera del statu quo, cosa que también es posible).

7) El "statu quo" es la oligarquía, no quien ostenta el poder, sino aquél que lo dirige. Si nada cambia, hay una élite (no solamente de personas, sino también de instituciones, fundaciones, financieras, empresas...) que se enriquece más y más a costa de la sociedad. Puede evadir impuestos no solo impunemente, sino legalmente. Solamente mira para sí misma, y, el resto del mundo (los individuos, el clima, los derechos, la política), les es una simple teta de vaca lechera. Digamos que esto es el statu quo: no cambiar nada para seguir igual, o aceptar algún cambio sólo si mejora sus condiciones. Evidentemente, jamás van a permitir dar ninguna opción a que el pueblo catalán pueda ejercer sus derechos en un referéndum. Dejando aparte que, un servidor, considera que este statu quo es el responsable de impedir por todos los medios que Podemos toque poder en España, las muestras de poder que dan por sobre sus partidos políticos (PSOE, PP, Ciudadanos, VOX o la antigua CiU) convierte a los votantes en meros títeres. En España, si votan "mal", se vuelve a votar. En Cataluña, si votan "mal", se interviene el poder político mediante el Estado (el 155) o mediante el sistema judicial (impedir la investidura de presidentes votados como Puigdemont, Sánchez, Rull; o de eurodiputados electos: Junqueras, Puigdemont, Comín). El statu quo solamente negocia mediante el Estado cuando la pérdida total es inminente (por ejemplo, la pérdida de Cuba). Está íntimamente ligado al sistema económico.

8) Lo económico. Este es un aspecto sumamente divertido: a nivel económico, los independentistas son acusados de egoístas e insolidarios... y con esto nos ventilamos el tema, como si hoy en día la economía no importase en nuestras vidas. La pregunta al respecto, si usted no es catalán, sería: si Cataluña fuera pobre, un lastre para la economía de España, ¿le importaría que se hiciera el referéndum? La parte económica de la reivindicación ni se analiza en los medios españoles. El déficit fiscal, el incumplimiento continuo de inversiones del Estado, se dejan de lado como si la oligarquía española no tuviera ningún tipo de interés en Cataluña, y todo se resumiese, simplemente, en que la reivindicación es "mala". El verse como una teta de esa vaca lechera es muy extenso entre la población catalana, acentuado por el hecho de ser continuamente atacados y tachados de insolidarios y egoístas. Al respecto, un pequeño ejercicio: ¿por qué es egoísta un catalán independentista? (Y vamos a obviar que antes del auge del independentismo ya se relacionaba la sociedad catalana con el egoísmo). Espero que estén de acuerdo con esta respuesta: el independentista es egoísta porque sólo piensa en Cataluña y no quiere compartir su riqueza productiva con el resto del estado. (Vamos a obviar, también, que no hay una proporcionalidad entre lo que Cataluña aporta y lo que recibe del estado respecto a la proporcionalidad de otras comunidades). Bien, pongamos que una comunidad española X (Andalucía, Castilla, la que sea) es más rica que una comunidad Z de Portugal, con la cual no comparte su riqueza productiva. Naturalmente nadie va a considerar a la comunidad X española como egoísta, porque Portugal es otro estado. Si aceptamos esto, nos encontramos que el egoísmo se refiere tan solo a las relaciones intraestatales. Por tanto, si mañana Cataluña pasa a ser independiente, pasado mañana dejaría de ser egoísta, ¿no? Es decir, si la reivindicación fuera únicamente económica, se podría decir que es egoísta, pero si consiguiese su objetivo de independencia, entonces, al ser otro estado, dejaría de serlo. Todo esto no tiene mucho sentido salvo que se acepte la condición siguiente: el egoísmo, o no, económico, va ligado a la noción de nacionalismo donde se apoyan los estados. Pero esto es a conveniencia: nadie dice que la empresa X española es egoísta si tiene residencias fiscales en el extranjero, legalmente, para pagar menos impuestos. Incluso hay deportistas que celebran sus éxitos enarbolando la bandera patria y tienen la residencia en el extranjero para pagar menos impuestos (por ejemplo, el piloto Fernando Alonso tenía la residencia en Suiza y se le concedió el premio Príncipe de Asturias y el Nacional del Deporte).

Vayamos un poco más allá: si fuera que la reivindicación catalana solamente quiere una mejora egoísta de sus condiciones económicas, se pediría un acuerdo fiscal diferente. Pero resulta que no es así. Es más, presumo que gran parte de independentistas aceptarían un periodo de involución económica sin renunciar a la independencia. ¿Por qué? Porque hay el convencimiento que el Estado pone palos a las ruedas al desarrollo económico de Cataluña con una clara intencionalidad política: limitar su poder. Los ejemplos (gestión de los aeropuertos, cómo se instauró el AVE en España, las trabas al Corredor del Mediterráneo, etcétera) son variados. Pero, decía, la reivindicación va más allá de lo económico: es cultural, es identitaria. No se quiere ser español porque no se reconocen ni se sienten incluidos en el significado que se da a España (o a ser español) en el Estado. Y la reacción de la sociedad española por boca de casi todos sus políticos y el monarca (subrayando su discurso del 3-O), ese "a por ellos", es decir, a por "los otros", es decir, "los que no son nosotros", es una posición que lo corrobora. En el fondo, colonialista. Cuando el político del PP catalán García Albiol, se refirió a los unionistas de Cataluña como los catalanes de bien, los que se sienten españoles, refleja un sesgo ideológico muy presente en España: "para ser buenos catalanes, estos deben sentirse españoles". La política del Estado, el modo de hacer de PSOE, PP y Ciudadanos, es el reflejo de pedir una "sumisión" identitaria. Y de ahí vienen (es una opinión muy subjetiva) declaraciones como la de Cuixart de no pedir el indulto y cumplir íntegramente la condena: negarse a la sumisión.

Retomando el ejemplo de la comunidad española X respecto a la de Portugal, nada nos hace suponer que los ciudadanos de X deseen que a los de Portugal les vayan mal las cosas. Y lo mismo debe suponerse de una Cataluña independiente respecto a los ciudadanos de España. El error radica en aceptar el siguiente silogismo: "si la independencia de Cataluña significa una peor economía para España, y los catalanes desean la independencia, los catalanes desean el mal económico para España". La simpleza de lo anterior es para ruborizarse, si no fuera que de modo solapado y utilizando eufemismos, la utilizan muchos políticos... lo cual podría interpretarse como un argumento español... muy egoísta.

También es muy subjetiva la opinión de que, cuando Junqueras dice "amo a España", se refiere un poco a lo anterior. Un servidor no va a caer en este célebre amar a España, porque desconoce cómo se ama a un país. Tampoco amo a Cataluña. Uno ama, o no, a personas, sean del país que sean. No me entusiasma la gente que ama así, en abstracto. Simplemente no deseo que rija la sociedad catalana un conjunto de políticos a solamente 600 kms de distancia pero que ni la comprenden ni la respetan ni les interesa hacerlo, cuya intención parece ser tomarnos como ovejas en un redil, sumisas y obedientes ante lo que ellos consideran que hemos de ser: españoles en una definición y modo de ser que imposibilita ser otra cosa.

Los argumentos. Ustedes pueden estar de acuerdo o no con los argumentos de la reivindicación catalana, tanto la directamente independentista como la que pie únicamente un referéndum. Pueden pensar que tienen razón y simpatizar con ellos, o pueden pensar que no la tienen y estar en su contra. Incluso pueden pensar que manipulan la sociedad catalana y decir que sus argumentos son falsos. Y esto pueden hacerlo porque desde hace años se proclaman en distintos lugares, se editan libros, se escriben artículos, se debate en el Parlament (no en el Congreso), en TV3, en radios y foros y conferencias en Cataluña. El argumentario existe, sólo hay que buscarlo y decidir si uno está de acuerdo o no. El argumento del Estado, en cambio, es inexistente. Se resume en esto: "Ni la independencia ni el referéndum caben en la Constitución de 1978". Y punto. Esto, no es un argumento. Aquí, que un servidor sepa, el único que ha hecho un intento de comprensión es P. Iglesias como voz de Podemos y, cuidado, subrayando siempre que no está a favor de la independencia. Aun así, el coste que le ha tocado pagar.

Una de las excusas para no argumentar desde el Estado, es que estamos ante un "problema interno" de los catalanes. Aparte de parecer propio de Poncio Pilatos, es un contrasentido, al menos mientras Cataluña pertenezca al estado. Pero, si es cierto que es un problema interno y que por ello el Estado no tiene nada que decir mientras se cumplan las leyes (es decir, mientras se obedezca la ley con la que se está en desacuerdo), ¿continuaría siendo un problema interno si los independentistas fueran el 75% de los catalanes? ¿Depende, la necesidad de argumentación del Estado, del porcentaje de independentistas? El adalid del unionismo más acérrimo, en Cataluña está representado por Ciudadanos, precisamente un partido exento de argumentos y que opta por la crispación más burda. ¿Por qué? Pues porque no le es necesario argumentar nada: saben que detrás tienen todo el poder fáctico del Estado, externo a Cataluña. La fuerza. Uno puede insultar, mentir, crispar, menospreciar si sabe que su "fin" está protegido por una fuerza totalmente desproporcionada respecto al rival político. La continua petición de aplicar el 155 en Cataluña, es la muestra que el problema no es interno de los catalanes, sino la relación de éstos (aunque sean una parte) con el Estado. Es la incapacidad o negación del Estado de replantearse esta relación lo que convierte la reivindicación en un problema.

Ahora que el cine ha puesto en las pantallas al señor Unamuno, resuena la frase de "venceréis, pero no convenceréis". Pues parece que, con el tiempo, han convencido a muchos. La España republicana ha desaparecido (el PSOE es un ejemplo). La España que podía plantearse una confederación, es prácticamente inexistente. España, ante este asunto, es "una". El franquismo no necesitaba convencer a nadie, había ganado la guerra, y usaba la fuerza y la represión. El Estado actual, siguiendo la misma lógica, solamente demuestra una cosa: mientras disponga de la fuerza de todo su aparato (que es una continuación de ese franquismo, no hubo ninguna rotura), no se va a plantear convencer a nadie, y, entonces, para qué dialogar. Y, ante un Estado que solamente hace uso de la fuerza y de la represión para imponerse, ¿cómo se lucha? ¿Con la fuerza? ¿Con violencia? Y, señoras y señores, ya la tenemos de nuevo en el artículo: la violencia.

10) La violencia (y 2a parte). Por orden de la Audiencia Nacional se han detenido y encarcelado provisionalmente siete personas que van a acusar de terrorismo (también se dijo que de rebelión, pero ahora parece ser que no). Sin embargo, no se les aplica la Ley Antiterrorista, creando dudas y confusión. Primero se habla de bombas y armas, luego parece ser que no hay bombas, sino diversos ingredientes que, en un momento dado, podrían servir para elaborar explosivos. Una serie de antecedentes en los modos de la Guardia Civil y de la judicatura, sobre todo de la Audiencia Nacional, permiten, al menos, sospechar sobre tal acusación.

Sin embargo, vamos a suponer por un momento, que la acusación se verifica y es cierta. Lo que hayan hecho o quisieran hacer estos individuos no puede achacarse a la reivindicación política. Incluso, si a algún independentista se le ocurriese defenderlo porque "son de los nuestros", esto es mentira. De entrada, un servidor, que es claramente independentista, no los considera "de los míos", y me parecería la mar de bien su prisión en el caso de confirmarse la supuesta acusación. Lo que es una vergüenza, a mi parecer, es que, en una investigación con secreto de sumario, la Guardia Civil filtre a la prensa según qué aspectos con una clara intención política (incluso algunos aspectos no son filtrados, sino directamente publicados: la Guardia Civil ha colgado imágenes del registro "bajo secreto de sumario" en su perfil de Twitter institucional; y, el sindicato AUGC de la Guardia Civil, ha publicado que preparaban un ataque al Parlament y otro contra el cuartel de Canovellas). Naturalmente, todos los medios de la nación (una) y sus políticos, han aprovechado la ocasión. En el Parlament de Cataluña, Ciudadanos, mediante el actual sucedáneo de Arrimadas, ha mostrado una foto del atentado de Vic de ETA con una víctima en la imagen, para equipararlo "emocionalmente" al independentismo. Han cogido las palabras de Torra de cuando pidió a los CDR que los apretasen (que los apretasen a ellos, a los políticos independentistas) para decirle al President si a lo que se refería es que "apretasen el detonador". No sólo es una vergüenza, sino el daño que pretende hacer Ciudadanos a la convivencia para alimentarse de la crispación, es una temeridad y una gran irresponsabilidad política y social. Y gran parte de esta irresponsabilidad es de la sociedad española que ha aceptado el "todo vale" (desde el 1-O con la violencia policial contra la desobediencia civil) y es un preocupante precedente.

Una manera de alejar el terrorismo de la sociedad es, también, no utilizarlo políticamente: debe ser tratado estrictamente judicial y policialmente. Y en España no es así (incluso recuerden el 11M y el atentado islámico repetidamente atribuido a ETA). Pero cuidado, del mismo modo que aquellos que nos llaman nazis a los independentistas lo que hacen es banalizar el nazismo (para gozo de los verdaderos nazis), cuando convierten toda la reivindicación en violencia y terrorismo, lo que hacen es banalizar la violencia y el terrorismo (y le pueden dar alas a ello). Yo no sé si la víctima de la foto, sus familiares, se sienten cómodos con que Lorena/Arrimadas la use para sus intereses.

Si se confirma, porque continuamos en un supuesto, que los CDR detenidos pretendían realizar actos de terrorismo o sabotaje (que no es lo mismo), uno debe hacerse un planteamiento, por desagradable que sea, bastante frío. Partiendo de que, "a nivel humano", ni los catalanes ni su sociedad son diferentes a cualquier otra identidad o sociedad humana, no hay que ser un lince para apreciar lo siguiente: cuando una reivindicación se topa con el muro de una negativa totalitaria que hace uso de la fuerza para imponerse, acaba apareciendo alguien que se cree legitimado para hacer él mismo uso de esta fuerza. Hay que aclarar unos términos. Cuando digo "negativa totalitaria", me refiero a la posición del Estado: es un hecho que el Estado dice "No" de una manera total a contemplar un referéndum, la base de la reivindicación (más que la independencia, que sería una consecuencia, o no, de los votos de los individuos). Cuando digo que esta negativa hace uso de la fuerza para imponerse, me refiero a los hechos: sólo basta con revisionar las imágenes del 1-O para recordar que no eran disturbios como los de los "chalecos amarillos" de Francia, sino gente que iba a votar tranquilamente en un acto de desobediencia civil pacífica (ilegal según el Estado, sí, y qué: era pacífica, un derecho). La rabia y saña del "a por ellos" es el pleno uso de la fuerza impositiva que, incluso, se saltó el mandamiento judicial de no alterar la convivencia social.

Bien, la historia nos dice que hay individuos que se creen legitimados para usar la violencia en estos casos. Un servidor opina que esta auto legitimación es falsa, básicamente por dos razones (aunque podríamos enumerar más). La primera es que, se crea legítimo o no, el uso de la violencia no cambia el significado de la violencia. A efectos empíricos, esta violencia es la misma esté legitimada o no. La violencia es independiente de sus razones y, siendo así, en último término significa que no te puede dar "más razón". Y es por ello que, tarde o temprano, acaba desligándose de la propia reivindicación y sus razones, convirtiéndose en algo autónomo donde el sentido acaba siendo la misma violencia. Por tanto, no está legitimada ni justificada sino por sí misma, algo absurdo. Por otro lado, la violencia no es estable ni inestable, sino creciente, porque siempre acaba siendo violencia aposentada sobre otra violencia. Si uno piensa conseguir un objetivo saboteando algo y no consigue su propósito, esa legitimidad que cree poseer le llevará a realizar un sabotaje mayor, con la falsa idea de acercarse a ese objetivo. Y luego otro mayor. Y llegará un día que, ya sea por infortunio, accidente o con intencionalidad, habrá una víctima, colateral o directa. Y no hay reivindicación política que justifique la pérdida de una vida, porque, si fuera así, significaría que tal reivindicación está por encima del valor de la vida (aunque sea solo una), y ¿qué sentido tiene algo que está por encima del valor de la vida? Humanamente, ninguno.

Un servidor opina que el Estado, cerrando todas las puertas con su "no totalitario", sabe cuáles pueden ser las consecuencias. Cuidado, que no lo hago culpable, sino consciente y hasta, en cierta manera, responsable (repito: no culpable; la culpa, es del violento). Si ustedes arrancan en un cruce y ven por su izquierda un coche que se salta su semáforo rojo y no por despiste, si tienen la posibilidad de frenar, pero continúan porque han pasado en verde, la culpa del choque es del que se ha saltado el semáforo, pero ustedes eran conscientes y no han hecho nada por evitarlo. Los pensantes del Estado (y de Ciudadanos), saben muy bien hacia dónde puede conducir una espiral de conflicto. Y, parece mentira, debo subrayar que el culpable es el violento (no sea que decidan reinterpretarme). Mala gente, o gente violenta, hay en todas las sociedades. Aunque los CDR detenidos sean inocentes y se les libere, es probable que otro día se dé la aparición de un "iluminado". Que el Estado sea un irresponsable (porque, por ejemplo, nadie se ha responsabilizado de la violencia del 1-O, ¡nadie!) no justifica la irresponsabilidad de los líderes independentistas con una cierta ambigüedad, según hemos apreciado en las primeras reacciones, a la hora de condenar una "supuesta" violencia. Cierto que tener que condenar supuestos puede parecer confirmar las sospechas, pero hay maneras de ser rotundo en la condena de la violencia y rotundo en la defensa de la presunción de inocencia. Sí: hay que defender la presunción de inocencia hasta las últimas consecuencias, y criticar el modo de hacer del Estado y sus fuerzas, pero dejando siempre claro y sin dudas de cuál es el límite de las acciones de protesta, disidencia o desobediencia. Lo curioso del asunto es que se "exige" (sí, sí, se usa mucho este verbo) que los independentistas condenen continuamente la violencia... que, de momento, sola ha aparecido por parte del Estado. Parece ser que, si un independentista no condena la violencia 720 veces al día, figura que la está justificando. Esto, para un servidor, tiene un nombre: "presunción de culpabilidad" (<<todo independentista justifica la violencia si no dice lo contrario>>). ¿Usted ya ha condenado la violencia esta mañana? ¿No? Uf, pues, entonces, es que la justifica. Ah, ¿que usted no es independentista? Entonces, no hace falta. Divertido, pero pongamos que digo: ¿Usted ya ha condenado el "a por ellos" esta mañana? Uf, pues, entonces, es que lo justifica. Y puedo seguir: ¿Usted ya ha condenado la guerra de Siria esta mañana? Etcétera. Todo esto es la consecuencia de una manipulación política y mediática del Estado y sus medios: la de establecer un marco "moral y emocional" respecto a esta reivindicación de cara a la población española. Un servidor opina que cuando uno responde a la violencia (1-O, por ejemplo) sin violencia, se hace más fuerte. Y esta es la fuerza que le legitima a uno. Por tanto, la violencia no es sino un signo de debilidad: dejémosla al Estado. Que sea su perdición y no la nuestra (y no es un planteamiento ingenuo ni mucho menos).

La intencionalidad política de estas detenciones, planea por sobre todo el asunto. Ya se empieza a relacionar el terrorismo con Torra y con Puigdemont (utilizando una supuesta reunión de su hermana con los detenidos; reunión que ésta ya ha desmentido). No es baladí: si Puigdemont pudiera ser acusado de colaboración con el terrorismo, presumiblemente su extradición de Bélgica sería inminente. ¿El objetivo final es cursar una nueva euroorden a Puigdemont antes de las elecciones del 10-N? ¿O solamente equiparar la reivindicación catalana con ETA para radicalizar a los votantes de cara a las mismas? Ni idea, pero la coincidencia en los medios con opiniones que dicen que es "peor", para la Guardia Civil, la Cataluña de ahora que el País Vasco con ETA (que causó unos 800 muertos), ya me hacen sospechar de todo.

Pero dije, al principio de este punto, "supongamos que la acusación es cierta". Mientras sea una suposición, en un estado democrático, debe prevalecer la presunción de inocencia (esa que no tuvo Sandro Rosell que fue absuelto tras dos años encarcelado preventivamente: valoren ustedes en sus carnes ser encarcelado dos años y luego que se les diga que son inocentes, los absuelvan, y ya está, una palmadita en la espalda). Se deben exigir garantías para cualquier acusado de lo que sea, aunque uno corra el riesgo de que luego se confirme su culpabilidad. Pero hay que correr ese riesgo. Siempre.

La actuación policial del 1-O sin ningún tipo de explicación ni responsabilidad (no sabemos exactamente quién dio la orden de pegar a la gente, no les dio la gana de explicarlo ni ante el Tribunal Supremo y no pasa nada) ya supuso un alejamiento de estas fuerzas respecto a la sociedad catalana (miles de personas fueron a votar "no" a la independencia, y para ellos también iban los golpes: pegaban por votar). Pues bien, como resulte que las acusaciones a los CDR detenidos no tengan un fundamento sólido y demostrable, la credibilidad de la Guardia Civil, de las otras fuerzas de seguridad estatales y de la judicatura, va a ser menos que nada. De momento, un servidor no se sentiría tranquilo ante un control de la Guardia Civil, y menos si se me ocurre hablar en catalán.

Todo el mejunje anterior, y más, añadido a la crispación política en constante aumento (y si baja un poco, Ciudadanos ya se encarga de avivarla), se sumará a la sentencia del juicio al "Procés". ¿Hay ideas en las célebres mentes pensantes del Estado (que es quien ostenta el poder) al respecto?

Vendría a ser aplicar el sentido común. Pero, si aceptamos que el sentido común es muy poco común, resulta que ya no es común y, por tanto, el sentido común no existe.

El que no ens han dit de la Via Bàltica a la independència

                                     Prunskiéne & Landsbergis i Junqueristes & Cuixartistes

Jaume Sastre 04/10/2019

Els líders i creadors d'opinió de l'independentisme català ens han parlat molt de la Cadena Bàltica com si fos decisiva en la victòria i ens han ocultat, moguts per un paternalisme contraproduent, com i de quina manera els bàltics van conquistar la independència.

Si els ciutadans dels països bàltics s'haguessin limitat a fer la cadena humana (23 d'agost de 1989) i a fer una declaració simbòlica d'independència (11 de març de 1990), cap estat del món no els hauria reconegut i a hores d'ara encara serien uns països militarment ocupats, espoliats i reduïts a la condició de colònia des de l'any 1940 pel genocida, Joseph Stalin.

En el procés de Lituània cap a la independència hi ha quatre dates fonamentals:

  • 23 d'agost de 1989: Via Bàltica: Cadena humana de 560 km des de Vílnius a Tallin.
  • 11 de març de 1990: Declaració d'independència.
  • 13 de gener de 1991: L'exèrcit soviètic assalta la torre de televisió de Vílnius (Lituània) i assassina 13 persones que eren part de la multitud que la protegia amb els cossos.
  • 4 de febrer de 1991: Islàndia reconeix la República de Lituània com a nou estat independent i sobirà.

Com veim, el procés va culminar en un període relativament breu si agafam, per una banda, la Via Bàltica (23 d'agost de 1989) i, per altra, el primer reconeixement internacional a càrrec d'Islàndia (4 de febrer de 1991). No va arribar ni a dos anys. Tenint en compte els moments actuals que viu el procés d'independència de Catalunya, és necessari tenir present en tot moment, encara que sigui d'una forma resumida, què va passar a Lituània entre la Declaració d'independència (11 de març de 1990) i el reconeixement internacional d'Islàndia (4 de febrer 1991). Anem a pams:

1990

Un cop proclamada la independència dia 11 de març, Moscou, amb l'objectiu d'acovardir la població, va enviar tropes aerotransportades procedents de Rússia a ocupar edificis públics de Vílnius. Igualment va imposar un bloqueig econòmic amb la finalitat que l'escassetat d'aliments i d'energia revoltàs la població contra els dirigents que havien declarat la independència. La inflació va arribar al 100 %.

1991

Al mes de gener, arran del bloqueig econòmic, el govern lituà es va veure obligat a pujar els preus dels béns de consum diverses vegades, fet que va ser aprofitat pels colonitzadors russòfons per organitzar protestes massives contra el que consideraven un «acte de discriminació ètnica». Igualment, segons Human Rights Watch, el govern soviètic va fer una campanya de propaganda destinada provocar les disputes ètniques amb la finalitat de justificar l'enviament de tropes armades d'elit i unitats de servei especial per protegir la població russòfona, suposadament amenaçada pels independentistes lituans.

Durant el 1990 es va viure una gran tensió entre els independentistes «irreductibles» i els «pragmàtics», entre els convençuts i els oportunistes, entre el president del Parlament, Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, Kazimira Prunskiéne, que després de reunir-se amb el president de la Unió Soviètica, Mikhail Gorbatxov, i fracassar en l'intent d'obtenir del govern de Moscou la garantia que no ordenaria una acció militar, va presentar la dimissió.

A partir d'aquí, desaparegut el fre dels «pragmàtics», els esdeveniments es van accelerar: els soviètics van augmentar la pressió amb manifestacions, provocacions i fins i tot van intentar assaltar el Parlament lituà que amb Vytautas Landsbergis com a president, s'havia convertit en el símbol de la resistència. Les protestes i provocacions contra el govern eren impulsades per l'organització russòfona, Yedinsko (Unitat, en rus). Davant aquesta pressió, el president del Parlament, Landsbergis, va fer una crida als partidaris de la independència que sortissin al carrer i anassin a protegir i a encerclar els principals edificis governamentals (seu del Parlament, del Govern i de la ràdio i televisió lituana, Vínius TV) i també les infraestructures estratègiques bàsiques.

1991

L'espiral de tensió va augmentar i es va arribar als fets decisius de gener de 1991:

  • 8 i 9 de gener: diverses unitats soviètiques són enviades a Lituània i amb l'objectiu d'intimidar la població inclouen el famós grup antiterrorista Alfa i els paracaigudistes de la 76a Divisió d'Assalt amb seu a Pskov (ciutat russa situada a 30 km de la frontera amb Estònia). L'explicació oficial del govern soviètic era que calia assegurar la pau, l'ordre constitucional i el compliment de les lleis de la SSR lituana i de la Unió Soviètica.
  • 10 de gener: El president de la URSS, Gorbatxov, llança un ultimàtum: exigeix la restauració de la constitució soviètica, la revocació de totes les lleis anticonstitucionals i anuncia que en cas de no fer-se, la intervenció militar serà qüestió de pocs dies.
  • 11 de gener: Al matí, la URSS fa un nou ultimàtum al portaveu del Consell Suprem de Lituània, Landsbergis, i al primer ministre del govern, Albertas Simenas, perquè compleixin les ordres de Gorbatxov. Simultàniament, les tropes soviètiques comencen a ocupar edificis públics. A les 15 h, el cap de la Divisió Ideològica, Juozas Jermalavicius, anuncià la supressió del govern lituà i la creació del «Comitè Nacional de Salvació de la SRR lituana» i que a partir d'ara serà l'únic govern legítim de Lituània».
  • 12 de gener: El president Landsbergis fa públic que havia intentat parlar amb Gorbatxov tres vegades però sense èxit. Aterra a Lituània el viceministre de Defensa de la URSS, el general Vladislov Achalov, per fer-se càrrec de totes les operacions militars. Responent a un missat de Landsbergis, la població de Lituània encercla els principals edificis estratègics del país: el Consell Suprem, el Comitè de Ràdio i Televisió, la Torre de TV de Vínius i la central telefònica. Els militars soviètics intenten sense èxit ocupar l'edifici de l'Acadèmia de la Policia lituana.
  • 13 de gener: Una columna de tancs ataquen la torre de Vílnius TV. Primer disparen contra les finestres i provoquen la sordesa d'algunes persones que eren a l'interior. Després disparen per damunt dels caps de la gent civil que envolten l'edifici. A continuació, els tancs s'introdueixen directament entre les línies dels concentrats que protegien la torre, disparen contra la població civil i assassinen 13 persones: 11 a conseqüència dels trets i dues aixafades pels tancs. Un oficial soviètic membre de la unitat Alfa mor a conseqüència de «foc amic», es a dir, dels trets fets pels seus companys. Els militars soviètics ocupen la seu de la TV, la transmissió en directe s'interromp i la darrera imatge transmesa és la d'un soldat corrent cap a la càmera i apagant-la.

Dues hores després de la interrupció, un petit estudi de televisió de Kaunas va començar a emetre de manera inesperada i va fer una crida a qualsevol persona que pogués ajudar a la difusió de l'assalt i la matança a la TV de Vílnius. En una hora, l'estudi es va omplir de professors d'universitat disposats a emetre en diferents idiomes. Una hora i mitja més tard una emissora de notícies sueca ja transmetia a tot el món la carnisseria. Davant l'atac criminal del poderós exèrcit soviètic, els lituans, en comptes de fer-se por i cercar un forat on amagar-se, van acudir en massa durant la nit, 20.000, i al matí, 50.000, a encerclar i defensar l'edifici del Consell Suprem. La gent va començar a construir barricades antitancs i a establir defenses. La multitud va començar a cantar i a cridar consignes a favor de la independència. A pesar que les columnes de tancs, de BMP i de camions amb soldats soviètics es van desplaçar als voltants del Consell Suprem no van atacar i al final es van retirar.

Tot d'una després dels atacs contra Vílnius TV, el govern lituà va denunciar al món que la Unió Soviètica havia comès una agressió contra una nació sobirana i va demanar el reconeixement internacional al nou estat. Noruega ver fer una crida a l'ONU. Polònia es va solidaritzar amb Lituània. Els USA, que estaven a punt d'iniciar la invasió d'Iraq, van denunciar tímidament l'incident sense criticar directament Gorbatxov. Només tres setmanes després de la matança indiscriminada, dia 4 de febrer, Islàndia va reconèixer la República de Lituània com estat sobirà. L'establiment de relacions diplomàtiques entre els dos països va provocar un esclat d'eufòria que es va reflectir en el referèndum d'autodeterminació celebrat dia 9 de febrer de 1991 en què va votar el 84,73 % de la població registrada i amb el resultat d'un 90,47 % dels vots a favor de la independència.

Mentrestant, a Moscou els dirigents polítics i militars es culpaven uns als altres. Tant Gorbatxov com el ministre de Defensa, Dimitry Yazov, com el d'Interior, Boris Pugo, afirmaven que ningú no havia donat l'ordre de disparar contra la població civil. Els alts comandament militars tant com els oficials que dirigien les tropes també van negar haver donat l'ordre i van negar fins i tot l'existència de morts en l'assalt. Dia 27 de gener de 2016, els tribunals de Lituània van iniciar un procés contra 65 persones acusades de crims de guerra, crims contra la humanitat, assassinat, estralls i accions militars il·legítimes contra civils. Entre els acusats hi ha l'exministre de Defensa, Dimitry Yazoz, l'excomandant del grup antiterrorista soviètic Alfa, Mikhail Golovatov, i l'ex cap de la guarnició soviètica de Vilnius, Vladimir Uskhopchik.

En resum, als lituans la independència no els va sortir gratis i van pagar un preu en sang i també en privacions, persecució, boicots econòmics, escassetat de béns de consum, multes, agressions, presó... En total, 13 lituans van ésser assassinats per l'exèrcit soviètic i un civil addicional va morir a les barricades d'un atac de cor. Per altra banda, un oficial soviètic va morir per «foc amic». A continuació teniu la relació dels 14 herois, heroïnes i màrtirs, avui recordats en un monument prop de la torre de la TV de Vílnius:

Loreta Asanavičiūtė (1967). Treballava com a modista en una fàbrica.

Apolinaras Juozas Povilaitis (1937) Treballadora de metalls en un institut.

Virginijus Druskis (1969) Estudiant a la Universitat de Tecnologia Kaunas.

Darius Gerbutavičius (1973) Estudiant d'una escola professional.

Ignas Šimulionis (1973) Estudiant de secundària.

Rolandas Jankauskas (1969) Estudiant. Sa mare era natural russa de l'Altai Krai.

Rimantas Juknevičius (1966) Originari de Marijampolė. Estudiant.

Alvydas Kanapinskas (1952) Treballador d'una fàbrica bioquímica de Kėdainiai.

Algimantas Petras Kavoliukas (1939) Carnisser en una botiga de queviures.

Vytautas Koncevičius (1941) Botiguer. Havia estat deportat a Sibèria amb sa família el 1945.

Vidas Maciulevičius (1966) Ferrer.

Titas Masiulis (1962) Resident de Kaunas.

Alvydas Matulka (1955) Resident de Rokiškis. Va morir per un atac de cor.

Vytautas Vaitkus (1943): Lampista.

A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l'irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.

La diferència entre Lituània i Catalunya és que ni durant l'octubre de 2017, ni de llavors ençà fins avui no hem tingut cap Vytautas Landsbergis que, arribat el moment decisiu, assumís el lideratge i la responsabilitat de fer una crida a la població civil perquè sortís al carrer a protegir d'una manera pacífica i no-violenta el Parlament, la seu del govern de la Generalitat i les seus de TV3 i de Catalunya Ràdio. La gent estava disposada a fer-ho, de fet ja s'havia concentrat davant el Parlament i el palau de la Generalitat amb la disposició ferma de resistir el temps que fes falta i cal recordar com els pagesos del Maresme hi van acudir en massa amb els tractors. A l'hora de la veritat, els nostres dirigents no van complir la paraula donada i van llançar la consigna de desmobilització.

Tot el que ha passat des de l'octubre de 2017 fins avui deriva de la manca de lideratge i del fet que en el moment culminant, els dirigents del procés es van deixar entabanar per falses promeses de negociació a càrrec d'Urkullu, Omella... i es van deixar impressionar per les amenaces i els ultimàtums de Madrid. El que ha passat de l'octubre del 17 ençà era d'esperar quan un moviment de masses es queda de cop sense lideratge: estat de xoc, confusió, tants de caps tants de barrets, campi qui pugui, frustració, divisions, desconfiança, qüestionament de la no-violència, aparició d'encaputxats, dispersió de les forces, atomització, divisió... Dia 3 d'octubre no hi havia hagut encara cap detenció ni cap manifestació unionista i el prestigi dels Mossos d'Esquadra era al seu punt més àlgid. Igualment, no s'havia produït el cop d'estat del 155 i el govern espanyol no havia pressionat per llei les empreses catalanes anar-se'n cap a Madrid o a fora de Catalunya. El moviment independentista estava cohesionat, tothom sabia què fer, hi havia un full de ruta clar amb un temps definit, la mobilització era màxima, la gent societat civil estava supermotivada i pletòrica d'autoconfiança i d'autoestima...; el problema és que aquí no vam tenir un Vytautas Landsbergis disposat a jugar fort.

A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s'ha estès d'una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l'ANC, el PdCAT, la CUP... Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i professor la Universitat de Berkeley, dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l'ANC (2), va definir el «junquerisme» com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l'autonomisme i postergar la independència fins d'aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d'independència a base d'insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.

Entre els líders polítics, historiadors, periodistes, humoristes i creadors d'opinió nostrats, abunda l'opinió segons la qual els catalans som una espècie de nació rara, singular, peculiar, extraterrestre i única al món. Albert Memmi, un jueu africà de llengua àrab nascut el 1920 a Tunísia quan era una colònia francesa va arribar a la conclusió que tots els oprimits se semblen, és a dir, que a causa de la secular repressió i assimilació de què són víctimes acaben assumint com a propis una sèrie de comportaments autodenigrants marcats per manca d'autoestima i de confiança en si mateixos. L'any 1957 va publicar un assaig, Retrat del colonitzat precedit del retrat del colonitzador, que es va convertir en un referent per als pobles i nacions que lluitaven per la independència a finals dels 50 i principis dels 60. La tesi de Memmi: tots els oprimits s'assemblen i totes les minories (negres, dones, homosexuals, jueus, gitanos, indis, catalans...) comparteixen una sèrie de trets, va capolar d'arrel el fatalisme, la submissió i el derrotisme que caracteritzen l'esclau mentalment colonitzat i es va convertir en un revulsiu en la lluita per la descolonització. No és casual, doncs, que el porto-riqueny, Ramón Grosfoguel, un activista pertanyent al Gurp Modernitat / Colonialitat del Departament d'Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, s'hagi interessat per seguir molt de prop el conflicte entre Espanya i Catalunya com un cas d'estudi important dels processos d'emancipació a Europa ja que hi ha vist la indubtable empremta colonial. Per tant, quan parla de «junqueristes» i «cuixartistes» no és una qualificació capritxosa que s'ha tret de la màniga sinó que, com he recordat a l'inici de l'article, el mateix va passar als Països Bàltics l'any 1990 entre «irreductibles» i «pragmàtics».

La Via Bàltica a la independència ens ensenya que no es guanya amb sentimentalismes, ni improvisant, ni anant a remolc de l'enemic, ni perdent el temps en lamentacions, ni llepant-nos les ferides, ni cercant l'aprovació del carceller... La llibertat es guanya amb valentia i audàcia, plantant cara amb decisions unilaterals de desobediència civil, jugant-nos-hi la pell si fa falta i deixant de banda els cagadubtes que reivindiquen el divorci i el dret d'autodeterminació sempre i quan comptin prèviament amb el permís del violador i del colonitzador.

Truquen de matinada


"La democràcia és el sistema polític en el qual, quan algú truca a la porta de carrer a les sis del matí, se sap que és el lleter. (Winston Churchill)". Les irrupcions violentes que es va generar la matinada d'aquest dilluns, per part de les forces de la guàrdia civil, en domicilis particulars a Sabadell, Mollet, Cerdanyola del Vallès i a altres municipis de Catalunya, ens han recordat malauradament aquesta frase del polític del Regne Unit, que resumeix encertadament la definició del que ha de ser una veritable democràcia.


Quan escoltem líders polítics de Madrid repetint una i altre vegada que Espanya és una democràcia "consolidada", hauríem de pensar en aquella altre frase, aquest cop precisament del llenguatge popular espanyol, que diu: "Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces". Democràcia en grec significa 'el govern del poble' i l'estat espanyol és diu demòcrata perquè els espanyols votem cada quatre anys (o menys) i triem als nostres representants. Els diputats ens representen, el poble no pot decidir res, només votar cada quatre anys.

Les polítiques dutes a terme durant els darrers 40 anys, tant pels governs espanyols de dretes com d'esquerres, venen a demostrar-nos que Espanya no és una democràcia consolidada, es val de l'estat de dret, les lleis, etc. per ocultar aquesta neo-dictadura post franquista, que es nodreix amb allò de: 'et deixo fer el que vulguis sempre i quan el que vulguis, no sigui quelcom que posi en perill la sagrada unitat de la pàtria'. Si fos una democràcia consolidada entendria que la legalitat s'ha d'adaptar sempre a la legitimitat, i quan sorgeix la desobediència civil en un territori, és perquè no s'estan fent bé les coses.

Tot plegat ve a tomb dels greus esdeveniments que van succeir el dilluns a les nostres ciutats i que ens van recordar lamentablement les actuacions del 20-S del 2017. Llavors la guàrdia civil cercava proves relacionades amb el referèndum del 1-O, ara van per un altre camí. Volen penjar als independentistes catalans l'etiqueta de terroristes dient-los que son pitjors encara que la desapareguda ETA. Hi ha molts polítics i mitjans de Madrid que desitgen que l'independentisme català sigui violent. Ho desitgen molt fortament. Bavegen davant de la idea d'una Catalunya amb violència i ho volen assimilar amb la violència d'ETA. Diuen en públic: "Ho veus?", i en privat: "Per fi!" o bé pontifiquen: "Quan s'exalten tant les emocions tot acaba petant". Per ara aquí encara no ha petat res, i tampoc en molts altres llocs on també hi ha emocions.

El president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart, té raó quan preveu per a després de les sentències un escenari equivalent al de la lluita antifranquista. El "todo es rebelión" substituirà el "todo es ETA" i és probable que l'estructura civil del catalanisme comenci a patir atacs de l'Estat fonamentats en mentides prefabricades. Com al País Basc, les entitats de cultura popular, de defensa de la llengua i els mitjans de comunicació fora del control de l'Estat formaran part de la diana de jutges, fiscals i policies. I com al franquisme, les garanties jurídiques deixaran d'aplicar-se a depèn de qui, com hem vist aquesta setmana a Sabadell i les altres localitats on van irrompre, de matinada, les forces de l'ordre.

S'acosten temps durs que exigiran resistència i unitat a la ciutadania d'aquest país. De moment, nou famílies més han entrat en un infern d'arbitrarietat i menyspreu. Nou més. Això quan les sentències ni tan sols han sortit. Per tant no hem de tenir por ja que, com diu la sociòloga Cristina Sánchez en el seu article, ens volen fer por perquè ells ens tenen molta por a nosaltres, sobretot si els polítics, les forces socials i el poble anem units. Una candidatura unitària de l'independentisme a les properes eleccions, seria la millor eina per fer por a Madrid. La faran?.

Podeu llegir l'article "Ens tenen molta por; per això ens volen fer por!" de la sociòloga Cristina Sánchez Mireten el següent enllaç:

https://unicatsabadell.blogspot.com/2019/09/truquen-de-matinada.html

Associació Sabadell Memorial (ASM)

Associació que vetlla per la defensa del Patrimoni històric de la ciutat,

dignificar el Cementiri Municipal i fomentar el catalanisme del segle XXI

e-mail: a.sabadellmemorial@gmail.com

Blog: https://associaciosabadellmemorial.blogspot.com/

______________________________________


Roma estima la traïció, però odia els traïdors!!

"Escanya" s'aprofita dels botiflers i després els tira a les clavegueres.

Per Eva Pesquera Solé

Com que hi ha qui creu que posar un català en un càrrec públic significa amor i respecte cap a Catalunya, deixeu-me que us expliqui una història: la d'un jove iroquès, de nom nadiu Hasanoanda, i batejat cristianament pels seus pares cristians com Ely Parker.

Ely va creixer en una familia india que s'havia convertit al cristianisme baptista i havien prosperat. Vivien com els blancs, vestien com els blancs, eren membres de l'església Baptista i feien negocis amb els blancs.

Ely parlava anglès i francès, va treballar com a assistent d'un advocat i, com que no se li va permetre colegiar-se com a advocat, va estudiar enginyeria. També feia d'intèrpret i va ser elegit cap suprem de la nació iroquesa.

Quan va començar la guerra de secessió, Ely va intentar allistarse juntament amb tot un regimen iroquès. Li van dir que no. Va intentar allistar-se sol. Li van negar. Llavors va demanar ajuda a un amic personal, Ulysses S.Grant, de qui va aconseguir ser assistent.

El dia que Lee es va rendir davant Grant a Appomatox el text que es va signar l'havia escrit Ely Parker, que va assistir a la rendició. Lee li va estrenyer la mà i va dir: -m'alegra conèixer un autèntic americà. Ely va contestar: -aquí tots som americans.

Anys després, Grant, convertit en president, va oferir a Ely el Secretariat d'Assumptes Indis. Ell el va acceptar. Era un gran pas per un iroquès. Es va traslladar a Washington i es va casar amb una dona blanca.

Ara bé, va ser un gran pas pels indis americans? Rotundament no! Ely Parker va aconseguir apaivagar la violencia entre algunes de les tribus... i tancar-les en reserves. Va aconseguir que es donessin suministres a altres tribus... a canvi de traslladar-los a reserves.

a aconseguir que els oglalas de Núvol Roig, que controlaven gran part del seu propi territori, s'anessin a entrevistar amb el president perquè aquest els pogués demanar que anéssin a una reserva.

Ely Parker mai va ser respectat per la societat blanca a pesar d'haver lluitat per ella. I estic segura que creia fer el millor pels indis. Però no només no va aconseguir res de bo per ells, sino que va morir sol y arruinat, perquè pels blancs no era més q un indi.

Tot poble oprimit té elements més propers l'opressor que, creient que fa algún bé al seu poble, colaboren en la seva destrucció. Malcolm X els anomenava esclaus de casa i Luther King deia que a la llarga recordaríem més les seves accions benintencionades que les maldats de l'amo.

I això és exactament tota aquesta catalanitat botiflera que mira a Madrid mentre parla de Catalunya.

Magnífica explicació d'una part de la Història dels Estats Units. Mai pots apropar-te a l'ennemic com si anessis al seu costat recolzant-lo. Acabaràs malament sempre. Vista la Historia. Gràcies Eva.

Roma estima la traïció, però odia els traïdors!!

Jo:

Escanya s'aprofita dels botiflers i després els tira a les clavegueres.

ENTREVISTA SOBRE CROÀCIA AMB EL CONSELLER D'EXTERIORS HONORABLE SR, BOSCH

En croat i català

03.03.2019 https://www.index.hr/vijesti/clanak/katalonski-sef-diplomacije-hrvati-nas-vole-zaduzili-su-nas-svojim-simpatijama/2068109.aspx

Katalonski šef diplomacije: Hrvati nas vole, zadužili su nas svojim simpatijama

El cap de la diplomàcia catalana: Els Croats ens estimen, les seves simpaties ens endeuten

KATALONSKA vlada opet je otvorila svoje predstavništvo u Zagrebu i iz hrvatskog će glavnog grada uspostavljati odnose s državama jugoistočne Europe kako bi se Kataloniju upoznalo i priznalo, rekao je katalonski ministar za vanjske poslove Alfred Bosch u intervjuu za Hinu.

La Generalitat de Catalunya ha obert novament la seva oficina de representació a Zagreb i des de la capital croata establirà relacions amb els països del sud-est d'Europa per tal de conèixer i reconèixer Catalunya , va dir el conseller d'Afers exteriors Alfred Bosch en una entrevista per a HINA.

"To su izaslanstva katalonske vlade. Osobe poput Erica Haucka (izaslanik u Zagrebu) predstavnici su katalonske vlade u određenim područjima, u njegovom slučaju u jugoistočnoj Europi. Zašto su potrebni? Zato da se Kataloniju upozna i prizna kao zemlju. Želimo imati odnose sa svim zemljama svijeta", rekao je Bosch u katalonskom ministarstvu vanjskih poslova, institucionalnih odnosa i transparentnosti u centru Barcelone.

"Són les delegacions de la Generalitat de Catalunya. Persones com l' Eric Hauck (representant enviat a Zagreb), de la Generalitat en determinades zones, en el seu cas a sud-est d'Europa. Per què són necessaris? Per a conèixer Catalunya i reconèixer-la com a un país. Volem tenir relacions amb tots els països del món", va dir Bosch, a la Conselleria d'Afers exteriors, relacions institucionals i transparència, ubicat en el centre de Barcelona

Želimo imati odnose svih vrsta - gospodarske, kulturne, sportske, trgovinske, akademske, političke... Mogu to biti informativni odnosi, poput primjerice ovog intervjua. Takvi odnosi su, smatramo, dobri za nas, ali i za svijet", dodao je.

Volem tenir relacions de tota mena - econòmiques, culturals, esportives, comercials, acadèmiques, polítiques,... Poden ser informatives, com per exemple d'aquesta entrevista. Aquestes relacions són, creiem, no només bones per a nosaltres, sinó per al món, ", va afegir.

Katalonija će iz ureda u Zagrebu uspostavljati odnose s Hrvatskom, Slovenijom, BiH, Srbijom, Crnom Gorom, Makedonijom, Kosovom, Albanijom, Bugarskom i Grčkom.

Catalunya des de l'oficina a Zagreb establirà relacions amb Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Macedònia, Kosovo, Albània, Bulgària i Grècia.

Ta predstavništva, koja španjolski mediji nazivaju "veleposlanstvima Katalonije", bila su zatvorena u jesen 2017. godine kada je španjolska vlada preuzela direktno upravljanje nad autonomnom pokrajinom sa 7,5 milijuna stanovnika. Time je zaustavljen dotok novca u trinaest katalonskih predstavništava u svijetu, među kojima i onom u Zagrebu.

Aquestes oficines, que els mitjans de comunicació espanyols descriuen com a "ambaixades de Catalunya", es van tancar a la tardor del 2017 quan el govern espanyol va prendre el control directe de la província autònoma amb 7,5 milions d'habitants. S'ha aturat d'aquesta manera el flux de diners en tretze oficines de representació del Govern de Catalunya del món, entre les quals a Zagreb.

Nakon što su lani na izborima u Kataloniji opet pobijedile stranke za nezavisnost, pa potom i formirale vladu, resor vanjskih poslova prije pet mjeseci došao je u ruke 58-godišnjem Boschu, članu Katalonske republikanske ljevice (ERC).

Després de les eleccions de l'any passat a Catalunya , els partits per la independència varen guanyar de nou i varen formar el govern, el Departament d'Afers exteriors fa cinc mesos va assumir en Bosch , de 58 anys, membre de l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) .

Simpatije Hrvata

Simpaties dels Croats

Bosch je nastavio je otvarati predstavništva u svijetu pa je tako ponovo otvoreno i zagrebačko.

En Bosch ha continuat obrint les oficines de representació al món així ha tornat a obrir la de Zagreb.

"Zagreb je važan grad u ovoj zoni, strateški pogodno smješten. Sve je važniji kao centar šire regije s dobrim odnosima sa susjednim zemljama. Uzeta je u obzir logistika, Zagreb je na četiri sata udaljen od drugih gradova u okolici, zatim i to što je Hrvatska dio EU-a. Bili smo otvorili izaslanstvo u rujnu 2017. pa smo ga morali zatvoriti dva mjeseca poslije nakon primjene članka 155. španjolskog ustava", rekao je Bosch i naglasio da, međutim, nisu prekinuli odnose s osobama s kojima su ovdje počeli raditi.

"Zagreb és una ciutat important en l'àrea, estratègicament situada. Cada vegada és més important com a centre de la regió més àmplia amb bones relacions amb els països veïns. Varem tenir en compte la logística, ja que Zagreb es troba a quatre hores de altres ciutats de la zona així com el fet que Croàcia forma part de la UE. Hem obert una delegació al setembre de 2017. Però ens la varen tancar dos mesos després a causa de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola" va dir en Bosch i va assenyalar que, no obstant això, no es varen estroncar les relacions amb les persones amb les quals es va començar a treballar aquí.

"Simpatije i podrška Hrvata ostali su prisutni. Sada ćemo što prije uspostaviti suradnju i nastaviti projekte koji su fizički bili prekinuti zatvaranjem delegacije", napomenuo je.

"Les simpaties i els suports dels Croats es mantenen. Ara anem tan aviat com sigui possible a establir la cooperació i continuar els projectes que físicament es van veure interromputs pel tancament de les delegacions, ", ha apuntat.

Smatra kako Katalonija ima dobar imidž u Hrvatskoj.

Considera que Catalunya gaudeix d'una bona imatge en Croàcia.

"Ljudi nas vole. To konstantno primjećujemo na ulicama hrvatskih gradova. Hrvati su nas zadužili simpatijama koje imaju prema nama. Posebno bliskom nam se čini dalmatinska obala. Kada idem u Split, imam osjećaj da idem u Barcelonu. Zbog klime, karaktera, pejzaža, hrane... Sličnost je velika", kaže.

"La gent ens estima. Ho veiem constantment als carrers de ciutats croates. Tenim un deute cap els Croats per les simpaties que ens tenen. Especialment propera ens sembla la costa dàlmata. Quan hi vaig de visita a Split, tinc la sensació que vaig a Barcelona. A causa del clima, caràcter, paisatge, menjar... La semblança és gran",diu.

Španjolska vlada je upozorila da ta predstavništva ne mogu održavati političke odnose jer je Katalonija zastupljena putem španjolskih veleposlanstava.

Govern d'Espanya ha advertit que les oficines no podem mantenir unes relacions polítiques perquè Catalunya és representada a través de les ambaixades d'Espanya.

"Je li vas tko iz španjolskog veleposlanstva pozvao da upoznate stvarnost u Kataloniji? Naša obveza je ispričati što se događa ovdje, u društvu i narodu. Želimo da čitav svijet slobodno dobije priliku upoznati našu stvarnost. Kada nismo imali ova izaslanstva, bilo je teško objasniti tko smo, što radimo, zašto to radimo...", rekao je Bosch.

"L'ambaixada espanyola us ha convidat a conèixer la realitat de Catalunya? Nostra obligació és explicar el que està passant aquí, en la societat i la nació. Volem que tot el món tingui oportunitat per a conèixer la nostra realitat. Quan no teníem aquesta delegació, era difícil d'explicar qui som, què fem, per què fem quelcom...", va dir Bosch.

Španjolska vlada je poručila da će ih nadgledati.

Govern d'Espanya ha dit que els vigilarà. .

"Neka nadgledaju što žele. Nisam nimalo zabrinut. Ne radimo ništa loše, ništa ne skrivamo", rekao je Bosch. "Budemo li predstavljali gastronomiju Katalonije u Zagrebu, naravno da ćemo pozvati i španjolsku vladu na taj događaj", rekao je Bosch.

"Que controlin el que volguin. No m'amoïna gens ni mica. No estem fent res dolent, no tenim res a amagar", va dir Bosch. "Si presentarem la gastronomia de Catalunya en Zagreb, naturalment convidarem el govern espanyol en aquest esdeveniment," va dir Bosch.

"Radimo što rade sve zemlje, i neki gradovi to rade, neke organizacija poduzetnika imaju svoja predstavništva u svijetu. A zašto ne govoriti i o političkoj stvarnosti, zašto ne reći da postoje politički zatvorenici, osobe u egzilu, stotine osoba protiv kojih se provodi represija? To se možda ne sviđa španjolskoj vladi, ali ovdje nije pitanje sviđa li se nešto ili ne sviđa nekome, nego se radi o istini", naglasio je.

"Estem fent el mateix que fan tots els països i algunes ciutats, algunes organitzacions d'empresaris tenen d'oficines de representació en el món. I perquè no parlar sobre la realitat política, perquè no dir que hi ha presoners polítics, persones a l'exili, centenars de persones contra les quals es porta a terme la repressió? Això pot no agradar el govern espanyol, però la qüestió aquí no és si això li agrada o no a alguna persona sinó que es tracta de la veritat", va palesar.

Suđenja

Judici

U Madridu se u međuvremenu nastavlja suđenje bivšim dužnosnicima Katalonije koji su u jesen 2017. organizirali referendum o nezavisnosti unatoč zabrani španjolskog ustavnog suda.

A Madrid, mentrestant, continua el judici dels ex governants de Catalunya que a la tardor del 2017 varen organitzar un referèndum sobre la independència, malgrat la prohibició del Tribunal Constitucional espanyol.

Dvanaestero dužnosnika optuženo je za pobunu protiv Španjolske, neposluh jer su se oglušili o presudu španjolskog ustavnog suda te za korištenje javnog novca za organiziranje nezakonitog referenduma.

Dotze governants són acusats de rebel·lió contra Espanya, desobediència per haver ignorat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i per l'ús de diners públics per organitzar el referèndum il·legal.

"To je suđenje protiv demokracije jer se bazira na optužbi da je katalonska vlada sazvala referendum. To je politička farsa, osveta i kazna protiv onih koji su postavili glasačke kutije kako bi narod Katalonije odlučio o svojoj budućnosti", rekao je Bosch.

"Això és un judici contra la democràcia perquè es basa en les acusacions que la Generalitat de Catalunya va convocar un referèndum. És una farsa política, la venjança i el càstig contra els que han posat les urnes per a que el poble de Catalunya decideixi sobre el seu futur" , va dir en Bosch.

Naglašava da takav postupak ne pomaže ničemu.

Aquest procediment no ajuda a resoldre el problema.

"Mi ćemo o tome govoriti čitavom svijetu. Osveta i kazna ne pomažu uspostavi dijaloga, ne pomažu demokraciji ni nepristranosti pravosuđa", dodao je.

"Parlarem sobre això a tot el món. La venjança i el càstig no ajuden a establir diàleg, no ajuden a la democràcia ni a la imparcialitat de la judicatura", va afegir.

Posljednjih mjeseci se govorilo o pokretanju dijaloga, ali su pozicije središnje vlade u Madridu i regionalne vlade u Barceloni takve da se čine nepremostivima

En els darrers mesos es parlava sobre la posada en marxa del diàleg, però les posicions del govern central a Madrid i del govern regional de Barcelona són tant allunyades que semblen insuperables.

"Rješenje je glasovanje na jednom dogovornom referendumu pa neka ljudi odluče žele li nezavisnu katalonsku republiku ili ne žele. Mi vjerujemo u demokraciju. Neki bi, poput mene, glasovali za nezavisnost, a drugi pak protiv, no to je način kako se stvari trebaju rješavati u 21. stoljeću. A ne pendrecima tući ljude dok glasuju, a organizatore strpati u zatvor ili poslati u egzil", rekao je.

"La solució és votar en un referèndum acordat i deixar que la gent decideixi si volen o no una República Catalana independent. Nosaltres creiem en la democràcia. Alguns, com jo, van votar per la independència i els altres en contra, però això és com se suposa que les coses cal que siguin abordades en el segle XXI. I no colpejant a la gent que vota i enviar els organitzadors a la presó o a l'exili", va dir.

"Pozicije španjolske i katalonske vlade su udaljene, no potrebno je razgovarati. Kada sjednu i razgovaraju ljudi udaljenih, suprotstavljenih pozicija, to ima težinu. Na tome inzistiramo mjesecima", tvrdi Bosch.

"Les posicions d'Espanya i de la Generalitat de Catalunya són allunyades, però cal enraonar. Quan s'asseuen i parlen les persones de plantejaments contraris, això té pes. Insistim en això durant mesos", va dir Bosch.

Državno odvjetništvo je optužilo bivše članove katalonske vlade za kršenje ustava.

La Fiscalia de l'estat ha acusat antics membres del govern català per violació de la Constitució.

"Referendumi su uključeni u španjolski ustav kako su bili uključeni i u ustav bivše Jugoslavije", tvrdi Bosch.

"Els referèndums són contemplats en la Constitució espanyola tal i com varen ser inclosos en la Constitució de l'antiga Iugoslàvia", segons Bosch.

Španjolski ustavni sud tvrdi da aktualnim ustavom referendumi ni u jednoj od 17 pokrajina nisu zakoniti, odnosno da se oni mogu održavati samo na državnoj razini.

El Tribunal Constitucional espanyol sosté que la Constitució actual considera il·legals els referèndums de qualsevulla de les 17 províncies només, o sigui, que es pot organitzar només a nivell estatal.

"To je interpretacija ustavnog suda, čije su suce izabrale velike španjolske stranke. Španjolske nacionalističke stranke. Ustav ne brani referendume i ne prihvaćam njegovu interpretaciju tako rigoroznu i nazadnu kakvu radi španjolska vlada", rekao je Bosch.

"És la interpretació del Tribunal Constitucional, els jutges són elegits pel grans partits espanyols. Partits nacionalistes espanyols. La constitució no prohibeix els referèndums i no accepto la seva interpretació tant estreta i retrògrada que està fent el govern espanyol", digué en Bosch.

"Isto je s primjenom članka 155. Ustava. U njemu se ne govori o suspenziji regionalnog parlamenta i regionalne vlade ni o progonu ljudi koji su organizirali referendum. Ondje se ne govori ni o čemu takvome. Suspenzija autonomije je bila neustavna", dodao je.

"És el mateix amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. En aquest article no s'esmenta la suspensió del Parlament autonòmic ni dels governs regionals com tampoc la persecució de les persones que han organitzat el referèndum. Allà no s'esmenta res d'això. Suspensió de l'autonomia va ser inconstitucional, ", va afegir.

"Osobe koje su organizirale referendum pa otišle izvan Španjolske nisu izručene jer ih se ondje ne smatra krivima. Ni u Njemačkoj, u Belgiji, Britaniji, ni u Danskoj, Finskoj, Švicarskoj. Oni su ondje slobodni građani. Tako da je očito da je ovdje španjolska interpretacija nepravedna, pretjerana i nazadna", naglasio je.

"Les persones que han organitzat un referèndum i marxaren fora d'Espanya no han estat extraditades, perquè allà no es consideren culpables. A Alemanya, a Bèlgica, el Regne Unit, fins i tot en Dinamarca, Finlàndia, Suïssa. Tots ells allà són ciutadans lliures. Així és obvi que la interpretació que fa Espanya és injusta, excessiva i retrògrada", va destacar.

Nije kao u Jugoslaviji

No és com a Iugoslàvia

Situaciju ne smatra sličnom onoj u bivšoj Jugoslaviji uoči rata, no upozorava kako je do nasilja već došlo.

La situació no la considera semblant a la de l'antiga Iugoslàvia en vigílies de la guerra, però adverteix que la violència ja ha succeït .

"Nasilje smo imali. Pošteni ljudi koji nisu počinili nikakav zločin nalaze se u pritvorima. To je nasilje države. Poslati 20.000 policajaca, vojnih policajaca, kako bi zaustavili ljude da glasuju, to je nasilje, zar ne? To se dogodilo, to smo vidjeli. Mi ne želimo nasilje. Naš odgovor je miran", rekao je.

"La violència ja la hem tinguda. Gent honesta, que no ha comès cap delicte es troba en la presó preventiva. És la violència de l'estat. Enviar 20.000 policies, policia militar, per tal d'impedir que la gent voti, és violència, oi que sí? Això és el que va passar, el que hem vist. Nosaltres no volem violència. La nostra resposta és pacífica i tranquil·la", digué.

Ustraje u tome da je katalonski put miran, demokratski i građanski.

Insisteix en que el camí català és pacífic, democràtic i cívic.

"Nas brine španjolski put. Agresija koja prihvaća nasilje za suzbijanje ideja jednog naroda kojom se nameću španjolski unitarizam i hegemonija", rekao je.

"A nosaltres el camí espanyol ens amoïna. L'agressió que accepta la violència per a combatre les idees d'un poble al qual s'imposen l'unitarisme i la hegemonia espanyola.

Katalonska vlada inzistira na pravu na samoodređenje i ne odustaje od nezavisnosti. Cilj joj je osamostaliti se "što je prije moguće".

El Govern de Catalunya insisteix en el dret a la autodeterminació i no desisteix en la independència. L'objectiu és assolir la independència "el més aviat possible".

"Nastavit ćemo tražiti republiku Kataloniju jer želimo jednu pravedniju i slobodniju zemlju", zaključio je.

"Continuarem reclamant la República de Catalunya perquè anhelem un país més just i més lliure", ha conclòs.

Miho Dobrašin (HINA)

La via eslovena

Ja fa temps que trobo paral·lelismes entre el procés eslovè del 1991 i el Català. Però ara que ho ha dit el president Torra, la premsa unionista i equidistant s'ha dut les mans al cap. "Guerra dels Balcans! 20 anys de misèria! Morts!"

Però comencem amb les dates clau: 23/12/90 Referèndum: 95% SÍ 25/06/91 DUI 27/06/91 Inici setge Iugoslau 07/07/91 Signatura de l'acord de pau 26/10/91 Retirada de l'últim soldat serbi 15/01/92 Reconeixement simultani UE

El referèndum, unilateral i criticat per la jerarquia sèrbia, va tenir 1,29 milions de vots favorables. Amb una població oficial de 2 milions al 90, el resultat sembla molt poc comparable al català, s'explica puix hi havia poca comunitat iugoslava a Eslovènia:

A més a més, per al referèndum calia inscriure's prèviament a un registre d'electors. Però evidentment no es negà a ningú el dret a vot. El requisit de validesa del SÍ autoimposat fou 50%+1 de tot l'electorat prèviament registrat.

La victòria aclaparadora fou rebuda amb un tancament de files per part de la UE, USA i FMI. Al capdavall, Iugoslàvia tenia un dels deutes més alts de l'època i es temia que una secessió dificultés el seu cobrament. "Reconeixeran els EUA Eslovènia?" "No: només diàleg i negociació"

Un cop fet el recompte i amb els contundents resultats a mà, el govern eslovè encetà un termini de 6 mesos per a negociacions amb Belgrad. Llevat d'acord previ, el procés culminaria el 26/06/91 (sic) amb la proclamació de la República Eslovena. El parlament declarant el resultat

Gener-maig 1991: les autoritats sèrbies prengueren el control del banc federal i n'espoliaren la meitat del deute emès pel banc central iugoslau. El parlament eslovè començà a desplegar lleis de desconnexió, com la derogació del servei militar obligatori (a l'exèrcit iugoslau).

Hi hagueren converses per a reformar l'estat iugoslau i crear una confederació que donés un estatus d'Estat Lliure Associat a totes les regions. Belgrad, que ja havia anul·lat l'autonomia de les províncies de Kosovo i Voivodina, no en volgué saber res de perdre sobirania.

A partir de l'abril, el parlament eslovè començà a aprovar lleis de ciutadania, de creació del banca nacional. També per a dotar d'estatus d'exèrcit nacional els Comandos de Defensa Territorials, grups autoorganitzats de resistència. Les tensions creixeren, s'apropava la data.

2 de juny: el primer soldat jurà la bandera eslovena. Els nous soldats reberen clavells vermells, la flor nacional eslovena. Neix oficialment la Defensa Territorial de la República Eslovena, la TORS.

21 de juny: el govern federal declarà que prendria totes les mesures legals per a protegir les seves fronteres. 23 de juny: la Comunitat Econòmica Europea acordà no reconèixer la imminent independència d'Eslovènia. Tampoc la de Croàcia, que també es trobava en un procés similar.

25 de juny: un dia abans de la finalització del termini previst al desembre i per sorpresa el parlament eslovè aprovà la resolució de la declaració unilateral d'independència de la República d'Eslovènia. L'exèrcit popular iugoslau, el JNA, no estava preparat.

Aquest fet accelerà el setge iugoslau previst per l'endemà, que es precipità enviant un exercit ,amb cap eslovè i amb serbis amb ben poques ganes de lluitar per un territori laic, amb què no tenien cap lligam sentimental, on a més, s'hi parla una altra llengua.

26 de juny. El govern eslovè ja havia desplegat milícies a la frontera exterior i al voltant de l'aeroport internacional de Brnik. Curiosament fou un simple canvi d'uniforme, i és que els guardes fronterers eren eslovens i no tenien cap inconvenient en desertar del cos iugoslau.

27 de juny: l'exèrcit iugoslau prengué l'aeroport ràpidament, obrint foc i distribuint propaganda exigint la cooperació de la ciutadania. Belgrad es pensà que no hi hauria gaire resistència i desobeí el tancament aeri de Ljubljana. Eslovènia aconseguí tombar 2 helicòpters.

28 de juny. El suport de la ciutadania permeté construir barricades i blocar carreteres. El poc armament militar eslovè esdevingué molt efectiu davant el baix control territorial iugoslau, i aconseguí prendre control de tancs i capturar dotzenes de soldats serbis.

Els atacs aeris continuaren a l'aeroport i l'exèrcit iugoslau morí dos periodistes estrangers, malmeté avions comercials sense víctimes i destruí instal·lacions de ràdio i televisió. Malgrat això, la població civil cohesionada contra l'atac féu que el JNA perdés posicions.

29 de juny. El Consell d'Europa, en plena eufòria post URSS i que esperava que la tensió de sobirania es desinflés com un suflé, envià una delegació de ministres a Zagreb i exigí un alto al foc que Belgrad no compliria. Mentrestant el JNA abandonava Brnik, afeblit.

Aquell mateix dia, després de 3 dies de setge, barricades i blocatge, Ljubljana ordenà per primer cop la TORS d'emprendre accions ofensives en aquells punts on la JNA estava en desavantatge. A les fronteres exteriors la TORS hi mor 6 soldats iugoslaus, capturant-ne centenars més.

30 de juny: la resistència eslovena reprengué el control del túnel de Karavanke, un transalpí que connecta amb Àustria inaugurat tot just feia 1 mes. Centenars de iugoslaus es rendiren a Dravograd i al pas italià de Nova. Gorica i entregaren tot l'equipament als eslovens. Cap mort.

1 de juliol: la JNA continuà perdent posicions frontereres i enclavaments propers a la capital. A Belgrad començaren els nervis. Els comandaments de la JNA demanaren la retirada i el ministre serbi anuncià que protegir les fronteres i les infraestructures no serveix: cal ENVAIR.

2 de juliol: el conflicte s'endurí a diversos punts del país. L'estació d'ona mitja més important del país, capaç de transmetre a tota Europa, és destruïda per la JNA. Al vespre Ljubljana anuncià un alto al foc unilateral, però Belgrad s'entestà en "prendre el control" del país.

3 de juliol: un reguitzell d'avaries afectà els reforços de la JNA, que es begué obligada a replegar-se. Ara és Belgrad qui demana l'alto al foc i Ljubljana l'accepta.

4, 5 i 6 de juliol: els eslovens recuperaren amistosament els escassos enclavaments controlats per Iugoslàvia i permeteren els soldats iugoslaus d'abandonar el país pacíficament. Veient que no arribaven reforços de Belgrad, la majoria acceptaren les condicions.

7 de juliol. Acord de Brioni, Croàcia. Es signà la finalització del conflicte amb la mediació de la Comunitat Europea, l'entrega dels vora 5000 iugoslaus presoners de guerra i una moratòria per la independència de 3 mesos. Eslovènia havia guanyat la guerra per la independència.

Iugoslaus: 22.300 enviats 44 morts 146 ferits 4.693 presoners Eslovens: 45.000 soldats i policies 19 morts 182 ferits

26 d'octubre: el darrer funcionari iugoslau abandonà Eslovènia.

15 de gener de 1992: la Comunitat Europea en bloc reconeix la sobirania de la República Eslovena i començaren les converses diplomàtiques que culminaren el 22 de maig amb l'adhesió com a membre de ple dret de les Nacions Unides.

I ara, si m'ho permeteu, les meves reflexions:

Eslovènia no va començar mai la guerra. Era un país en una zona molt conflictives del segle XX i l'accés a les armes lleugeres estava relativament normalitzat. Els seus Comandos de Defensa Territorial eren petites milícies veïnals, claus per al desenvolupament de la guerrilla.

Malgrat això. Si Belgrad hagués negociat una sortida pactada, Ljubljana era favorable de convertir-se en un ELA, compartint exercit i contrapartida econòmica. Eslovènia era comparativament molt rica i molt poc interessada en la guerra ètnica.

Com ja sabem, la Sèrbia imperial (Espanya imperial)( amagada sota el nom de Iugoslàvia)(amagada sota el nom d'escanya) tenia altres plans amb la regió. Tampoc li va ajudar que el mateix any Croàcia també iniciés un conflicte. La costa adriàtica era molt més important per a Sèrbia que la frontera alpina. Preferiren atacar Croàcia (com els escanyols preferiren atacar Catalunya i no Portugal que aconseguí la llibertat)

Malgrat això, els eslovens van tirar pel dret, aprovant les seves lleis en contra de tot allò que establia el govern federal fins a les últimes conseqüències. No hi hauria hagut cap mort serbi ni eslovè si Sèrbia s'hagués decidit a negociar.

Podria passar el mateix a Catalunya La hegemonia ètnica es potser menys forta a Catalunya. Som un poble històricament internacionalista i no existeix res semblant a l'ètnia catalana, més enllà d'un molt fort sentiment de pertinença. La majoria també és molt clara en favor de la independència...

Però per a estàndards europeus del segle XXI, on els fluxes migratoris i el mestissatge són la normalitat absoluta, la darrera frontera és la merament administrativa, i, com a qüestió administrativa, la majoria favorable a la independència és, a dia d'avui, suficient.

El pas imminent per a la política catalana és començar a aprovar lleis fundacionals de la nova república, cosa que implica la persecució judicial, només practicable dins d'Espanya, ja que cap llei democràticament votada pot ser considerada delicte, enlloc.

La legitimitat de les urnes sobrepassa la legitimitat de cap constitució. La mateixa fou votada i aprovada a les urnes i són aquestes les que, sense topalls, la poden abolir. Però això no atura la guerra contra Catalunya. Guerra togada que ja fa 13 mesos i mig que dura.

Per a protegir-se d'aquesta ofensiva, moralment sagnant i àmpliament des legitimada per les Justícies internacionals i observatoris pels Drets Humans, cal una eina que permeti crear la legislació amb total llibertat i executar les decisions parlamentàries legítimes amb seguretat.

Ens cansem de dir que el nostre govern està cohibit, que les institucions encara pateixen el 155, que els polítics tenen por de la presó, i que els mossos estan comandants per Madrid. I tot això és veritat. Però el poble reclama que es respecti la seva sobirania.

Espanya no pot posar un tanc a Barcelona sense esdevenir instantàniament un país tercermundista, fora de la OTAN i membre sense drets de la Unió Europea. Per això necessiten que nosaltres siguem els que iniciem "la guerra".

Per això l'exemple eslovè és perfecte. Els eslovens van prendre possessió de les administracions federals de forma pacifica i va ser el setge serbi el que va iniciar el conflicte bèl·lic. Catalunya podria suportar una reacció similar?

L'única arma que tenim és la nostra determinació en construir un país lliure, igualitari, modern i pròsper; socialment just i internacionalment solidari. Aquesta ha de ser la nostra única arma. I si Espanya inicia una guerra, aquesta només durarà uns minuts.

Mentrestant cal continuar bastint la república amb les seves lleis i les seves estructures. Això sembla que per ara no és possible dins el territori, Madrid té tot el control del territori i de les administracions. I com ho podem fer, doncs?

Necessitaríem un parlament alternatiu, fora de la regulació i l'abast dels tribunals espanyols, on es poguessin debatre i votar amb llibertat i democràcia com s'ha de fundar el país i dissenyar les lleis que formaran la Catalunya del futur.

Necessitem un govern que pugui actuar sobre la ciutadania, sobre noves administracions, aplicant les polítiques que el parlament aprovi.

Necessitem un sistema completament fora del control de les milícies judicials, controlades pel darrere pels partits, per l'extrema dreta nacional - imperialista hegemònica de Madrid.

Això hauria d'existir. Ho hauríem de crear. Potser l'exili podria tenir una funció clau en tot plegat. Potser podria crear una assemblea constituent, encarregada de construir les estructures de la República.

I un govern, o un Consell de transició que es dediqués exclusivament a ordenar i iniciar els tràmits administratius necessaris per a transformar Catalunya en una República.

Això caldrà fer: seguir l'exemple de resiliència, fermesa, i intel·ligència col·lectiva que va dur Eslovènia cap a la independència. Nosaltres ho farem sense armes, amb el talent de les nostres universitats, amb mitjans de la revolució digital.

I si us digués que això ja existeix? Que tenim Puigdemont, Comin, Puig i Ponsatí (sí, la que va dir que el referèndum va ser un farol i que no en volia saber res més de processisme) organitzant la llavor d'aquesta administració, interina, constituent i fundacional?

Es diu Consell per la República, i funcionarà amb tots i totes nosaltres. A través del mòbil, per a que tota la ciutadania, amb total seguretat i transparència, pugui decidir pas a pas com vol que sigui el futur del seu país.

Tot això sense deixar de pressionar el territori, de prendre el control d'infraestructures, de fer nostres les administracions que nosaltres paguem amb els impostos. La ciutadania ha de prendre el control. Pressionem els polítics perquè impulsin i executin les lleis de transició.

Gràcies a : Agent🕴Vilaseca   @keystorm

__________________________________________________________________________

SON MALVATS


LAS RAÍCES DEL MAL

Focus: Política
Fecha: 08/11/2018

John Kekes, profesor emérito de filosofía de la universidad de Albany, publicó en el 2007 un libro de ensayo con el título "The Roots of Evil" (las raíces del mal), en el que analizaba una serie de circunstancias sociales a lo largo de la historia, en las que se había producido un fenómeno que podríamos describir como un "mal endémico, un mal extensible al grueso de una población".

Creo que este mal endémico es el que el Estado español lleva años descargando contra Catalunya y sus ciudadanos. Y cuando me refiero a los ciudadanos catalanes me ciño a aquellos que lo son porque quieren serlo ("voluntat d'ésser catalans" que decía Vicens Vives), y no a aquellos que habiendo nacido o no en Catalunya se consideran ciudadanos españoles y sólo administrativamente lo son de Catalunya.

Hago esta aclaración porque estoy harto de las sandeces que prodigan algunos tertulianos, disfrazados de políticos, y algunos políticos, travestidos en tertulianos, sobre los "buenos y malos catalanes". No hay tal cosa. En Catalunya hay catalanes y españoles que viven en Catalunya (insisto, hayan nacido o no aquí). Una lectura distinta es ignorar los fundamentos de la antropología cultural. Que en las actuales circunstancias los primeros sean mayoritariamente independentistas y los segundos españolistas, es una simple aplicación de la lógica más elemental.

O sea, los receptores de esa ola de maldad son los catalanes y, por extensión, sus representantes democráticamente elegidos, sus instituciones, su lengua, sus costumbres, su forma de entender la vida, su historia, sus proyectos de futuro.

Dice John Kekes, con el rigor académico que le caracteriza, que "La maldad es el más serio de nuestros problemas morales. Toda la crueldad del mundo, la codicia, los prejuicios y el fanatismo arruinan la vida de incontables víctimas. La atrocidad provoca atrocidad. Se alimenta un odio furioso hacia el enemigo real o imaginario, que rebela unas tendencias salvajes y destructivas en la naturaleza humana. Comprender esto cuestiona nuestras ilusiones optimistas sobre el peso de la razón y la moral en la mejora de la vida humana. Desecharlas es de importancia vital, porque son los obstáculos para poder contrarrestar la amenaza del mal".

Desde el amplio campo de las ciencias sociales hay un eterno debate entre la psicopatía y la sociopatía, hasta el extremo de que algunos (psicólogos, psiquiatras, criminólogos) las confunden. Donde sí existe un acuerdo respecto al modelo de comportamiento es que en el psicópata el mayor peso de la desviación se halla en el propio sujeto (por razones genéticas, hormonales o químicas) y en el sociópata el protagonismo lo tiene el entorno.

Que algunos personajes expresen de forma continuada un odio y un ensañamiento maligno contra Catalunya y los catalanes, podría ser clasificado como conducta psicopática. Pero cuando se detecta una extensión de la conducta a una pluralidad de actores e instituciones, el fenómeno cobra otro sentido. Es cuando la sociopatía se hace endémica. En el contencioso catalán hay signos evidentes de maldad.

La hay cuando el representante simbólico del Estado toma partido de forma agresiva contra una parte de la población, en lugar de hacer de árbitro como le compete. La hay cuando los partidos mayoritarios cercenan los derechos de los catalanes, en una interpretación sesgada de la Constitución (155). La hay cuando se ordena a las unidades más violentas de las fuerzas de seguridad que ataquen a los ciudadanos, que de forma pacífica pretendían votar. La hay cuando se pone al frente de esas unidades a personajes con una trayectoria ligada al Régimen franquista. La hay cuando después de la masacre se conceden premios a los más beligerantes. La hay cuando el poder judicial (jueces y fiscales) hacen una lectura intencionada y perversa de unos hechos que gracias a las nuevas tecnologías ya no pueden tergiversar por más que lo intenten. La hay cuando se aplica una presión preventiva sine die (un hito en la historia penal) a unos representantes políticos y cívicos que no hicieron más que cumplir su obligación. La hay cuando las acusaciones se ajustan a una fabulación que no tiene nada que ver con la realidad. La hay cuando todo ello es jaleado no sólo por los partidos españolistas, sus medios afines (prácticamente todos) y sus centros de poder económico-financieros, sino también por las máximas autoridades de la religión oficial del Estado (el nacionalcatolicismo), a través de la Cope o de Trece televisión, de las que son propietarios (Conferencia Episcopal). La hay cuando un llamado Tribunal Constitucional emite dictámenes en el sentido y en el tiempo que el poder ejecutivo le indica. La hay cuando el máximo ejecutivo del Consejo General del Poder Judicial hace pública una carta dirigida a un juez de instrucción de Barcelona (que estuvo en el origen de la causa general, tras aceptar una denuncia del grupo ultraderechista y extraparlamentario Vox) en la que no le anima a ser justo, generoso y responsable (que es la obligación del cualquier juez) sino que le felicita porque "cambió el rumbo de la historia de nuestro país", lo que no es más que una vulgar soflama. La hay cuando se archivan causas penales graves, como es la utilización de las cloacas del Estado para destruir la vida, la imagen, el respeto y la familia de aquellos que resulten molestos. La hay cuando los autoproclamados "intelectuales progresistas españoles" permanecen en silencio ante tan graves hechos. La hay cuando el "a por ellos" se generaliza. La hay cuando las autoridades internacionales de los Estados más próximos se inhiben ante la constante vulneración de los derechos más elementales.

Esto no es nuevo. Hanna Arendt ya formuló su interesante hipótesis sobre la "banalidad del mal", en su libro, publicado en 1963, "Eichmann in Jerusalem. A Report on the Banality of Evil". Allí explica cómo se creó el entramado burocrático que propició el holocausto. Eichmann no era un psicópata; estaba allí y se limitó a cumplir órdenes, sin preguntarse si éstas eran o no justas. Si te distancias de la realidad y no haces ningún esfuerzo para comprenderla, acabas normalizando la maldad. Esto no justifica tu conducta, pero la sitúa en su propio contexto. En palabras de Arendt: "Cuando hablo de "banalidad" no lo hago sólo a nivel objetivo; me limito a destacar un fenómeno que a lo largo del juicio se hizo evidente: Eichmann no podía estar más lejos de "ser un malvado". Eichmann simplemente "nuca supo lo que hacía". Y, como él, una gran mayoría de la población alemana, que aceptó como buenas las políticas nazis de persecución racial y genocidio, tomando como base la conformidad social y la obediencia a la autoridad. Y no era una obediencia pasiva, pues el régimen nazi fue hasta el último momento extremadamente popular.

El Estado español lleva siglos fomentando las raíces del mal, algo que la humanidad como especie arrastra desde sus orígenes. Y aunque nuestra tendencia natural a la animosidad y a la destrucción coexista con la tendencia a la empatía y a la cooperación, el sesgo se da en el sentido equivocado. En una correspondencia cruzada entre Albert Einstein y Sigmund Freud (1931-1932), el primero preguntó al segundo: "¿Es posible controlar la evolución mental del hombre, de forma tal que se constituya en una barrera contra la psicosis del odio y la destrucción?" A lo que Freud respondió: "No es probable que seamos capaces de suprimir las tendencias agresivas de la humanidad".

El comportamiento del Estado español, en su dimensión total (personas e instituciones), parece confirmar el peor de los dictámenes. Solo la banalización del mal explica lo que está ocurriendo.

CAMINO MENDILUZE Y GERARDO DEL OLMO
EXALCALDES DE ALTSASU
DESDE ALTSASU, DEJADNOS EN PAZ
Sabemos que nuestro pueblo, una vez más, es utilizado en una causa política vergonzosa y que como consecuencia tenemos a siete chavales en la cárcel injustamente.
2018/10/30
Ultimamente, cuando oímos hablar a Albert Rivera un escalofrío recorre nuestro cuerpo. Cada vez es más joseantoniano. Las personas que, por edad, estudiamos aquella «Formación de espíritu nacional» y tuvimos que leernos, por narices, las obras del fundador de Falange Española nos acordaremos bien. Como él, cada vez que abre la ventana o está en un mitin, ante sí, sólo ve españoles, le da lo mismo que sea un Botín o un obrero de la fundición, pero ¿con quién se irá a comer? Estamos seguros de que en sus mítines se traga el «Arriba España» porque gritarlo, no sería políticamente muy correcto. Y es este tipo y los de Vox, que, junto a Pablo Casado, parecen sacados de la Enciclopedia Álvarez, los que van venir a nuestro pueblo a «defender la libertad» y a «dejar claro que a los servidores públicos, a los guardias civiles y a los policías se les respeta». Pues bien, ante todo esto, no podemos callarnos y tenemos la necesidad de decir unas cuantas cosas.
El respeto uno se lo gana, se hace merecedor de él, y aquí, en Altsasu, la Guardia Civil no lo ha hecho y en una gran mayoría del pueblo siguen creando los mismos sentimientos que tendría Federico García Lorca cuando escribió aquello de «Tienen, por eso no lloran/ de plomo las calaveras/ Con sus almas de charol/ vienen por la carretera./ Jorobados y nocturnos/ por donde animan ordenan/ silencios de goma oscura y miedos de fina arena». Que no son precisamente sentimientos de respeto ¿verdad?
Vendrán a Altsasu y montarán su numerito de apoyo a la Guardia Civil, pero no se acordarán de manifestarle su respeto al señor Iguzkiza muerto a tiros por la Guardia Civil en el año 34 y cuyo recuerdo honramos en una sencilla placa en la calle Gartzia Ximenez, ni se preguntarán qué es el monumento que hay frente a la sociedad Zubeztia, ni subirán a Otsaportillo, ni irán a Sorozarreta a preguntarse por qué todavía tenemos muertos en las cunetas...
No se preocuparán por las muchas personas torturadas y encarceladas durante el franquismo y su «modélica transición». Probablemente homenajeen a los torturadores. El Duque de Ahumada, en sus normas para el cuerpo, habla del «honor» de la Guardia Civil. Nosotros creemos que, una persona, también los y las guardias civiles, pierden el honor cuando mienten, torturan, tergiversan o se aprovechan de su fuerza.
Vienen a nuestro pueblo a utilizarnos para conseguir votos en España. Por supuesto pintarán a nuestros jóvenes encarcelados como unos energúmenos llenos de odio y lo dirán en todas las televisiones que de nuevo nos inundarán. Sin embargo, la gente de aquí, como muchísimos más en todo el Estado español, sabemos que nuestro pueblo, una vez más, es utilizado en una causa política vergonzosa y que como consecuencia tenemos a siete chavales en la cárcel injustamente. Tres de ellos llevan más de dos años, por unos «delitos» que en cualquier pueblo del Estado se hubieran castigado con una simple multa e incluso los propios guardias civiles también habrían sido castigados. ¡Los queremos en casa ya!
Vienen buscando gresca. Seamos inteligentes y no se la demos, por mucho que nos lo pida el cuerpo.
Dicen que defenderán la «españolidad» de Navarra y se rechazará su anexión al País Vasco. Como si los navarros y navarras no supiésemos quién somos, Navarra no necesita anexionarse al País Vasco. Navarra es una parte de Euskal Herria. Aquí yo le diría como le dije al señor Felipe González en el aeropuerto de Buenos Aires. «No soy española, mi pasaporte sí lo es. Yo soy vasca, de Navarra» y les recordaríamos que Francisco de Jaso y Jauregizar, conocido en todo el mundo como San Francisco Javier, viajó a la India y a Japón con salvoconducto portugués porque se negó a pedirle a Fernando, para nosotros "El Falsario" para ellos "El Católico", un pasaporte español. El santo más santo que tiene Navarra nunca admitió ser español. En Navarra hay muchos beaumonteses, descendientes del conde de Lerín, pero también quedamos muchas y muchos descendientes de agramonteses que, como Pedro "Mariscal de Navarra", aunque nos encierren de por vida en cualquier castillo de Simancas seguiremos diciendo que no somos españoles.
Navarra será lo que los navarros y navarras decidamos. No necesitamos Riveras, Abascales o Casados que vengan a imponernos lo que debemos ser. Admitiremos, eso sí, a toda persona que, de buena fe, quiera venir a conocernos, a hablar con nosotros y nosotras, a pasarlo bien... a vivir...
De ninguna manera vamos a admitir que se nos manipule y se nos denigre, y... dejémonos de historias... ¡a eso vienen!
Argi eta ozen: utzi Altsasu bakean!

LES LLIBERTATS

"La ordenación constitucional de Cataluña alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX"

"La civilización universal recibió una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de libertad política más perfecta de la Edad Media"

"Las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que sólo las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas""La ordenación constitucional de Cataluña alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX"

Francisco Elías de Tejada

Jurista. Madrid, 1917 - Madrid, 1978

Catedrático de Derecho sucesivamente en las Universidades de Murcia, Salamanca, Sevilla

y Madrid

"Extremeño de sangre andaluza y educación castellana"

Autor de una veintena de libros, entre ellos:

Las doctrinas políticas en la Cataluña Medieval

(1950) e Historia del pensamiento político catalán

(3 vol., 1963-65). Tomo I:

La Catalunya clásica (987-1479).Tomo 2:

Mallorca y Menorca, clásicas (1231-1479) . Tomo

3: La Valencia clásica (1238-479)

Edita: LA GOTA CATALANA

CARTA OBERTA AL VICEPRESIDENT JUNQUERAS (en ocasió del seu article "Els puristes" -Nació Digital, 18-10-2018--)

Honorable vicepresident,

1-Us manifesto una discrepància absoluta amb la nova estratègia que heu imposat al vostre partit i amb les desqualificacions que vós i altres dirigents republicans adreceu a un sector de l'independentisme.

2-Per això estic temptat de començar aquesta carta tirant-vos en cara totes les activitats i concentracions a què he anat per treure-us de la presó, com tants i tants altres catalans que s'hi senten al·ludits. Però no ho faré. Pq? Doncs pq una cosa no té res a veure amb l'altra.

3-No deixeu de ser un ostatge de l'estat espanyol. Crec, per tant, que és obligació de tots els demòcrates combatre el vostre segrest i repressió, sense anotar-ho en cap llibre de dèbits.

4-Tanmateix, ara imagineu que jo justifiqués la negativa a parlar de mi acudint a l'Evangeli de Mateu (6,1) per recordar que no s'han de practicar les bones obres a la vista de tothom i que és millor que la nostra mà esquerra no sàpiga què fa la dreta...

5-Quants entre els qui llegissin aquest escrit no ho trobarien ridícul? Quants entre els vostres mateixos militants -alguns dels quals d'un anticlericalisme manifest- no reprovarien la moral barata que destil·laria?

6-Primer, perquè les correspondències al·legòriques no serien exactes, i també perquè hi ha arguments polítics de prou pes com per no haver de repenjar-me en textos sagrats.

7-Ah, caram, però resulta que en l'article "Els puristes",publicat a NacióDigital, vós acudiu als Evangelis per fer una correspondència igualment inexacta i qualificar d'"espietes acusadors" tots aquells independentistes descontents amb el vostre canvi d'estratègia.

8-I això ho feu després d'haver-nos ja insultat valent-vos de les paraules anteriors d'uns articulistes que evocaven els "zelots" (és a dir, aquells fanàtics jueus intransigents que en temps de Crist es distanciaven del seu mateix poble).

9-A llarg de tot l'article us serviu de la paraula de Crist per escombrar cap al vostre terreny dialèctic. De debò no teniu altres arguments que la vostra fe cristiana? De debò voleu portar el debat polític al camp de la transcendència?

10-Que no sou un prestigiós historiador, bon coneixedor de la història de Castella? De debò que no esperàveu que l'Estat espanyol reaccionés amb la fúria amb què ho va fer?

11-Els qui hem quedat estupefactes amb el vostre sobtat cop de timó, no mereixem cap altra explicació que aquesta pluja fina de citacions bíbliques fetes servir de manera interessada?

12-L'al·legoria evangèlica pot servir tant per defensar una cosa com una altra. Vós vàreu declarar un dia "-Doneu-me 68 diputats i declaro l'endemà mateix la independència" (per cert: posats a fer comparacions, us diré que em recorda la palanca d'Arquímedes...).

13-Doncs bé, què us semblaria si jo ara em despengés citant-vos Mateu 21, 20 per fer una correspondència absurda i abusiva entre la confiança cega a Déu i la que havíem de dedicar a les vostres paraules? No seria pas menys inconvenient ni extemporani que el que heu fet vós, oi?

14-Si us plau, vicepresident, no passeu pel molinet bíblic els independentistes que encara creiem en la majoria de 68 diputats. Amb un diputat republicà a Madrid titllant-nos d'estúpids i de fatxes ja en tenim prou.

15-No instrumentalitzeu cap paraula divina per defensar-vos i atacar-nos a nosaltres.

16-I quan torneu a canviar d'estratègia, tampoc no patiu per trobar la millor citació: no caldrà que ens encoratgeu posant-nos d'ex. els llibres dels Macabeus i la seva declaració d'independència o altres passatges agafats amb pinces...

17-Per justificar el vostre pensament polític serviu-vos, si us plau, de la doctrina política, no de la celestial. Deia aquell que en política es pot fer tot menys el ridícul.

18-Bé, jo crec que encara hi ha una actitud pitjor: cometre un frau als votants prometent-los una cosa, fent la contrària i sense voler tornar a sotmetre's a eleccions. Però el que trobo demolidor és perpetrar una traïció fent alhora el ridícul...

19-Acabo tal com he començat: aquí fora som molts i molts els qui ens mobilitzem per la vostra llibertat i per la de tots els altres ostatges polítics i exiliats. I que ho continuarem fent sense defallir. Perquè sou ostatges polítics malgrat ser uns pèssims polítics. Atentament.

Ramon Sargatal

Definició dels imperialistes i la seva tribu

"Mala gente" "Gente malvada"

Aprendre de la guerra que vam guanyar

Marta Rojals 11.06.2018

De la censura de webs pel referèndum, segur que teniu present aquella paginota rònega amb l'emblema de la Guàrdia Civil que anunciava en castellà i anglès: 'Aquest domini ha estat intervingut i es troba a disposició de l'Autoritat Judicial.' Així s'imposava el cos militar espanyol, via ordre dels jutges, a les webs del poble rebel i apoderat; aquell grafisme de curset d'iniciació al Photoshop, estàtic, naftalínic, era com la metàfora de la primera 'guerra' a la UE que perdia el més fort: el malson d'un estat imperial de mentalitat analògica -'¡me corten el interné, coño!'- empaitant un petit 'estat virtual' per la infinitud del ciberespai. Un 'estat virtual' que, amb la col·laboració d'un exèrcit de Robin Hoods en samarreta i bermudes, li va anar fent pam-i-pipa replicant i multiplicant les webs blocades, passant d'una 'http' a una altra, d'un 'proxy' al següent, i fins a la victòria -la votació- final.

Al '30 minuts' de diumenge titulat 'Hackers 1-O', el secretari de Telecomunicacions d'aleshores deia això arran del blocatge de pàgines: 'Ni per les webs gihadistes ni de pornografia infantil s'actua tan ràpid [...] i a més a més saltant-se tots els protocols i passos garantistes.' Un altre exemple per a la col·lecció que la unitat d'Espanya passa per sobre de TOT -no tan sols de la veritat-, i passant per sobre de TOT, té: 'Tiraven una web a terra i en sortien deu més', explicava al reportatge un activista emmascarat, perquè 'hòstia, s'estan saltant les lleis d'internet!'. Ja ho veuen: l'imperi espanyol havia tocat 'les lleis' a un grapat de nanos amoïnats per la llibertat d'expressió, i això sí que no.

El primer d'octubre, la poesia ja vessava pertot arreu: l'estat, burlat de bon matí per l'operació 'urnes', ordenava de tallar la wifi de les escoles -'¡me corten las ondas, coño!'- i els veïns, pim-pim-pim, posaven a disposició la contrasenya de casa; això, a terra. Mentrestant, a l'aire, una desena d'activistes voluntaris, lluitant amb tecles i ungles, aconseguien 'mantenir viu' el cens universal davant d'un monumental atac informàtic a escala de qui el devia haver pagat. I una altra d'herois contra brivalls: l'aliança dels defensors dels drets fonamentals que, rere la màscara d'Anonymous, van trinxar la brigada patriòtica de Forocoches, que havia sortit desesperada a salvar l'honor del vell imperi ciberderrotat. Enquesta a cegues: Anonymous contra Forocoches, tu amb qui vas? Si aquest episodi fos una pel·lícula, tot el públic tindria clar qui voldria defensar.

I per acabar amb el 'Canal nostàlgia', que aquest article no vol mirar enrere, que vol mirar endavant, un detall marca de la casa: abans de la jugada mestra (la de debò) del cens universal, a la pàgina que t'informava d'on havies de votar, havien protegit les dades xifrant-les ni més ni menys que... 1714 vegades. Som i serem... d'aquesta manera, no ho podem evitar.

Doncs bé, tot això ja va passar i gràcies a aquest '30 minuts' m'han vingut al cap algunes reflexions de senyora gran. Com ara que, en el conflicte Catalunya-Espanya, el futur va més en contra de les garrotades analògiques 'des del 1714' i més a favor d'aquest tipus d'accions col·laboratives per defensar drets vulnerats. En el moment que un atac a un servidor ja és tan real com un cop de porra a la porta d'una escola, té tot el sentit posar-se a treballar per l'estat digital que, com el de carn i ossos que vindrà, serà igualment 'real' i susceptible de ser protegit, en cas d'atac, per defensors del dret d'autodeterminació d'arreu del món.

En aquest pla 'virtual', que és tan 'real' com ho fou la ciberguerra de l'1-O, les forces s'igualen com no han pogut igualar-se mai sobre el terreny de la força bruta i l'arbitrarietat. Si cau un servidor d'un banc, no és com si una colla de lladres n'haguessin fos la caixa forta? No parlo de substituir la República palpable per una parcel·la a 'Second life' (ja he dit que eren reflexions de tenir una edat), sinó que em ve al cap un zum-zum del president Puigdemont sobre no sé què de l'e-República i la ciutadania digital autogestionada, amb un ull posat al model d'Estònia. El primer d'octubre ens vam ensenyar a naltros mateixos allò que sabem fer bé: autoorganitzar-nos, fer xarxa, ser discrets. De la mateixa manera, per anar fent feina i agafar múscul, diria que amb un DNI electrònic de la nació que ens toca i una criptomoneda pròpia, dos milions de contribuents impacients poden avançar força.

EL SEU PAÍS NO ÉS PAS EL MEU PAÍS

Cal que quedi molt clar!

Els catalans (bé per família, bé per haver-ho escollit lliurament) que sabem que del que es tracta ARA és de RECUPERAR LA LLIBERTAT arrabassada el 1714, hem d'esforçar-nos en explicar de mil maneres diferents i complementàries que el nostre país és Catalunya o, millor, el Principat de Catalunya, i no pas "España". .És més, els catalans hem de fer entendre arreu no només que l'"Estado-Español" ara en forma de "Reino de España" és un altre país, sinó que des de fa 303 anys és el país invasor de la nostra terra que ens manté presoners a casa nostra, i que ja molt temps abans, quan només era "el Reino de Castilla", va començar un genocidi contra el poble català que prossegueix avui en dia. I la nostra vida actual com a catalans és tan lamentable que un no-català, i sobre tot un castellà, no aguantaria ni 12 hores si de sobte visqués com vivim els catalans.En realitat, el "Reino de España" no només NO és "una nación de naciones" ni "un pueblo de pueblos", sinó que l'"Estado-Español" es va construir com una presó de nacions i com genocida de pobles. I per això l'"Estado-Español" és irreformable. .Però encara que "el Reino de España" es transformés (es transsubstanciés!) en "la III República Española" i per uns canvis miraculosos passés a tenir "una Nueva Constitución Española envidiada en el mundo entero" i a ser realment "un país democrático ejemplar y un Estado de Derecho perfecto con una inmejorable división de poderes, que garantizase una justicia gratuita, rápida y justa, y que satisfaciese totalmente los derechos sociales y las necesidades emocionales de todos los ciudadanos españoles", pels catalans continuaria sent l'"Estado-Español" construït destruint l'Estat Català independent fins 1714, i, per tant, continuaria sent l'Estat d'un altre país enemic invasor i ocupant del nostre país i genocida dels catalans. .Hem d'explicar incansablement això bàsic i essencial. I hem d'explicar-ho en primer lloc als demés catalans. I després, a tothom: als ocupants civils i militars de la nostra terra, a la resta d'"estadoespañoles", als europeus de la CEE, als europeus que no estan a la CEE,..., i als habitants de tot el món. .Però per arribar als habitants de tot el món, el primer que cal formar és un pal de paller fonamentat en el Punt de Vista Català. Aquest sòlid pal de paller ja anirà a continuació, en cercles concèntrics expansius, pas a pas, GOTA CATALANA A GOTA CATALANA, arribant arreu. Eixamplarà la nostra base.. i reduirà la seva! !Et convido a fer aquesta tasca imprescindible que ningú més farà per nosaltres .<No podem donar l'esquena a la nostra Historia molt mes que mil·lenària .
No podem abandonar els nostres Drets Històrics i molts altres drets. ;
Hem de denunciar aquell que actuen en contra de VIDA-VERITAT-LLIBERTAT-IDENTITAT CATALANA;
---que renuncien a la força de la raó;
---que ens fan cridar "Marxem!" quan els que han d'anar-se són els ocupants;
---que ens porten a votar un cop i un altre (enfotent-se dels resultats) quan nosaltres NO hem de posar a votació ni si som una nació ni si volem tornar a ser lliures;
---que ens porten a "demanar la mediació internacional per poder votar en un referèndum pactat i vinculant, com Escòcia", és a dir, per a perdre'l.I demostra que aquesta proposta central és contra el poble català que TOTS els dirigents independentistes i TOTS els mitjans de comunicació independentistes ens amaguen que el 2014 a Escòcia el referèndum es va perdre per tupinada. però els catalans voleu anar molt ràpid".I cap dirigent independentista aquí li contesta que els catalans portem 303 anys lluitant per RECUPERAR LA LLIBERTAT; que per aquest motiu "¡Hay que bombardear barcelona cada 50 años para mantener Cataluña sometida!"; que ja 12 generacions de catalans han nascut i mort preses; que cada dia 185 catalans continuen morint presos (em sap greu en especial per, cronològicament aquest any, Aureli, Kim, Nicolau, Toni i Yolanda); que volem viure lliures fins a morir lliures, i que no podem esperar 303 anys més per tornar a aparèixer en els mapamundis.

 LLuis Botinas


LA DRECERA

155 COPS DE PAL

Amics i amigues,

Em plau enviar-vos el meu darrer article: " 155 COPS DE PAL", que apareixerà publicat en els propers dies i molt a prop de la data de les eleccions del 21 D. Hem de guanyar aquestes eleccions, ja que la pèrdua o un resultat poc contundent, suposa donar carta blanca al retorn polític de la dictadura dels anys seixanta, que els adversaris polítics diuen "situació de normalitat". Hem de tenir clar que els partits del 155, volen destruir i desmuntar el país, esmicolant la cultura, la llengua, la història i la nostra forma de viure. Porten molts anys espoliant-nos i tractant d'asfixiar-nos econòmicament. Malauradament a casa nostra tenim massa insensibles i traïdors que afavoreixen els seus objectius.

Els hem de derrotar, no donant ni un vot als partits del 155, que són : PP, C's i PSC. El cas més trist i més punyent és la posició dels socialistes, que no són recognoscibles amb la seva deriva al costat de l'ultradreta i el seu fervor per la unitat espanyola.

Esperem poder restaurar el govern legítim de Catalunya amb el seu president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i els altres consellers, que han desenvolupat ben dignament la seva responsabilitat. Al desitjar-vos un Bon Nadal, no puc obviar que aquest Nadal no serà com els altres, doncs hi haurà un punt de tristesa, pensant amb els nostres presos polítics lluny de la seva família i passant fred a les seves cel·les, on només disposen de calefacció dues hores al dia. També resulta preocupant i poc confortable la incertesa política i personal que suposa l'exili del president i la resta de consellers. No podem oblidar ni perdonar la flagel·lació i la humiliació rebuda, que han dirigit al poble català.

Ben cordialment i per una Catalunya lliure ! Vostre. Josep Pérez Franco


Cal ser reiteratiu parlant de la ignomínia que suposa l'aplicació de l'article 155 que en la pràctica dona carta blanca a la repressió i a la vulneració dels nostres drets fonamentals, recollits en la pròpia Constitució (Article 1). S'ha aprovat, per la majoria d'escons que ostenta el PP al Senat, però també amb els vots entusiastes de Ciudadanos i PSOE-PSC . El propi ponent d'aquest article Sr. Lopez Garrido, no avala l'ús abusiu i desproporcionat que el govern espanyol n'està fent i considera que fou redactat perquè hi figura en la majoria de constitucions europees, però sense aplicació real. Hi ha analistes polítics que indiquen que l'article 155 ja s'aplica de facto a partir del ribot emprat en el Congrés i posteriorment en el Tribunal Constitucional, esmicolant l'Estatut del 2006. La intervenció financera de la Generalitat no es d'avui, l'anul·lació d'un munt de lleis aprovades pel nostre Parlament tampoc i l'asfíxia econòmica feta subtilment contra Catalunya és endèmica i documentada per molts economistes entre ells pel Dr. Ramon Trias Fargas.

A nivell internacional hi ha un problema d'imatge que no juga a favor dels demòcrates de l'Estat espanyol. En l'època franquista hi havia el criteri, ben fonamentat, que Espanya formalment era una dictadura i els moviments democràtics d'alliberament eren ben vistos i tenien suport internacional. Malgrat tot, cap país va moure un dit per acabar amb la dictadura, al contrari va existir una tolerància i un entente cordiale. Ara Espanya actua en el marc de les nacions i porta el segell de democràcia i d'estat dret. Ja no s'ha analitza si realment és un estat de dret, tot i que les actuacions totalitàries i reaccionaries dels darrers dos mesos, han posat en alerta a governs, partits i entitats europees.

Hem d'analitzar breument, perquè tothom pugui jutjar amb objectivitat si ens trobem realment en un estat de dret i quins són els criteris que el configuren, segons els juristes i politòlegs: a- Justícia - La pròpia existència de l'Audiència Nacional és una anomalia, perquè no presenta analogia amb els sistemes judicials dels països occidentals. Els nomenaments i destitucions dels jutges sembla arbitraria i sotmesa a criteris polítics. La ineficàcia de l'administració de Justícia i alguns altres aspectes;

b- Democràcia - Sense separació de poders no hi ha democràcia. Els poders legislatiu, executiu i jurídic aquí són independents ?. Resulta difícil acceptar-ho, doncs l'executiu té un clar domini sobre els altres poders. Veiem el cas de la Fiscalia sotmesa a les decisions del govern. Estem menjant cada dia el concepte de l'imperi de la llei. És fals. Per sobre la llei hi ha el dret. Martin Luther King va dir: "Mai oblidem que tot el que va fer Hitler a Alemanya era legal" ; c- Llibertat- Estem intervinguts per tot arreu, en els mitjans públics, es prohibeixen determinades expressions com "presos polítics" " president Puigdemont", portar llaços grocs, expressions que suposadament promoguin la sedició i un llarg etcètera que els lectors poden completar.

Em trobo amb coneguts que em pregunten, com ho veus? A qui creus que hem de votar el 21 D? No soc ningú, ni tinc elements per determinar el pla a partir del 22 D, ni puc prescriure el vot. L'únic que dic a tothom, és que hem de derrotar el bloc del 155 que són PP, Ciutadans o Ciutadanos i PSC, sinó ho fem ens espera una situació de retorn polític homologable a la pitjor època franquista i un intent d'aniquilació de Catalunya en els aspectes culturals, lingüístics, econòmics i benestar social. El paper de C's i PP era previsible perquè forma part del seu ADN, però la posició del PSC que ha tingut un paper important en la construcció del nacionalisme català, compartint ara l'espai i els selfies amb els reaccionaris, em provoca un gran menyspreu i m'impulsa a etiquetar-los de traïdors i botiflers. Les llàgrimes de cocodril de l'Àngel Ros, alcalde Lleida, que ha venut l'ànima al diable, al veure com s'emportaven les obres d'art de Sixena del Museu de Lleida, resulten patètiques .

No hi ha dubte que al final, si la voluntat del poble preval, sempre es guanya. Degut a les garrotades i la repressió que patim, han aconseguit un despertar polític generacional, que incrementa la massa critica a favor de les llibertats. Plató: "Un home que no arrisca res per les seves idees, o no valen res les seves idees, o no val res l'home"

Josep Pérez Franco- economista

desembre 2017

La Generalitat denuncia la "manipulació" de les dades d'inversió estrangera del ministeri d'Economia espanyol

EL MON

S'han computat en el tercer trimestre de 2016 dues inversions que fins ara s'havien comptabilitzat en el quart, segons fonts del departament d'Empresa

Fonts del departament d'Empresa i Coneixement consideren una "manipulació" les dades d'inversió estrangera a Catalunya del tercer trimestre, que registren una caiguda interanual del 75%, que el ministeri d'Economia ha publicat aquest dimecres. En les dades ministerials s'han computat en el tercer trimestre de 2016 dues inversions (la venda del 20% de Gas Natural i una inversió d'una enginyeria civil mexicana) que fins ara s'havien comptabilitzat en el quart trimestre de l'any passat. Segons fonts d'Empresa i Coneixement consultades per l'ACN, aquesta "manipulació" ha fet que la inversió estrangera durant el tercer trimestre de 2016 a Catalunya hagi passat dels 552 milions comptabilitzats fins ara als 2.071 milions computats en l'estadística publicada aquest dimecres.

Així, aquest creixement en la dada d'inversió estrangera del tercer trimestre de 2016 ha generat que la inversió en el mateix període del 2017 sigui comparativament molt inferior. Sense aquesta "manipulació", la inversió estrangera a Catalunya entre juliol i setembre hauria passat dels 552 milions d'euros del 2016 als 519 milions d'euros aquest 2017, l'equivalent a un descens de gairebé el 6%.

Els tècnics del departament d'Empresa i Coneixement han estudiat les dades publicades pel ministeri d'Economia, ja que es mostraven en contradicció amb la percepció positiva que l'administració catalana tenia de l'evolució inversió estrangera durant els darrers mesos, tenint en compte també que el 2016 va ser un any excepcionalment bo en aquest registre. Segons fonts d'Empresa i Coneixement, aquesta "manipulació" per part del govern espanyol té a veure amb la proximitat de les eleccions del 21 de desembre.

El president Puigdemont i la dignitat

"La pregunta és: quant trigarem a veure aquesta dictadura anomenada Espanya asseguda davant d'un tribunal penal internacional?"

Per Víctor Alexandre 17/12/2017

Les eleccions catalanes del 21 de desembre no són unes eleccions legítimes, són unes eleccions dictades per un poder absolutista, hereu ideològic del que hi havia abans de la mort de Franco, i disposat a tot, inclosa, com ja s'ha vist, la violació flagrant dels drets humans, per tal que el poble català no pugui decidir sobre la seva pròpia vida. El pretext per imposar aquest totalitarisme és una Constitució -un frau en si mateixa, perquè va ser planificada pel franquisme i tutelada pels militars del dictador-, i un suposat article 155 segons el qual qui l'invoca té llicència per fer tot el que vulgui amb absoluta impunitat, entre altres coses perquè tant el poder que el pot invocar com els seus tribunals són exactament el mateix. A Catalunya, naturalment, hi tenen delegats que, mancats de sentit del ridícul, malden per semblar més espanyols que els espanyols. Són els Michael Jackson de la política catalana, negres esperpèntics que reneguen del seu color convençuts que com més sacralitzin la llei dels blancs més blancs seran ells.

No crec que siguin gaires, els europeistes que en un altre temps haguessin previst l'existència d'un Estat totalitari i supremacista en el si de la Unió Europea. Sobre el paper, semblen conceptes antagònics, certament. Amb tot, la possibilitat, per remota que es veiés, s'ha fet realitat. Espanya és una dictadura. És un Estat totalitari, perquè no té separació de poders; destitueix el govern de Catalunya sorgit de les urnes; empresona els seus legítims representants i els sotmet a humiliacions i vexacions; cuina calúmnies i difamacions per desacreditar-los en l'àmbit personal i alterar resultats electorals; filtra resolucions judicials a la premsa amiga abans que les coneguin els propis encausats; obliga el president català i diversos consellers a exiliar-se a Brussel·les acusats de delictes inexistents en l'ordenament jurídic europeu; envia cossos paramilitars a apallissar el poble català i l'ofega econòmicament; fabrica lleis exprés que permetin foragitar les seves empreses; coacciona telefònicament empreses emblemàtiques perquè abandonin Catalunya; utilitza tots els ressorts de l'Estat per empobrir-la; intervé les seves institucions; assalta els museus catalans amb dos-cents agents paramilitars armats per saquejar-hi el patrimoni que contenen; inhabilita i imposa sancions astronòmiques a polítics i ciutadans pacífics i democràtics a fi d'arrabassar-los les seves cases mitjançant embargaments; i, entre tantíssimes altres barbaritats, conculca la llibertat d'expressió; instaura una llei mordassa; tanca pàgines web desafectes; intimida la ciutadania establint que tot el que es digui o es xiuli contra l'Estat serà conceptuat com a delicte; escorcolla domicilis particulars i petites i mitjanes empreses que puguin haver facilitat la votació en un referèndum; criminalitza el color groc, fins i tot el de les fonts lluminoses de Montjuïc; persegueix periodistes acusant-los de fer comentaris poc plaents a les oïdes del Règim i tramet als mitjans de comunicació el llistat de paraules que tenen prohibit pronunciar. La pregunta és: quant trigarem a veure aquesta dictadura anomenada Espanya asseguda davant d'un tribunal penal internacional?

Tanmateix, lluitant contra tot això, lluitant contra aquest absolutisme rabiós i enfollit, hi ha Catalunya, una vella i democràtica nació d'Europa que malda per la seva llibertat. La llibertat que l'Estat ocupant li nega. I el millor d'aquesta lluita, el millor d'aquest procés d'independència de Catalunya, és que no hi ha cap home ni cap dona que en sigui el líder. Cap ni un/a. Aquest és el seu valor més gran. Ha estat el poble, la força nascuda d'aquest poble, qui ha liderat i qui està liderant el Procés. La independència catalana, a diferència de la d'Escòcia, no és un projecte sorgit d'un partit polític, és un projecte nacional, de gent de tota mena i votant de diferents colors unida en la defensa del més important de tots els drets socials: la llibertat.

Però per poder gestionar aquest moviment calia un president i un govern al capdavant que no defallissin davant les agressions espanyoles, un president i un govern disposats a patir en pròpia pell, si calia, les conseqüències d'aquestes agressions. I els hem tingut. Els tenim. Per això són a l'exili, a la presó o en llibertat condicional. I per això, també, aquestes eleccions són il·legítimes. Heus aquí un munt de raons: perquè constitueixen un acte dictatorial per part de l'Estat espanyol, perquè només el president de Catalunya pot convocar eleccions a Catalunya, perquè cap poder està legitimat per destituir un govern escollit a les urnes i perquè vulneren totes les garanties democràtiques en celebrar-se privant de llibertat alguns dels candidats que hi concorren. Només en les democràcies totalitàries s'emmanillen i s'emmordassen els adversaris polítics per tal que no puguin fer campanya electoral, només els règims totalitaris tenen presos polítics i els utilitzen com a ostatges per intimidar i coaccionar la població.

Catalunya té un president, que és el president Puigdemont, i no ha deixat de ser-ho en cap moment digui el que digui l'Estat espanyol. És per aquesta raó que les eleccions imposades del 21 de desembre han de servir per fer caure Madrid en la seva pròpia trampa amb una nova victòria independentista. Aquells que diuen que el Procés és mort, tindran més Procés que mai, i no l'aturarà cap cop d'Estat en forma d'article 155 mentre hi hagi persones nobles i honestes com les que són a l'exili o a la presó disposades a defensar-lo. La maniobra de l'Estat espanyol consisteix a sembrar zitzània entre PDeCAT, ERC i CUP per eliminar la figura del president Puigdemont, que és la figura que el nacionalisme espanyol odia més profundament perquè és un home íntegre que no s'agenolla davant seu.

No cal cridar el doctor Watson perquè escolti quelcom tan elemental: la idea espanyola és que si algunes d'aquestes forces fan seu, sense adonar-se'n, el prisma hispanocèntric de la qüestió, prioritzaran la seva pròpia llista i, si guanyen, foragitaran Puigdemont de la presidència, que és precisament el que pretén l'Estat. Aquestes forces, consegüentment, han de reflexionar i respondre qui és, segons ells, l'actual president de Catalunya: Carles Puigdemont o Mariano Rajoy? Si la seva és una visió catalanocèntrica i no accepten la mascarada imposada per Madrid, és obvi que després de les eleccions Puigdemont ha de continuar essent el nostre president. Si, en canvi, tot aprofitant un resultat favorable, opten per lliurar la presidència a un tercer candidat, estaran legitimant aquestes eleccions dictatorials i acceptant, ni que sigui amb la més bona fe, que l'actual president de Catalunya és Mariano Rajoy.

Què és, doncs, el que l'Estat no vol? Què és el que l'Estat no vol que el món vegi? La unitat. La unitat d'una majoria social catalana que, més enllà de les seves sigles favorites, restitueix el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras en els mateixos càrrecs que els van ser violentament arrabassats. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras són el nostre president i el nostre vicepresident, i només poden deixar de ser-ho en unes eleccions convocades per l'actual president de Catalunya, el president Puigdemont. L'Estat espanyol ha pretès llevar-los la dignitat i els catalans tenim el deure ètic de protegir-la. La seva és també la nostra. D'això se'n diu dignitat col·lectiva.

LOS CATALANES SON GANADO DESMANDADO

El falangista Rafael Sánchez Mazas, en un article que va publicar al diari ABC, opinava que "los catalanes son ganado desmandado". També deia que perquè quedessin les coses clares als catalans se'ls havia de marcar l'escut d'Espanya amb un ferro roent al cul.

És una de les expressions més contundents del "macizo de la raza" sobre quina és la relació de Catalunya amb Espanya. La senyora Esperanza Aguirre es limita a dir que "Catalunya es de todos los españoles", però en el fons tots pensen el mateix: que som propietat de l'Estat espanyol.

Totes les afirmacions de la unitat indissoluble i eterna d'Espanya venen dels textos fundacionals de l'actual Estat espanyol: els Decrets de Nova Planta.

El que ens diuen els Decrets de Nova Planta és que Catalunya pertany a Castella en virtut del "justo derecho de conquista". I que del que es tracta es de "reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castillla..."

Queda clar que l'Estat espanyol es basa en la força bruta i en l'ocupació militar. De tant en tant ens ho recorden de diferents maneres. En aquests dies ho han fet apallissant votants i assaltant els col·legis electorals, destituint i empresonant els nostres governants democràticament elegits i mantenint a l'exili al President de la Generalitat, Carles Puigdemont. Fa unes quantes dècades ens ho varen recordar d'una manera sanguinària: a l'agost de 1936 varen matar al President del Barça, Josep Suñol i Garriga, a l'abril de 1938 varen matar Manel Carrasco i Formiguera i a l'octubre de 1940 varen matar el President de la Generalitat, Lluís Companys.

Tota la retòrica de que Espanya és un estat de dret no és res més que això: verborrea i cinisme. La realitat és que l'Estat espanyol no es regeix per l'imperi de la Llei sinó per la llei de la selva, la del més fort.

Hem de denunciar incansablement aquesta situació injusta que nega el dret d'autodeterminació que Catalunya vol exercir democràticament i legítimament com tots els altres pobles del món, i hem d'aprofitar les eleccions del 21 de desembre per fer costat al President legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, que des de l'exili defensa el nostre dret a decidir.

Joaquim Ferrer Mallol

2 de desembre de 2017

"CREE EL LADRÓN..."

La dita castellana "Cree el ladrón que todos son de su condición" ha estat exemplificada d'una manera perfecta aquests dies per una magistrada de la "Audiencia Nacional", l'antic "Tribunal de Orden Público", (el TOP) el sinistre tribunal de repressió política de l'època franquista, ara reetiquetat amb una nova denominació.

La jutgessa Carmen Lamela, de l'Audiència Nacional, va dictar fa uns dies una resolució per la qual passava al Tribunal Suprem la causa en que estava implicat tot el Govern de la Generalitat i la que afectava els presidents d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana. En aquesta resolució considerava que el Govern de la Generalitat, els presidents de les dues entitats, i la Mesa del Parlament de Catalunya (que ja tenia una causa en el Suprem) constituïen una única "organització criminal" i que corresponia que totes les persones encausades fossin jutjades pel Tribunal Suprem.

Recordem que Carmen Lamela és germana de Teresa Lamela que controla els comptes de la Generalitat de Catalunya com a interventora general de l'Estat. Recordem també que el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos (que comandava els deu mil terroristes uniformats que van apallissar els votants el dia 1 d'octubre) és germà de Francisco Pérez de los Cobos, que va presidir el Tribunal Constitucional entre 2011 i 2017.

Recordem igualment que diferents comissaris de policia de la cúpula del Ministeri de l'Interior (com en Villarejo) han falsificat dossiers policials i s'han organitzat activitats diverses contra Catalunya amb la confabulació del que va ser Ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz amb el magistrat Daniel de Alfonso, que era cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya.

L'origen de l'actual estructura territorial de l'Estat espanyol radica en els Decrets de Nova Planta. Concretament en el de 29 de juny de 1707 Felip V fa constar que li correspon "...el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y Valencia.." en virtut "...del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas...". També ordena que aquests territoris "...se reduzcan a las leyes de Castilla ...sin diferencia alguna en nada".

Convé tenir present que el Govern espanyol continua invocant el Decret de 29 de juny de 1707com es pot comprovar en les sentències de Tribunal Constitucional 82/2016 de 28 d'abril de 2016, i 110/2016 de 9 de juny de 2016.

És a dir, fa segles que l'Estat espanyol és una gran organització criminal, corrupta i mafiosa en mans d'una casta que ocupa tots els resorts del poder, que mata, roba, saboteja, tortura, empresona, falsifica i apallissa.

Joaquim Ferrer Mallol

10 de desembre de 2017

Eleccions el 21D, però amb control internacional

Les eleccions del 21 de desembre, convocades pel president del govern espanyol com una mesura més de l'estat d'excepció aplicat a Catalunya, tenen un alt risc de ser manipulades pel mateix que les ha convocat.

El govern espanyol té abundants antecedents de manipulacions i falsificacions en afers relacionats amb Catalunya. Només cal recordar: els dossiers falsos fabricats per comissaris de policia situats a la cúpula del Ministeri de l'Interior, com Villarejo; la confabulació del Ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz amb el magistrat i cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso ("les hemos destrozado el sistema sanitario, estamos jorobándoles el CTTI [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació] ); la manipulació del servei de correus per a retenir trameses de correspondència de les entitats sobiranistes, etc.

A més, en els ambients periodístics circulen amb insistència informacions que posen en dubte la fiabilitat de l'empresa INDRA que el Govern espanyol ha designat per desenvolupar les tasques de gestió del recompte de vots

L'activitat falsificadora del Govern espanyol fins i tot ha arribat a afectar la Unió Europea. No fa gaires mesos, i amb la col·laboració d'un funcionari de la Comissió Europea anomenat Margaritis Schinas, va alterar un document oficial de la Comissió intercal·lant-hi un paràgraf preparat pel Govern espanyol.

A tot això s'hi afegeix l'escandalosa anomalia que comporta tenir candidats retinguts a les presons sense cap sentència condemnatòria, altres candidats a l'exili i molts altres polítics sotmesos a processos judicials, i d'altres ja condemnats i inhabilitats per haver col·laborat en activitats sobiranistes.

Per acabar-ho d'adobar, s'ha sabut que el comandament de les forces de seguretat que han de vetllar per l'ordre públic durant la jornada electoral s'ha encarregat al coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos. Es tracta del mateix coronel que liderava els deu mil terroristes uniformats que van apallissar els votants del dia 1 d'octubre, i que rebentaven a cops de mall les portes dels col·legis electorals!

I a sobre, el candidat del PP, Garcia Albiol ha acabat la seva primera intervenció de campanya electoral ambv el crit de "A por ellos !".

El govern espanyol ja s'ha manifestat contrari a cap mena de control internacional. És una actitud altament sospitosa. Si finalment les eleccions s'han de fer sense control internacional, un possible triomf de les forces contràries a l'autodeterminació tindria ben poca credibilitat.

Joaquim Ferrer Mallol

10 de desembre de 2017