CONTACTES

Lo campanar de Lleida

Té forma d'octàedre amb un diàmetre de 12,65 metres a dalt de les seves quatre plantes de 50,98 metres. El coronament o part superior, de 9,62 metres d'alçada, redueix el diàmetre a 9,45 metres, per tant, l'alçada total supera els 60 metres.

Al segle XVII, després de l'ocupació militar, el bisbat es va veure obligat a comprar el campanar als militars per 3.000 monedes d'or per tal que es poguessin utilitzar les campanes per anunciar els serveis religiosos i en cas d'alarma.

La planificació inicial del temple comptava ja amb el campanar exterior a les naus, peró amb la porta d'entrada des de la nau de ponent del claustre. La construcció s'inicià a mitjans del segle XIV i després de períodes llargs d'interrupció s'acabà, l'any 1420. El seu enorme volum s'equilibra per mitjà del claustre, creant-se una conjunció harmònica entre el cimbori i el campanar.

Allotjà fins a setze enormes campanes de perfecta fundició i acabat amb les quals s'obtenia la més amplia i completa escala musical.

Actualment podem escoltar cada dia la campana anomenada Mònica tocant els quarts, i la seva germana gran, la Silvestra, tocant les hores amb una quasi perfecta puntualitat. És accessible la pujada fins a la terrasa superior, totalitzant 238 esgraons.

Molts han estat els poetes que han dedicat obres al Campanar de Lleida, però la més famosa i coneguda és el sonet de Magí Morera i Galicia. Amb motiu de la Festa Major de l'any 1912, es va col·locar una làpida de marbre al peu del campanar en la qual, a sota del retrat en bronze del poeta, s'hi gravà aquella poesia.


Lo campanar de Lleida

A dalt de la montanya que domina
la hermosura dels termes lleidatans,
s'axeca un campanar fet per titans
ó per homes de rassa gegantina.

Quan guayta cap a vall, l'aygua vehina
del riu li dona espill y l'horta encants;
y guaytant cap amunt, toca amb les mans
y conversa amb la lluna y la boyrina.

Pugemhi, donchs... l'escala cargolada
qu'als ulls dona mareig y al cor neguit
sembla qu'estigui desde'l cel penjada.

Y amunt, amunt, ja ets dalt, ara, esperit,
si't sents d'áliga'l cor, pren revolada,
que ja ets a mitx camí del infinit!

Magi MORERA i GALICIA
Lleida al seu poeta, (Maig 1912)

Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853 - 1927) fou un escriptor i polític català, germà del pintor Jaume Morera i Galícia. La seva formació fou cosmopolita, ja que residí a Lleida, Barcelona, Madrid i a Anglaterra. Estudià dret a la Universitat de Madrid, on conegué Ramón de Campoamor. Exercí després d'advocat a Lleida, on fou degà del Col·legi d'Advocats de Lleida. Inicialment milità al Partit Liberal, influït pel regeracionisme, amb el qual fou alcalde de Lleida i diputat de la Diputació. Després passà a la Lliga Regionalista, partit amb què fou diputat per Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. En aquest període participà en l'Assemblea de Parlamentaris i en els debats a favor de l'autonomia i de la cooficialitat del català (1918). Com a escriptor, començà a escriure poesia en castellà, influït pel romanticisme. Alhora, va escriure a les revistes «L'Esquella de la Torratxa» i «La Il·lustració Catalana» poesies en català, influïdes per Joan Maragall, el modernisme i pels Jocs Florals. El 1916 ingressà a la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, per a la qual va traduir al català obres de William Shakespeare: XXIV

El pianista i compositor Ricard Vinyes, amic i admirador del poeta, va escriure l'any 1918 un sonet per honrar la seva memòria. Aquesta composició, gravada en pedra, es va col·locar al peu de la torre del campanar a la tardor de l'any 1980.

A l'homenatjat del Castell

Ja que un sol sentiment avui domina
l'anima i el cor de tots els lleidatans
probem que per l'afecte som titans
al poeta de raça gegantina.

I que ell assaborint dolçor veina
d'aquella del seu verb tan ple d'encants
guardi un record d'apretades de mans
mai desfetes del temps per la boirina.

Pugem-la sí, l'escala cargolada
mes ara, sens mareig i sens neguits
puig que el seu peu, com bandera preuada
hi trobe, per companys de revolada
l'hermos sonet que parla d'infinit.

Ricard VIÑES (1918)



En català:

A tots aquests que van venir fugint dels senyorets i que odien la llengua, la cultura i els costums de Catalunya, que aquí van tenir almenys l'oportunitat de forjar-se un futur sense iugos com als seus pobles, que han criat els seus fills i les seves famílies i que prefereixen veure Catalunya enfonsada que lliure perquè vagi merda aquests catalans els dic:

1.-Haver-vos quedat en els vostres putos pobles a lluitar contra el poder feudal dels "señoritos".

2.-Us hauríeu estalviat un munt de quilòmetres.

3-Ens hauríem estalviat la vergonya de veure gent que va venir buscant una oportunitat quan als seus llocs de naixement ni el podien somiar i a sobre escupen sobre això.

4-Us hauríeu estalviat la imbecil·litat de dir que heu aixecat Catalunya. Perquè si no haguéssim estat vosaltres, haurien estat uns altres. No som especials, vosaltres tampoc.

Abans de venir vosaltres Catalunya en valors democràtics, en cultura, en tradicions civiques, en ciència, en civilitzacions, també en economia, etc... Ja estava molt per sobre de vosaltres, el que heu fet es treballar per intentar enfonsar-la.

5-Cal ser torracollons per seguir vivint en un lloc on odies a la seva llengua, la seva cultura, els seus costums i la seva gent. Era més senzill: haver estalviat prou com per tornar als vostres pobles i us en quedava, que ningú us va obligar a quedar-vos.

6-Ès bo que un poble tingui els seus costums, la seva llengua i cultura, perquè és el que és. Senzillament si no vols ni conèixer-lo ni apreciar-lo al menys calla i no despòti

7-Quan heu viscut com els vostres familiars que SI QUE ES VAN QUEDAR, van passar èpoques de molta misèria però porten dècades vivint 10 vegades millor que vosaltres? No us adoneu que el greuge comparatiu és tan bèstia que dona vergonya aliena? Pregunteu-li amb números a un europeu si veu normal que comunitats que generen un 23% de riquesa rebin un 15 i comunitats que generen 0,3% rebin un 23%, a veure quina cara us posen. I si heu llegit fins aquí, us podríeu plantejar si la meva família va néixer a Catalunya o a Extremadura i Galícia. I després els vaig dient que els odiem. No, no odiem les persones. Odiem els fets que demostren que un estat tracti part dels seus "volguts ciutadans" mentre regala caramels a canvi de vots en altres lars. Ja es que no és res de nou. Però quan ara vinguin temps difícils, plantejar-vos perquè l'estat espanyol no vol ni parlar que Catalunya decideixi el seu futur mitjançant les urnes. Plantejar-vos si som el seu petit banc, juntament amb Balears i País Valencià o és que ens amaneixen tant que no hauríem d'anar-nos-en. I plantejar-vos per últim perquè tants fills d'immigrants de la península volem la independència el de l'estat. No és difícil.

En el idioma del imperio:

A todos estos que vinieron huyendo de los señoritos y que odian la lengua, la cultura y las costumbres de Catalunya, que aquí tuvieron al menos la oportunidad de forjarse un futuro sin yugos com en sus pueblos, que han criado a sus hijos y sus familias y que prefieren ver a Catalunya hundida que libre porque vaya mierda estos catalanes les digo:

1.-Haberos quedado en vuestros putos pueblos a luchar contra el poder feudal de los "señoritos".

2.-Os habríais ahorrado un montón de kilómetros.

3-Nos habríais ahorrado la vergüenza de ver a gente que vino buscando una oportunidad cuando en sus lugares de nacimiento ni lo podían soñar y encima escupen sobre ello.

4-Os habríais ahorrado la imbecilidad de decir que habéis levantado Catalunya. Porque si no hubierais sido vosotros, habrían sido otros. No somos especiales, vosotros tampoco.

Antes de venir vosotros Catalunya en valores dermocráticos, en llibertades, en cultura, en tradiciones civicas, en ciència, en civilizacion avanzada, también economicamente, etc... Ja estava por encima de vosotros, lo que habeis hecho ha dido trabajar para intentar undirla.

5-Hay que ser gilipollas para seguir viviendo en un sitio donde odias a su lengua, su cultura, sus costumbres y su gente. Era más sencillo: haber ahorrado lo suficiente como para volver a vuestros pueblos y os quedabais allí, que nadie os obligó a quedaros.

6-No es ni bueno ni malo que un pueblo tenga sus costumbres, su lengua y cultura, porque es lo que es. Sencillamente si no quieres ni conocerlo ni apreciarlo por lo menos te callas y no despotricas.

7-Cuando habéis vivido como vuestros familiares que SI SE QUEDARON, pasaron épocas de mucha miseria pero llevan décadas viviendo 10 veces mejor que vosotros? No os dais cuenta que el agravio comparativo es tan bestia que da vergüenza ajena? Preguntadle con números a un europeo si ve normal que comunidades que generan un 23% de riqueza reciban un 15 y comunidades que generan 0,3% reciban un 23%, a ver qué cara os ponen. Y si habéis leído hasta aquí, os podríais plantear si mi familia nació en Catalunya o en Extremadura y Galicia. Y luego les vais diciendo que los odiamos. No, no odiamos a las personas. Odiamos los hechos que demuestran que un estado trate a parte de sus "queridos ciudadanos" de imbéciles mientras regala caramelos a cambio de votos en otros lares. Ya se que no es nada nuevo. Pero cuando ahora vengan tiempos difíciles, plantearos porque el estado español no quiere ni hablar de que Catalunya decida su futuro mediante las urnas. Plantearos si somos su pequeño banco, junto con Baleares y País Valencià o es que nos aman tanto que no deberíamos irnos. Y plantearos por último porque tantos hijos de inmigrantes de la península queremos la independencia el del estado. No es difícil.

En català:

A tots aquests que van venir fugint dels senyorets i que odien la llengua, la cultura i els costums de Catalunya, que aquí van tenir almenys l'oportunitat de forjar-se un futur sense iugos com als seus pobles, que han criat els seus fills i les seves famílies i que prefereixen veure Catalunya enfonsada que lliure perquè vagi merda aquests catalans els dic:

1.-Haver-vos quedat en els vostres putos pobles a lluitar contra el poder feudal dels "señoritos".

2.-Us hauríeu estalviat un munt de quilòmetres.

3-Ens hauríem estalviat la vergonya de veure gent que va venir buscant una oportunitat quan als seus llocs de naixement ni el podien somiar i a sobre escupen sobre això.

4-Us hauríeu estalviat la imbecil·litat de dir que heu aixecat Catalunya. Perquè si no haguéssim estat vosaltres, haurien estat uns altres. No som especials, vosaltres tampoc.

Abans de venir vosaltres Catalunya en valors democràtics, en cultura, en tradicions civiques, en ciència, en civilitzacions, també en economia, etc... Ja estava molt per sobre de vosaltres, el que heu fet es treballar per intentar enfonsar-la.

5-Cal ser torracollons per seguir vivint en un lloc on odies a la seva llengua, la seva cultura, els seus costums i la seva gent. Era més senzill: haver estalviat prou com per tornar als vostres pobles i us en quedava, que ningú us va obligar a quedar-vos.

6-Ès bo que un poble tingui els seus costums, la seva llengua i cultura, perquè és el que és. Senzillament si no vols ni conèixer-lo ni apreciar-lo al menys calla i no despòti

7-Quan heu viscut com els vostres familiars que SI QUE ES VAN QUEDAR, van passar èpoques de molta misèria però porten dècades vivint 10 vegades millor que vosaltres? No us adoneu que el greuge comparatiu és tan bèstia que dona vergonya aliena? Pregunteu-li amb números a un europeu si veu normal que comunitats que generen un 23% de riquesa rebin un 15 i comunitats que generen 0,3% rebin un 23%, a veure quina cara us posen. I si heu llegit fins aquí, us podríeu plantejar si la meva família va néixer a Catalunya o a Extremadura i Galícia. I després els vaig dient que els odiem. No, no odiem les persones. Odiem els fets que demostren que un estat tracti part dels seus "volguts ciutadans" mentre regala caramels a canvi de vots en altres lars. Ja es que no és res de nou. Però quan ara vinguin temps difícils, plantejar-vos perquè l'estat espanyol no vol ni parlar que Catalunya decideixi el seu futur mitjançant les urnes. Plantejar-vos si som el seu petit banc, juntament amb Balears i País Valencià o és que ens amaneixen tant que no hauríem d'anar-nos-en. I plantejar-vos per últim perquè tants fills d'immigrants de la península volem la independència el de l'estat. No és difícil.


El fanatisme religiós. Del 17-A del 2017 a Salman Rushdie.

Tornem-hi, que el tema ve de lluny. Un fanàtic musulmà, de 24 anys d'origen àrab, nascut i criat als EUA, que n'és una societat lliure, acaba d'intentar assassinar amb escarni públic, l'escriptor Salman Rushdie. Quan el fanatisme religiós arrela fort a les famílies, tant s'hi val si s'emigra a Americà, Europa o on sigui, sobretot si les societats d'acollida son tolerants en l'ús de les llibertats democràtiques, l'odi sempre va amb ells. Aquest n'és el cas una vegada mes. Tant culpable n'és l'autor material de l'intent d'assassinat, com la seva família (col·laboradora necessària) que així l'ha criat en l'odi i el fanatisme, i també n'és l'entorn social directe que l'ha acollit, i també l'administració del país que no ha estat vigilant i que ho ha permès. Aquí va passar el mateix, amb l'imam de Ripoll i la seva colla d'assassins de les Rambles, Cambrils, etc. Tot i que aquí a mes a mes, cinc anys després encara no tenim ni una investigació oficial del gobierno. No anem bé. Davant d'aqueixa realitat, i de la, si mes no aparent, negligència del gobierno i del conjunt de les institucions, com a ciutadans responsables, no podem restar passius, per que si ho som tornarà a passar, i aleshores que direm?. No estem en contra de la immigració econòmica per que la necessitem, però sempre que es tongui amb una voluntat de respecte, i d'integració cultural amplia i sense reserves, dins la societat que els acull. Cal dir que una part important d'ella ja ho ha fet. La immigració política, els refugiats per defensar la democràcia, especialment si tenen risc de mort o d'empresonament, sempre han de tenir la porta oberta i la nostra ajuda. Rebutgem enèrgicament les actituds supremacistes i les bonistes-kumbaias, així com les de la gent que es giren d'esquena per no voler veureu, per que aquestes actituds no son les nostres. Necessitem ser actius, responsables i aportar-hi propostes de solució, com mes control i regulació eficient i suficient, que asseguri una normalitat en la recepció mesurada, de la nova gent, sense privilegis d'acollida ni de tractaments posteriors, per damunt dels de la resta de ciutadans. La societat civil ha de ser escoltada, i no marginada, en el procés de presa de dedicions. Tot plegat continua sent un problema important i urgent, pendent de debat i de solució consensuada, si no volem tenir un nou ensurt.

Miquel-Angel Soriano-Montagut i Marcos. Arquitecte i urbanista, DNI 36453589S

Lleida 15 d'agost de 2022.


Per que les monarquies absolutistes ens atacaren i ara la "escanyola" i els seus súbdits ens odien, doncs entre altres coses i molt principalment pels següents motius:

Primer:

El Dret Català era totalment diferent del "Derecho Castellano" El dret català anava de baix cap a dalt, del poble lliure cap a l'Autoritat, mentre que el dret castellà anava de dalt cap a baix, del Rei cap al poble súbdit.

Aquestes expressions que ens han imbuït com "El Rey es la ley" o "¿Qué es ley? Lo que manda el Rey" o "El que manda, manda", durant vuit segles eren senzillament inconcebibles a Catalunya i a tota la Nació Catalana. Ningú aquí podia pensar així

Segon:

A Catalunya hi havia "Immunitas plebis", és a dir, immunitat del poble. No immunitat dels parlamentaris, dels ministres o del Rei, sinó immunitat del poble davant de qualsevol autoritat, fins i tot del Rei.

Tot català i tota catalana -perquè aquí hi havia igualtat de drets,- si se sentia víctima d'un abús d'autoritat o d'una sentència injusta, podia denunciar-la fins el nivell més elevat.

Tercer:

Al Principat i a tota la Nació Catalana no hi havia corrupció social, era impossible que hi hagués corrupció social. Per què? En primer lloc, perquè hi havia un clima de llibertat i de respecte a la justícia i a la persona totalment diferent i que n'era un obstacle, i en segon lloc, perquè els càrrecs s'escollien per insaculació. Això vol dir que quan hi havia un càrrec a escollir, s'escollia sempre en la mateixa data fixa que tothom sabia; així, per exemple, l'elecció municipal del Consell de Cent es feia el dia de Sant Andreu, el 30N

Els noms de les persones qualificades pel càrrec s'escrivien en un paper i es ficaven en un sac, desprès una mà innocent -una criatura- treia un paper i aquell era el candidat escollit. Sempre eren per un temps molt limitat. Un any els municipals, tres anys els de la Generalitat.

Els càrrecs no es cobraven. Els escollits passaven la "purga de taula" abans i després d'exercir la funció rendint compte del seu patrimoni. I per últim: l'escollit no podia tornar a ser candidat fins diferents eleccions posteriors.

És per tot això que diem que era impossible que hi hagués corrupció social.

Quart:

La conducta de les autoritats catalanes havia de ser exemplar per a tothom, incloent-hi una pluralitat molt sorprenent i ben significativa: "(...) el príncep, qui encarna la suprema autoritat de l'Estat, ha d'ésser escrupolós i fidel complidor dels seus deures "de guisa que tots hòmens, nobles e no nobles, reis i prínceps, magnats e cavallers, vilans e pagesos, mercers e mercaders, peregrins e vianants, amics e enemics, cristians e sarraïns, jueus e heretges, se pugen en ell fiar e creure".

Cinquè:

Les nostres Constitucions recollien el costum del poble català de "portar i posseir armes ofensives i defensives de dia i de nit sense cap impediment".

Sisè:

Hi havia una dinàmica social que fomentava que cadascú contribuís amb les seves capacitats. Per exemple, periòdicament es feia una reunió de tota la comunitat on cadascú, si considerava que havia descobert una cosa o si havia posat en pràctica quelcom que considerava que podia ser útil a tothom, ho explicava i ho posava a disposició de la resta, de manera que si es considerava adequat, es pogués generalitzar.

Informació extreta d'aquesta pagina. Entreu-hi per aprofundir-hi.

inh.cat

La Catalunya d'abans del 1714 ens interessa avui - Institut Nova Història

Comunicació d'en Lluís Botinas al 16è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya."Si a Catalunya

Setè:

A Catalunya només eren legals les lleis que s'havien pactat, paccionat, a les Corts.

Els presidents socio - comunistes de Croàcia, que son o que han estat?

Senyors presidents, teniu la titola com un cigró.

Precisament a causa d'aquests oportunistes, Putin es va convertir en un monstre

Ante Tomić, Jutarnji List, 25 de Juny 2022

Per molt que volgués semblar fort, tot inflant-se de manera amenaçadora i ple d'orgull, Zoran Milanović és una criatura lamentable i feble. El president del nostre estat només és fort contra els més petits que ell, quan colpeja alegrement el ministre de Defensa Banožić, o quan sàdicament comença a torturar cadells inofensius, com el ministre d'Afers Exteriors Grlić Radman. Però, quan algú és més gran, més perillós, Milanović perd de sobte el desig de ser un heroi. La seva veritable naturalesa es reconeix de manera inconfunsible quan arribem en la conversa a Rússia i al Vladimir Putin. El gran busca-raons impertinent de sobte es desinfla com un matalàs de platja perforat. El gran bully esdevé tres números més petit en un instant. Gent, no us ho preneu a la lleugera, són forts, avisa amb seny. Són més grans, fugim, crida horroritzat Milanović.

I no és l'únic. Al contrari, és relativament freqüent l'opinió que no convé oposar-se als Russos perquè són molts més i estan molt millor armats. Un altre president croat ho comparteix amb Milanović. Fa uns dies, Stipe Mesić va explicar pacientment als reunits a Ivanec que els drets dels estats que tenen una bomba atòmica estan per sobre dels drets dels estats sense bomba atòmica. Com els estats sense bomba atòmica han de fer amb obediència el que els diguin els estats amb una bomba atòmica. Tota la saviesa geopolítica de Mesić i Milanović es redueix bàsicament a això. Tenir por d'un més gran que un mateix. Fins i tot més enllà d'ells dos, a bona part d'Europa, sobretot des que els Russos van aconseguir trencar la resistència dels Ucraïnesos a l'est del país amb artilleria pesada, l'opinió covard i pixada que s'ha d'obeir als perpetradors és cada cop més popular.

Les terribles escenes de guerra, les fosses comunes i les ruïnes fumejant absorbeixen irrevocablement el coratge tant del públic com dels polítics. El salvatgisme temerari de Vladimir Putin ens fa cada cop més semblants a ratolins de camp amb el musell amb prou feines sobresortint dels forats, per por que un falcó els arrabassés del cel, com petits burgesos que s'espanten d'un borratxo vingut a la seva festa sense ser convidat quan de sobte s'esbrava i comença a insultar, empènyer als convidats i fer el numeret. "No el mireu als ulls", xiuxiuegen els petits burgesos atemorits en veu baixa, advertint-se els uns als altres, amb l'esperança que l'intrús finalment es cansi i se'n vagi, tal com ens enganyem amb la il·lusió que el dictador rus s'aturarà quan trenqui Ucraïna.

Em recorda això una anècdota estranya que vaig sentir uns mesos, i que des d'aleshores he estat buscant una oportunitat per explicar. No estic segur que sigui una bona oportunitat, però us ho diré igualment. El juliol del 2000, Milan Lukić, un serbi de 42 anys de Foča, va ser

condemnat a presó perpètua a La Haia, i ningú a la sala o davant de la sala s'hi va oposar. Entre els molts monstres jutjats al Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia, Lukić va ser probablement el pitjor. Mal psicopàtic en estat pur, sense diluir. L'estiu de 1990 va calar foc a cent quaranta bosnians vius a dues cases de Višegrad, primer a la casa d'Adem Omeragić al carrer Pionirska, i després a la casa de Meho Aljić a Bikavac.

Una de les víctimes de Lukić, Bakira Hasečić de Kosovo Polje a prop de Višegrad, una dona jove, casada i mare de dues nenes, que va ser violada per Lukić, també va assistir a la lectura del veredicte a La Haia. En el moment que es va anunciar que el porc romandrà tancat fins a la mort, ella es va aixecar i li va dir dues frases que sembla que feia temps que s'havia disposat a dir-li. L'únic que tenia la desafortunada dona era venjar-se d'ell per la humiliació i la vergonya que li havia infligit. "Mira't ara, milhomes", va dir burlonament al seu botxí. "Tens la titola com un cigró".

Potser no és apropiat comparar homes d'estat destacats i líders populars amb criminals de guerra, però no m'importa gens. No seria la primera vegada que sóc inadequat. Així doncs, quan escolto els nostres estadistes i líders, que en altres ocasions s'afanyen a actuar de manera decidida i poderosa, que amb el pit inflat bofetegen amb arrogància els febles, com arriben a ser tan petits i desinflats, tan miserables per por al dictador rus, els diria paraula per paraula el mateix que va dir la inoblidable senyora Hasečić a La Haia en aquell moment.

Senyors presidents, teniu la titola com un cigró.

La covardia dels presidents és ofensiva, estúpida i nociva. A causa d'aquests oportunistes i febles, Vladimir Putin es va convertir en el monstre en el qual es va convertir, perquè els líders occidentals s'empassaven estúpidament, amb el somriure de llepa-culs, totes les abominacions que va fer: quan va enviar assassins per cosir a trets a l'Anna Politkóvskaia en un ascensor, quan va ordenar l'enverinament del Serguei Skripal amb un gas nerviós, quan va executar a l'Alexandr Litvinenko amb poloni radioactiu, i quan va empresonar Mikhail Khodorkovsky, Alexei Navalny i les noies de Pussy Riot. Perquè acollien al dictador molt cordialment i l'adornaven amb condecoracions i doctorats honoris causa, sense molestar-se que destrossés l'oposició democràtica, trenqués els mitjans independentistes i robés el seu poble.

Finalment, fins i tot estan disposats a perdonar-lo per aquesta última porcada a Ucraïna. Disposats a oblidar fàcilment que va atacar el país veí i totes les desenes i centenars de milers que va matar, mutilar i desplaçar, perquè ell té una bomba atòmica. "No és culpa de Vladimir Putin, sinó dels Ucraïnesos que van ficar el dit a l'ull de l'ós", els nostres eminents estadistes i els líders populars us ho explicaran al final. La guerra no hauria passat si els Ucraïnesos no haguessin provocat.

L'afirmació que no hi hauria hagut guerra si els Ucraïnesos no l'haguessin provocat no és fonamentalment diferent de l'afirmació que una dona violada és culpable si portava una minifaldilla. Segons el vell costum petitburgès, en protegir el criminal, que és més respectable i perillós, la culpa passa a la víctima indefensa.

Pitjors que aquests cabrons només són els esquerrans mandrosos i estúpids que, per cap motiu, per costum, donen suport als Russos, sense adonar-se que traeixen el principi, més important que cap altre, que l'esquerra ha d'estar sempre, sense excepció, al bàndol dels febles, dels explotats, desautoritzats, atacats. En un assaig publicat a The Guardian, Slavoj Žižek comenta molt bé: "Avui no es pot ser d'esquerres i no estar inequívocament darrere d'Ucraïna. Ser un esquerranista que "mostra comprensió" per a Rússia és el mateix que ser un d'aquells esquerrans que, abans que Alemanya ataquès la Unió Soviètica, es van prendre seriosament la retòrica "antiimperialista" alemanya cap al Regne Unit i van defensar la neutralitat en la guerra d'Alemanya contra França i Gran Bretanya."

De la mateixa manera que Hitler no es va aturar després de l'ocupació de Txecoslovàquia, Putin, malgrat les fervoroses esperances dels nostres presidents, no aparcarà els tancs quan trenqui Ucraïna. Hem d'oposar-nos a l'assetjador, sense por, disposats, encara sabent que perdrem. Per la nostra dignitat i llibertat, és millor per a nosaltres morir gloriosament amb Zelenski, que viure miserablement, amb l'espatlla doblegada, amb Milanović.

                Contra els guardians del tabú

"Si la pregunta pressuposava, en realitat, que la independència de Catalunya no val res, potser caldria haver-li tornat la pregunta: i la unitat d'Espanya, quantes vides val?"

La violència és el gran tabú de la política catalana. I, com tots els tabús, és un mecanisme de control, genera reaccions automàtiques i evita pensar. Per això sembla natural fer escarafalls davant la meva resposta -un "sí"- a la pregunta: "La independència val una vida?", que em va fer Gemma Nierga en una entrevista. Era una pregunta retòrica, perquè fins i tot en una guerra, com veiem ara a Ucraïna, les vides no es compten mai així. Ningú no diu mai: la independència d'Ucraïna val 237 vides, però 238 ja és un preu massa alt.

De fet, la pregunta era una afirmació: la independència de Catalunya no és una causa que valgui ni tan sols una vida. En conseqüència, totes les submissions polítiques del país estarien justificades. Des de la més gran renúncia fins a la més petita de les cessions, totes les decisions que hem vist des del 2017 i que han dut els partits a competir en una cursa cap al no-res, quedarien justificades per tal d'evitar la possibilitat, ni tan sols de pensar, que es pogués perdre una vida. La pregunta de Gemma Nierga revelava vívidament el tabú i el seu funcionament pràctic.

És un pensament infantil que no aguanta el mínim escrutini. N'hi ha prou de preguntar-se si permetre anar a 120 km/h per una autopista val les vides en accidents que s'evitarien si la velocitat màxima legal fos de 50 km/h. És evident: estrictament parlant, no. Però també és evident que ho acceptem, per sentit de la proporció, per sentit de la llibertat, i potser perquè pensem que una societat a 50 km/h costaria altres vides, per endarreriment econòmic o pel que sigui.

Moltes decisions polítiques tenen costos en vides que, amb eines analítiques prou sofisticades, podríem avaluar. Quantes vides costa invertir en tal partida de tal departament en comptes d'invertir-la en hospitals? Aquesta mena de preguntes només les fan els demagogs, que pretenen posar en una balança una cosa que no hi cap, perquè només algú que no ha viscut gaire redueix la vida a la mera supervivència. La vida, la vida que tots i cadascun dels partits polítics defensen des de la seva perspectiva, és molt més que la supervivència.

Per això vaig respondre que "sí" a Gemma Nierga. És clar que la independència de Catalunya val una vida: tots els ideals polítics -llibertats, drets, idees de justícia- inclouen la possibilitat de costos vitals. Si la pregunta pressuposava, en realitat, que la independència de Catalunya no val res, potser caldria haver-li tornat la pregunta: i la unitat d'Espanya, quantes vides val? Perquè tothom sap que per fer la independència de Catalunya no cal pas que mori ningú. Però per evitar-la, si no es vol fer per mitjans referendaris, sí que cal la violència, la coacció i la presó. La unitat d'Espanya, per als qui aplaudeixen la pregunta de Gemma Nierga, val l'exili? Val la presó? Valdria una intervenció militar?

Més revelador és que el govern i els polítics que el fan possible han optat pel silenci, per "desautoritzar-me" o fins i tot per convidar-me a la immolació. No pretenc agafar el rave per les fulles: la fingida indignació moral d'alguns no té cap més propòsit que afalagar els qui donen per descomptat que és natural que l'estat freni la independència de Catalunya amb violència. I que, per tant, si Catalunya s'independitza, tota violència que se'n derivi és responsabilitat de qui té aquest ideal. I encara és més greu que s'alimenti el tabú, aquesta por de fons, perquè ningú no pugui defensar sense coaccions la llibertat nacional de Catalunya. Per què els partits del govern i els ideòlegs de la rendició necessiten que no es pugui defensar netament i sense coaccions aquesta llibertat? Perquè creuen que hi tenen més a guanyar si mantenen el control de la situació. Una societat mentalment més lliure els el prendria.

El tabú de la violència, i la idea que els catalans en seríem els responsables, és la pitjor rèmora de l'Octubre del 2017. Empastifa la nostra política fins al punt que impedeix pensar. Ens l'hem d'espolsar. No pas per abraçar la violència -ho aclareixo per posar-ho difícil als guardians del tabú-, sinó perquè, si és cert que en el combat per la llibertat de Catalunya no podem descartar episodis de violència militar o similar per part d'Espanya, cal que en parlem. Si els que m'han desautoritzat o convidat a la immolació creuen que la possibilitat de violència ens obliga moralment a no ser independentistes, o a esperar fins que algú investeixi Gandhi com a president d'Espanya, aleshores ens convé a tots que això sigui dit explícitament. Altrament, a banda d'infectar la nostra política d'un infantilisme que no és propi de cap col·lectiu que cerqui la llibertat, forcem l'electorat independentista a malbaratar el seu vot en nom d'una república que només és un pretext per a administrar la submissió i el control de quatre xarxes clientelars.

El Primer d'Octubre no hi va haver trets, només porres. Tothom entenia els límits del que passava. Corríem riscos i hi va haver ferits i algú s'hi podria haver quedat, però uns i altres miraven d'aconseguir els seus objectius -fer un referèndum, aturar-lo- sense caure en una espiral de violència. Sospito que l'estat sabia que una violència més extrema, com la que hi ha hagut cada cop que Catalunya s'havia intentat autodeterminar en els segles passats, significava perdre el seu domini del país, i no només per la reacció internacional, com es diu sovint, sinó perquè per dominar un país és més útil bullir-lo a poc a poc que posar-lo entre l'espasa i la paret. L'ocupació militar ha de ser subtil o provoques una reacció, i a diferència dels anys trenta, el 2017 Espanya no podia, o creia que no podia, pagar els costos de dominar la població amb violència descarnada.

Les porres no van assolir els seus objectius: el referèndum es va fer. És molt complicat aturar dos milions i mig de votants determinats a exercir el seu dret amb uns quants milers de policies, perquè la llibertat política val més que uns cops de porra i perquè logísticament és impossible aturar tothom. Això, els polítics catalans que manaven aleshores, no ho van entendre: si poses l'autodeterminació al centre de la política catalana tot fa figa, perquè és el tema central que travessa tot el que fem i diem. I l'única manera d'aturar-ho és fer creure a la gent que si s'autodetermina podria morir-se, però sense arribar a fer-ho.

Aquest és el punt d'equilibri que l'estat necessitava el Primer d'Octubre i és just el que els polítics catalans van acceptar i van fer servir per fer tornar tothom al corral. És aquesta diferència entre la violència i l'amenaça de violència el que explica aquells dies com cap altra cosa. Les porres eren un intent d'aturar-ho i, fracassat això, funcionaven com un avís, com un tast que donava credibilitat a l'amenaça. Aquesta amenaça va ser, de fet, la principal violència d'aquell octubre, més que no pas les porres. Històricament, un intent d'autodeterminació de Catalunya no havia estat mai tan pacífic, i l'estat no havia respost mai tan quirúrgicament: porres, amenaça, presó per als polítics i activistes més visibles, repressió social, prevaricació judicial, persecució d'activistes, pressió als agents econòmics i periodístics, control de les institucions i domesticació de la classe dirigent. Espanya ja no és el que era.

El tema no són les vides que val la independència de Catalunya o qualsevol altre ideal polític, el tema és que una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. Quan algú renuncia a l'ideal per l'amenaça de la mort, ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està disposat a posar fi a la vida d'un altre per un ideal, no pas qui està disposat a arriscar la seva per defensar-lo.

Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, sinó com no doblegar-se davant l'amenaça de violència i, alhora, portar els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s'ocupen que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.

Vilaweb


CARTA OBERTA A SERGI SOL

Abans de començar i per a deixar clar que tinc un dilatat currículum polític, és de menester que em presenti: Sóc Encarna Parreño, deixebla del Prof. Carles M. Espinalt, tècnic en Psicoestètica directiva, autora dels llibres: "Converses amb Carles M. Espinalt" i "Combat Patriòtic", dels opuscles "Us presentem la Psicoestètica" i "Homenatge a Josep Ma. Batista i Roca", i coautora dels següents: "Psicoestètica del líder político", "La imatge d'un estat", "Sobre la integració dels immigrats", "Serà el 1992 l'any de la independència de Catalunya?" i "Front pel plebiscit per la independència de Catalunya". He pronunciat infinitat de conferències i escrit centenars d'articles. Sóc una de les artífexs de la revista "Independència de Catalunya" i també de l'adhesió de 52 ajuntaments que, des del 1993, venien reclamant als nostres Parlaments la convocatòria immediata d'un Plebiscit on calia respondre la pregunta que el prof. Carles M. Espinalt deixà redactada: "Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa bo i separant-se d'un estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?".

Dit això, tinc tota l'autoritat moral i política per a exposar-vos el següent:

Tots coneixem el mètode pedagògic de Castella: "la letra con sangre entra". Per tant, a Catalunya no hi ha hagut mai bilingüisme, només esclaus "parlant la llengua de l'amo", és a dir, la "lengua del imperio", imposada per la força de les armes després de convertir Catalunya en una colònia.

Així, quan enraonar el teu idioma, al teu propi país, et pot dur a la mort, hom pot començar d'entendre per què molts catalans diuen ésser bilingües, tot fent cants a l'esquizofrènia que suposa pensar en un idioma i haver de traduir i discutir, alhora, en un altre de diferent. Si tan beneficiós resulta fer aquest exercici, per què la majoria acaben sent monolingües castellans?

Amb tot, en plena reculada del català on tots els experts estan anunciant la seva desaparició en dues dècades, és de rebut que dieu aquestes bajanades?: "Gabriel Rufian creix a cada nova intervenció. I a cada nova intervenció, creix l'independentisme, fent arribar el seu discurs a aquells sectors de la nostra societat més distants, tradicionalment indiferents a allò que fa o diu l'independentisme. Aquest és l'enorme potencial, de país, de l'emergent Gabriel Rufian, un dels fills pròdigs de Súmate que executa com ningú l'estratègia de penetració urbana que obsessiona a Oriol Junqueras" (El Nacional 7/11/2021, Sergi Sol).

Si alguna cosa no fa aquest funcionari amb aires de majordom són discursos independentistes! Aquest element només "xerra", en la "lengua del imperio" i "parlant sense substància i fora de propòsit" no s'ha integrat mai a ningú! D'altra banda, a on se'ns pretén integrar "xerrant" en castellà? A l'atrotinat "imperio español"? On és, doncs, el mèrit? En què us baseu per afirmar que els immigrats som indiferents a la Independència de Catalunya? Els dos milions tres-cents mil vots de l'1-O eren tots dels Puigdangoles i Puigferreter?

Així, per a saber què penetra aquest Rufián, caldria primer conèixer quina és "l'estratègia de penetració" d'Oriol Junqueras?, car ni l'un, ni l'altre, han dit mai que a Catalunya hi ha " IMMIGRATS I COLONITZADORS" Si no sabeu ni parlar clar i, menys, definir els bàndols en discòrdia, on és el vostre missatge? Buidant el contingut, és a dir, el fons, només hi deixeu la forma, el que significa que no és tan important el que es diu, sinó l'idioma amb el que es diu! És aquest el vostre missatge? És aquesta la vostra fita? Acabar amb el català per aconseguir l'Espanya uniforme? I, vosaltres? En quin partit us arrenglereu: entre els "PATRIOTES" o els "BOTIFLERS"? A favor de quin bàndol esteu? El dels colonitzadors destacats per l'"imperio"? Aquells que vénen amb feina, bons sous i, sovint, amb goril·les que els protegeixen? O amb armes per a buidar els ulls dels nostres compatriotes? O amb títols de mestres i catedràtics? Sense oblidar-nos dels metges, dels inspectors d'hisenda o dels jutges?. Aquests són els qui esteu penetrant?

Com a filla de murcians i llengua materna castellana, puc afirmar-vos que als immigrats les vostres "penetracions" ens provoquen autèntic fàstic, car són les actituds pròpies dels covards. Nosaltres, marxàrem del nostre país per a poder-nos guanyar la vida i, la vostra vocació d'esclaus d'un "imperio" podrit i farcit de lladres, bo i començant pel seu cap d'estat, ens estan arruïnant la vida, també a Catalunya.

Els immigrats, tenim molta més dignitat de la que pugueu tenir vós, en mossèn Junqueres i el seu escolanet. No us atreviu a parlar en nom nostre, car cap de vosaltres ens representeu. Nosaltres, abans que aguantar les morrades dels cacics, la ignomínia de la inquisició, la picaresca que tolera el lladrocini com a norma de vida i el "xivato" que tot ho empastifa amb les seves mentides, vàrem marxar! Ens rebel.làrem contra el seu règim feudal, desarrelant-nos! Com voleu que no estimem la nostra mare adoptiva? Aquella que ens permeté superar la fam i refer l'esperança? Per contra, vosaltres, només hi voleu restar en aquesta podrimenta i, a sobre, dieu que estimeu als nostres botxins que, també, són els vostres! No arribeu ni a traïdors, sou, simplement, uns COQUINS!

Us heu passat per l'aixella i no dic l'entrecuix, perquè allà no hi teniu res, els nostres vots a favor de la Independència, expressats democràticament en el Plebiscit de l'1-O de 2017. Quina "penetració" pot fer algú que és incapaç de defensar els seu POBLE davant les forces d'ocupació castellanes? Cap discurs! Cap intervenció! Vàreu ser tot el dia amagats als vostres luxosos despatxos. No pas preparant i organitzant la defensa, sinó, la vostra entrega per a convertir una VICTÒRIA en una DERROTA! I us dieu demòcrates? Quan sou els primers a devaluar els nostres vots? On us heu format com a dirigents? I, amb quina metodologia? I, ara, us vanaglorieu d'ésser els "penetradors" de no sé què i de no sé qui? Hem de córrer a comprar vaselina?.

Els immigrats, som conscients que l'atrotinat "imperio español" vol exterminar la llengua catalana i amb ella, Catalunya. I, malgrat que la majoria dels qui vingueren d'altres indrets de l'estat no havien anat mai a escola, van aprendre sense problema l'idioma i l'ofici, perquè no som idiotes! No cal que ens perdoneu la vida, tractant-nos com a éssers inferiors incapaços de parlar o entendre el català! Vosaltres, no practiqueu la misericòrdia, sinó l'esclavatge! No teniu trons de mirar-nos als ulls i mantenir el català i, per a superar el complex d'esclau que us aclapara, ho vestiu d'educació i, sempre, de commisceració quan no és res més que POR.

Quan se'ns ha preguntat si volíem ésser catalans? Quan se'ns ha explicat què havíem de fer per a esdevenir catalans? Qui ens ha donat cap pauta? Qui s'ha molestat a fer-nos partícips que vivim en una colònia? Nosaltres, sabem que: "el hombre no es de donde nace, sinó de donde pace" i, vosaltres, ens tracteu com a bestiar pensant que només menjant ja en tenim prou! Qui ens omple l'esperit? No sou ni cristians, car encara no heu après que "no tan sols de pa viu l'home"!

Sou tan coquins que només penseu a satisfer als colonitzadors, adés organitzant-los "feries de abril" que pagàveu amb els nostres diners i, ara, "penetrant-nos" en la "lengua del imperio"! D'això, en català, en diem llepaculs!. Insisteixo, no ens barregeu amb la colla de colonitzadors que l'"imperio" té destacats a Catalunya! Nosaltres, volem gent que parli clar i CATALÀ! Els immigrats ens emmirallem en models com Carrasco i Formiguera o Gonzàlez i Alba. Catalans d'adopció que no dubtaren a deixar la seva vida per la Independència de Catalunya. Aquests prohoms són els que dignifiquen la immigració davant Catalunya i no pas el "majordom" sense ofici, ni benefici, que teniu a la capital de l'"imperio" xerrant en un hemicicle buit.

Amb tot, si com dieu en el vostre article, els qui aproven i aplaudeixen la vostra estratègia "penetradora" és Societat Civil Catalana està clar per qui treballeu, fet que demostra la veracitat de la sentència del prof. Carles M. Espinalt: "La por no fa traïdor a ningú, però, té el poder d'IDIOTITZAR-NOS"!

Tanmateix, per idiotes que sigueu, no heu d'oblidar que aquells que foragitaren els colonitzadors dels pobles sud-americans, foren els espanyols integrats en aquelles terres! Heu fet tard, no podreu revertir la voluntat de l'1-O: els veritables patriotes catalans i, els immigrats integrats, som com la mata de Jonc. Hem arrelat amb força, no proveu d'arrencar-nos! No us en sortireu. Fem pinya i la fem en CATALÀ! Espanya ha perdut. Fora bo que, uns i altres, deixeu de fer el fantasma!

Atentament,

ENCARNA PARREÑO

Deixebla del Prof. Carles M. Espinalt

Tècnic en Psicoestètica Directiva

EL M.H. PRESIDENT MAS

LA HONESTEDAT FETA PERSONA


DESTRUINT LIDERATGES I CREANT-NE D'EFIMERS

CURTA MEMÒRIA HISTÒRICA

Pot ser molt més llarg però de moment Ras i curt

La feina dels "trolls" i els contraris polítics, sobre tot espanyolistes (però no només malauradament), aconsegueix fer la seva feina sobre tot en els no informats o en els "liristes" de bona o mala fe.

El M.H. President Artur Mas guanyà dues eleccions seguides i li van muntar, els d'ER i els sociates, dos tripartits, ara caldria recordar els insults i improperis que li van fer però seria tant llarg que no hi cabria.

Malgrat estar relegat a l'oposició amb el segon tripartit aprovà el nou projecte d'estatut amb el d'ER (?) i els socialistes.

Guanyà unes eleccions portant en el programa "el pacte fiscal" (qui el coneixem sabem el per que), intenta pactar el pacte fiscal i la resposta dels espanyols com sempre és NO (20 de set. 2012), aleshores canvia a independència i llogicament convocà noves eleccions, puix ha canviat el programa - més honestedat no pot ser!

Som un grup de persones que cada vegada que hi havia manifestacions en favor de la independència de Catalunya o similar, hi érem presents. Mai varem sobrepassar les 20.000 o 25.000 persones fins el de juliol del 2010. Quan en aquestes convocatòries s'hi va afegir oficialment CDC, amb el M.H. President Mas a favor, aquestes manifestacions varen començar a augmentar en la seva participació fins passar del milió de persones manifestant-se.

Fou el M.H. President Mas qui va recollir les demandes d'aquestes multitudinàries manifestacions exigint el corresponent referèndum i el va fer, el del 9N amb ER i IC en contra i exigint el tipus de pregunta.

Podria continuar, parlant de les exigències dels nens i nenes de les CUP per exemple, o explicant qui li va proposar al M.H. President Puigdemont que ho fos ell.

Podria continuar palesant la quantitat d'improperis contra ell per part de l'oposició espanyolista i per part dels espanyols però seria també tant llarg que no hi ha prou espai.

Aquells que avui estan en contra d'ell són persones que s'han cregut tots els improperis esmentats (o "trolls" i/o opositors intencionats) i sense informació o amb informació intencionada intenten menystenir-lo una altra vegada. Ell és un home amb honor d'honor i aquests essers bípedes que l'insulteu, que li falteu al respecte i que el critiqueu mentint no en teniu gens d'honor!

No hi estic d'acord en absolut, em sembla que ho som especialistes en enderrocar líders o fem cas als que ho volen fer amb els nostres.

Una mica més llarg

No fa tan de temps en un viatge a Israel en una visita a Jerusalem un culte guia jueu ens comentava un assumpte, ara no recordo de que es tractava, i en referir-se a polítiques o decisions equivocades va referir-se a Herodes el Gran que en aquella ocasió es va equivocar en la decisió que va prendre. Per a ell Herodes era el seu Rei, d'això se'n diu memòria històrica de debò. Entre moltes altres coses segurament aquesta mentalitat de llarga mirada els ha dut a la Independència.

Explico aixó per que en un debat discussió amb un conegut m'ha dit que Pujol i Mas son el passat, coincidint amb els nens de les CUP clar, recordeu passar en Mas a la paperera de la història, doncs aquest el mateix.

Jo vull dir-li que per a mi el passat i no massa conceptualment llunyà és des de Ramon Berenguer IV passant per Pere el Cerimoniós, Jaume Primer el Conqueridor etc.

Sense Pujol no ens quedaria ni llengua ni país! L'alternativa era Psc-Psoe!

Des de la curta mirada no és pot construir res sòlid. A aquesta manera de pensar cal demanar-los que deixin pas.

Davant els darrers aconteiximents PdCat - Junts, el M.H. President Artur Mas és a l'altura que cal. Quin nivell polític, valguem Déu! Xapó, President!

Resum roda de premsa del M.H. ARTUR MAS

El motiu del meu silenci era no perjudicar un possible acord. Jo volia i vull l'acord.

M'interpel·len fets i decisions transcendents que passen.

Puigdemont van decidir deixar el partit que ells havien fundat per anar a un altre espai polític.

Una remodelació del Govern que deixa fora el Pdecat. No és una decisió ni neutre ni gratuïta. Que porta conseqüències.

Jo no m'integro a Junts perquè, després de 30 anys de treballar en projectes de suma i integració, no puc acabar la meva carrera política en un projecte que pot portar al trencament.

Jo no acabaré la meva trajectòria política avalant una separació

No marxo del Pdecat. Sóc on era. Em quedo, com molta gent. No és un projecte antic que ha caducat. El vam crear fa 4 anys. Puigdemont i jo hi érem.

Vam crear un partit soberanista de carril central. Que defensi el dret a l'autodeterminació. Que lluiti per aconseguir l'estat català independent. Gent amb sensibilitats diferents

COMENTARIS PROPIS:

Impecable i implacable president Mas. Molt clar i conseqüent amb la seva trajectòria política . No s'afegirà mai a una proposta de trencament. Però tampoc anirà en contra de forana explícita del president KRLS que va ser proposta d'ell .

Sempre un projecte de suma, no de resta

Importantíssim unitat del projecte soberanista, del contrari no serem creïbles

Crec que amb molts de vosaltres ja vàrem comentar que si no érem capaços d'arribar a un acord poca cosa podríem anar a oferir a la ciutadania sinó només oferíem avantatge a l'adversari.

https://www.lrp.cat/opinio/article/1849823-el-bolero-d-artur-mas.html

Introducció a aquest article:

EL BOLERO D'ARTUR MAS

Carles Ribera El 129è president es mereix tot el respecte pel que ha fet i també pel que no farà a partir d'ara

Artur Mas passarà a la història no només com l'home que va fer possible la primera consulta per la independència de Catalunya, sinó que, inhabilitat com a organitzador del 9- N, figura en la llarga llista de líders represaliats per l'Estat espanyol. Un polític que durant una dècada llarga (2003-2015) va guanyar totes les eleccions a les quals es va presentar com a candidat a la presidència, que malgrat això només va aconseguir governar cinc anys pelats i que va ser l'artífex del fenomenal viratge cap a l'independentisme de l'electorat de centredreta. Amb aquest full de serveis, cap patriota en ple ús de les seves facultats mentals pot retreure res a Mas per haver anunciat el seu pas enrere en la construcció de Junts per Catalunya. Un respecte.

Es mereix tot el respecte pel que ha fet i, sobretot, en les actuals circumstàncies, també pel que no ha fet. I el que no ha fet és sumar-se al projecte de Carles Puigdemont. Artur Mas ens va acostumar durant el seu pas per la primera línia a dos anglicismes que guiaven la seva actitud com a mandatari. El primer, el wait and see, que ha mantingut durant bona part del procés de trencament de Junts per Catalunya amb el PDeCAT. El segon, el win-win, amb què sempre ha intentat avançar eixamplant la base i evitant trencadisses. Finalment, s'ha cansat d'esperar observant, ha parlat i, curiosament, ha fet ballar per un peu la caterva de tertulians i opinadors que, sota la capa del sol, han passat a lloar un personatge que havien menyspreat durant dues dècades. Avui els serveix per erosionar Puigdemont, cap problema. Serien capaços de resignificar Jordi Pujol només que digués mitja paraula contra el de Waterloo.

Collonades tertulianes a banda .............................................

La importància de l'embolcall.

L'altre dia tenia una conversa Telefònica amb un amic ell a Lleida i jo a Zagreb. Ell em parlava de la situació de la política catalana i opinava sobre el que passa a Catalunya i en un moment determinat em digué:

Tu com ho veus?

La meva resposta fou:

Estic mirant per la finestra i veig un país lliure i independent! L'aire sembla més net! La sensació és molt satisfactòria, em sento lliure!

La meva opinió influenciada per un embolcall de llibertat és molt clara i dura, ara mateix ho veig......força ridícul

Clar des del meu embolcall se'm fa complicat lliurar-me de la influencia de la barbàrie, em digué.

Avui penso que el primer que hem de fer és sentir-nos animicament lliures puix sense la sensació de llibertat no hi ha res ni tan sols creativitat.

Quin escàndol! Cònsol honorari de Croàcia sota investigació a Catalunya. És sospitós de blanqueig de diners per a narcotraficants. 

Amb aquest consol ja ens varem discutir fa molt de temps puix ell defensava el castellà en les seves comunicacions. No m'estranya que sigui un corrupte puix defensar axó és corrupció conceptual.



A MÉS A MÉS RECOMANAT PER EN CERILLO

Quin escàndol! Cònsol honorari de Croàcia sota investigació a Catalunya. És sospitós de blanqueig de diners per a narcotraficants.

Se sospita que els diners obtinguts de la venda de drogues invertia en els béns immobles i cotxes de luxe.

El cònsol Juli Bárcena San José va ser sospitós de rebre diners del narcotràfic i després invertir-lo en bens immobiliaris i cotxes de luxe per tal d'amagar el rastre dels diners adquirits il·legalment per a un grup criminal.

El Cònsol honorari d'Albània i Mali, José María Calmet Iglesias i José Luis López Fernández estan també en investigació. Els sospitosos són per a les mateixes accions.

Connexió amb cònsols

La policia autonòmica catalana de Mossos d'Esquadra va anunciar el 18 de setembre de l'any passat que va detenir "quatre membres d'un clan familiar famós de Catalunya per al blanqueig de capitals i tràfic de drogues". Per investigació addicional, la policia va descobrir la seva afiliació comercial amb els tres cònsols honoraris.

"Els tres cònsols honoraris estacionats a Barcelona estan en investigació", la policia catalana va informar en un comunicat als mitjans de comunicació.

El divendres, una font de la policia va dir a HINA que el cònsol croat Juli Bárcena San José estava sota investigació, mentre que un diplomàtic va dir que Croàcia demanaria la seva retirada a causa de "causar danys a la reputació de Croàcia". El Bárcena San José no va respondre a la consulta, així com tampoc el Consolat de Croàcia a Barcelona.

En el lloc del Cònsol honorari des del 2002

El Cònsol honorari no sol ser la nacionalitat de l'estat en què representen, sinó els nacionals del territori en què actuen de representants, en aquest cas de Catalunya o Espanya. Normalment són persones que gaudeixen d'una reputació en la comunitat on viuen. Les seves tasques són principalment fomentar la cooperació econòmica i cultural entre els dos països i ajudar als ciutadans del país que representen.

En Bárcena San José és empresari i en el lloc de cònsol honorari croat és des del maig de 2002, des de l'època del president Stjepan Mesić i el primer ministre Ivica Račan.

La policia catalana diu que la investigació la va obrir l'any 2017, després d'arrestar a un home associat amb el clan familiar que es dedicava a la compravenda de cotxes de luxe a Barcelona.

És un clan gitano, Jodorovich, originari de Romania i Hongria, que hi viu al voltant des de fa 80 anys, varen informar els diaris El Periódico de Catalunya i El País, afegint que el clan és ben conegut per la policia per altres actes relacionats amb les armes i les drogues.

https://www.telegram.hr/politika-kriminal/kakav-skandal-pocasni-hrvatski-konzul-pod-istragom-u-kataloniji-osumnjicen-je-za-pranje-novca-za-narkomafiju/

© 2017 Col·lisió de Móns. Tots els drets reservats.
Optimitzat per Webnode
Fes la teva web gratuïtament!