EXPERIÈNCIA GENERAL

Arnau de Vilanova

Que dos hospitals de referència del país, l'un a Lleida i l'altre a València, duguin el nom d'Arnau de Vilanova ja és un indicador de la dimensió d'aquest metge i reformador espiritual dels segles XIII i XIV. De fet, el doctor Jacint Corbella, autor de l'exhaustiva i imponent Història de la Medicina Catalana (2016), no va dubtar a considerar-lo el metge més important del seu temps, amb una obra extraordinària tant pel nombre de texts escrits com per la difusió que van tenir.

D'Arnau de Vilanova, amb tot, no se'n tenen gaires dades. Començant pel lloc de naixement: per a alguns va néixer pels volts del 1239 a València, en el si d'una família occitana, i per a uns altres era nat directament a Montpeller (on també hi ha un hospital amb el seu nom). Sigui com sigui, en aquesta ciutat llenguadociana sota l'òrbita catalana va començar el 1260 els estudis de medicina, que va ampliar més endavant a Nàpols i segurament també a Salern. I del 1290 al 1300, després d'estades a València i Barcelona, ja el trobem exercint de professor a la Facultat de Medicina de Montpeller, l'escola mèdica més prestigiosa de l'Europa llatina. Allà va escriure, de fet, una part important de les seves obres de caràcter mèdic, com Speculum medicinae i De graduatibus medicinarum.

El prestigi assolit per Vilanova, complementat amb coneixements d'àrab i hebreu, va fer que reis i papes li demanessin sovint els seus serveis. El primer a nomenar-lo metge personal va ser Pere el Gran, el 1281, i després ho fou també d'Alfons II i de Jaume II, a més dels papes Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V. Però quan era al cim de la seva carrera i havia situat Catalunya al capdavant de la medicina europea, Arnau de Vilanova va començar a abandonar la pràctica i l'ensenyament mèdics per centrar-se en la filosofia i la teologia. Les seves propostes de reformes socials i religioses a la recerca d'una nova cristiandat, amb diatribes antiscolàstiques i crítiques contra el clergat secular i la corrupció, van fer caure sobre seu la sospita de les autoritats eclesiàstiques i li van causar alguns tràngols, que va poder superar gràcies al suport i l'amistat dels reis que solia tractar.

Qui més el va ajudar va ser Frederic III (Barcelona, 1272 - Paternò, 1337), el primer monarca de la branca siciliana del Casal de Barcelona. Coronat rei de Sicília el 1291, sovint va obrir les portes del seu castell d'estiu al poble de Montalbano Elicona a eclesiàstics etiquetats d'heretges, místics, astròlegs i filòsofs com Arnau de Vilanova mateix, que en reconeixement li va dedicar una Allocutio christini sobre la reforma de l'Església. I com a deixeble avantatjat, Frederic va mirar d'aplicar durant el seu regnat un codi legislatiu de base arnaldiana.

Precisament en una anada de Sicília a Gènova, el 6 de setembre de 1311, el vaixell amb què anava Arnau va naufragar prop de la costa lígur i va afegir l'últim gran interrogant biogràfic: on va anar a parar el seu cos? Només l'historiador sicilià Tommaso Fazello, el segle XVI, s'hi va referir breument esmentant l'existència d'un possible sepulcre al castell de Montalbano Elicona, sense cap constància material. Per això quan el 1969, arran d'unes excavacions, es va trobar una sepultura en pedra a la capella del castell, alguns la van relacionar amb Arnau de Vilanova. I uns altres, el 2015, van anar més enllà i en ocasió del primer Congrés Internacional d'Estudis sobre Arnau de Vilanova a Montalbano Elicona, van decidir formalment d'atribuir-li la tomba de la capella amb una inscripció, en llatí i català, redactada expressament pels estudiosos d'un dels personatges més atractius i brillants de la història medieval europea.

I una mica més: Cap a la tercera setmana d'agost, Montalbano Elicona celebra les Festes Aragoneses en record de l'establiment, durant set anys, de la cort d'estiu del rei Frederic III de Sicília al castell del municipi. Frederic va ser amic íntim d'Arnau de Vilanova i sembla que per la seva residència també van passar el militar i cronista Ramon Muntaner i el filòsof i teòleg Ramon Llull.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.


                       ANTIGA ENTREVISTA A ORONICH

Ex Paer Cap de Lleida 20/04/2009


-Manel Oronich, com resumiria a un jove de 25 anys com jo, els fets que van passar i que van donar lloc a la moció de censura?

Resumir és molt complicat, genèricament puc dir-vos el següent:

Recordo aquells fets ara que vostè m'ho esmenta i amb bastant tristor - com si fos una pel·lícula vista fa molt de temps i que, això sí, no m'agrada gens reviure-ho perquè tracta només de misèries humanes tenint un ínfim nivell intel·lectual puix parla d'uns pobres interessos personals que s'anteposaren als interessos de la societat en general i de la nostra ciutat. Benauradament, la perspectiva del temps m'ha ensenyat a pensar fonamentalment en allò que m'omple espiritualment i avui en el futur més positiu que finalment tots plegats podem gaudir en la política catalana exercida des del més alt nivell desitjable i des d'una valentia i coratge impressionants. És per això que considero que les "misèries de la política", que d'això és tractà, cal conèixer-les només com a lliçó històrica, per tal de no repetir els errors comesos ni permetre es tornin a cometre. Però tots els nostres esforços ara cal dedicar-los, com he dit, per tal de continuar treballant i ara més decididament que mai per a la llibertat definitiva de la nació catalana per tal d'aconseguir el nostre propi estat. És només això que avui em continua interessant i que suposa treballar des de les "grandeses de la política", exercint la política en majúscules tant a nivell local com a nivell nacional i internacional.

En tot cas, al joves els hi explicaria com allò que no hauria d'haver passat mai - si volem viure en democràcia consolidada.

-Es veritat que una part de la societat Lleidatana li va donar l`esquena, inclús humanament, com si fos vostè d`inferior categoria?

De la societat res a dir, res va tenir a veure i no n'hi ha cap retret a fer. Ara bé, miri com és d'il·lustratiu el paral·lelisme amb la situació actual: aquella votació s'hagués pogut evitar practicant "la democràcia" de la mateixa manera com la practica avui el Sr. Rajoy: no deixant votar ni fer. Paral·lelismes seriosos i / o anecdòtics a part, segurament s'hagués pogut evitar si tots els "trànsfugues" implicats haguessin disposat d'un concepte clar d'honestedat i transparència. Si avui la impressió generalitzada és de l'establiment de la corrupció i de la desconfiança en la classe política cal preguntar-se en quin grau aquell fet inicial hi ha col·laborat. Fa dos relativament poc temps, un ex Paer en Cap de Lleida va manifestar públicament que jo era un "estúpid" i des del punt de vista d'aquells que pensen que ocupant un càrrec públic si no et "forres econòmicament" ets un estúpid li he de donar la raó perquè vés per on, jo no he confós mai l'estupidesa i l'honestedat.

-Realment el van deixar fer de Paer en Cap?

En part sí, vegin-se resultats com:

El Museu diocesà i comarcal de Lleida

Dos ponts sobre el Segre

Parc tecnològic

Aeroport

Moltes altres coses que s'han desenvolupat després encara que inconnexes i per tant sense els beneficis i rendiments previstos per nosaltres.

-Es comenta que els regidors de UDC, li van fer oposició dins del seu govern?

Res d'això no és cert, varen ser uns col·laboradors lleials totalment.

-Ens pot explicar què va ocórrer amb la vinguda de PRYCA a Lleida?

Aquesta gran superfície en el centre de la ciutat es va aprovar abans del nostre govern i nosaltres no tenim res a veure en aquest afer negatiu per a Lleida en tant que desastrós per petit comerç de proximitat. Estava tant en contra que no vaig anar a cap efemèride relacionada amb la seva inauguració.

-L`Antoni Siurana, cap de la oposició a les hores, li va comentar en algun moment, que presentaria una moció de censura?

Sí, però va ser el mateix dia o sigui en el moment que me la va portar per escrit en un paper "pergamí" que tremolava en les seves mans a importants revolucions.

-En cas afirmatiu, ens podria explicar quins arguments li va donar ?

Cap a part dels escrits, que no els recordo. En tot cas no es tractava de cap argument de pes com tampoc de solidesa i importància democràtica.

-Va rebre pressions d' empresaris de Lleida per tal de modificar alguns reglaments urbanístics?

Cap, la revisió de PGOU és va fer d'acord amb el que hi havia escrit i aprovat abans.

La meva sorpresa va ser que l'oposició va votar en contra del se propi pla! Pot ser ells sí van rebre pressions per a canviar-lo...?

-Per la mateixa raó va rebre alguna oferta econòmica per modificar-los?

D'ofertes i pressions sempre n'hi ha, però una altra cosa és escoltar-les i fer-les cas o no. És molt clar que jo ni els meus regidors no varem acceptar-ne cap i varem ser fidels al nostre programa i a les nostres idees fins a les últimes conseqüències.

-Perquè tot plegat , senyor Oronich, la moció de censura va ser per interessos econòmics i urbanístics, no?

Per interessos segur i aquests interessos no defensaven interessos col·lectius dels ciutadans de Lleida sinó estrictament uns interessos personals i de subsistència.

-La noticia de que volien modificar el traçat de les variants de Lleida, especialment la variant Sud va ser una de les principals causes de la moció de censura?

La variant Nord i la variant Sud es varen fer i aquí estan, al servei de la ciutat. Una altra cosa fou les pressions rebudes per part de l'estat en una variant Nord que no ens convenia als ciutadans, com a mínim, a canvi de res. La negociació amb l'estat va donar els seus fruits - que es visualitza en forma del pont de Pardinyes . L'altre pont del nostre programa executat, és el pont Universitat, quin cost per a la ciutat de Lleida ha estat més alt del que s'hi ho hagués fet el nostre equip de govern. Però ambdós ponts formen part del nostre projecte de desenvolupament municipal.

-Per tan se'l carreguen per ser un home honest ?

Fa relativament poc temps, com ho vaig esmentar abans, un ex-Paer en Cap em va titllar d'estúpid. Hi ha gent , però per sort bastant poca, que pensa que si estàs en un càrrec públic i no "et forres" ets un estúpid. Des d'aquest punt de vista, se li ha de donar la raó.

-Els regidors trànsfugues li van fer a vosté una contra oferta per no votar a favor la moció de censura?

Aquests dies això ja ho ha contestat algú en altres mitjans de comunicació i de moment ningú ho ha contradit. Per exemple, es va fer la Comissió de compres presidida per un de trànsfugues?

-Es trist parlar de persones difuntes, però el regidor del vot número quinze encara es viu?

El fet malauradament encara és viu i no fa gens bé a la democràcia ni a la transparència política que els ciutadans exigeixen i que tenen tot el dret del món a saber com es gasten les seves contribucions i tributs.

-Hi va haver persones del seu partit, no regidors que el van trair i van donar suport tàcit a la moció de censura?

Les persones podem controlar i som responsables només dels nostres propis actes. Així que, jo l'únic que sé segur és que no em vaig trair ni a mi mateix ni al nostre programa al que tots els nostres regidors varen ser lleials.

-En resum, ex Paer en Cap Oronich, encara ho seria ara si hagués caigut en la corrupció que segur li van proposar?

No vaig voler caure en cap mena corrupció i els fets són aquí.

-L`Antoni Siurana ha manifestat que la moció de censura va ser del seu partit i de tota la ciutat, perquè vostè no ho feia be com a alcalde, que opina d'això?

Què voleu que ell digui quan cal justificar allò honestament injustificable, oi?

-Creu que el seu partit CiU ha exercit realment de oposició a la ciutat de Lleida després de la seva marxa?

Això ho valoren els ciutadans no només amb el seu vot sinó també amb el grau d'implicació i participació.

-Com valora que desprès de 25 anys es comença a veure que la moció de censura va ser un acte d'una qualitat democràtica tant baixa?

Em sembla positiu perquè demostra que la maduresa política i la consciència ciutadana arriba tard o d'hora.

-Els fets que se li van voler imposar per la oligarquia lleidatana i que vostè no va acceptar, els ha vist després reflectits a Lleida?

Els he anat constatant i els vaig veient encara avui. Per exemple, el nostre projecte del Turó de la Seu, era convertir-lo en una zona verda, mantenint només els edificis històrics catalogats. En què s'ha convertit aquesta zona avui...?

-Es veritat que al seu gabinet es va quedar amb persones que eren del gabinet del Siurana?

Sí, perquè ens pensàvem que eren gent de vàlua. Una altra cosa fou que algun d'ells per exemple, no sabés què era ni com es feia un pressupost per programes...

-En cas afirmatiu, es veritat el que s'explica que una d'aquestes persones de confiança del Siurana va ser la que va redactar la moció de censura, a l'ordenador de l'aleshores vice-interventor municipal ?

No es poden canviar els alts càrrecs municipals perquè són funcionaris i no només càrrecs de confiança. I si algun d'aquests està agafat per compromisos no confessables públicament després de tants anys de govern socialista, què hi pots fer?!?

-Aquesta persona actualment és director de servei en l'actual ajuntament?

No ho sé.

-Dons estava rodejat no senyor Oronich?

Home, sembla evident, no?

-Ja han penjat la seva fotografia a la galeria de alcaldes de la ciutat?

La última vegada que hi vaig ser, no la vaig veure. I si mentrestant la hagin posat, no m'han informat ni em consta.

-Perquè vostè, s'ho va arribar a creure que era alcalde de Lleida elegit democràticament pels ciutadans de la ciutat o pràcticament no li van donar temps?

Vaig actuar i exercir de Paer en Cap de la manera que la legalitat democràtica ho estipula i preveu.

-Per finalitzar li demanaria que vosté li agrairia que voste afegeixi tot el que trobi convenient?

Estic molt orgullós de la meva actuació política en Lleida perquè la petjada és molt palesa, entre d'altres el Museu de Lleida, els ponts nous, el Centre agroalimentari.... O els despatxos dels grups municipals - que a la Paeria no existien abans del 1987... fins i tot l'aeroport que tal i com estava pensat (no com el que s'ha fet i que és insostenible) podria haver sigut una realitat des de fa més de dues dècades en ple rendiment... Per a només dos anys com a Paer en Cap, considero haver assolit un gran avenç i una millora significant per a la nostra ciutat i la seva gent. A més a més, totes les meves actuacions sempre defensaven la nostra manera de fer i de ser en benefici de la nostra ciutat i la societat en general. Cal tenir present que encara avui lentament sí s'està fent allò que nosaltres varem projectar des de fa més de vint-i-cinc anys...

Mirar cap al futur des de les nostres pròpies arrels, des de la nostra pròpia veritable història, des de les nostres tradicions, des d'una concepció del món definida en gran mesura per la nostra llengua i cultura i sense espolis fiscals és allò que ens convé, seguint els exemples de la feina ben feta dels nostres il·lustres conciutadans com ho varen ser els dos excepcionals Paers d'aquella legislatura, En Jordi Marimon i Jordi Castelló.

______________________________________________________________________

SER O NO SER

Dues lliçons.

La primera

Hem visitat Gornja Stubica, el poble on va néixer i on hi ha un monument recordatori d'en Rúdolf Pèresin 1958-199)

Es tracta d'un pilot croat de l'antic exèrcit reprensor iugoslau que, desprès de la declaració d'independència quan Sèrbia va decidir atacar Croàcia, ell va abandonar aquell exèrcit amb el seu avió de combat MIG, manifestant que ell era Croat i que mai atacaria el seu poble.

Més clar l'aigua! Qui són aquells que permeten o recolzen que s'ataqui els seus conciutadans i qui no ho fa.

La segona

Que cadascú rumií i trií aquella que mes li agradi.

Després que el seu jet fos derribat per # sèrbies , es van trigar 2 anys d'intenses negociacions perquè les restes de Perešin es tornessin. Aquest gran # Croat # heroi està enterrat en # Cementiri Mirogoj en # Zagreb . # Heroj # branitelj # Hrvatska # Croatia # war

__________________________________________________________________________

QUINA NACIÓ SOM!

ES UNA QUESTIO DE PROFUNDITAT NACIONAL..

No fa gaires dies en una assemblea del partit del qual encara era associat aleshores vaig explicar que sento massa vegades per part dels seus dirigents i pels dirigents també d'altres partits independentistes (?) la frase: No es tracta d'identitats o que la independència no es una qüestió identitaria. Vaig dir si no era qüestió identitaria que és doncs?, no més vaig afegir-hi que el que calia dir era "no és no mes una qüestió identitaria" (oi que es fluixet). Doncs en un tres i no res una senyora del comitè executiu, del comitè executiu poca broma! Va tirar-se a la meva jugular tot tractant-me d'excloent (fixeu-vos, el mateix argument que els unionistes) tot dient que la independència es no mes una qüestió social.

Varem ser i som avui el primer estat constitucional més lliure d'Europa, ull el poble més lliure d'Europa!!!. (actualment i des de fa molts segles ocupat). Segurament aquest fet te importància social també (per les seves conseqüències, segur!) però fonamentalment, bàsicament i principalment és una qüestió identitaria.

Fórem un estat independent fins el 10 de setembre de 1714. Segurament aquest fet te importància social (també per les seves conseqüències, segur) però fonamentalment, bàsicament i principalment és una qüestió identitaria.

Dir que no més es una qüestió social a més a més de demostrar una profunda ignorància i manca d'arrelament, o una estratègia unionista, suposa girar totalment l'espatlla als nostres més de mil anys d'Història (i no de qualsevol Història, com fàcilment comprovarien si es dignessin escoltar als investigadors no pagats pels que precisament decideixen quina història es finança i quina Història es silencia). Madrid nega que siguem una nació, i aquestes afirmacions socials a Barcelona reforça la negació actuant com si fóssim una nació que no té cap Història que pagui la pena. I aquestes afirmacions i atacs no més demostren aixó mateix.

Una derivada d'aquest enfocament contra la pròpia història de Catalunya (o el que senzillament es anticatalanisme) és que aquest actuals comandaments de partit limiten tota la seva perspectiva a "las cuatro provincias españolas nororientales catalanas" resultants de l'esquarterament de la Nació Catalana (i de la resta de Regnes de la Monarquia Hispànica) feta el 1833 per l'Estado Español en construcció mitjançant la divisió territorial d'En Javier de Burgos sota el regnat d'Isabel II (1833-1868).

Un exemple ben clar de la gravetat del genocidi que estem patint i del que alguns en som víctimes però també hi ha còmplices com són aquests actuals comandaments auto anomenats independentistes com aquesta senyora (encara que segurament no ho sap): que també creuen, com els dirigents unionistes, que "les lleis són per complir-les". Resulta que això és cert en "Derecho Castellano" (que és la ley, lo que dice el Rey) però en absolut en Dret Català. En el nostre Dret (que proposo conèixer i retornar-hi) les lleis NO eren per complir-les sinó per ajudar a fer justícia, i si un català o catalana -ja que aquí hi havia igualtat entre homes i dones- considerava que una llei era injusta, NO tenia que obeir-la sinó que, a més, podia rebutjar-la.

Call conèixer com eren els catalans d'abans de 1714".

El Dret Català era totalment diferent del "Derecho Castellano": el català anava de baix cap a dalt, del poble lliure cap a l'Autoritat, mentre que el castellà anava de dalt cap a baix, del Rei cap al poble súbdit. Això es pot exemplificar ressaltant que expressions castellanes tan conegudes i que tan ens han sigut imbuïdes com "El Rey es la ley" o "¿Qué es ley? Lo que manda el Rey" o "Uno es el Rey, una es la ley" o "El que manda, manda" o "Así lo ordena la ley" o "Las leyes son para obedecerlas" , eren senzillament inconcebibles a Catalunya i a tota la Nació Catalana ja que cap català no podia pensar així i, per tant, era impossible que un català s'expressés de forma semblant.

Els catalans teníem "Immunitas plebis, és a dir, immunitat del poble davant de qualsevol autoritat, fins i tot del Rei. I la gran majoria de Constitucions Catalanes tenien com objecte justament protegir la llibertat del poble i prevenir o sancionar els abusos d'autoritat.

Per molt xocant i increïble que actualment pugui resultar, al Principat i a tota la Nació Catalana no hi havia corrupció social. L'ambient general de respecte a la justícia i a la persona n'era un obstacle, i el mètode d'elecció de càrrecs anomenat "insaculació" (els càrrecs no es cobraven i sempre eren per un temps limitat: un any els municipals, tres anys els de la Generalitat; s'escollien sempre en la mateixa data fixa que tothom sabia; els noms de les persones qualificades pel càrrec s'escrivien cadascun en un paper, es ficaven en un sac -eren "insaculats"-, una "mà innocent" -una criatura- treia un paper i aquell era el candidat escollit; els escollits passaven la "purga de taula" abans i després d'exercir la funció rendint compte del seu patrimoni; l'escollit no podia tornar a ser candidat fins varies eleccions posterior), n'era una prevenció total. Quan ara s'està utilitzant la (suposada, ja que ni tan sols hi ha cap sentència) corrupció dels Pujol, Serra i d'altres, la resposta qualitativa a donar seria: "Ustedes callin perquè la corrupció la van portar els seus exèrcits el 1714 imposant els càrrecs vitalicis nomenats pel Rey, bé a dit, bé posant-los a subhasta. Quan ara se'n vagin, junt amb les seves lleis, les seves forces d'ocupació i tot el que és seu, facin el favor d'emportar-se en particular la seva corrupció I TOTS ELS SEUS DEIXEBLES CATALANS, que finalment no passen de ser sinó uns simples alumnes de Ustedes. Bon vent i barca nova!".

La conducta de les autoritats catalanes havia de ser exemplar per a tothom, incloent una pluralitat ben significant: "(...) el príncep, qui encarna la suprema autoritat de l'Estat, ha d'ésser escrupolós i fidel complidor dels seus deures "de guisa que tots hòmens, nobles e no nobles, reis i prínceps, e magnats e cavallers, vilans e pagesos, mercers e mercaders, peregrins e vianants, amics e enemics, cristians e sarraïns, jueus e heretges, se pugen en ell fiar e creure". Sí, guanyar-se la confiança fins i tot dels enemics!

Les Constitucions recollien el costum dels catalans de "portar i posseir armes ofensives i defensives de dia i de nit sense cap impediment". És això compatible amb la imatge que se'ns ha fet arribar d'uns pagesos catalans i d'un poble català oprimit i maltractat, dret de cuixa inclòs?

Hi havia una dinàmica social que apel·lava a les capacitats de cadascú i buscava donar-los un espai per difondre-les i compartir-les. Eiximenis explica tres normes del governant a Catalunya: 1) demanar a tothom consell: "cert temps de l'any cascú fos request de proposar en certs llocs de la comunitat les millors coses que sabés per profit del comú, car més veen molts que pocs"; 2) "La cosa pública més e mills s'ha de mantenir ab bons costums que no ab armes"; i 3) "Cascú en la comunitat deu ésser ocupat, gran o poc, dret o contret, hom o fembra".

Saber com érem permet entendre millor que ara estem presos i que ens estan genocidant

Declaro que estic enamorat d'aquells avantpassats nostres. I ho declaro en nom també de la meva germana, dels meus pares, dels meus avis i de 12 generacions d'antecessors que ara sé que van morir presoners. Com ara sé també que nosaltres estem presos només que sense ser-ne conscients perquè els barrots de la presó, després de 302 anys, ja formen part del mobiliari de la casa i, pel que per ara sembla, la immensa majoria de catalans no és que els accepti sinó que ni els veu.

És més: els catalans no veiem per ara el nostre propi genocidi i l'estem acceptant passivament... i això indica el molt avançat que està. M'ha fet arribar definitivament a la conclusió que estem sent genocidats comprendre que els catalans d'ara estem molt més a prop dels castellans de fa tres segles que dels nostres propis avantpassats. Dit d'una altra manera: els castellans d'ara són molt semblants als seus antecessors castellans de fa 302 anys i són totalment diferents dels catalans d'aleshores, però actualment són molt semblants a nosaltres. És a dir, els catalans actuals som molt diferents dels catalans de fa 302 anys però som molt similars als castellans d'aleshores i als castellans d'ara. Això vol dir que al llarg de més de tres segles els catalans hem anat sent castellanitzats, cosa que s'anomena genocidi... encara que, per ara, cap autoritat catalana en cap tipus d'àmbit, ho digui... com a mínim, públicament.

Les poques vegades que s'utilitza el mot "genocidi" és adjectivant-lo: s'arriba a parlar de "genocidi franquista", i altres vegades i segons els àmbits l'adjectiu és "cultural", "lingüístic", "econòmic", "històric", etc. Però la qüestió a entendre -i a acceptar!- és que si es poden posar afegits tan variats, és perquè hi ha genocidi a seques. I un cop es supera la profunda resistència a reconèixer aquesta greu realitat en que vivim i morim, aleshores es descobreix ni més ni menys que com a mínim les tres primeres de les cinc causes de genocidi[15], i tots els quatre delictes a castigar similars a genocidi[16] que enumera la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi adoptada per l'ONU el 1948[17], són perfectament aplicables al poble català i a tota la Nació Catalana.

I convé tenir present que aquest tipus de delictes no prescriuen.

Proposo, en conseqüència, que es comenci molt seriosament la preparació jurídica de la presentació als Tribunals Internacionals corresponents de la denúncia de -com a mínim- tres causes de genocidi i de quatre delictes similars a genocidi comesos per Madrid/Castilla/Estado-Español contra els catalans i tota la Nació Catalana almenys des de l'ocupació militar i repressió en tots els àmbits patida a partir de 1714. Considero clau introduir en la nostra activitat interna i externa, nacional, estadoespañola, europea i mundial, la dimensió per ara no tinguda en compte de la nostra sorprenent sobrevivència com a poble davant d'un genocidi multisecular executat per un estat estranger que ens ocupa i sotmet.

Però és més: en paral·lel, o potser fins i tot abans, es podrien posar en marxa les denúncies

Per delictes de privació de llibertat: quina és la indemnització per un any de privació de llibertat? I per 302 anys?

Per delictes de maltractament: quina és la condemna per un Home que maltracta una dona? I per un "Estado-Español" que maltracta milions de dones catalanes? I pel nombre similar d'homes catalans que ha maltractat al mateix temps que les dones catalanes?

Pau casals

I am a Catalan a l'ONU 1975 «I am a Catalan» (no, jo soc socialment català) és la frase inicial i que millor identifica el discurs que Pau Casals va pronunciar a les Nacions Unides el 24 d'octubre de 1971, amb motiu de l'estrena de l'Himne a les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. A més del discurs, Pau Casals hi va interpretar al violoncel El cant dels ocells, la cançó tradicional catalana que ell va popularitzar arreu del món. Una melodia que, com deia el mateix Casals, naixia de l'ànima del seu poble, Catalunya, i que tocava com un cant de pau.

Digué:

Deixeu-me que us digui una cosa... jo sóc català (no, jo soc un social català). Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n'explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França -aleshores Catalunya- per a parlar de pau, al segle XI... pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres.... això és Catalunya.

També ja tenim legalitat donat que les Constitucions Catalanes són vigents

Paral·lelament, se'ns ha fet creure des d'aquí que les Constitucions Catalanes van ser derogades pel "Decreto de Nueva Planta". Però no només això no és cert sinó que el propi "Decreto de Nueva Planta" va ser derogat dos (o tres?) cops en relació al Tractat de Viena de 1725 a canvi que Carles III, ja Emperador Carles VI, renunciés definitivament a tot dret sobre la corona de la Monarquia Hispànica.

A més, el que és qualitativament decisiu és que amb Dret Català a Catalunya només són vigents les lleis paccionades a les nostres Corts. Així, doncs, segons el Dret Català són il·legals totes les lleis, castellanes primer i "estadoespañolas" a continuació, que ens han sigut aplicades des de 1714. Jo també he estat temps atrapat en l'absurd parany de quina resposta donar a la pregunta: "Les Constitucions Catalanes, ¿van ser o no derogades pel 'Decreto de Nueva Planta'"?, qüestió que ara entenc que per nosaltres és absolutament irrellevant. El que és decisiu és afirmar-nos en el nostre Dret. I aleshores queda clar que són il·legals a casa nostra el "Decreto de Nueva Planta" i totes les demés lleis castellanes i "estadoespañolas" que ens han anat imposant!

Prat de la Riba

En el seu llibre La nacionalitat catalana (1906), la nacionalitat catalana és el dret a la llengua catalana i a la legislació civil propia, que dona a la comunitat d'habitants dintre del territori català un consciencia de la seva personalitat.

No, decididament no estic d'acord en la "nació catalana" que ens mostren aquests subcapitostos com aquesta senyors d'aquí complementant la falsificació i reforçant l'espoli que ens fan els capitostos d'allà. La meva Nació Catalana és la que té més de mil anys d'Història, una Història amb H majúscula que l'INH (i altres grups) contribueixen a recuperar a contra corrent llastimosament.

Si no es una qüestió identitaria, que es, qui som o sia si no som no podem existir.

Amb aquesta gent sempre serem dependents.

La qüestió es que massa gent no solament no te el punt de vista català si no que en no tenir-lo tenen el punt de vista castellà i a més a més ignoren la historia de Catalunya.

Tornar plenament alló que varem esser es senzillament una qüestió fonamentalment i principalment identitaria que segurament també pot resoldre la expressió "qüestió social".

"La llengua i la història són els botins més preuats a l'hora de sotmetre un poble". Àngel Guimerà (1845-1924)


LA IMPRESCINDIBLE IMPORTÀNCIA DE VIURE PERSONALMENT ELS FETS

En certa ocasió, ara ja fa molt de temps (gairebé 25 anys), una vegada deixada la meva activitat com a Paer en Cap de la Paeria de Lleida, vaig anar a esmorzar en un bar de Lleida anomenat l'Antiquari (em sembla recordar) puix servien un molt bon pernil. M'assegué en una taula tot sol i vaig fer la corresponent comanda al simpàtic cambrer que en reconèixer-me em saludà molt amablement. No passaren ni cinc minuts i s'assegueren a la mateixa taula quatre o cinc persones que també hem coneixien amb qui vàrem començar a conversar. En un moment determinat un d'ell començar a explicar el que va fer el Paer en Cap de Lleida en el dies que ho era jo i els altres comentaven i assentien en gairebé tot. Vaig demanar per parlar per tal dir-los-hi que estaven parlant de mi. Varen callar un segons i com si res continuaren el seu relat. Alló que explicaren i comentaren gairebé res s'assemblava amb la meva vivència personal d'aquell dies, però com si res.

El més curiós del cas es que de tot alló en treien conseqüències polítiques i personals.

Valga'm Deu!

Hi ha bastants més fets similars que potser afegiré.


El fet

Per molt que és digui i/o s'hagi dit "el fet desencadenant" de tot el que succeí viscut personalment per mi fou que dos regidors independents varen exigir-me bàsicament tres coses per tal de continuar-nos votant en tant que govern i que Paer en Cap. Com fou:

.- Diners. Una xifra de nou dígits i aixó succeí un dia en un dinar a casa d'en Jordi Castelló a Cambrils i repetit insistentment davant de testimonis. Vaig negar-m'hi rotundament! Quant els donà l'Ajuntament posterior?

.- La creació d'una comissió de compres constituïda per ell i presidida per un d'ells. Vaig negar-m'hi rotundament! Això els hi va concedir l'Ajuntament posterior.

.- Adjudicació a un d'ells de la neteja i recollida del carbó de la mitjana per un valor de 8 o 9 milions de pessetes i la propietat d'aquell carbó extret quina venda podia superar els 300 milions de pessetes. Vaig negar-m'hi rotundament! A xò els hi va concedir l'Ajuntament posterior.

ELS FETS SON ELS FETS!

Tota la resta son històries a vora el foc!

© 2017 Col·lisió de Móns. Tots els drets reservats.
Optimitzat per Webnode Cookies
Fes la teva web gratuïtament! This website was made with Webnode. Create your own for free today! Som-hi!