Algú em va dir un dia que Catalunya era rica perquè "Franco va portar la SEAT". Un altre, perquè Madrid va fer un decret per "protegir el cotó Català". Total que em vaig posar a investigar, i va sortir aquest fil Començo des de l'inici.

El 1716, el decret de nova planta Felip V, decreta la desaparició dels consolats de mar i de les universitats de Catalunya com a càstig pel suport a l'Arxiduc Carles. Els Borbons sempre ajudant.

Amb la desaparició dels consolats de mar els catalans es reinventen com sempre i creen la Junta de Comerç el 1758. La Junta va fomentar el comerç interior i exterior i va impulsar escoles d'ensenyament tècnic per aconseguir uns productes competitius (Ull, molt important)

Abans una anècdota: El marquès de la Mina, capità general de Catalunya, es nega a cedir a La junta l'edifici de la Llotja. El seu successor comte de Ricla, se "el cedeix" a canvi d'una quantitat destinada a obres públiques. Castella com sempre posant pals a les rodes a Catalunya

Des de la junta es va donar suport a la creació d'escoles de nàutica 1769, taquigrafia (1775), dibuix i belles arts (1775), química (1805), mecànica (1808), física (1814), economia (1814), etz, dotant Catalunya d'una xarxa de formació que li va permetre assolir una indústria competitiva

Així Catalunya es preparava per a la primera revolució industrial (màquines de vapor, màquines de filat, locomotora de vapor...) Després d'aquesta introducció, comencem (fixeu-vos les vegades que surt "PRIMERS" en aquest fil i les cap que aquest "primers" és gràcies a Madrid):

1784. Barcelona. PRIMERS telers "moderns" construïts a Espanya. Finançats primer pel francès resident a la ciutat comtal Marquès de Gaubert, i posteriorment per la Reial Companyia de Filats i Cotó de les Fàbriques de Barcelona

1806. Barcelona. PRIMERES màquines de vapor construïdes a Espanya per Francesc Santponç per a Jacint Ramon, amo d'una fàbrica d'indianes a Barcelona, encarregada de confeccionar teixits estampats sobre teles de cotó o lli arribades de l'Índia.

1807. Santponç va donar la seva conferència inaugural a l'Escola de Mecànica i les classes van començar el gener de l'any següent. Hi acudien pagesos, artesans, fabricants i fananers (Propietaris). "Era una escola gratuïta de la Junta de Comerç de Catalunya (Recordeu?).

ESQUEMA USAT

1832. Barcelona. La Fàbrica Bonaplata (1832-1835), a la ciutat de Barcelona, va ser la PRIMERA indústria tèxtil moguda per la força del vapor a Espanya

Un altre fet important en la història industrial de Catalunya és la defensa dels drets. 1840. Barcelona. PRIMER sindicat d' Espanya, Associació de Teixidors de Barcelona. Va ser il·legalitzada en diverses ocasions, ja que manifestava ja una gran capacitat combativa

1848. Barcelona-Mataró. Primera línia de ferrocarril de la península. Promogut per un industrial de Mataró i amb capital català i anglès. El 6 de juny de 1845 queda legalment constituïda davant notari.

A partir del 1850 es pot dir que comença la segona revolució industrial els principals fets de la qual són: motor de combustió, ús de l'electricitat i primeres comunicacions primer amb telègrafs i més endavant amb telèfons.... Seguim veient molts "PRIMERS" a Catalunya

1851. Es crea l'Escola Industrial Barcelonesa, absorbint les càtedres tècniques i científiques que s'havien anat creant per la Junta de Comerç. De les escoles industrials que es van crear a Espanya en aquesta data, només aquesta ha anat funcionant ininterrompudament fins avui

1875 . Barcelona. PRIMERA central elèctrica de l' estat. S'instal·la una dinamo a Barcelona que aconsegueix il·luminar les Rambles, la Boqueria, el Castell de Montjuic i part dels alts de Gràcia. L' enginyer D. Narcís Xifrà, pot considerar-se com el precursor de l' electricitat.

1877. L'Havana. PRIMERA comunicació telefònica de l' estat. L'empresari català Josep Muset a l'Havana (Cuba), entre el Parc de Bombers de la capital de l'illa i la seva casa particular.

1877. Barcelona (Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona). PRIMERA comunicació telefònica de la península 1877. Barcelona-Girona. PRIMERA comunicació telefònica de la península de llarga distància

1878. Barcelona (Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona). Adquisició primer fonògraf de l' estat

El 1881 es va fundar la PRIMERA empresa a Espanya que produïa (i distribuïa al consumidor) electricitat, la Societat Espanyola d'Electricitat a Barcelona que va impulsar a proveir d'electricitat les ciutats més importants.

A Madrid va muntar els seus tallers en terrenys cedits pel Ministeri de la Guerra, en els quals va instal·lar un generador, amb els quals va il·luminar el mateix Ministeri, dirigint aquesta instal·lació l'oficial d'artilleria Sr. Cabanyes (a Catalunya el negoci, a Madrid els militars)

1886. Girona. PRIMERA ciutat enterament enlluernada per energia elèctrica d'Espanya.

1890 PRIMER automòbil construït a Espanya Es tractava d'automòbil de tres rodes. Es va construir a Barcelona l'estiu de 1890 gràcies a Francesc Bonet, un industrial barceloní, que es va portar de París un motor dissenyat per l'enginyer alemany Gottlieb Daimler

1898. Barcelona. PRIMERA fàbrica d'automòbils d'Espanya (primer elèctric després de combustió). La "Companyia General Espanyola de Cotxes Automòbils Emilio de la Cuadra, Societat en Comandita". Situat al carrer Diputació, cantonada amb passeig de Sant Joan.

1901. Barcelona . Ferrer i Guàrdia funda a Barcelona la primera escola "moderna" basada en el lliure pensament, el laïcisme i el racionalisme com a vies cap a l'autodeterminació individual i col·lectiva...

Condemnat a mort acusat de ser un dels instigadors dels successos de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909. La seva execució va aixecar una onada de protestes arreu d'Europa i per Amèrica, i també a Espanya, que va acabar provocant la caiguda del govern Espanya sempre Espanya

1902. Barcelona. Jose María Castro Fernàndez, un dels principals creditors de La Cuadra, aconsegueix suport financer i funda l'empresa J. Castro, Societat en Comandita, Fabrica Hispano-Suiza de Automóviles ¿Us sona?. Aprofitant les instal·lacions i el personal tècnic.

1903. A Espanya la PRIMERA Enginyeria Elèctrica, Mecànica i química es va crear a Barcelona a la Salle el 1903.

1904. Barcelona. Constitució de la fabrica Hispano suïssa. El 1946,l'estat franquista obliga a vendre Hispano-Suiza al recent creat Institut Nacional d'Indústria (INI). Espanya sempre Espanya....

1909. Barcelona. Francesca Bonnemaison crea una biblioteca per a dones treballadores el 1909: la PRIMERA Biblioteca Popular de la Dona d'Europa. Una altra vegada Catalunya...

1914. El 19 d'abril de 1914 va sortir de la fàbrica d'Elizalde de Barcelona el cotxe que podria portar el segell de PRIMER made in Spain de la història. Basat en el prototip Tipus 11, va ser el primer cotxe desenvolupat, muntat i fabricat a Espanya

1924. Barcelona. PRIMERA emissora de ràdio de l' estat EAJ-1. Ràdio Barcelona

1939. Arriba el PRIMER televisor a Espanya, era de la marca Baird i pertanyia a l'Enginyer Vicente Guiñau. Ho havia comprat a Alemanya 7 anys abans. Només capta senyals, òbviament estrangers, ja que no hi havia emissió a Espanya, va tenir sort: va captar algun feble senyal des d'Anglaterra

1963. Barcelona. Es funda Telesincro, PRIMERA fàbrica d'ordinadors a Espanya de la mà de Joan Majó, i Jordi Vidal

1966 Barcelona. PRIMER ordinador construït a Espanya

I així arribem als aldarulls de la tercera revolució industrial en la qual els dispositius electrònics i mecànics s'han de fer fins a la tecnologia digital.

1993 Centre de Supercomputació de Catalunya, creat el 1990 a través de la Fundació Catalana per a la Recerca i la col·laboració de les universitats catalanes i el CSIC posa en marxa el 1993 l ́Anella Científica una xarxa de transmissió de dades d'alta velocitat PIONERA a Europa

1993 La Universitat Politècnica de Catalunya va posar en marxa Pangea. PRIMERA ONG sorgida del node espanyol de l'Associació per a les Comunicacions Progressistes (APC).

994 El periodista Vicent Partal i la directora de la revista El Temps, Assumpció Maresma, creen el PRIMER servei online d'Espanya. Al juny a través de SERVICOM es crea El Temps on-line, el PRIMER directori de serveis catalans que hi haurà a la xarxa i origen de la Infopista

1995 L'1 d'abril del 95 apareix el PRIMER diari electrònic a Espanya, l'Avui

1995 A l'octubre la Universitat Oberta de Catalunya és la PRIMERA a oferir educació a distància a través de la xarxa

2004. Barcelona. PRIMERA supercomputadora d'Espanya "mare Nostrum". En el seu moment la supercomputadora més potent d'Europa, actualment és la cinquena més potent d'Europa disponible per a científics de tot Europa

2006 Barcelona Fira del Mobile, la més important del món, prevista la seva continuïtat fins al 2023. S'estima que l'impacte econòmic d'aquest esdeveniment respecte a la ciutat barcelonina, genera un total de 460 milions d'euros i contribueix a la creació de 13.000 llocs

2008 Barcelona. PRIMERA acceleradora de start-ups a Espanya. SeedRocket 2012. Hospitalet de Llobregat. PRIMERA fabrica de motos elèctriques d'Espanya. Going Green 2012. Reus. PRIMERA fàbrica de bateries de liti d'Espanya. Ticmova

I arribem a la quarta revolució industrial, marcada per avenços tecnològics emergents en camps com robòtica, intel·ligència artificial, cadena de blocs, nanotecnologia, computació quàntica, biotecnologia, internet de les coses, impressió 3D, i vehicles autònoms.

2018. Barcelona. LÍDER en start-ups té ja el 34% de les d'Espanya. Barcelona 7 millor ciutat del món i 5 d'Europa per implantar una start-up només per darrere de Londres, París, Berlín i Dublín, totes elles capitals. En sisena posició es troba Madrid.

2018. Barcelona alberga més de 1.200 'start-ups' de noves tecnologies que donen feina a gairebé 12.000 persones. La ciutat s'ha situat quarta a nivell europeu en recursos destinats a 'start-ups', amb uns 612 milions d'euros aquest any, només superada per Londres, Berlín i París

2019... i Seguim estirant, innovant, mirant cap al futur... malgrat Madrid, com fa més de 300 anys. 2020. La Generalitat s'assegura el congrés de videojocs Gamelab fins al 2020, després de prendre d'un fil la continuïtat per culpa de l'aplicació de l'article 155

Per què Catalunya no és ni ha estat mai espanyola.

Marc Pons
Barcelona. Diumenge, 7 de maig de 2023

Catalunya mai va participar de la idea de restauració de l'estat visigòtic hispànic, com a marc de la unitat peninsular

"La fabricació de Catalunya, a diferència de la resta d'estats peninsulars, mai va ser espanyola."

Toledo, any 673. Fa 1.450 anys. Flavius Paulus, proclamat rei dels visigots de Septentrió (conventus de la Tarraconense i de la Narbonense, actualment territoris de Catalunya i de Llenguadoc); era passejat pels carrers i places de la ciutat engrillonat, esquilat, vestit amb parracs, i tocat amb una espina de peix que figurava una corona ridícula. Flavius Paulus havia estat el líder d'una revolta contra el poder central de la monarquia visigòtica; que delatava les fortes tensions entre els diversos territoris central i nord-oriental de la monarquia visigòtica. Fa quinze segles, quan el rei Wamba va intentar eixamplar els dominis de la monarquia visigòtica hispànica fins als confins geogràfics de la península Ibèrica, va xocar amb l'oposició de la societat del quadrant nord-oriental i va haver de sotmetre aquell territori per la força.

Mapa de la península Ibèrica al voltant de l'any 1000. Font: Enciclopèdia

Una identitat diferenciada

Aquelles tensions territorials tenien una arrel històrica que remuntava al segle V, coincidint amb la desintegració de l'imperi romà d'Occident. Els professors Nadal i Prats, de la Universitat de Girona, expliquen que durant el procés d'assentament del poble visigot (414-484), ja van aparèixer les primeres tensions entre les províncies del centre i les del nord-est. Amb el decurs del temps, que vol dir amb la consolidació del nou estat visigòtic (segles VI i VII) aquestes diferències no tan sols no van desaparèixer, sinó que es van intensificar. La proclama de Flavius Paulus (673) revela l'existència d'una identitat diferenciada, si més no, entre les oligarquies del territori, que explicaria aquella revolta. No coneixem el destí de Flavius Paulus, però sí que sabem que la derrota i escapçament d'aquell moviment no va representar la fi d'aquell projecte.

Julià, l'arquebisbe hispanista

Mapa de la Marca de Gòtia (segles VIII i IX). Font Universitat de Barcelona

Roderic i Àkhila i els fantasmes de Wamba i Flavius Paulus

La tensió va esclatar, de nou, en un moment crucial de la història peninsular. L'any 711, la monarquia visigòtica estava immersa en una guerra civil de grans proporcions. En aquell paisatge de conflicte, una de les faccions —la dels derrotats i represaliats visigots de Septentrió— va pactar la intervenció militar dels àrabs, que ja eren al Magrib. La desfeta i mort del rei Roderic a Guadalete (711) i el canvi de parer dels àrabs (van passar de col·laboradors a invasors), va col·lapsar l'estat visigòtic, que es va enfonsar com un gegant amb peus de fang. Fins i tot, en la resistència a la invasió es posarien de manifest les diferencies. Mentre les oligarquies de les províncies centrals pactaven amb el nou poder àrab, els visigots de Septentrió, liderats per Àkhila, s'organitzaven i presentaven una dura resistència que es perllongaria per espai de dotze anys (711-723).

Els falsos mites de Roderic i de Pelai

Roderic no va ser l'últim rei visigot. Abans de la desfeta de Guadalete (711), els visigots de Septentrió havien coronat secretament Àkhila (710), que d'aquesta forma recollia el testimoni perdut de Flavius Paulus. Això explicaria els sorprenents moviments i la desfeta de l'exèrcit visigòtic a Guadalete. Àkhila va sobreviure per organitzar la resistència contra els àrabs que ell mateix havia conduït a la península, fins que va acceptar un pacte molt beneficiós per als seus interessos personals (713). En aquell moment, les oligarquies del quadrant nord-oriental el van destituir fulminantment i van nomenar Ardó, l'últim rei dels visigots de Septentrió (713-723) i l'últim monarca visigòtic peninsular. Quan Pelai va derrotar la guarnició àrab del valí de Xixón a Covadonga (722), Ardó feia nou anys que combatia els àrabs a cavall dels Pirineus.

Mapa de la conquesta àrab de la península ibèrica. Font Universitat de Sevilla

La tradició hispanista del regne d'Astúries-Lleó

No obstant això, el resultat de la batalla de Covadonga va tenir una extraordinària repercussió. A partir d'una simple escaramussa, Pelai (722-737) i els seus successors —el seu fill Fàfila (737-739) i el seu gendre Alfons (739-757)— van ser capaços de construir una entitat política que transcendiria en el temps. La investigació historiogràfica ha demostrat que la relació genètica entre Roderic (considerat, pel nacionalisme espanyol, el darrer rei de la monarquia visigòtica hispànica); i Pelai (considerat, pel nacionalisme espanyol, l'iniciador de la recuperació del projecte visigòtic d'unitat hispànica) és del tot inexistent. Però ningú discuteix l'habilitat política de l'asturià, que es va dotar d'una ideologia que seria el veritable impuls del seu moviment. Ell i els seus descendents s'intitularien com els únics, legítims i veritables successors dels reis de Toledo.

Astúries versus Gòtia

I en aquest punt és on rau la gran diferència entre els focus de resistència dels extrems nord-occidental i nord-oriental peninsular. I el que explica el títol de la peça. Mentre que Pelai i el seu petit domini van recollir, adaptar a la seva realitat i projectar en el futur la ideologia de Wamba, de l'arquebisbe Julià o de Roderic; els conventus Tarraconense i Narbonense van haver d'esperar la reacció carolíngia; i la restauració de la nació dels visigots de Septentrió seria obra del retorn de l'exili precatalà al regne dels francs (717/723-752/801) i de l'empenta militar dels francs. La reina Berta del Peu Gran, esposa del rei Pipí el Breu, mare de l'emperador Carlemany i arquitecta de l'expansió carolíngia cap al sud, va anomenar, reveladorament, Marca de Gòtia els dominis restaurats dels antics visigots de Septentrió.

Mapa de les províncies de la monarquia visigòtica hispànica (segles VI a VIII). Font Enciclopèdia

La tradició carolíngia de la Marca de Gòtia

El professor Sánchez-Albornoz (el gran medievalista castellà contemporani) explica que "la ideologia hispànica del nucli asturià es va expandir arreu dels petits dominis cristians peninsulars, excepte als comtats catalans". El regne de Lleó (l'evolució de l'estat primigeni asturià), el regne de Navarra-Aragó (l'estat medieval dels bascos) i el regne de Castella (l'estat-tap entre Lleó i Navarra), van assumir com a pròpia la idea i l'objectiu de restauració de la vella monarquia visigòtica hispànica. Però, en canvi, ni la Marca carolíngia de Gòtia (752-987), ni els comtats catalans independents sorgits d'aquella Marca (a partir del 987), mai van participar d'aquesta idea i mai van cobejar aquest objectiu. La fabricació de Catalunya, a diferència de la resta d'estats peninsulars, mai va ser espanyola.

Els Consolats de Mar, un repàs de la història de Catalunya

A partir de l'octubre, començaran a Tortosa els actes de celebració dels tres quarts de mil·lenni del Consolat de Mar. No volen que sigui una simple commemoració, fan feina de fons per recuperar aquesta institució cabdal en clau de present. No es vol fer arqueologia, ni simbolisme, sinó recuperar els valors del Consolat de Mar i projectar-los en un present ambiciós. En un moment en què sembla que a vegades l'ambició de país s'hagi desdibuixat, aquest projecte agafa una força constructiva transcendent.

En relació amb aquesta efemèrides he volgut -juntament amb el meu amic Paco Martínez- fer una mica d'història sobre el que era i va representar aquesta institució en la vida de Catalunya, d'Europa i el Mediterrani.

En relació a les modernes ambaixades catalanes comercials, tan injuriades pels diferents governs de l'Estat espanyol i tan productives per a les exportacions catalanes, sent actualment la nació (l'Autonomia segons ells) que més exporta del Regne d'Espanya (el seu lideratge indiscutible de les exportacions a Espanya es reflecteix als balanços donats pel mateix Ministeri) fent notar que la seva contribució a les exportacions ha estat una espectacular xifra d'un 25%. Que explica que una de cada quatre exportacions que realitza Espanya té el seu punt d'origen en empreses catalanes.

Per què aquesta fòbia que Catalunya tingui unes oficines comercials a tot el món, si es demostra que fan un gran servei? Quan està demostrat que la majoria de les comunitats les tenen i l'efecte que produeixen les exportacions és molt menor que el que produeix Catalunya. Cal recordar que a través de la gran participació que té Catalunya amb el seu dèficit fiscal, calculat oficialment entre un 8 o 9% (entre un 12 i un 18%, real) anual, els beneficis de Catalunya són repartits entre tots els Espanyols i la quantitat de catalans vinguts de tot Espanya, també se'n beneficien que Catalunya tingui una gran exportació i una força empresarial que mantingui la capacitat d'ocupació i tot això, malgrat tenir un Estat en contra.

Vérem explicar que vol dir, el que anomenem, "disparar-se un tret al peu", no és només una qüestió de la capacitat o no que tenen els diferents governs i procurin un desenvolupament que alliberi les comunitats receptores de la dependència externa i per defecte de "l'Espanya buida". D'altra banda, també és una qüestió interessada per retallar les capacitats productives de les autonomies més contributives. Si els impostos generats per les autonomies més productives no retornen.

Per exemple, en infraestructures ferroviàries, oficines comercials, trens de mercaderies d'amplada internacional, exemple, al corredor mediterrani, tot això que ajudaria a la indústria i a l'exportació, no només en surten perdent, sinó que en surt perdent el conjunt d'Espanya. No us semblen estimats lectors que els governants d'Espanya tenen el defecte, que serien capaços "de sacarse un ojo con tal que Cataluña quedese ciega" (gran refrany castellà per aplicar en aquest cas).

Tot aquest encapçalament ha estat un preàmbul, la nostra intenció és fer un recordatori de les antigues experiències catalanes, del que van representar per a Catalunya i el seu domini del mar, les oficines comercials, per al comerç del Mare Nostrum. Els que en aquella època es van anomenar "Consolats de Mar".

El Consolat de mar va néixer com la institució rectora del dret marítim català per resoldre litigis nàutics i comercials sobre la base d'una jurisdicció arbitral i penal. Amb el temps es va convertir en un sistema de més de setanta Ambaixades diplomàtiques comercials distribuïdes per tot el món conegut de llavors, la Mediterrània. Inicialment, es tractava "d'un dret de mercaders" és a dir, d'un dret corporatiu, ja que s'havia d'estar inscrit a la corporació per poder beneficiar-se'n. Construir un navilier, flectar-ho, negociar amb la seva càrrega a través dels mars, significava un alt volum de negoci i de risc, que mai no podria tirar endavant sense un mínim de seguretat jurídica.

Així, a mesura que la magnitud d'intercanvis va anar creixent, va sorgir la necessitat de regular les dues activitats, la Naviliera i la comercial. L'evolució dels Consolats de Mar, des del començament amb funcions merament corporatives, fins a convertir-se en veritables ambaixades i en promotores actives de l'intercanvi comercial, va ser natural i progressiva al llarg de més de quatre segles. Fins que van ser reprimides pel "Decreto de nueva planta", segurament per la ignorància del que representava una empresa de mar en una mentalitat mesetària castellana. Al mateix temps la primera empremta d'un Borbó contra Catalunya.

El dret mercantil i de navegació va anar creixent i depurant-se progressivament fins que arribar a una maduresa, tot el que s'havia aconseguit fou recopilat el 1360 i fou conegut com el llibre del "consolat de mar". Amb l'arribada de la impremta es va editar per primera vegada a València, el 1484. Escrit originalment en català, va ser traduït al francès, italià, anglès i castellà, ja que durant uns segles va ser la base de la legislació mercantil i marítima de tots els pobles navegants d'Europa.

Reflexionant sobre el fet escrit, segons el nostre criteri i, segurament, el de molts dels que llegeixin aquest article, la conclusió que en trauran serà que quan els governs espanyols acusen les oficines catalanes, de malgastar els diners de tots els espanyols en oficines comercials. No és perquè aquests diners no generin uns beneficis més grans per a tots els espanyols, tampoc és per manca d'experiència per part dels catalans d'invertir, els motius són uns altres que sabem i que també saben a Espanya encara que ho dissimulen.

Aconsellem la lectura d'aquesta pàgina,

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-domingo-tenim-projectes-ambiciosos-el-consolat-de-mar-no-el-te-ningu-mes-aprofitem-ho/

Algunes coses seran novetat per molta gent. Ara bé, algunes noticies seran molt benvingudes pel que poden representar en el futur. 

Llibre del consulat:

1.- El llibre Costums de la Mar (s.XIII) recollia fonts jurídiques de la navegació i el comerç a la Mediterrània on Catalunya hi tenia relacions comercials. Cap al 1370 es va fer una compilació d'usos i costums marítimes: el Llibre del Consolat de Mar.

2.-Naixia el dret per a la navegació i el comerç. El Consolat de Mar era una jurisdicció especial per al comerç i la navegació de manera que fou el codi de dret marítim a tota la Mediterrània i de referència europea. El llibre descriu drets i deures de cònsols, jutges, patrons,..

3.-...... mestres, escrivans, estibadors, mercaders, mariners, calafats, almiralls, etc. Els cònsols de mar, funcionaris reials, actuaven com a representants i jutges. Més de 90 ciutats de la Mediterrània i de l'Atlàntic tenien consolats catalans.

4.-Tot regulat i escrit en llengua catalana, la de la nació. Més tard es traduí a d'altres idiomes (al castellà, el 1539). Ocupada la nació catalana per Castella (1714), el 1829 s'aprovà el codi de comerç de l'Estat espanyol i s'abolia l'original institució catalana.

La marina catalana

Avui ja fa temps parlant amb un conegut i paren que havia comença de gran a estudiar dret en la seva vessant historia, en voler parlar de la marina catalana taxativament em contestà despectivament "la marina catalana era no més de cabotatge". Vaig pensar, quina bestiesa "que els hi ensenyen a la universitat". Ara i avui li dedico aquest petit recull.

Si, fou de cabotatge al Segle II a d C, però per les restes del vaixell ibèric trobat, sabien construir vaixells millor que els romans. Si fos de cabotatge no existirien els PORTOLANS més perfectes al s XIV que els mapes europeus del s XVII.

La marina de guerra catalana -amb vaixells catalans, almiralls catalans i tripulacions catalanes - a les ordres directes o indirectes dels comtes de Barcelona representava una realitat reconeguda per tota la Mediterrània des dels seus orígens fins a Ferran el Catòlic

LA MARINA CATALANA A L'ÈPOCA MEDIEVAL I MODERNA : LA SUPREMACIA MILITAR DEL MEDITERRANI I L'ATLÀNTIC
"Catalunya és un país que va ser Capdavanter en l'Art Nàutic del món i va ostentar la supremacia militar, nàutica i marítima tan sols amb l'única ombra dels altres dos països, els únics vessats i al mateix nivell de perícia, coneixement i manera a la cultura de la tradició
marinera : El passat dels catalans fou la d'un país gloriós i esplendorós que anà creixent i expandint la seva fama mar enllà."
Durant els segles XIII, XIV i XV les naus, caravel·les i galeres navegaren incansablement en les mars de gairebé totes les parts del món: Ambaixades a Xina - en tenim una mostra als capitells esculpits del monestir de Ripoll des d'on silenciosos esperen a ser reconeguts com a tal - i els cossos diplomàtics van fer arribar als prínceps i reis d'altres contrades els seus desitjos de bona amistat. Tenim com a mostra d'exemple la reimpressió facsímil feta a València el 1974 amb una compilació feta per D. Antoni de Capmany i de Montpalau titulada: " Antiguos tratados de Paces y Alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes principes infieles de Asia y Africa, desde el siglo XIII hasta el XV."
El model de les nostres lleis marítimes fou imitat pels altres països els quals observaren com les normes i les lleis marítimes catalanes eren les millors del món per ser les millors redactades i les més avançades jurídicament.

Coneixem les gestes - per les fonts documentals que han arribat als nostres dies- de tots aquells homes que lluitaren en les batalles contra l'enemic, però també molts personatges i moltes d'aquestes grans victòries ens són encara desconeguts/es, ja sigui oblidades en la memòria dels temps , ja sigui per no haver estat treballades encara i per tant, amb grans possibilitats de recuperació d'aquesta memòria històrica medieval tan important a fi de conèixer amb rigor i veracitat aquesta part tan important de la nostra història que encara roman submergida en la foscorque suposa el desconeixement.
Per tal de poder visionar correctament aquesta època històrica és fonamental entre d'altres àrees temàtiques el coneixement,el funcionament i estructura de les ordes religioses - pilar que sostenia l'organització militar del moment- . En aquest àmbit, la Fundació d'estudis Històrics de Catalunya entra a formar part d'una investigació que està duent a terme l"Institut D'Estudis Medievalistes " (I.E.M ) de la Universitat de Lisboa . Però també és fonamental una investigació transversal des dels àmbits de la geografia, la diplomàtica, la paleografia, la història de l'art, el llatí, el coneixement de les lleis i ordenances medievals per entendre " què expliquen i a què fan referència aquests documents ". Amb tot plegat, podrem reconstruir el veritable paper que jugà la Marina Catalana en les expedicions, en les batalles i conquestes, i en els viatges d'exploracions.
Sabem que en moments de perill a causa d'alguna guerra o per la manca d'alimentació ( bàsicament de la matèria prima com era el blat ) es manava armar una galera al port de Barcelona tal com ens testimonien els nombrosissims documents conservats en els nostres arxius i en arxius d'altres països.
Hi havia una estamentació i un organigrama extremadament organitzat i acurat jurídicament i
legalment parlant que situa l'edat mitjana catalana molt lluny d'un suposat període decadent , en crisi constant , fosc i desconegut, ans tot el contrari.
L'argumentació que fins ara coneixíem repetia constantment el mateix discurs, quan en realitat,s'està descobrint que el poc coneixement que tenim no és degut únicament a una manca de documents ( tot i que és cert que n'han desaparegut molts ) o per una manca de fonts escrites, documentals, artístiques... d'on extraure aquesta informació . El poc coneixement que en tenim és perquè : NO S'HA INVESTIGAT . Romanen nombrosos documents notarials en els arxius històrics, comarcals, locals, diocesans, particulars...esperant a ser redescoberts.
Com a mostra de la importància de la Marina Catalana i de la necessitat profunda i arrelada de recuperar la història de tots aquells que la van configurar però sobretot per conèixer i difondre el paper marítim medieval i modern de Catalunya us volem oferir un tast de vàries notícies al respecte. Els següents paràgrafs del Sr. Francesc de Bofarull i Sans el 1896 extrets del seu llibre "Antigua Marina Catalana" - Establiment Tipogràfic de Fills de Jaume Jesús diuen el següent:
".. Els treballs a les drassanes continuaren amb una activitat incessant i els seus dipòsits el 1390 foren insuficients per a guarir sota les immenses arcades , que encara avui es conserven, una esquadra de vint-i-cinc a trenta galeres... Alfons V el Conqueridor de Nàpols, l'any de 1419 inicia la construcció i arranjament de gran nombre de vaixells, l'allistament de molts més i forma una poderosa esquadra per dirigir-se a Itàlia. Amb aquest motiu es van donar nombroses ordres encaminades totes a la construcció i equipament de naus... El 1461 en al guerra defensiva de la persona de D. Carles, príncep de Viana, la Diputació de Barcelona va armar 24 galeres sota el comandament de Ramon de Pinós, sense comptar amb moltes més que es trobaven a les Drassanes.
El 1466 va sortir de Barcelona una Armada amb 20 naus sota el comandament de Pere Joan Ferrer, que havia de socórrer Amposta dels Reialistes...Els últims armaments dels catalans, segons Capmany, foren el 1506 pel viatge del Rei Catòlic i la seva esposa Germana de Foix a Nàpols, armada que fou capitanejada per D. Pere de Cardona..."
Hi ha molta informació documentada de com estaven organitzades les armades de la flota Catalana, el que falta per saber en profunditat és quins esdeveniments polítics, socials i històrics succeïren amb tot plegat i aquesta és, en aquest sentit, la feina que està per fer.
Una altre mostra d' exemple d' aportació documental de grandíssim valor és la descripció dels senyals heràldics als vaixells- fonamental - per reconèixer sota qui estava el comandament d'una nau i amb quin objectiu.
N'oferim una mostra que extraiem del llibre "La Drassana Reial de Barcelona a l'Edat Mitjana" de l'autor Albert Estrada Rius.
"En el capítol dels senyals heràldics, cal mencionar també que la trompeta del trompeter de cada galera també podia estar decorada amb un penó de roba en el qual es marcaven els símbols heràldics. Aquests petits penons eren obrats per l'ofici qualificat de senyaler. Així es detalla en un albarà del 1372 en el qual Pere Travé, senyaler de Barcelona, reconeix haver rebut el preu del penó d'una tuba o trompeta que va marcar amb els senyals del comte de Cardona. Precisament, en un dels dibuixos que il·lustren el Dietari de la Diputació del General apareix la representació d'un d'aquests instruments, segurament un anafil amb el seu penó armoriat...
...A part de les banderes pròpiament dites, les galeres tenien altres estendards militars constituïts per les banderes beneïdes el dia d'obertura de la taula de l'acordament de la tripulació i dels quals el més important era el senyal reial, que era embarcat i estava alçat a la galera de capità de l'estol, protegit per un guàrdia. En cas de combat a bord, era defensat pel mateix capità general o cap de l'estol, que havia de morir, si calia, als seus peus abans de lliurar-lo, tal com es prescriu en les ordinacions sobre el fet de la mar del 1354, redactades amb la supervisió del capità general Bernat de Cabrera"
Infinitud de fonts escrites i documentals de totes les parts del món i de totes les èpoques històriques es fan ressò i exalten la supremacia naval de Catalunya i la perícia, fortalesa, estratègia, valor i experìencia en l'art de la nàutica dels Almiralls, mariners i de tots aquells que componien l'estol naval medieval català, així ens arriba la veu del "Vescomte de Santarem" geògraf, des de Portugal:
El següent passatge està extret d'un treball de la pàgina web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya i posa de rellevància el veritable paper que tingueren els catalans i la seva MARINA al llarg dels segles, un paper elogiat per tots els països del món al llarg dels segles en quant a perícia i experìencia en l'art nàutic del món que molts van arribar a envejar. Aquest document pertanyia al "Vizconde de Santarem", geògraf portuguès. En aquest passatge, veiem com no deixa dubtes a quines eren les nacions dominants dins la marina militar. És una traducció del francès, el qual es pot veure a la pàgina web esmentada a l'anotació al peu de pàgina.
"... La concordança entre totes les planxes abans esmentades i d'altres dels segles XIV i XV,
anteriors a la descoberta dels portuguesos i que assenyalem en aquesta obra, prova que els
Venecians, els genovesos i els catalans, que eren en aquells moments les nacions més instruïdes en l'art nàutic i els seus cosmògrafs els de més renom i fama, ignoraven tots ells el traçat i l'existència de la costa d'Àfrica més enllà del cap Bojador, i les notes que es llegeixen a la carta dels germans Pizzigani, així com a la de l'Atlas Català i l'absència de nomenclatura més enllà del paral·lel de les Canàries, no deixa cap dubte sobre la ignorància que es tenia en referència a aquest fet." ...
Això ens reafirma sense cap mena de dubte, el mateix missatge que altres fonts també confirmen:
Que els catalans eren una potencia naval indiscutible, una de les úniques nacions, més ben preparades, expertes i amb més renom de tot el món junt amb Venècia i Gènova, i que els seus cartògrafs i escoles de nàutica les de més prestigi.
Caldrà potser a partir d'aquí, indagar on teníem aquestes escoles nàutiques?
I no només en l'art nàutic van ser brillants els catalans, també cal fer un salt al passat per preguntar-nos on són els artistes catalans de l'època "dita obscura" ? on són les grans figures, els científics i polítics que jugaren un paper important a l'època medieval i moderna de la història de nostre país. Les obres del pintors florentins, catalans i els mateixos artistes eren requerits constantment des de diferents castells i palaus de les diferents parts de la nostra terra i navegaven al llarg en un principi del Mediterrani, després per l'Atlàntic per fer gaudir els nobles, els prínceps i els reis més exigents.
Llavors, on caldria anar per poder escoltar bocabadats amb el mateix detall, rigor i veracitat encara més informació del que acabem d'explicar, on podem gaudir dels mapes com el presentat a la capçalera d'aquest a presentació ? I el que és més important... Qui ens ho pot explicar i com se'ns justifica la presència de les banderes catalanes? Però sobretot... a quin lloc podem anar per veure o conèixer tot el que d'una pinzellada acabem de citar?
Sens dubte, el retorn cap a la Descoberta de la mar Oceana l'ha de capitanejar Barcelona, la ciutat segons el viatger alemany Hieronymus Münzer on hi s'hi troben més castells i palaus així com l'urbanisme més ben erigit de tot l'Europa medieval a les darreries del segle XV. Aquesta descripció la recull durant el seu viatge al seu pas per Espanya i Portugal l'any 1494-1495.
Cal recuperar, recopilar i reescriure de manera clara i entenedora per a la gent - la nostra veritable història- Cal fer la llum dins la foscor cercant i reunint a través d'un projecte ambiciós, històric nacional i de tots l'estudi d'aquests aspectes desconeguts: El paper de la marina catalana dins un país que fou considerat el millor entre els millors del món. Per tal de fer això possible, caldria no perdre'ns en múltiples paràmetres i àrees, prioritzant en tot cas i en un primer lloc la REVISIÓ D'AQUELLES ÈPOQUES DITES "FOSQUES O DESCONEGUDES " del nostre país.
La primera vegada que França lliurava una guerra marítima tenia contra ella la potència naval més temible".
Charles de la Roncière Historiador de la marina. Es refereix a la marina catalana i a la batalla naval de Roses del 1285 L'escola catalana de cartografia fou bàsica per als grans descobriments, Així els del període África com els del nou món".
Charles de la Roncière

El portulà normal és un treball català
Nils Adolf Nordenskjöld
Geògraf (i historiador de la cartografia), explorador suec d'origen finlandès que va ser el primer en fer el pas del nordest àrtic Cal no oblidar que els treballs dels marins catalans foren per a l'Àfrica occidental el que havien estat el dels mariners normands-escandinaus pel nord del Nou Continent.
Uns i altres precediren els descobriments que han il·lustrat els noms de l'infant Enric i d'Isabel de Castella. L'illa de Mallorca era des del s. XIII el focus de coneixements
científics en el difícil art de navegar.
Alexander von Humboldt
Naturalista i explorador alemany

Eva Sans
Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya
www.histocat.cat

El 28 d'agost de 1285 es va iniciar la Batalla Naval de les "Illes Formigues", on l'Exercit Català liderat per Roger de Llúria va derrotar l'Exèrcit de França de Felip III.

El 28 d'agost de 1285 l'almirall Roger de Llúria, al capdavant de 30 galeres, derrota 40 naus franceses a les illes Formigues. Entre 15 i 20 galeres franceses són capturades o destruïdes, i els presoners són comptats per centenars.

El 1282, el Rei Pere el Gran desembarcà amb el seu exercit d'almogàvers a la població siciliana de Trapani. Quan Carles d'Anjou se n'adonà, abandonà el camp de batalla, cosa que permeté que el comte d Barcelona es dirigís a Palerm per a ser coronat Rei de Sicília.

El segle d'Or de la Marina Mercant Catalana

El 1778, la signatura del Decret de Lliure Comerç amb Amèrica permetia a la fi, que els comerciants catalans poguessin desenvolupar la seva activitat comercial amb el Nou Món, afermant les bases de la revolució industrial i de la recuperació econòmica. D'aquesta manera, aquesta empenta va suposar el desenvolupament de la flota mercant catalana, donant lloc al que es coneix com el Segle d'Or de la Marina Catalana.

El discret comerç que Catalunya havia mantingut amb Amèrica durant el segle XVI i XVII era degut a la política proteccionista espanyola que obligava a canalitzar tota l'activitat comercial a través del port de Cadis. La signatura del Decret de Lliure Comerç amb Amèrica va permetre però, que des de Catalunya, a poc a poc s'organitzés la sortida directa de vaixells cap a Amèrica tenint com a única obligació parar a Cadis per enregistrar la càrrega. D'aquesta manera, Catalunya es va anar conformant com a primera potència d'exportació de productes nacionals, consolidant la seva flota mercant com una de les més importants de l'època.

L'empenta del comerç català sorgí de la recuperació que experimentà l'agricultura i de la canalització que es feia de l'excedent cap al nou mercat americà. La demanda d'ultramarins va reorientar d'aquesta manera, bona part de la producció cap a l'exportació, especialitzant alguns conreus i aliments elaborats com ara el vi. A més a més, s'exportaven aiguardents, indianes, vidres, ceràmiques, articles de cuiro, productes metal·lúrgics, paper, etc. Igualment, nous productes com ara el cacau, la fusta i sobretot el cotó i la canya de sucre irrompien a Europa i s'anaven incorporant a la dieta quotidiana.

Tot i així, a finals del segle XIX, el vapor i altres avenços tècnics van arraconar la flota velera catalana incapaç d'incorporar noves tecnologies, a la vegada que la pèrdua de les colònies espanyoles va suposar el tancament de molts mercats per als productes catalans.

La construcció de la flota mercant catalana

Un dels condicionants clau que van permetre el desenvolupament de l'activitat comercial, va ser el desenvolupament de la flota mercant.

La nova burgesia mercantil va impulsar la construcció de vaixells a totes les drassanes de la costa catalana: Barcelona, Mataró, Blanes..., moltes de les quals van desaparèixer amb l'aparició de les naus a vapor. Va ser a poblacions com Barcelona, Masnou, Mataró, Arenys, Canet, Blanes, Lloret o Sant Feliu de Guíxols on es va experimentar una activitat molt gran de construcció naval.

La construcció de vaixells es feia a les drassanes que se situaven a les platges. En aquesta activitat es necessitaven centenars de persones, i no calien unes instal·lacions sofisticades, tan sols eren necessaris bons mestres d'aixa que transmetien el coneixement de generació en generació, i també calia molta fusta

La Marca Hispànica

Marc Pons

Qui es va carregar la Marca Hispànica? Els catalans o els aragonesos?

La Marca Hispànica va ser un fracàs i, malgrat els repetits intents, no va passar mai de la categoria de projecte.

Turtuixa, estiu del 809. Fa 1.213 anys. L'exèrcit carolingi de Lluís el Pietós (primogènit de Carlemany i futur emperador) alçava el setge que havien mantingut durant sis setmanes i abandonava la possibilitat de conquerir la plaça més estratègica de la Frontera Superior d'al-Àndalus. Tortosa no seria incorporada al món cristià i europeu fins al 1148 per l'exèrcit de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona; quan Carlemany i Lluís el Pietós ja feia tres segles que dormien el son dels justos. La Marca Hispànica, el projecte carolingi que havia d'eixamplar l'Europa cristiana des de les valls pirinenques fins als arenys de l'Ebre, va ser un fracàs, i aquella plataforma expansiva tan sols va créixer per l'extrem oriental: la Marca de Gòtia. Per culpa de qui? De la cancelleria carolíngia? O de les elits catalanes i aragoneses?

Què era, en realitat, la Marca Hispànica?

La Marca Hispànica era un projecte polític i militar creat per la cancelleria carolíngia d'Aquisgrà, a finals del segle VIII i la seva arquitectura era obra, en bona part, de la reina Berta del Peu Gran, mare de Carlemany. Aquest projecte consistia a conquerir la franja de territori peninsular entre els Pirineus i l'Ebre; que, en aquell moment, estava, en gran manera, sota dominació de l'emirat d'al-Àndalus. Però els primers revessos que va patir el projecte no van venir de mans dels àrabs (els recelosos governadors andalusins de Tudela, Saragossa, Osca, Lleida i Tortosa); sinó, paradoxalment, dels petits dominis cristians independents del Pirineu central i occidental (navarresos i aragonesos). La Marca Hispànica no va passar mai de la categoria de projecte, i no va ser mai una realitat perquè el territori sobre el qual s'havia d'articular era un autèntic vesper.

Corografia que cartografia els estats post medievals sorgits del que havia d'haver estat la Marca Hispànica (1700). Font: Cartoteca de Catalunya

Carlemany i el comtat d'Aragó

Segons el professor Philippe Sénac; que ha impartit a les universitats de Perpinyà, de Tolosa, i de la Sorbona de París; i que és un dels grans investigadors d'aquest període històric; les fonts documentals franques i aragoneses; revelen que la primera articulació política del Pirineu central -després del daltabaix provocat per la invasió àrab-; va ser a càrrec d'un magnat indígena anomenat Oriol; que, cap al 800 o 801 havia estat nomenat comte d'Aragó pel poder carolingi. Això va passar, més o menys, el mateix any que Berà era instituït primer comte carolingi de Barcelona (801). Però entre quinze i vint-i-cinc anys més tard que els primers comtes carolingis de Rosselló, d'Empúries, de Girona, de Cerdanya i d'Urgell (775-785). Les mateixes fonts revelen que la fidelitat aragonesa al projecte carolingi ni tan sols va transcendir el mandat d'Oriol.

El Dolent

La mort del comte Oriol (809) va posar en relleu l'existència de dos partits enfrontats al comtat carolingi d'Aragó: els profrancs i els antifrancs; o, en una terminologia contemporània, els unionistes i els independentistes. En aquell context de tensió i d'incertesa, els profrancs van aconseguir que Aquisgrà renovés el càrrec -i el domini sobre el territori-, en la figura d'Asnar Galí, un altre magnat indígena partidari del difunt Oriol. Però Asnar va governar sempre en precari i amb una forta oposició independentista. L'any 820, va ser expulsat del poder pel seu propi gendre, García Galíndez -anomenat "el Dolent"-. El gendre del comte va aprofitar l'enrenou per a matar tres pardals d'un tret: va usurpar el sogre; va assassinar el cunyat (Céntul, el primogènit d'Asnar); i va repudiar l'esposa (Matrona, la filla d'Asnar).

Representacions post medievals de Carlemany i de Lluís el Pietòs. Font Wikimedia Commons

El Dolent, els Arista i els Banu Qasi

La maniobra del "Dolent" (i del majoritari partit independentista entre les oligarquies del Viello Aragón) tindria una enorme transcendència. El petit comtat d'Aragó (que tan sols ocupava la comarca de la Jacetània), esdevindria un domini independent de facto a partir del 820; molt abans que el 985 els comtats catalans trenquessin la seva vinculació política i militar amb el regne carolingi. El "Dolent" i els comtes que el van succeir durant un segle (fins al 922) van governar totalment al marge de les dinàmiques carolíngies i europees que dominaven els territoris a l'est del Cinca i al nord dels Pirineus. Durant aquest segle d'independència (820-922), el poder aragonès sempre es va mirar cap al regne cristià de Pamplona (governat pels cabdills bascos Arista) i cap al regne musulmà de Saragossa (governat pels oligarques visigots islamitzats Banu Qasi).

Com es construeix Aragó?

Després del 922, el destí del petit comtat d'Aragó, és dissolt, definitivament en el món navarrès. I aquest detall és molt important, perquè confirma que després del comte primigeni Oriol (809), Aragó mai més va formar part del món carolingi. Que és el mateix que dir que cap al 809 (desaparició d'Oriol i operació fallida de Tortosa); les oligarquies aragoneses, en gran manera, ja s'havien desentès del projecte carolingi de la Marca Hispànica. Tot el que va passar a continuació (la independència de facto, 820; la progressiva aproximació als poders bascos de Pamplona i àrab de Saragossa, 820-922; i la definitiva integració en el regne navarrès, 922) ho corrobora. Aragó es va construir com una singularitat autòctona; totalment refractària als projectes, polítiques i cultures que irradiava l'estat carolingi.

Sanç II, rei de Pamplona i comte d'Aragó i Guifré el Pilós, comte carolingi d'Urgell i de Barcelona. Font Genealogia dels comtes catalans

Com es construeixen els comtats catalans?

El professor Josep Maria Salrach, de la Universitat de Barcelona, i que és un dels grans investigadors del procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX); explica que entre les oligarquies catalanes de principis de la centúria del 800, hi havia un corrent partidari de cercar una pau duradora amb els àrabs arrepapats al baix Segre i a l'Ebre. Aquest corrent estaria format, bàsicament, per les oligarquies procedents de l'exili (descendents dels indígenes de la Tarraconense refugiats al regne dels francs durant la invasió àrab, 714-723; que havien fet el camí del retorn acompanyant els exèrcits carolingis). Però aquest corrent, que prioritzava la pau amb l'objectiu de restaurar l'aparell econòmic perdut amb l'exili; va col·lidir amb els funcionaris francs, àvids d'aventures militars i de botí, i partidaris de la guerra permanent.

El partit carolingi català

La dissidència catalana al règim carolingi no va tenir el mateix recorregut que l'aragonesa. Entre les oligarquies indígenes catalanes hi havia, també, un fort corrent de lleialtat al règim carolingi; que, segons el professor Sénac, venia d'una època no massa llunyana (segona meitat del segle VIII), quan els reis Pipí i Carlemany havien protegit els exiliats precatalans refugiats en territori franc de la cobdícia depredadora d'alguns magnats locals. La nissaga indígena Bel·lònida, fills de l'exili i del retorn, serien el millor exemple d'aquest corrent ideològic: obtindrien el monopoli del govern dels comtats carolingis catalans a partir de Guifré el Pilós (870-897); i veurien reconegut el seu protagonisme amb un enllaç matrimonial (amb Guinidilda, rebesneta de Carlemany) que els convertiria en una branca menor de la família imperial.

Mapa dels comtats Bel·lònida a finals del segle IX. Font Arxiu ElNacional

Catalunya carolíngia

El triomf dels "pacifistes" hauria desballestat, definitivament, el projecte "Marca Hispànica"; però el cessament fulminant de Berà (coincident amb la usurpació del "Dolent" a Jaca, 820), ho va impedir. A partir del 820, amb el govern del "bel·licista" Rampó -que va rellevar Berà al setial de Barcelona-; però especialment després de la derrota "pacifista" en la Revolta d'Aissó (826-827) i de la culminació de la carrera política dels Bel·lònides (Guifré el Pilós, 870); la situació als comtats catalans seria radicalment oposada a la d'Aragó. Els comtes catalans dels segles IX i X van mantenir i alimentar el vincle polític amb la cancelleria carolíngia i amb els corrents culturals que es projectaven des d'Aquisgrà i des de París. I això explicaria, també, la construcció d'una cultura política pròpia que ha transcendit a través dels segles.

El fracàs de la Marca Hispànica

Mai sabrem quin hauria estat el paper d'un Estat medieval -sorgit de trencament de la perifèria carolíngia-, que hauria abastat el territori entre la Mediterrània i l'Atlàntic i entre els Pirineus i l'Ebre (o pot ser fins a la Garona, al nord; i fins a la Serralada Ibèrica, al sud). I quin hauria estat el seu protagonisme durant els segles dels grans viatges atlàntics (XV i XVI). Un Estat sobre el solar històric de les antigues nacions nord-ibèriques i protobasques, emparentades per segles de veïnatge i de contacte; que hauria contrapesat el nucli mesetari castellanolleonès i el nucli continental francès. Un domini que els carolingis pretenien com un coixí de seguretat; però que els mapes de tots els temps dibuixen com una estratègica unitat física i una remota i misteriosa unitat cultural; que, inexplicablement, no va transcendir a la categoria política.

2.-Naixia el dret per a la navegació i el comerç. El Consolat de Mar era una jurisdicció especial per al comerç i la navegació de manera que fou el codi de dret marítim a tota la Mediterrània i de referència europea. El llibre descriu drets i deures de cònsols, jutges, patrons,..

3.-...... mestres, escrivans, estibadors, mercaders, mariners, calafats, almiralls, etc. Els cònsols de mar, funcionaris reials, actuaven com a representants i jutges. Més de 90 ciutats de la Mediterrània i de l'Atlàntic tenien consolats catalans.

4.-Tot regulat i escrit en llengua catalana, la de la nació. Més tard es traduí a d'altres idiomes (al castellà, el 1539). Ocupada la nació catalana per Castella (1714), el 1829 s'aprovà el codi de comerç de l'Estat espanyol i s'abolia l'original institució catalana.

A TOTHOM QUE ES SENTI CATALÀ

Bé per ser català de família, bé per considerar-se català per elecció voluntària

Si volem decidir conscientment què volem ser i on volem anar, hem de saber que és necessari RECUPERAR LA LLIBERTAT.

Som el primer Estat Constitucional Europeu, independent fins el 10 de setembre de 1714, ocupat militarment des de l'11 de setembre-1714, reocupat militarment des del 26 de gener de 1939,i avui, a més, ocupat i reocupat també civilment.

SOM UN PAÍS OCUPAT

Quan l'ocupant se'n va d'una Nació - Estat ocupada, ni el poble fa una consulta sobre si és una Nació,ni l'Estat posa a votació si torna a ser independent.

Si nosaltres diem arreu clarament i rotunda que som un País/Poble/Nació/Estat ocupat, l'ocupant Estado Español haurà de marxar, recuperarem les nostres constitucion si serem DE NOU un Estat d'Europa.

FINS 1714, DURANT SEGLES ELS CATALANS HAVÍEMESTAT MOLT "ESPECIALS": ÉREM UN POBLE LLIURE!

Set exemples:

1) "Las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que sólo las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas".

(Francisco Elías de Tejada, Madrid 1917 -Madrid 1978)

2) El Dret Català protegia la llibertat perquè anava del poble cap a les autoritats, i per tan no tenia res a veure amb un Derecho Castellano en el que "El Rey es la ley" i "El que manda, manda" o "Que es la Ley?, lo que dice el Rey"

3) Aquí totes les autoritats havien de respectar la

"immunitas plebis", és a dir, la immunitat del poble.

4) Era impossible que aquí hi hagués corrupció social perquè, a més d'aquest clima general de llibertat, l'elecció dels càrrecs pel mètode anomenat

INSA-CULACIÓ era un antídot contra la corrupció.

5) El Principat de Catalunya era el pal de paller de la nàutica Nació Catalana que durant segles havia anat conquerint "el imperio donde nunca se ponia el sol"

6) Els 414 dies de setge de Barcelona ja no formaven part de la Guerra de Successió (havia acabat l'abril de 1713) sinó de la Guerra dels Catalans (1713-1715) declarada a ultrança pel Principat contra el" Reino de Castilla" i el seu aliat, el"Royaume de France"

7) Fins el 10 de setembre de 1714, el Principat de Catalunya fou un Estat -imperi Europeu Independent

QUE, EN CANVI, DESPRÉS DE 1714 NO SOM LLIURES I ENS ESTAN GENOCIDANT.

Cinc proves:

1) Vam ser envaïts, ocupats i represaliats, primer militarment i després en tots els àmbits de la vida. I això encara dura

2) El Derecho Castellano, convertit en Derecho Estadoespañol, ens va ser imposat manu militari fins l'actual triplement il·legal "Constitución Española de 1978"

3) El 1714 l'exèrcit castellà va importar i imposar la corrupció social com forma sistemàtica de govern tal com ja era en el "Reino de Castilla"

4) Madrid/Castilla/Estado - Español ens ha robat no només molts diners sinó tots els fruits (Història, conquestes, avenços científics i artístics, ser pioners en molts camps, etc.) (fins i tot èxits esportius) de la

nostre intensa vida: A) de 30 generacions de catalans lliures, més B) de 12 generacions de catalans presos

5) Encara és més greu que el 1714 Madrid/Castilla/Estado-Español ens va prendre LA LLIBERTAT La conseqüència d'aquestes proves anteriors és clara: estem sotmesos i EL POBLE CATALÀ ESTÀ SENT GENOCIDAT.

Conclusió: efectivament, 1714 significà un abans i un després gravíssim per nosaltres. I cal tenir clar que L'OBLIGACIÓ de Madrid/Castilla/Estado-Español és continuar sotmetent-nos ja que la seva existència és fonamenta precisament en la negació del conjunt del poble català.

Ja és hora que ens en fem conscients... i que reaccionem adequadament !

Reaccionem!

RECUPERANT LA LLIBERTAT

mitjançant la independència

PER IMPEDIR EL GENOCIDI

que estem patint des d'abans de 1714

LA MARCA DE L'ESCLAU ÉS PARLAR LA LLENGUA DE L SEU AMO'

(Tàcit, historiador romà, 56-118).

Més àmpliament,

LA MARCA DEL VENÇUT ÉS ADOPTAR LA VISIÓ DEL SEU VENCEDOR, que és la que ens obliguen a mamar.

La Gota catalana - Lluis Botines

NO ÈS UNA QÜESTIÒ IDENTITÀRIA?  A NO!!!!!

Fa bastants dies en una presentació de poetes catalans a Zagreb en acabar l'acte vaig demanar la paraula, era el dia que van imputar a la M.H. Presidenta del nostre Parlament, i vaig començar dient: Jo soc un català que benauradament viu llargues temporades en aquest país lliure que es Croàcia i malauradament altres temporades he de viure en un país colonitzat com es Catalunya.............

Aquest país lliure, Croàcia, quant va declarar la seva independència d'Espanya (o sia de Castella), volia dir de Iugoslàvia (o sia de Sèrbia) , tot i no tenir exercit propi va ser atacat militarment i desprès d'una guerra amb un resultat de 15.000 morts i altres tants desapareguts va aconseguir la seva independència i per tant la seva llibertat.

Visca Croàcia Lliure!!!.

Ara com sempre veig amb veritable estupefacció com els espanyols (aquells que s'avanten de ser-ho) quant visiten o resideixen o viuen (benauradament quasi cap) en qualcuna ciutat de Croàcia com si el tema no anés amb ells inclús s'atreveixen a criticar alguna cosa del caràcter del croats, les seves costums i idiosincràsia (clar, com pot ser que siguin diferents). Aquests essers vius que son com una plaga bíblica mantenen un actitud molt característica, com si amb ells no anés la cosa. Això dels espanyols es un cas gairebé clínic, digne de ser estudiat en profunditat, van pel mon sense amagar-se de res, per exemple viuen a Croàcia sense demanar perdó com haurien de fer constantment per ser Serbis i volia dir castellans o esdevinguts nacionalistes espanyols, son exactament iguals o pitjors que els serbis esclavitzant ciutadans catalans en aquest cas i com si res. Viuen en un país que s'ha lliurat de genteta com ells i del seu intent de genocidi tenint que patir una guerra i 15.000 morts. No volen saber on viuen, despisten. Amagant el cap sota l'ala o sia no volen tenir responsabilitats. TENIR MÉS CARA QUE ESQUENA se'n diu o sia no tenen vergonya absolutament en res.

Avui en trobes, com dic, algun d'aquests de castellà que van pel mon, per Croàcia per exemple, com si amb ells no va el tema (ells no son així, i ara! Que dius!) no ha passat res tot i ser nacionalistes espanyols que van pegant a qui porta estelades (a Split fa pocs dies) i exactament tant nacionalistes imperialistes com son els serbis. No tenen vergonya, segurament no l'han coneguda mai, d'estar fent el mateix a Catalunya.

Com diu el catedràtic castellà Juan Carlos Moreno Cabrera

"La ideologia del españolismo lingüístico (jo hi afegeixo l'espanyolisme en general ) intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive. Sin embargo, ni uno solo de los argumentos aportados, a veces disfrazados de análisis supuestamente objetivos y científicos, tiene la menor consistencia probatoria de esa supuesta superioridad. La hegemonía del castellano tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto. Cal anar molt en compte puix aquesta gent es dedica obsesivament a entrar en contacte per tal de conviure i aplicar aquesta máxima. Compte!

Compte, països lliures!

Com l'esmentat professor afirma en un dels seus llibres:

"L'imperialisme lingüístic panhispànic és una ideologia perversa."

Jo hi afegeixo d'imperialisme espanyol en general.

"Un element essencial d'aquesta ideologia, que mostra el seu caràcter etnicida, és la negativa a acceptar que el català, el gallec o l'euskera són llengües pròpies de les nacions que parlen aquestes llengües des de temps immemorials." Croats vigileu!

"L'associació de l'espanyol amb el progrés econòmic i de les altres llengües amb el retard econòmic és una de les constants del pensament del nou imperialisme lingüístic panhispànic." Jo hi afegeixo l' imperialisme espanyol en general

"D'imperialisme lingüístic (Jo hi afegeixo d'imperialisme espanyol en general) es presenta a si mateix com a defensor del progrés, de la modernitat, de la globalització, dels drets humans i de la llibertat, quan en realitat no és més que una ideologia racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació."

"Quan aquesta ideologia s'aplica a la llengua espanyola, sorgeix d'imperialisme lingüístic panhispànic." (Jo hi afegeixo d'imperialisme espanyol en general)

Com ens afecta aquesta obsessió imperialista. Vegem un exemple.

Per altra banda tenim els "catalanets"de torn tant i tant afectats per la voluntat esclavitzadora d'aquest imperialistes. També fa bastants dies en un restaurant a Zagreb on estàvem dinant amb la meva dona vaig anar un moment al servei i en tornant vaig veure que la meva dona estava parlant amb unes noies de la taula del costat, eren una noia de Mataró i una noia sud-americana resident a Catalunya, varem conversar amb aquella satisfacció que dona trobar catalans a fora de Catalunya i en un moment de la conversa nosaltres ens varem manifestar com a independentistes catalans i en veure la cara de seriositat o sorpresa de la de Mataró vaig dir-li, veig que has arrugat el nas en sentir-nos independentistes i ella contestà allò tant conegut dels peperos això es cura viatjant, com es possible tanta ignorància o tant malaltia mental i dir aixó a Croàcia país independent des l'any 1991 que va aconseguir la seva llibertat de castella (volia dir de Sèrbia) tenint que patir una guerra amb el resultat com he dit de 15.000 morts en defensa de la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, de la seva llibertat!!!!!.Hom es queda garrativat i esmaperdut en veure fins son arriba la influencia negativa d'aquests imperialistes espanyols i com son capaços de netejar el cervell també dels pobres ·catalanets". No saben on son però sempre exerceixen d'imperialistes puix sembla no tenir cap mes missió de la seva existència que ser esclavitzadors tant antigament com avui,

Pobreta noieta de Mataró

NO ÈS UNA QÜESTIÒ IDENTITÀRIA?

A NO!!!!!

Si no es una revolució identitària, qui som els catalans? som Egipcis pot ser? o marcians?. Eixamplar les bases que vol dir, tots castellans?.

A aquest comentari , fet a tw, un escanyol ha contestat .... "Claro Cataluña es España,". Mes clar l'aigua el mal que fan els diuen que no es una qüestió identitària.

(Sala Martín:L'economista ha dit "discrepar de algunas propuestas que defienden ampliar la base sin tener en cuenta el riesgo de españolizar el proyecto. "No tiene sentido ampliar la base hacia el Madrid", ha advertido.")

L'explica't per en Víctor Farradellas a Sapiens referint-se a alló que passà a les amériques....

"Els castellans van imposar-se amb tècniques de terror"

Afegint-hi

Com és que sabem tan poc d'aquestes pràctiques?
En general, els historiadors han fet cas omís de les referències a aquesta qüestió en les cròniques d'Índies, com si es tractés d'una màcula en l'ànima de la nació espanyola. És un problema de tipus ideològic amb una clara repercussió historiogràfica.

Jo crec que no solament ha passat i passa a les indies sinó a tot arreu on hi ha un castellà vivint o de pas. Son així genèticament un no ha de fiar-se'n mai i combatre-ho sempre. I els historiadors oficials i els intel·lectuals oficials conviuen amb el problema, TENINT MÉS CARA QUE ESQUENA.

Aquestes tasques aquesta gent les continua practicant avui, res ha canviat.

Insisteixo, països lliures tingueu cura d'aquesta gent, ho fan i se s'avanten com si d'una glòria èpica es tracta. Els omple de satisfacció.

Jaume Manel Oronich i Miravet

LA MARCA DE L'ESCLAU ÉS PARLAR LA LLENGUA DE L SEU AMO' (Tàcit, historiador romà, 56-118). LA MARCA DEL VENÇUT ÉS ADOPTAR LA VISIÓ DEL SEU VENCEDOR, que és la que ens obliguen a mamar. Proverbi xinès.

" Si Espanya et tracta com un gos, no remenis la cua. Mossega !!"