OBRE LA TEVA MENT
Dos reportatges:
El Modernisme a Lleida.
i Lluís Domenench i Montaner
EL MODERNISME A LLEIDA
Ni Antoni Gaudí, ni Lluís Domènech i Montaner. La majoria d'edificis modernistes de Lleida són obra del tarragoní Francesc de Paula Morera i Gatell, arquitecte municipal des del 1906 i on hi trobem gran part de les seves creacions. L'Aquarium, el Mercat del Pla, la Farinera La Meta, la Casa Baró o les Cases Balasch són algunes de les obres arquitectòniques referents d'aquest moviment cultural i artístic que va "néixer" a finals del segle XIX i principis del XX a Europa. I com es pot deduir, aquesta representació artística en els edificis es caracteritza per formes ondulants, florides i de colors llampants. Un estil que encara avui dia atreu a més d'uns quants parells d'ulls (i càmeres de fotos) per les seves formes i colors. Molt màgic!
Teatre de l'Escorxador
El Teatre Municipal de l'Escorxador (carrer Lluís Companys, s/n) destaca per la seva arquitectura modernista-art nouveau. Va ser construït entre el 1912-1915 per Francesc de Paula Morera i Gatell, convertint-se en l'exemple d'arquitectura modernista més important de Lleida. La seva construcció era deguda a les noves polítiques d'higiene de finals de segle i pretenia racionalitzar i industrialitzar el procés de matar artesanalment el bestiar. El temps va passar i l'any 1993, la Paeria va redactar un Projecte de Restauració i Remodelació, a càrrec de l'arquitecte Ezequiel Usón i Guardiola, per convertir-lo en un equipament cultural. Així doncs, el teatre va obrir el 8 d'octubre de 1998.
Mercat del Pla:
Obert, tancat, obert i tornat a tancar... el Mercat del Pla (carrer Sant Martí, 3) està situat a la part alta del centre històric. Aquest recinte va construir-se per allà els anys 20 gràcies al projecte de Joaquim Porqueres i amb la col·laboració del tarragoní Francesc Morera i Gatell. L'immoble, d'una sola planta i rectangular, té en les dues façanes un gran arc de mig punt i més amunt s'hi observa l'escut de la ciutat. Finestres allargades i estretes estan distribuïdes simètricament en tot l'edifici.
Cases Balasch:
Les Cases Noves o Balasch (Rambla Aragó 31-33-35) van construir-se en ple modernisme i són tres edificis idèntics i alineats, amb planta baixa i quatre pisos. L'entrada als tres edificis està situada al centre de la planta baixa i l'element que més destaca en ells són les grans tribunes del segon i tercer pis, els motius florals i la fusteria.
Casa Baró:
Arribant al final del carrer Major, concretament a l'Av. Blondel 100, hi ha la Casa Baró, o coneguda com La Vinícola, ja que durant anys va haver-hi una bodega en els seus baixos que portava aquest nom. Joan Bergós i Massó va construir aquesta casa el 1921. De quatre plantes, el color mostassa d'aquest edifici no passa desapercebut, com tampoc els miradors, les ondulacions de les finestres o les mènsules que suporten la cornisa superior de la casa.
Antic Cinema Vinyes:
L'Antic Cinema Vinyes, actual Caixaforum (Av. Blondel, 3), va ser un altre projecte de Francesc Morera que data l'any 1915. En veritat té un poti-poti d'estils i les dues façanes no s'assemblen en res. La que dóna a l'Av. Blondel combina el color groc amb el blau de les rajoles, en canvi la de l'Av. de Madrid el maó i els arcs de mig punt en són els protagonistes. En resum, un edifici molt original que començà com a sala, teatre i cinema, que va durar fins al 1978.
Casa Xam-Mar:
Unes passes més enllà del Caixaforum, hi trobem la Casa Xam-Mar (Av. Blondel, 9), una altra obra arquitectònica del tarragoní Morera i Gatell. En un principi només tenia dues plantes però, l'any 1950 Marià Gomà va refer el projecte i va mantenir l'aspecte d'unitat de la façana. Aquest immoble destaca per la gran tribuna amb àmplies finestres i l'ornamentació de la pedra. Com a curiositat, la porta d'entrada permetia l'accés de carruatges a un pati.
Casa Morera o de la Lira:
Aquesta casa, que la trobareu a l'Av. Blondel, 92, data de l'any 1922 i va ser dissenyada, un cop més, per Morera i Gatell. De fet, és un altre clar exemple del moviment modernista català a la ciutat. És coneguda com a Casa de la Lira gràcies a l'ornamentació de la façana i hi va residir el polític i poeta lleidatà Magí Morera.
Casa Magí Llorens:
Al carrer Major 74-76 hi trobareu aquesta meravellosa casa, també coneguda com la Pedrera lleidatana. Va ser erigida a principis de segle XX per Francesc Lamolla i Morante i el nom li ve perquè va ser la casa d'un banquer que hi vivia. Aquest immoble també ha donat emplaçament a diverses activitats al llarg de la història de la ciutat, com la impremta de la Joventut Republicana, la Creu Roja, l'Organización Juvenil Española durant el franquisme, hi va haver una de les primeres sales de cine de Lleida i durant molts anys s'hi va instal·lar el Bulevard Victòria. Com podeu observar, aquesta casa destaca pel tractament artístic de la façana, ressaltant la tribuna, els balcons i els motius florals de pedra de la planta baixa.
Casa Melcior:
Morera i Gatell va dissenyar aquesta casa situada a la plaça Sant Francesc, 2 i destaquen la tribuna amb vitralls de colors, el fustam, la forja, les rajoles i l'estucat de pedra. Si us hi fixeu bé, veureu que la forja dels balcons de la façana que dóna a la plaça és molt més elaborada que la de la façana del riu.
Edifici Pal·las:
L'any 1915 el polític Eduard Aunós va encarregar a Francesc Morera que construís aquest edifici, situat a l'Av. Blondel 4. En els seus inicis era tot d'habitatges i durant molts anys va ser un hotel, que va guanyar-se gran renom entre els lleidatans. Del Pal·las destaca la gran tribuna, envoltada per balcons estrets a cada costat. Els de la primera planta estan combinats amb forja i pedra, mentre que els superiors són només amb forja. Les mènsules que suporten la tribuna també són ben originals.
Casa Bergós:
Casa Florensa:
A la Baixada de la Trinitat, 1 trobem aquest edifici que va ser dissenyat per l'arquitecte Josep Florensa el 1905. Però el nom li ve del seu primer propietari, en Manel Florensa. Aquesta casa aconsegueix un equilibri i elegància gràcies a la forja dels balcons, on el ferro es caragola i acaba en flor.
La Farinera La Meta:
L'any 1905 l'arquitecte Morera i Gatell va erigir aquest emblemàtic edifici situat al carrer Príncep de Viana 14. De fet, és un espectacular exemple de construcció industrial modernista. L'immoble és de planta rectangular i té quatre plantes. Destaca pel color vermell i groc, a més dels elements decoratius. Està reconegut com a Bé Cultural d'Interès Local i està inclòs en el Pla especial i Catàleg dels elements històrics artístics de Lleida. Era propietat de l'empresa Vall Companys i va estar en funcionament en ple centre de la ciutat fins a l'any 2012.
L'aquarium:
Als Camps Elisis trobem diferents elements modernistes, com el xalet (que encara està a l'espera de trobar un ús), la Glorieta i l'Aquarium, un petit edifici erigit per Francesc Morera i Gatell entre els anys 1910-1915. És d'una sola planta i consta d'una torrassa i cos principal. Les rajoles, el maó vist i altres elements decoratius el fan ben bonic.
CAVES DE RAIMAT
0000000000000000000000000000000000000000000000
LLUÍS DOMENCH I MONTANER
LLUÍS DOMENECH I MONTANER
Taldiacomavui, 27 de desembre, de 1849 va néixer i taldiacomavui de 1923 va morir l'arquitecte català Lluís Domènech i Montaner. El primer, i professor, dels grans arquitectes modernistes morí el dia del seu propi aniversari. I el 1905-23 féu el magnífic Hospital de Sant Pau a Barcelona
[el tema del fil no és la data de naixement d'en Domènech però faig un apunt per a recalcar que va néixer el dia 27. Algunes fonts com la Viquipèdia diuen el dia 30, però és erroni. La seva família i els estudiosos diuen que fou el 27, i així se celebra cada any a Canet de Mar]
Una pregunta recurrent sobre l'Hospital de Sant Pau és: perquè en Domènech no va seguir la trama de l'Eixample? perquè els pavellons estan girats 45 graus respecte a la trama de Cerdà? I perquè l'Avinguda de Gaudí segueix la orientació de l'Hospital i talla les illes pel mig?
La resposta a la primera pregunta la dóna el propi Domènech en un article que publicà a la revista "La Renaixensa" el 1879, 22 anys abans de fer l'hospital. L'article es diu "Reforma de Barcelona" i és una crítica al pla de reforma de Ciutat Vella fet per Josep Baixeras el 1878.
Tot i parlar del pla de reforma de Ciutat Vella, però, en Domènech també aprofita per a fer alguna crítica a la quadrícula de Cerdà. Per a ell només la orientació sud, és a dir el sol de migdia, és prou òptima, i això a l'Eixample només passava i segueix passant al xamfrans sud.
Val a dir que la quadrícula de Cerdà aconseguia que almenys dues façanes d'una illa tinguessin sol de migdia. Si hagués girat l'illa 45º només una sola façana hauria gaudit de la orientació òptima. El preu a pagar, però, són dues façanes a nord que reben pocs minuts de sol.
En Domènech, tanmateix, no està fent edificis d'habitatges ni d'oficines sinó un hospital. I per això, assessorat pels especialistes del moment, cerca com més temps de llum solar millor, i per tant gira tot el complex hospitalari 45 graus respecte la orientació de l'Eixample.
Així pot fer pavellons amb forma de barra llarga que a la façana sud reben des d'un mínim de 4 hores de llum solar directa al solstici d'hivern, de les 11:00h del matí (acceptant un angle d'elevació solar de 20º) a les a 15:00h de la tarda (angle d'elevació solar de 18º)...
...fins a un màxim de 8,5 hores als equinoccis de primavera, de 8:45h (20º) a 17:15h (19º), i de tardor, de 9:30h (20º) a 18:00h (20º). Al solstici d'estiu reben llum directa de 10:30h (44º) a 17:30h (42º). I a això cal afegir-hi la llum que entra per les testeres dels pavellons.
Domènech comença projectant un pla general molt ambiciós que inclou fins a 48 pavellons en total, dels quals 22 són el mateix tipus de llarga barra longitudinal mentre que la resta s'adapten a la geometria dels racons del solar. Al centre un gran pavelló articulat en tres parts.
Tanmateix quan el 1912 es donà per acabada la primera fase del projecte ell només n'havia arribat a construir els 12 de l'entrada, inclosos 8 dels de tipologia de barra. La resta del complex seria completada més endavant pel seu fill, el també arquitecte Pere Domènech.
Òbviament si la idea era captar com més llum solar millor els pavellons no es poden fer ombra entre ells, i per això Domènech calcula la distància òptima entre els edificis. Això són les ombres projectades pels pavellons al solstici d'hivern (color blau) i al d'estiu (taronja).
Com que els pavellons miren a sud, l'agradable sol d'hivern/primavera entra fins al fons de les sales, que tenen una alçària mitjana de 8,4 metres, i cau sobre els llits. Però en canvi el pesat i calurós sol d'estiu entra tan vertical que queda reduït a un prim feix de raigs.
Això, és clar, només passava amb els llits de la paret nord. Els de la sud estaven en ombra tot l'any. Desconec si als malalts més cardats de salut els posaven als llits "bons" de la paret nord o si no hi havia cap mesura de "discriminació positiva" similar. No es pot tenir tot.
Però com que els malalts estan estirats al llit i miren cap amunt, Domènech els hi fa un regal que és decorar els sostres amb mosaics de rajola de relaxants colors verds i blancs. Aquestes rajoles no només són decoratives sinó que també són l'estructura de les voltes del sostre.
Les parets també estan folrades amb rajoles de tons clars i decorades amb motius vegetals, que reflecteixen una mica la llum i donen certa pau d'esperit. Si t'has de morir en aquest "palau", com l'anomenava (despectivament) Puig i Cadafalch, more't amb la vista distreta i serena.
Tot el recinte, inclosos els túnels subterranis, és un festival de formes, textures i colors molt estimulant pels sentits a la infància: jo hi esmorzava cada dia de petit perquè les escoles on anava eren a tocar de l'hospital i ho recordo bé. Pura fenomenologia "avant la lettre".
I hi ha aquesta foto fantàstica d'en Domènech mirant-se l'interior de l'Hospital com dient: doncs sí, he fet un hospital que és un "palau", Puig i Cadafalch, perquè l'excel·lència artística i l'alta arquitectura també curen, per cares i costoses que siguin.
Però anem a la segona pregunta: perquè l'Avinguda de Gaudí talla les illes de l'Eixample? I té el propi Domènech alguna cosa a veure amb l'avinguda? Doncs la resposta és no. No només no hi té res a veure sinó que ni ell ni Gaudí ni tan sols la van arribar a veure mai en vida.
Quan el 1902 Domènech posa la primera pedra de l'hospital els terrenys a on es farà el complex encara són camps. Ni existeix l'Avinguda Gaudí ni hi ha cap edifici a prop. Aquesta foto és des de les obres de l'hospital, pels volts de 1905. Al fons, Gaudí aixeca la Sagrada Família.
L'Eixample no preveia cap carrer en diagonal aquí, simplement hi havia la quadrícula. Aquest plànol és de 1891 i la Sagrada Família ja hi és. Just un any abans, el 1890, l'Hospital de la Santa Creu havia comprat uns terrenys per a fer-hi un nou hospital i al mapa ja ho indica.
L'Hospital de la Santa Creu li havia comprat els terrenys a la família Casanovas, que tenia el seu mas a on assenyala la fletxa groga, i a Josep Xifré, que tenia el seu mas a on assenyala la vermella. Xifré se'l vengué el 1890 amb la condició que aquí s'hi fes el nou hospital.
Van passar els anys i amb els diners que la família Casanovas havia tret de la venda va decidir construir l'Hotel Casanovas, inaugurat el 1899 i que ja apareix en aquest mapa del 1900. El quadrat groc serà el futur recinte de l'hospital, i a la cantonada de ponent hi ha l'hotel.
Un Hotel Casanovas, per cert, que encara existeix i que avui dia és un centre escolar, l'Escola Mas Casanovas.
L'hotel fou bastant fiasco perquè era bastant lluny de tot. Però era de luxe i tenia electricitat. Per a animar una mica el negoci, la família Casanovas li oferí un tros de terreny (un descampat) que encara conservava al davant de l'hotel a un tal... Futbol Club Barcelona.
Doncs sí, el Barça, fundat el novembre de 1899, havia jugat la primera temporada al Velòdrom de la Bonanova però ara no tenia camp. L'equip acceptà la oferta i aprofità el descampat per a fer-hi el primer camp de la història del club, i l'Hotel el feren servir com a vestuari.
No hi ha imatges d'aquell primer camp, un tros del qual devia trepitjar els actuals terrenys de l'Hospital. Corre una foto que tothom (fins i tot el propi club) diu que és el camp de Casanovas però en realitat aquest és el que van tenir just després.
EFEMÈRIDE FCB: Avui fa 114 anys del primer partit al camp de l'Hotel Casanovas https://ow.ly/E9D4l
Al camp de Casanovas hi van jugar tota la segona temporada 1900-1901, de la qual se'n conserva la foto més antiga d'un equip del Barça: Witty, Reig, Meyer i Cabot (dempeus); Llobet, Widerkehr i Valdés (de genolls) i Parsons, Steinberg, Gamper, Green i Lassaleta (asseguts).
El 8 d'abril de 1901 hi van jugar l'últim partit. I onze dies després, el 19, s'acordava finalment que es fes el nou hospital i que Domènech en fos l'arquitecte. Així és com eren els terrenys de l'hospital, al fons es veu l'Hotel Casanovas, i per tant el camp era allà al fons.
Per tant el Barça i en Domènech no arribaren a coincidir al mateix tros de terreny, però anà d'un pèl. De fet, mentre l'equip recollia els trastos per anar al nou camp d'Horta, en Domènech devia començar a anar-hi a estudiar-se el terreny. Potser arribaren a coincidir, qui sap...
L'estiu de 1901 l'Hospital de la Santa Creu comprà més terrenys de la família Casanovas, que devien incloure part del camp de futbol, i per tant les 9 illes de l'Eixample que ocupa ara el recinte ja eren totes en mans de l'Hospital. Domènech s'estigué un any fent el projecte.
I a més a més altres:
La Casa Navàs, a Reus, és un deliri plàstic. Lluís Domènech i Montaner pletòric de forces: al mateix temps que la feia (1901-08) també estava construint l'Institut Pere Mata, la Casa Lleó Morera, el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau... tot alhora! twitter.com/QuimTorraiPla/...
El 2002 fou l'Any Gaudí, el 2017 l'Any Puig i Cadafalch i el 2023 serà l'Any Domènech i Montaner, que morí el 1923. Tres sobiranistes fins al moll de l'os. La Casa Navàs abans de perdre el capcer i la torreta quan el 1938, a la guerra, caigué una bomba just a la casa del davant:
Entre 1937 i 1939 la ciutat de Reus fou bombardejada 67 vegades per l'aviació italiana i l'alemanya, per indicació dels feixistes espanyols. Acabada la guerra i per si no n'hi hagués prou, els feixistes van saquejar la Casa Navàs i li van imposar una multa.
La torre i el capcer es van perdre per la bomba que havia caigut just a l'altra banda del carrer, fins que fa poc...
...el 2020, van reconstruir el capcer. I algun dia em sembla que també tenen previst reconstruir la torreta de la cantonada.
EL MUSEU DE LLEIDA
Una realitat cultural ambiciosa realitzada
La veritable sensibilitat cultural i de fer país queda demostrada una vegada més, no més caldria tenir memòria per saber qui hi pensa o hi ha pensat, en aquest cas no gaire llunyana.
Vagi per endavant la meva més entusiasta i emotiva felicitació en constatar la realitat del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida i la meva gran satisfacció de veure feta una realitat, al menys en una part important, la "Illa Cultural" (Biblioteca, Arxiu i Museus....).
Vagi per endavant també el meu agraïment al Diari el Segre de Lleida pel tractament donat al fet aprofitant l'oportunitat de la inauguració del Museu. Evidentment el tractament esmentat feia i fa justícia al que gosaria dir es tracta de la infraestructura cultural més important per a Lleida dels darrers molts i molts anys.
La repercussió cultural és i serà molt i molt important per la ciutat de Lleida i en general per la nostra nació i un dels objectius que tota ciutat ha de tenir, que és el d'aconseguir ser "punt de referència", s'assolirà amb aquesta realitat. La repercussió també serà per tant econòmica en benefici de la nostra ciutat
El mes de setembre de l'any 1.987 el tinent d'alcalde de cultura en Jordi Marimón i jo mateix, en tant que Paer en Cap, varem ser rebuts solemnement en la seu de la Conselleria de Cultura en una reunió amb tots els directors generals d'aquest departament per tal de presentar-los-hi el "Pla Global de Cultura de Lleida". Aquest pla que contenia moltes novadores i ambicioses iniciatives va esser molt ben rebut pel Departament de Cultura. Una en especial va tenir una rebuda molt concreta, va esser el MUSEU de LLEIDA dintre del nostre concepte de l'anomenada "Illa Cultural". Varem posar fil a l'agulla tot seguit, no solament en aquest tema però si especialment en ell.
Aquella iniciativa va concretar-se l'any 1.988, el govern municipal de la paeria de Lleida, presidit per mi en tant que Paer en Cap, havia desenvolupat aquella iniciativa de tirar endavant l'esmentat punt del seu programa cultural, la "Illa Cultural". El tema recolzat amb fort entusiasme per la Generalitat de Catalunya (Govern Nacionalista), per la Diputació de Lleida (Govern Nacionalista), el Bisbat i el Consell Comarcal (Govern Nacionalista). Va materialitzar-se amb la signatura del corresponent conveni, acte de signatura presidit pel Molt Honorable President de La Generalitat de Catalunya en Jordi Pujol i Soley acompanyat del Honorable Joaquim Ferrer, Conseller de Cultura. Aquest conveni va provocar immediatament el continuar treballant amb la catalogació de les obres, la restauració de talles i llibres etc. etc.
La iniciativa de la Paeria d'aleshores seguia la idea de "per Lleida mai n'hi ha prou" i avui ens hem de felicitar de la realitat existent.
El anys posteriors la Paeria, governada pel PSC i pel Tripartit, no va exercir el seu deure, en aquest tema, no van fer de motor com calia i el tema va anar adormint-se. Clar! No havia estat idea seva i calia continuar amb la feina de "tapar" allò que no era idea pròpia i el tema s'ha endarrerit 20 anys, com sempre!
No més i de nou la iniciativa del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va tornar a animar el projecte el 1.997. Tard però efectivament es va anant concretant el projecte. Unes preguntes: Quina aportació museística ha fet la Paeria? On és el Museu Morera per exemple? Si aquell primer conveni i els treballs posteriors esmentats i continuats no haguessin existit, aquells que ara ens volen arrabassar algunes de les obres que estan catalogades ja ho hagueren aconseguit.
Sí senyor, aquesta es la infraestructura cultural més important dels darrers 70 o 90 anys i que una idea pròpia i ambiciosa sigui una realitat m'omple de satisfacció. Recordo tristament encara un anomenat "manifest cultural" concebut en la Paeria governada pel PSC, que ens tractava de ser dels "país de les cols". El temps a anat demostrant qui tenia programa i model de ciutat i qui no. Entenc que sigui molt dur no voler reconèixer els errors i voler mantenir tapat durant anys projectes per sol fet de no ser propis. En moltes ocasions quant les idees i el projectes són bons, la realitat s'imposa a la crítica per la crítica. Vull reivindicar la autoria d'aquella idea que avui s'ha fet realitat per a l'equip de persones que hi van creure i que han lluitat per aquesta realitat d'avui.
De debò el dia que ens trobem de nou amb en Jordi Marimon, amb la Carme Torres, amb l'Eugeni Nadal i amb la resta de les persones d'aquell govern municipal del 1.988, recordarem amb satisfacció fortament emocional que el treball i la feina ben fets d'aleshores, com sempre passa, es vegi convertida en realitat avui al servei dels Lleidatans i de Catalunya
J. Manel Oronich i Miravet
Ex Paer en Cap de la Paeria de Lleida.
El Museu Diocesà i Comarcal quin conveni fundacional està signat per mi com a Paer en Cap i com a president del Consell Comarcal del Segrià i que malgrat els endarreriments i bastons a la roda posats per la Paeria de desprès, aquest museu es va fer realitat, i gràcies a la intervenció de la Generalitat i a aquell conveni encara no ens han pogut robar les obres d'art discutides en una parcel·la molt gran i molt cèntrica en la Rambla D'Aragó que vaig aconseguir ens traspassés la diputació i on per cert també es va ubicar fer i construir la Biblioteca Pública de Lleida (principal biblioteca de la ciutat de Lleida) en la casa de maternitat. Cal indicar que aquesta esmentada cessió va suposar la construcció de la nova Residència Lleida Balafia i la nova seu de la llar de sords-muts. Tot això és inversió oi?
QUE ÉS PRIMER LA IDEOLOGIA O ELS PRINCIPIS I ELS SENTIMENTS
Convé molt i molt enterrar i erradicar postulats totalment fal·laços com:
Ser independent en política és un valor.
En política ser independent no és garantia de res si no tot el contrari. No més demostra la manca de compromís personal i col·lectiu a res i no més compromís en la pròpia bestia.
S'ha d'acabar amb el mèrit de no pertànyer a cap partit. Prou.
Sembla que no més te valor ser d'esquerres que tot i essent molt respectable és considera que en nom d'axó tot és correcte. Som molts que estrictament parlant no ho som, ni tampoc de dretes, senzillament som catalans (de centre per exemple) i el nostre sentiment d'independència és molt més profund i arrelat que molts dels que és defineixen no més d'esquerres. S'està veient que en la majoria dels casos molta part dels anomenats d'esquerres, primer son d'esquerres que independentistes. Greu error col·lectiu que no més cerca el benefici propi per tant no la solució col·lectiva.
Si perquè moltes d'aquestes anomenades esquerres fa temps que han renunciat a entendre què passa al món i per què passa (i en el cas de Catalunya ja han renunciat a defensar la veritable llibertat), i es limiten a teixir discursos incomprensibles, a llançar-los des del cim de la seva columna, i a bramar contra el poble ignorant que no els fa cas.
Demanar la dissolució del partit PdCat és un menyspreu i un greu insult a molta gent amb compromís de país i forta consciencia nacional i contingut identitari, molta i molta gent, que ja des de CDC va fer aquest immens esforç farcit de moltes nits sense dormir, farcit de molts sacrificis personals, farcit de costos personals i econòmics , esforç al servei del país, la cultura, la llengua, les tradicions, la pròpia identitat etz..................
Amb quin dret els anomenats independents exigeixen la dissolució. Ells no saben res d'aquest esmentat gran esforç puix no hi han participat mai i en molts casos son fruit precisament d'aquest esforç col·lectiu i individual de moltes persones. Si no sou d'acord amb la direcció és canvia i ja està.
Quant aquests "independents" ens critiquen els dic "quant jo era a Esterri d'Aneu amb el meu vehicle particular a les dues de la matinada (i em quedava dues hores de viatge fins a casa) defensant la llengua per exemple, on éreu vosaltres?
Em comés diversos errors greus, un ha estat anorrear CDC (ara el volen repetir) i l'altre fer una anomenada renovació dient que havia d'entrar no més gen jove en lloc de dir que havia d'entrar gent vàlida fossin joves o no, tot i respectant a més a més a les persones vàlides que ja hi eren i hi son, el resultat ha estat una manca de nivell polític (i jo crec que una manca de nivell personal també) total. La diferència de nivell amb altres èpoques és bestial i el que volen ara és anar fent i continuar amb l'eixamplament (enximplament) fent entrar a l'acció política menys nivell i menys concepte identitari cada dia. Pot ser que ens cal, es viure una llarga temporada en països lliures amb experiència positiva per la independència (ho han sabut fer i parlar menys, però jugant-se àdhuc la vida quan ha calgut) i amb consciència nacional forta. Soc tip tant dels espanyols com també dels catalanets inexperts.
Diuen que els autonomistes han marxat i marxen del PxDcat, el independentistes han marxat i marxen d'ER i els independents, o no saben on anar o és queden al sofà de casa opinant.
PUIGDEMONT
M.H. PRESIDENT
Antonio Alvarez-Solís és un dels periodistes i assagistes més brillants d'això que en diem l'Estat espanyol. Asturià de neixença, ara fa anys que viu entre Madrid i Euskadi -on l'adoren- però coneix, compren i estima sincerament Catalunya, on va passar-hi molts anys, i on va exercir, entre altres comeses, de redactor en cap de La Vanguardia - càrrec que abandonà per deiscrepancies ideològiques- i de director d'Interviu i d'Economia Mediterrània. Personalment vaig tenir l'honor que volgués ser el meu "padrí de promoció", a l'Escola de Periodisme del CIC, de la qual era professor. """
.SOBRE EL PRESIDENT (Article)
El presidente catalán, Sr. Puigdemont, será en la época actual el gobernante europeo que pase a la historia con capítulo propio. Los demás son gerentes de negocios, incluyendo a la Sra. Merkel, al Sr. Macron...
A mí el Sr. Puigdemont me recuerda a aquellos ingleses del siglo XIX que enseñaron a los ingleses a hacer política. Como catalán de adopción me siento orgulloso del «molt honorable».
Me queda poco para irme con la «Rosa de abril», pero triunfante o derrotado, lo haré con el Sr. Puigdemont en la memoria. Modestamente, irrelevantemente, pero propietario de la moral que sostiene la libertad de los pueblos y que hoy nos sirve de consuelo a los que la «democracia» ha dejado en manos de los antidisturbios.
Me complace su fortaleza interior, Sr. Puigdemont, en una hora en que todo ha de pasar por la caja de los «mercados», más bien féretro de la convivencia entre iguales. Yo voté por usted, aunque fuera imaginariamente, el 1-0. Me movilizó no solo mi carácter catalán, adquirido en una larga serie de años en Catalunya, en la que forjé familia e ilusiones, sino también me movilizaron los indestructibles hacedores del pensamiento mediterráneo, que quedaron impresos en el alma catalana mucho antes de que existiera Castilla o Aragón como abanderados de un modo de vivir que no complace mi terca entraña erasmista".
Antonio ALVAREZ-SOLÍS.
EXPERIÉNCIES BEN POC COMPLICADES
Mireu si n'és fàcil
Fou per allà l'any 1987, feia pocs dies que vaig ser elegit Paer en Cap de la Paeria de Lleida i en una de les primeres experiències vaig tenir que presidir una comissió corresponent a la signatura d'un contracte de compravenda d'una propietat immobiliaria (un edifici antic) que un matrimoni de vellets venien a la Paeria, la comissió era formada per:
Un notari, valencià o dels països catalans.
El secretari de l'Ajuntament.
Un altre alt funcionari de l'Ajuntament
El matrimoni esmentat
I Jo mateix.
Vaig fixar-me que ambdues persones del matrimoni estaven asseguts amb el cap cot.
En començar el notari a llegir l'escriptura de compravenda dient "En la ciudad de Lérida..." en aquell mateix moment vaig aixecar la sessió dient que no és preocupessin que la repetiríem en uns dies i vaig tranquil·litzar a la parella de venedors.
El secretari es quedà una mica sorprès, vaig reunir-me amb ell per tal de dir-li que des d'aleshores volia les escriptures en català.
Al cap de pocs dies varem repetir la reunió amb els mateixos participants i en començar el notari dient: A la ciutat de Lleida....., les dues persones venedores, venerables vellets, aixecaren el cap puix vaig captar que varen sentir-se a casa seva, quina cosa va provocar-me una gran satisfacció i emoció pel fet d'haver complert amb el meu deure.
Es tant senzill com aixó fer que la llengua catalana sigui prioritària en la nostra administració no més cal també exercir-ho, es clar que cal tenir aquesta inequívoca voluntat.
En altres ocasions, com que feia que els documents em fossin presentats abans, ells intentaven fer-los en castellà, ja ho intentaren ja, no se'n sortiren.
Defensar els nostres signes d'identitat de vegades és tan senzill com exercir de català i després tot funciona millor.
J. Manel Oronich i Miravet
Ex-Paer en Cap de Lleida
Veure:https://www.ara.cat/opinio/Gent-normal-problemes-reals_0_411558914.html
ELS MISSATGERS DE LA LLUM
EXPERIENCIES BEN POC COMPLICADES
Fou per allà l'any 1987, feia pocs dies que vaig ser elegit Paer en Cap de la Paeria de Lleida i en una de les primeres experiències vaig tenir que presidir una comissió corresponent a la signatura d'un contracte de compravenda d'una propietat immobiliaria (un edifici antic) que un matrimoni de vellets venien a la Paeria, la comissió era formada per:
Un notari, valencià o dels països catalans.
El secretari de l'Ajuntament.
Un altre alt funcionari de l'Ajuntament
El matrimoni esmentat
I Jo mateix.
Vaig fixar-me que ambdues persones del matrimoni estaven asseguts amb el cap cot.
En començar el notari a llegir l'escriptura de compravenda dient "En la ciudad de Lérida..." en aquell mateix moment vaig aixecar la sessió dient que no és preocupessin que la repetiríem en uns dies i vaig tranquil·litzar a la parella de venedors.
El secretari es quedà una mica sorprès, vaig reunir-me amb ell per tal de dir-li que des d'aleshores volia les escriptures en català.
Al cap de pocs dies varem repetir la reunió amb els mateixos participants i en començar el notari dient: A la ciutat de Lleida....., les dues persones venedores, venerables vellets, aixecaren el cap puix vaig captar que varen sentir-se a casa seva, quina cosa va provocar-me una gran satisfacció i emoció pel fet d'haver complert amb el meu deure.
Es tant senzill com aixó fer que la llengua catalana sigui prioritària en la nostra administració no més cal també exercir-ho, es clar que cal tenir aquesta inequívoca voluntat.
En altres ocasions, com que feia que els documents em fossin presentats abans, ells intentaven fer-los en castellà, ja ho intentaren ja, no se'n sortiren.
Defensar els nostres signes d'identitat de vegades és tan senzill com exercir de català i després tot funciona millor.
J. Manel Oronich i Miravet
Ex-Paer en Cap de Lleida