OBRE LA TEVA MENT

M.H. HERIBERT BARRERA:

                                                      referent de Catalunya

Deu anys del seu no voler anar-se'n. L'amic Barrera va ser i és un referent a la història de Catalunya (es vulgui o no, agradi o no). Convençut dels seus ideals, actituds i pensaments tant polítics com científics forma part del llegat històric més valuós que Catalunya hagi pogut rebre. I com a tal se li deu respecte i recordança.

Cap homenatge de partits polítics ni d'institucions catalanes podran esborrar els escarnis que va rebre en vida i un cop mort. El 2001 es va poder defensar malgrat la intransigència de certs escrits periodístics, certes declaracions de polítics i les girades dels seus propis. El 23-9-2020 el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar retirar-li la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, atorgada a títol pòstum el 2012, sense poder-se defensar de les calumnies públiques, culminant, així, l'aversió dels polítics, uns per conveniències del moment i d'altres per la animositat de dècades vers ell i el que defensava.

Independentista, estimar i servir Catalunya per damunt de tot, senzill, honest, dir sempre el que pensava, són, entre molts altres, trets de la seva personalitat inqüestionable. Fins el seu darrer moment creia i esperava del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat el gest agosarat i la valentia de l'execució d'esdevenir un estat independent.

Les mostres que està en el nostre record és sens dubte, les accions que la nostra Associació ha fet durant aquests deu anys i les que farà, ja que és impossible oblidar tant fidel i integra fill de Catalunya. No va tenir temps per deixar-nos les seves memòries (que volia començar el setembre del 2011), tanmateix ens ha deixat suficient documentació perquè la nostra associació hagi començat fa més d'un any un currículum documentat d'ell. I en motiu del seu record som receptors de donacions documentals de persones que es resisteixen a la pèrdua del seu incansable treball i dedicació a Catalunya durant la seva vida formant part del patrimoni català.

Va ser home de poques paraules, de pocs discursos, enemic dels protagonismes, de les hipocresies, dels afalagaments convencionals, tanmateix les seves paraules van ser, moltes vegades, colpidores per aquells qui l'ambició del poder apaga la flama de l'autèntica catalanitat. Home lluitador per les llibertats individuals i col·lectives, va commoure consciències adormides o senzillament endurides per la material ambició política, cultural i científica. A cops incomoda, però exigent amb ell mateix i amb els altres. No va estar, mai, al servei d'interessos, sinó sempre esperant acomplerts els ideals de ser un país lliure i sobirà. Certament i sortosament mentre els interessos passen, els ideals perduren.

El seu coratge, la seva sinceritat, la seva lleialtat, la seva amistat, el seu mestratge, resta en cadascú de nosaltres i en contrades més llunyàries.

Les seves conviccions i la visió d'una Catalunya no sotmesa han deixat escola, som molts els qui seguim i seguirem la seva trajectòria humana, política i científica.

Catalunya, fa deu anys, va perdre un gran home, un insigne català i un convençut independentista.

M.Carme Carmona i Cornet

Presidenta

27 d'agost de 2021

ASSOCIACIÓ D'AMICS D'HERIBERT BARRERA


HOMENATGE AL PRESIDENT BARRERA

9-9-2021

AUDITORI JOSEP IRLA

GIRONA

Molt Honorables Presidenta Borràs, President Torra, President Puigdemont, amics i amigues d'Heribert Barrera

En nom de l'Associació d'amics d'Heribert Barrera agraeixo molt que l'oficina del 131è president de la Generalitat de Catalunya, M.H.Quim Torra ens hagi fet partícips d'aquest Homenatge, tant merescut, i donar-nos l'oportunitat de dir unes paraules.

L'Emília Solà membre de la Junta Directiva i Secretària de Presidència del Parlament de Catalunya 1980-1997, no ha pogut venir per l'avançada edat, però ens transmet tot el seu afecte i suport a l'acte tot estant entre nosaltres.

El M.H.President Joan Rigol, la M.H.Presidenta Núria de Gispert, els amics Frank Dubé i Laura la seva esposa, excusen la seva presència per causes majors.

Per la nostra associació i en nom propi és a més un acte de desgreuge pels escarnis que l'amic Heribert va patir en vida i un cop mort, entre altres, quan el 2001 arrel del llibre Què pensa Heribert Barrera? certa premsa, certs polítics i les girades dels seus propis van desencadenar una persecució mediàtica pròpia d'ignorants, ja que si haguessin llegit i entès el seu contingut, a lo millor, no haguessin tret de context frases i paraules. L'amic Heribert es va poder defensar mitjançant els medis de comunicació. Però la ferotge animadversió dels seus enèmics i de la Catalunya independent no va acabar. El setembre de l'any passat un partit xenòfob liderat per Manuel Valls i Eva Parera, amb calumnies públiques, van presentar en el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona una mesquina proposta adduint el contingut del llibre esmentat abans per treure-li la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, atorgada l'any 2012 per l'alcalde Xavier Trias. Va ser aprovada per PSC-PSOE, BCN en comú, PP, C'S i Barcelona pel canvi. Ignoro si l'alcaldessa ha anat a buscar la medalla a la seva viuda per fondre-la i pagar al Sr.Valls la feina feta. Aquest cop no es va poder defensar, tanmateix l'Associació va enviar a l'alcaldessa un escrit d'al·legacions que al dia d'avui no ha tingut cap resposta.

És un honor per mi i un privilegi haver conegut i compartit vivències amb el M.H.President Heribert Barrera en el camp polític, reivindicatiu, activista, social i humà.

A l'any 1980 Mossèn Dalmau rector de Gallifa va crear el Grup de suport a Heribert Barrera, que consistia en publicar al diari AVUI el perquè votaves Esquerra Republicana de Catalunya. En vaig formar part i va ser l'inici de la nostra amistat.

Ens trobàvem en reunions, manifestacions i esdeveniments de la nostra Nació sense estat. El 1988 vaig entrar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya accentuant l'amistat i la complicitat reivindicativa, sempre amb la mirada i el sentiment posats a la independència de Catalunya.

Entre els molts records hi ha les enriquidores converses que teníem a l'Institut d'Estudis Catalans els anys 1984 i següents entre ell, el Dr. Lluís Folch i Camarasa i jo mateixa, a cops el Dr.Enric Casassas, President de l'IEC, i Ramon Aramon s'hi afegien. Ells asseguts al banc de pedra que rodeja el claustre de l'IEC i jo a terra per tenir-los de cara.

Quan el 2003 Esquerra Republicana de Catalunya va decidir formar el tripartit, l'Emília Solà i jo vam trencar el carnet. Jo vaig declarar als mitjans que era un escarni per Catalunya que el President de Catalunya fos d'un partit espanyolista i anticatalà. La meva consciència i la meva convicció d'independentista no em permetia seguir en un partit que es va vendre per estar al poder. El dia abans el vaig telefonar per comunicar-li la meva decisió. Em va respondre que ell faria el mateix sinó fos pels 67 anys de militància a Esquerra Republicana de Catalunya. Era la seva lleialtat.

El 2005 seguien les crítiques endegades el 2001 i se'm va acudir crear una Associació que defensés l'amic Heribert. Vaig preparar la documentació que es precisava pel Departament de Justícia. Vaig anar a veure'l per explicar-li la idea abans de fer cap tràmit. Em va mirar, estava també la Cori, va somriure i em va dir tot seriós: moltes gràcies per tot però mentre visqui no vull res que porti el meu nom. Li vaig proposar de canviar el nom. Passats uns dies en veure'ns vaig tornar a demanar-li quin nom podíem posar a l'associació. I em va dir cap. Aleshores li vaig dir: Barrera vull que visqueu molts anys però us prometo que el dia que no estigueu entre nosaltres faré efectiva aquesta idea. Ell va somriure i va exclamar: de vos ho ben crec! I així va ser el 31 d'agost de 2011 ens reuníem Feliu Riera, Emilia Solà i jo per legalitzar-la.

Era un gran home bo. No veia la malicia ni la enveja i no sabia dir no a res, llevat quant s'atacava Catalunya o els seus ideals. Hem de recordar que va tenir el coratge de dir al Congreso de los Diputados d'un estat anomenat Espanya el 6 de juliol de 1978 que Catalunya tenia dret a l'autodeterminació i que ho reivindicaria tantes vegades com calgués. Estava orgullós d'haver votat NO a la "Constitución Española".

No era jeràrquic, el seu to de veu suau i ponderat, el seu llenguatge planer va arribar al poble català. Va restaurar el Parlament de Catalunya amb dignitat i seriositat. La seva defensa de la llengua catalana era constant i les seves crítiques encertades. Amb Francesc Ferrer i Gironés compartien la defensa aferrissada del nostre català. Recordo una declaració que va fer a TVE, emissió en català, que va dir que el català estava en perill de desaparèixer. Molts el van titllar d'exagerat. Avui és una gran preocupació.

El vaig veure poques vegades enutjat però de tant en tant treia el seu geni. Recordo que un dia parlant del President Tarradellas, en un moment donat va dir-me amb to pujat: ja sabeu que el Borbó li va donar el títol de marquès i el va acceptar! Li vaig respondre que si. Sense comentaris.

Ell i el president Pujol, malgrat les diferències polítiques, s'apreciaven molt. Les eleccions del 1980 guanyades per Convergència Democràtica de Catalunya van significar per ell i per Esquerra Republicana de Catalunya un moment polític clau per tirar endavant l'objectiu de la recuperació de les llibertats catalanes i d'una democràcia naixent. Una part d'Esquerra Republicana de Catalunya no va entendre que facilités el vot a favor de la investidura del President Pujol. Per ell va ser Catalunya per damunt de tot. I així ho va escriure als diaris.

Amb Josep Pallach compartien ideologia, aspiracions i il·lusions per a un esdevenir de Catalunya. Com ell rebutjava el comunisme per molts arguments explicats abastament. Tanmateix n'hi havia un de fort: repudiava totes les dictadures fossin blanques o roges.

Anaves amb ell pel carrer i el paraven per saludar-lo. Va ser la veu del poble.

Amic dels seus amics va ser amfitrió de molts dinars en grup. N'hi havia, però, un que era el més íntim per ell (Josep Fornas, Francesc Vicens, Amèlia Trueta, Emília Solà, Marià Trabal, Enric Arderiu i jo)

Li preocupava molt l'estat de la Ciutat Comtal de tal manera que quan vaig ocupar el càrrec de Consellera al Districte de Sarrià-Sant Gervasi em trucava per recórrer junts els carrers del seu entorn i formular les problemàtiques existents. Jo les tramitava.

Quan el 2009 va comprar el despatx de l'edifici del costat de casa seva al Passeig de Sant Gervasi, ens va demanar a l'Emília i a mi si podíem i volíem ajudar-lo a traslladar el material documental i llibres de casa seva al despatx. La nostra resposta va ser sense pensar-ho ni un moment que si. Cada tarda hi anàvem. Vam traslladar, classificar, i ordenar documents, llibres, retalls de premsa, recordatoris, escrits manuscrits, fotos,...... El seu objectiu era fer un centre de consulta i d'estudi del seu llegat. En aquest despatx vaig conèixer el President Quim Torra.

L'article que va escriure el 2009 Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero el va allunyar de la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya. Va donar suport al partit Reagrupament sense deixar la seva afiliació a Esquerra Republicana de Catalunya.

Recordo el dia que va venir amb l'esborrany del que seria el Manifest del 12-4-2010. Entre ell, l'Emília, i jo vam polir el text. Ell se'n va anar a casa del Dr. Moisès Broggi que l'esperava juntament amb el Dr. Domènech per fer el vídeo de presentació del Manifest. Van ser els promotors i impulsors. Demanaven entre altres la unitat de l'independentisme.

Les imatges d'ell juntament amb el President Rigol votant el 26-3-2011 Barcelona Decideix emanaven ànsia, emoció i optimisme.

Hagués celebrat el 9N convocat pel President Mas, votat i fins i tot transmetent el seu parer.

L'1 d'octubre del 2017 hagués anat a votar el SI amb la il·lusió, reprimida tants anys, i amb l'esperança de viure, per fi, acomplertes les seves fortes conviccions. Tanmateix el 27 d'octubre s'hagués entristit. Ell hagués tirat endavant amb la publicació al DOG. Aquell "tenim pressa, molta pressa " no ho va dir envà.

Estic segura que hagués anat a veure els nostres presos polítics i els nostres exiliats a Waterloo. Hagués estat al seu costat però sempre dient-los el que pensava amb aquell to de respecte i consideració. Hagués patit i enutjat molt veient el judici, les declaracions i actuacions dels que sempre havia considerat enèmics de la seva estimada Catalunya.

Uns dies abans de tenir l'embòlia a Salou vaig parlar amb ell per telèfon. Estava content perquè havia acabat la darrera part del llibre d'en Cambó. Per cert, va ser una llàstima que no és publiqués el manuscrit en el llibre.

També em va dir que el setembre començaríem les seves memòries acceptant la meva proposta de feia temps: ell explicava i jo escrivia. El destí ho va privar. L'Associació està confeccionant fa temps el seu currículum documentat.

Fa deu anys Catalunya va perdre un home integra, un referent de la nostra història, un convençut independentista, un lluitador, un patriota, un amic.

Moltes gràcies per escoltar-me

M.Carme Carmona i Cornet

Presidenta

"L'independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l'acció"

"No es pot mantenir l'independentisme verbal i col·laborar amb els governs espanyols"

"Catalunya per a sobreviure no té cap més sortida que la independència

"Catalunya en primer lloc i res per damunt de Catalunya".

"Les onades migratòries són un pla per descatalanitzar Catalunya

"no sóc racista. Crec que hi ha diferències, però que aquestes diferències no impliquen superioritat. Tampoc sóc xenòfob. Seria estúpid que jo, que he viscut tants anys a l'estranger, tingués aversió cap els estrangers". (2001)

Polítics i goril·les

"Quan ho vaig veure, no vaig poder evitar recordar unes altres imatges de fa vint anys on el venerable Heribert Barrera va ser assetjat per desenes de persones que l'acusaven de racista"

Santiago Espot 13/09/2021 8:48 pm

Malament quan els polítics s'han d'amagar darrere dels "goril·les", ara anomenats eufemísticament "servei de seguretat". De què tenen por? Per ventura a Catalunya anem agredint càrrecs públics pel carrer? Sovint, veien els grans dispositius de protecció que els envolten, hom podria pensar que som una societat d'assassins potencials.

Aquestes reflexions vénen a tomb per les imatges de la manifestació de la Diada on una sola persona va demanar a Oriol Junqueras que l'escoltés. Es va presentar com un "represaliat" i fou tractat com un delinqüent per la dotzena de goril·les que envoltaven al cap d'ERC i que s'han pogut comptabilitzar en les fotos de l'escena en qüestió. Un dirigent independentista protegit dels independentistes. Alguna cosa falla, no trobeu?

Quan ho vaig veure, no vaig poder evitar recordar unes altres imatges de fa vint anys on el venerable Heribert Barrera va ser assetjat per desenes de persones que l'acusaven de racista. Era un vespre on, amb vuitanta-tres anys, sortia d'una entrevista a Ràdio Barcelona i va ser envoltat per una colla de suposats immigrats que li retreien unes declaracions on manifestava el perill per Catalunya d'una política immigratòria sense ordre i concert. Un home octogenari tot sol acorralat per altres de trenta anys que amenaçaven la seva integritat física. Barrera s'hi va encarar, i la policia espanyola va oferir una de les seves furgonetes per protegir-lo. L'expresident del Parlament ho rebutjà perquè això era assumir la condició de delinqüent. Qui hi puja sinó en aquests vehicles?

Només amb la descripció d'aquestes dues escenes, hom pot entendre la degradació de l'actual generació política que governa Catalunya. No se senten segurs entre el poble que els vota perquè han perdut qualsevol autoritat moral. Han esdevingut una classe al marge. Gaudeixen de protecció, només parlen entre ells i allò que diuen, encara que sigui la cosa més poca solta, ho difonen els mitjans de comunicació. Viuen en una bombolla que paguem tots nosaltres.

Són aquestes coses les que alimenten la sensació creixent que la distància que separa la gent del carrer dels càrrecs polítics, cada dia és més gran. El fet de no voler parlar amb un discrepant, com va fer Junqueras, és la demostració de considerar que no cal donar explicacions sobre res, més enllà de les entrevistes que et faci un periodista. Tot ha de ser plàcid i, per molt que ho repeteixin com a lloros, el fet d'haver estat a la presó no eximeix ningú de rendir comptes als contribuents. Heribert Barrera va combatre al front de l'Ebre, va passar pel camp de concentració d'Argelers i després va patir l'exili durant tretze anys. I mai no es va amagar darrere les faldilles d'uns goril·les per tal de no donar explicacions als seus votants.

Resulta grotesc veure com els que més parlen de diàleg, refusen discutir amb qui no està d'acord amb ells. Estan disposats a dialogar amb els carcellers, però no amb els compatriotes que no els hi riuen les gràcies. Què poden negociar per Catalunya una gent així?


Korčula

HEUS ACÍ UN INTENT D'AMAGAR LA NOSTRA HISTÒRIA, NI DE BON TROS REEIXIT

Moreska Korčula
Moreska Korčula
Moreska Korčula
Moreska Korčula
Morisca Gerri de la Sal (lleida)
Morisca Gerri de la Sal (lleida)
Morisca Gerri de la Sal (lleida)
Morisca Gerri de la Sal (lleida)

Korčula

HEUS ACÍ UN INTENT D'AMAGAR LA NOSTRA HISTÒRIA, NI DE BON TROS REEIXIT

La presencia catalana a la Mediterrània en la edat mitjana i moderna ha estat, encara és avui, amagada per part de la personal i econòmicament rendible "historiografia oficial" d'abans i del present. Sota histories, falsificades producte de la censura i de la manipulació es clar, com el que ens venen sota títols com "la Gran Armada Espanyola", entre moltes altres.

Vet aquí, però, que la cultura popular, molt tossuda en la explicació dels veritables fet succeïts, desarma qualsevulla mentida i tergiversació d'aquest malaltís intent de negar l'existència de la gran nació que fou Catalunya i que tornarem a ser molt properament en el moment que tornem a tenir el nostre propi Estat per explicar-la i defensar-la.

Heus ací que viatjant per l'Adriàtic, per la seva costa Dàlmata trobareu una preciosa Illa anomenada Korčula on cada any i des de fa segles, fins avui, es representa una obra teatralitzada a la manera de ball de sabres anomenat MORESKA ("Morisca") en quina pàgina Web es pot llegir:

"We do know for certain that it is one of the oldest traditional European dances still performed, and that records exist of it being danced in Lerida in 1156 in a form portraying a Christian and National victory over the Moors and their expulsion from Aragon."

La pàgina web esmentada d'aquesta illa de Korcula fa constar clarament que la dansa "Moreska" (Morisca) és "una de les més antigues danses tradicionals europees que encara s'està ballant" i que segons els documents existents , ja es ballava l'any 1156 a Lleida, retratant la victòria nacional i cristiana sobre els moros i la seva expulsió del gran regne de Catalunya.

Veure: https://www.korcula.net/naselja/korcula/moreska.htm

I Veure també:

https://www.croatia.org/crown/articles/9959/1/Moreska-in-Croatia-the-last-authentic-sword-dance-in-the-Mediterranean.html

Vet ací que el cert és, però, que cap fet cultural de fa tant i tant de temps, no arrelaria amb tanta força en aquells indrets si la presencia catalana (en aquesta cas també la Lleidatana) hagué estat poc important o de poca durada.

Heus ací , però, que a la bonica vila de Gerri de la Sal, el Pallars Sobirà (encara circumscripció de Lleida) des de fa anys és realitza en cada festa major l'anomena't Ball de la Morisca. Que segons ells mateixos citen:

Representació del Ball de la Morisca

El ball de la Morisca, és el ball típic de Gerri que es balla des de fa molts anys el diumenge de la Festa Major. Aquest ball el balla una sola parella amb el vestuari típic de l'època.

Després de representar l'obra comença el Ball de la Morisca, una vegada finalitzat, es tiren caramels des dels balcons de la plaça per a que els nen els agafin i s'acaba la festa amb una segona ballada de la Morisca, aquesta vegada per tota la gent que vulgui ballar-la.

Vet aquí també que a la ciutat de Lleida es celebra també la Festa de Moros i Cristians que segons ells diuen:

La tradició ens parla que la Festa de Moros i Cristians de Lleida pot ser la més antiga de l'estat, essent documentada l'any 1458 en motiu de la visita del rei Alfons el Magnànim. Després de 97 anys sense celebrar-se, es va reprendre l'any 1996 i ha esdevingut, ja, tota una tradició a les terres de Ponent.

Cada any se celebra amb tota la seva intensitat, majestuositat i solemnitat, amb desfilades de comparses de moros i de cristians amb els seus esplèndids vestits i armament.

Vet ací que "Els Moreskans" de Korčula , grup molt nombrós de persones, diuen que esser Moreskà es una manera de viure, una manera de veure el mon.... es clar és la manera estrictament respectuosa de veure un mon en llibertat individual i col·lectiva, de veure el mon, a la manera com els Catalans l'hem vist i el veiem tradicionalment des de sempre i avui també.

Heus ací que a d'adriàtic hi ha moltes mes petjades catalanes, els cognoms com Roca i altres son molt comuns; els noms de tots els estris marins, la Vela Llatina etc.

Vet ací que continuant el viatge trobareu una altra Illa, Lastovo, on per carnestoltes cremen el "pirata català" des de fa segles (però aquesta és una altra historia que te la seva explicació, un dia en parlarem).

Heus ací que l'associació " Els amics Croats de la Cultura Catalana" amb qui hem compartit importants estones conversant, explicant-los, a ells i a altres persones en conferències a la Universitat de Zagreb, Catalunya, la nostra veritable historia, la situació actual i on explicarem dintre de poques setmanes la "Cultura Popular Catalana", ens narraren ells per la seva iniciativa, que tenen constància que en la edat mitjana i moderna els comerciants de tota Europa entre ells, a l'hora de fer transaccions i en els seus normals diàlegs, l'idioma que parlaven era el Català, a Venècia per exemple. La llengua franca de la Mediterrània era la nostra, el Català.

Amb motiu d'aquests fets esmentats (fonamentalment MORISKA) el dies 20 I 21 d'Agost d'aquest 2011 serem a Gerri de la Sal per tal de gaudir, una altra vegada, de la contemplació dels bells paisatges del Pallars, de la bonica Vila, del Ball de la Morisca i a l'ensems per tal de parlar també de "La presencia Catalana a l'Adriàtic"

La veritable historia no es pot amagar, sempre hi ha racons plens de llibertat, tard o d'hora surt i es coneix la veritat.

Any 1988, acte de signatura del conveni de creació del Museu de Lleida
Any 1988, acte de signatura del conveni de creació del Museu de Lleida

EL MUSEU DE LLEIDA

Una realitat cultural ambiciosa realitzada

La veritable sensibilitat cultural i de fer país queda demostrada una vegada més, no més caldria tenir memòria per saber qui hi pensa o hi ha pensat, en aquest cas no gaire llunyana.

Vagi per endavant la meva més entusiasta i emotiva felicitació en constatar la realitat del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida i la meva gran satisfacció de veure feta una realitat, al menys en una part important, la "Illa Cultural" (Biblioteca, Arxiu i Museus....).

Vagi per endavant també el meu agraïment al Diari el Segre de Lleida pel tractament donat al fet aprofitant l'oportunitat de la inauguració del Museu. Evidentment el tractament esmentat feia i fa justícia al que gosaria dir es tracta de la infraestructura cultural més important per a Lleida dels darrers molts i molts anys.

La repercussió cultural és i serà molt i molt important per la ciutat de Lleida i en general per la nostra nació i un dels objectius que tota ciutat ha de tenir, que és el d'aconseguir ser "punt de referència", s'assolirà amb aquesta realitat. La repercussió també serà per tant econòmica en benefici de la nostra ciutat

El mes de setembre de l'any 1.987 el tinent d'alcalde de cultura en Jordi Marimón i jo mateix, en tant que Paer en Cap, varem ser rebuts solemnement en la seu de la Conselleria de Cultura en una reunió amb tots els directors generals d'aquest departament per tal de presentar-los-hi el "Pla Global de Cultura de Lleida". Aquest pla que contenia moltes novadores i ambicioses iniciatives va esser molt ben rebut pel Departament de Cultura. Una en especial va tenir una rebuda molt concreta, va esser el MUSEU de LLEIDA dintre del nostre concepte de l'anomenada "Illa Cultural". Varem posar fil a l'agulla tot seguit, no solament en aquest tema però si especialment en ell.

Aquella iniciativa va concretar-se l'any 1.988, el govern municipal de la paeria de Lleida, presidit per mi en tant que Paer en Cap, havia desenvolupat aquella iniciativa de tirar endavant l'esmentat punt del seu programa cultural, la "Illa Cultural". El tema recolzat amb fort entusiasme per la Generalitat de Catalunya (Govern Nacionalista), per la Diputació de Lleida (Govern Nacionalista), el Bisbat i el Consell Comarcal (Govern Nacionalista). Va materialitzar-se amb la signatura del corresponent conveni, acte de signatura presidit pel Molt Honorable President de La Generalitat de Catalunya en Jordi Pujol i Soley acompanyat del Honorable Joaquim Ferrer, Conseller de Cultura. Aquest conveni va provocar immediatament el continuar treballant amb la catalogació de les obres, la restauració de talles i llibres etc. etc.

La iniciativa de la Paeria d'aleshores seguia la idea de "per Lleida mai n'hi ha prou" i avui ens hem de felicitar de la realitat existent.

El anys posteriors la Paeria, governada pel PSC i pel Tripartit, no va exercir el seu deure, en aquest tema, no van fer de motor com calia i el tema va anar adormint-se. Clar! No havia estat idea seva i calia continuar amb la feina de "tapar" allò que no era idea pròpia i el tema s'ha endarrerit 20 anys, com sempre!

No més i de nou la iniciativa del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va tornar a animar el projecte el 1.997. Tard però efectivament es va anant concretant el projecte. Unes preguntes: Quina aportació museística ha fet la Paeria? On és el Museu Morera per exemple? Si aquell primer conveni i els treballs posteriors esmentats i continuats no haguessin existit, aquells que ara ens volen arrabassar algunes de les obres que estan catalogades ja ho hagueren aconseguit.

Sí senyor, aquesta es la infraestructura cultural més important dels darrers 70 o 90 anys i que una idea pròpia i ambiciosa sigui una realitat m'omple de satisfacció. Recordo tristament encara un anomenat "manifest cultural" concebut en la Paeria governada pel PSC, que ens tractava de ser dels "país de les cols". El temps a anat demostrant qui tenia programa i model de ciutat i qui no. Entenc que sigui molt dur no voler reconèixer els errors i voler mantenir tapat durant anys projectes per sol fet de no ser propis. En moltes ocasions quant les idees i el projectes són bons, la realitat s'imposa a la crítica per la crítica. Vull reivindicar la autoria d'aquella idea que avui s'ha fet realitat per a l'equip de persones que hi van creure i que han lluitat per aquesta realitat d'avui.

De debò el dia que ens trobem de nou amb en Jordi Marimon, amb la Carme Torres, amb l'Eugeni Nadal i amb la resta de les persones d'aquell govern municipal del 1.988, recordarem amb satisfacció fortament emocional que el treball i la feina ben fets d'aleshores, com sempre passa, es vegi convertida en realitat avui al servei dels Lleidatans i de Catalunya

J. Manel Oronich i Miravet

Ex Paer en Cap de la Paeria de Lleida.

QUE ÉS PRIMER LA IDEOLOGIA O ELS PRINCIPIS I ELS SENTIMENTS


Convé molt i molt enterrar i erradicar postulats totalment fal·laços com:

Ser independent en política és un valor.

En política ser independent no és garantia de res si no tot el contrari. No més demostra la manca de compromís personal i col·lectiu a res i no més compromís en la pròpia bestia.

S'ha d'acabar amb el mèrit de no pertànyer a cap partit. Prou.

Sembla que no més te valor ser d'esquerres que tot i essent molt respectable és considera que en nom d'axó tot és correcte. Som molts que estrictament parlant no ho som, ni tampoc de dretes, senzillament som catalans (de centre per exemple) i el nostre sentiment d'independència és molt més profund i arrelat que molts dels que és defineixen no més d'esquerres. S'està veient que en la majoria dels casos molta part dels anomenats d'esquerres, primer son d'esquerres que independentistes. Greu error col·lectiu que no més cerca el benefici propi per tant no la solució col·lectiva.

Si perquè moltes d'aquestes anomenades esquerres fa temps que han renunciat a entendre què passa al món i per què passa (i en el cas de Catalunya ja han renunciat a defensar la veritable llibertat), i es limiten a teixir discursos incomprensibles, a llançar-los des del cim de la seva columna, i a bramar contra el poble ignorant que no els fa cas.

Demanar la dissolució del partit PdCat és un menyspreu i un greu insult a molta gent amb compromís de país i forta consciencia nacional i contingut identitari, molta i molta gent, que ja des de CDC va fer aquest immens esforç farcit de moltes nits sense dormir, farcit de molts sacrificis personals, farcit de costos personals i econòmics , esforç al servei del país, la cultura, la llengua, les tradicions, la pròpia identitat etz..................

Amb quin dret els anomenats independents exigeixen la dissolució. Ells no saben res d'aquest esmentat gran esforç puix no hi han participat mai i en molts casos son fruit precisament d'aquest esforç col·lectiu i individual de moltes persones. Si no sou d'acord amb la direcció és canvia i ja està.

Quant aquests "independents" ens critiquen els dic "quant jo era a Esterri d'Aneu amb el meu vehicle particular a les dues de la matinada (i em quedava dues hores de viatge fins a casa) defensant la llengua per exemple, on éreu vosaltres?

Em comés diversos errors greus, un ha estat anorrear CDC (ara el volen repetir) i l'altre fer una anomenada renovació dient que havia d'entrar no més gen jove en lloc de dir que havia d'entrar gent vàlida fossin joves o no, tot i respectant a més a més a les persones vàlides que ja hi eren i hi son, el resultat ha estat una manca de nivell polític (i jo crec que una manca de nivell personal també) total. La diferència de nivell amb altres èpoques és bestial i el que volen ara és anar fent i continuar amb l'eixamplament (enximplament) fent entrar a l'acció política menys nivell i menys concepte identitari cada dia. Pot ser que ens cal, es viure una llarga temporada en països lliures amb experiència positiva per la independència (ho han sabut fer i parlar menys, però jugant-se àdhuc la vida quan ha calgut) i amb consciència nacional forta. Soc tip tant dels espanyols com també dels catalanets inexperts.

Diuen que els autonomistes han marxat i marxen del PxDcat, el independentistes han marxat i marxen d'ER i els independents, o no saben on anar o és queden al sofà de casa opinant.

PUIGDEMONT

M.H. PRESIDENT

Antonio Alvarez-Solís és un dels periodistes i assagistes més brillants d'això que en diem l'Estat espanyol. Asturià de neixença, ara fa anys que viu entre Madrid i Euskadi -on l'adoren- però coneix, compren i estima sincerament Catalunya, on va passar-hi molts anys, i on va exercir, entre altres comeses, de redactor en cap de La Vanguardia - càrrec que abandonà per deiscrepancies ideològiques- i de director d'Interviu i d'Economia Mediterrània. Personalment vaig tenir l'honor que volgués ser el meu "padrí de promoció", a l'Escola de Periodisme del CIC, de la qual era professor. """

.SOBRE EL PRESIDENT (Article)

El presidente catalán, Sr. Puigdemont, será en la época actual el gobernante europeo que pase a la historia con capítulo propio. Los demás son gerentes de negocios, incluyendo a la Sra. Merkel, al Sr. Macron...

A mí el Sr. Puigdemont me recuerda a aquellos ingleses del siglo XIX que enseñaron a los ingleses a hacer política. Como catalán de adopción me siento orgulloso del «molt honorable».

Me queda poco para irme con la «Rosa de abril», pero triunfante o derrotado, lo haré con el Sr. Puigdemont en la memoria. Modestamente, irrelevantemente, pero propietario de la moral que sostiene la libertad de los pueblos y que hoy nos sirve de consuelo a los que la «democracia» ha dejado en manos de los antidisturbios.

Me complace su fortaleza interior, Sr. Puigdemont, en una hora en que todo ha de pasar por la caja de los «mercados», más bien féretro de la convivencia entre iguales. Yo voté por usted, aunque fuera imaginariamente, el 1-0. Me movilizó no solo mi carácter catalán, adquirido en una larga serie de años en Catalunya, en la que forjé familia e ilusiones, sino también me movilizaron los indestructibles hacedores del pensamiento mediterráneo, que quedaron impresos en el alma catalana mucho antes de que existiera Castilla o Aragón como abanderados de un modo de vivir que no complace mi terca entraña erasmista".

Antonio ALVAREZ-SOLÍS.

EXPERIÉNCIES BEN POC COMPLICADES

Mireu si n'és fàcil


Fou per allà l'any 1987, feia pocs dies que vaig ser elegit Paer en Cap de la Paeria de Lleida i en una de les primeres experiències vaig tenir que presidir una comissió corresponent a la signatura d'un contracte de compravenda d'una propietat immobiliaria (un edifici antic) que un matrimoni de vellets venien a la Paeria, la comissió era formada per:

Un notari, valencià o dels països catalans.

El secretari de l'Ajuntament.

Un altre alt funcionari de l'Ajuntament

El matrimoni esmentat

I Jo mateix.

Vaig fixar-me que ambdues persones del matrimoni estaven asseguts amb el cap cot.

En començar el notari a llegir l'escriptura de compravenda dient "En la ciudad de Lérida..." en aquell mateix moment vaig aixecar la sessió dient que no és preocupessin que la repetiríem en uns dies i vaig tranquil·litzar a la parella de venedors.

El secretari es quedà una mica sorprès, vaig reunir-me amb ell per tal de dir-li que des d'aleshores volia les escriptures en català.

Al cap de pocs dies varem repetir la reunió amb els mateixos participants i en començar el notari dient: A la ciutat de Lleida....., les dues persones venedores, venerables vellets, aixecaren el cap puix vaig captar que varen sentir-se a casa seva, quina cosa va provocar-me una gran satisfacció i emoció pel fet d'haver complert amb el meu deure.

Es tant senzill com aixó fer que la llengua catalana sigui prioritària en la nostra administració no més cal també exercir-ho, es clar que cal tenir aquesta inequívoca voluntat.

En altres ocasions, com que feia que els documents em fossin presentats abans, ells intentaven fer-los en castellà, ja ho intentaren ja, no se'n sortiren.

Defensar els nostres signes d'identitat de vegades és tan senzill com exercir de català i després tot funciona millor.

J. Manel Oronich i Miravet

Ex-Paer en Cap de Lleida

Veure:https://www.ara.cat/opinio/Gent-normal-problemes-reals_0_411558914.html

La líder del Sinn Féin: "La independència de Catalunya no serà vençuda als tribunals
La líder del Sinn Féin: "La independència de Catalunya no serà vençuda als tribunals

EXPERIENCIES BEN POC COMPLICADES

Fou per allà l'any 1987, feia pocs dies que vaig ser elegit Paer en Cap de la Paeria de Lleida i en una de les primeres experiències vaig tenir que presidir una comissió corresponent a la signatura d'un contracte de compravenda d'una propietat immobiliaria (un edifici antic) que un matrimoni de vellets venien a la Paeria, la comissió era formada per:

Un notari, valencià o dels països catalans.

El secretari de l'Ajuntament.

Un altre alt funcionari de l'Ajuntament

El matrimoni esmentat

I Jo mateix.

Vaig fixar-me que ambdues persones del matrimoni estaven asseguts amb el cap cot.

En començar el notari a llegir l'escriptura de compravenda dient "En la ciudad de Lérida..." en aquell mateix moment vaig aixecar la sessió dient que no és preocupessin que la repetiríem en uns dies i vaig tranquil·litzar a la parella de venedors.

El secretari es quedà una mica sorprès, vaig reunir-me amb ell per tal de dir-li que des d'aleshores volia les escriptures en català.

Al cap de pocs dies varem repetir la reunió amb els mateixos participants i en començar el notari dient: A la ciutat de Lleida....., les dues persones venedores, venerables vellets, aixecaren el cap puix vaig captar que varen sentir-se a casa seva, quina cosa va provocar-me una gran satisfacció i emoció pel fet d'haver complert amb el meu deure.

Es tant senzill com aixó fer que la llengua catalana sigui prioritària en la nostra administració no més cal també exercir-ho, es clar que cal tenir aquesta inequívoca voluntat.

En altres ocasions, com que feia que els documents em fossin presentats abans, ells intentaven fer-los en castellà, ja ho intentaren ja, no se'n sortiren.

Defensar els nostres signes d'identitat de vegades és tan senzill com exercir de català i després tot funciona millor.

J. Manel Oronich i Miravet

Ex-Paer en Cap de Lleida