OBRE LA TEVA MENT

QUE ÉS PRIMER LA IDEOLOGIA O ELS PRINCIPIS I ELS SENTIMENTS


Convé molt i molt enterrar i erradicar postulats totalment fal·laços com:

Ser independent en política és un valor.

En política ser independent no és garantia de res si no tot el contrari. No més demostra la manca de compromís personal i col·lectiu a res i no més compromís en la pròpia bestia.

S'ha d'acabar amb el mèrit de no pertànyer a cap partit. Prou.

Sembla que no més te valor ser d'esquerres que tot i essent molt respectable és considera que en nom d'axó tot és correcte. Som molts que estrictament parlant no ho som, ni tampoc de dretes, senzillament som catalans (de centre per exemple) i el nostre sentiment d'independència és molt més profund i arrelat que molts dels que és defineixen no més d'esquerres. S'està veient que en la majoria dels casos molta part dels anomenats d'esquerres, primer son d'esquerres que independentistes. Greu error col·lectiu que no més cerca el benefici propi per tant no la solució col·lectiva.

Si perquè moltes d'aquestes anomenades esquerres fa temps que han renunciat a entendre què passa al món i per què passa (i en el cas de Catalunya ja han renunciat a defensar la veritable llibertat), i es limiten a teixir discursos incomprensibles, a llançar-los des del cim de la seva columna, i a bramar contra el poble ignorant que no els fa cas.

Demanar la dissolució del partit PdCat és un menyspreu i un greu insult a molta gent amb compromís de país i forta consciencia nacional i contingut identitari, molta i molta gent, que ja des de CDC va fer aquest immens esforç farcit de moltes nits sense dormir, farcit de molts sacrificis personals, farcit de costos personals i econòmics , esforç al servei del país, la cultura, la llengua, les tradicions, la pròpia identitat etz..................

Amb quin dret els anomenats independents exigeixen la dissolució. Ells no saben res d'aquest esmentat gran esforç puix no hi han participat mai i en molts casos son fruit precisament d'aquest esforç col·lectiu i individual de moltes persones. Si no sou d'acord amb la direcció és canvia i ja està.

Quant aquests "independents" ens critiquen els dic "quant jo era a Esterri d'Aneu amb el meu vehicle particular a les dues de la matinada (i em quedava dues hores de viatge fins a casa) defensant la llengua per exemple, on éreu vosaltres?

Em comés diversos errors greus, un ha estat anorrear CDC (ara el volen repetir) i l'altre fer una anomenada renovació dient que havia d'entrar no més gen jove en lloc de dir que havia d'entrar gent vàlida fossin joves o no, tot i respectant a més a més a les persones vàlides que ja hi eren i hi son, el resultat ha estat una manca de nivell polític (i jo crec que una manca de nivell personal també) total. La diferència de nivell amb altres èpoques és bestial i el que volen ara és anar fent i continuar amb l'eixamplament (enximplament) fent entrar a l'acció política menys nivell i menys concepte identitari cada dia. Pot ser que ens cal, es viure una llarga temporada en països lliures amb experiència positiva per la independència (ho han sabut fer i parlar menys, però jugant-se àdhuc la vida quan ha calgut) i amb consciència nacional forta. Soc tip tant dels espanyols com també dels catalanets inexperts.

Diuen que els autonomistes han marxat i marxen del PxDcat, el independentistes han marxat i marxen d'ER i els independents, o no saben on anar o és queden al sofà de casa opinant.

PUIGDEMONT

M.H. PRESIDENT

Antonio Alvarez-Solís és un dels periodistes i assagistes més brillants d'això que en diem l'Estat espanyol. Asturià de neixença, ara fa anys que viu entre Madrid i Euskadi -on l'adoren- però coneix, compren i estima sincerament Catalunya, on va passar-hi molts anys, i on va exercir, entre altres comeses, de redactor en cap de La Vanguardia - càrrec que abandonà per deiscrepancies ideològiques- i de director d'Interviu i d'Economia Mediterrània. Personalment vaig tenir l'honor que volgués ser el meu "padrí de promoció", a l'Escola de Periodisme del CIC, de la qual era professor. """

.SOBRE EL PRESIDENT (Article)

El presidente catalán, Sr. Puigdemont, será en la época actual el gobernante europeo que pase a la historia con capítulo propio. Los demás son gerentes de negocios, incluyendo a la Sra. Merkel, al Sr. Macron...

A mí el Sr. Puigdemont me recuerda a aquellos ingleses del siglo XIX que enseñaron a los ingleses a hacer política. Como catalán de adopción me siento orgulloso del «molt honorable».

Me queda poco para irme con la «Rosa de abril», pero triunfante o derrotado, lo haré con el Sr. Puigdemont en la memoria. Modestamente, irrelevantemente, pero propietario de la moral que sostiene la libertad de los pueblos y que hoy nos sirve de consuelo a los que la «democracia» ha dejado en manos de los antidisturbios.

Me complace su fortaleza interior, Sr. Puigdemont, en una hora en que todo ha de pasar por la caja de los «mercados», más bien féretro de la convivencia entre iguales. Yo voté por usted, aunque fuera imaginariamente, el 1-0. Me movilizó no solo mi carácter catalán, adquirido en una larga serie de años en Catalunya, en la que forjé familia e ilusiones, sino también me movilizaron los indestructibles hacedores del pensamiento mediterráneo, que quedaron impresos en el alma catalana mucho antes de que existiera Castilla o Aragón como abanderados de un modo de vivir que no complace mi terca entraña erasmista".

Antonio ALVAREZ-SOLÍS.

EXPERIÉNCIES BEN POC COMPLICADES

Mireu si n'és fàcil


Fou per allà l'any 1987, feia pocs dies que vaig ser elegit Paer en Cap de la Paeria de Lleida i en una de les primeres experiències vaig tenir que presidir una comissió corresponent a la signatura d'un contracte de compravenda d'una propietat immobiliaria (un edifici antic) que un matrimoni de vellets venien a la Paeria, la comissió era formada per:

Un notari, valencià o dels països catalans.

El secretari de l'Ajuntament.

Un altre alt funcionari de l'Ajuntament

El matrimoni esmentat

I Jo mateix.

Vaig fixar-me que ambdues persones del matrimoni estaven asseguts amb el cap cot.

En començar el notari a llegir l'escriptura de compravenda dient "En la ciudad de Lérida..." en aquell mateix moment vaig aixecar la sessió dient que no és preocupessin que la repetiríem en uns dies i vaig tranquil·litzar a la parella de venedors.

El secretari es quedà una mica sorprès, vaig reunir-me amb ell per tal de dir-li que des d'aleshores volia les escriptures en català.

Al cap de pocs dies varem repetir la reunió amb els mateixos participants i en començar el notari dient: A la ciutat de Lleida....., les dues persones venedores, venerables vellets, aixecaren el cap puix vaig captar que varen sentir-se a casa seva, quina cosa va provocar-me una gran satisfacció i emoció pel fet d'haver complert amb el meu deure.

Es tant senzill com aixó fer que la llengua catalana sigui prioritària en la nostra administració no més cal també exercir-ho, es clar que cal tenir aquesta inequívoca voluntat.

En altres ocasions, com que feia que els documents em fossin presentats abans, ells intentaven fer-los en castellà, ja ho intentaren ja, no se'n sortiren.

Defensar els nostres signes d'identitat de vegades és tan senzill com exercir de català i després tot funciona millor.

J. Manel Oronich i Miravet

Ex-Paer en Cap de Lleida

Veure:https://www.ara.cat/opinio/Gent-normal-problemes-reals_0_411558914.html

La líder del Sinn Féin: "La independència de Catalunya no serà vençuda als tribunals
La líder del Sinn Féin: "La independència de Catalunya no serà vençuda als tribunals

EXPERIENCIES BEN POC COMPLICADES

Fou per allà l'any 1987, feia pocs dies que vaig ser elegit Paer en Cap de la Paeria de Lleida i en una de les primeres experiències vaig tenir que presidir una comissió corresponent a la signatura d'un contracte de compravenda d'una propietat immobiliaria (un edifici antic) que un matrimoni de vellets venien a la Paeria, la comissió era formada per:

Un notari, valencià o dels països catalans.

El secretari de l'Ajuntament.

Un altre alt funcionari de l'Ajuntament

El matrimoni esmentat

I Jo mateix.

Vaig fixar-me que ambdues persones del matrimoni estaven asseguts amb el cap cot.

En començar el notari a llegir l'escriptura de compravenda dient "En la ciudad de Lérida..." en aquell mateix moment vaig aixecar la sessió dient que no és preocupessin que la repetiríem en uns dies i vaig tranquil·litzar a la parella de venedors.

El secretari es quedà una mica sorprès, vaig reunir-me amb ell per tal de dir-li que des d'aleshores volia les escriptures en català.

Al cap de pocs dies varem repetir la reunió amb els mateixos participants i en començar el notari dient: A la ciutat de Lleida....., les dues persones venedores, venerables vellets, aixecaren el cap puix vaig captar que varen sentir-se a casa seva, quina cosa va provocar-me una gran satisfacció i emoció pel fet d'haver complert amb el meu deure.

Es tant senzill com aixó fer que la llengua catalana sigui prioritària en la nostra administració no més cal també exercir-ho, es clar que cal tenir aquesta inequívoca voluntat.

En altres ocasions, com que feia que els documents em fossin presentats abans, ells intentaven fer-los en castellà, ja ho intentaren ja, no se'n sortiren.

Defensar els nostres signes d'identitat de vegades és tan senzill com exercir de català i després tot funciona millor.

J. Manel Oronich i Miravet

Ex-Paer en Cap de Lleida