LA REALITAT D'ISRAEL

Israel ês l'únic poble que hi té les arrels enteses com els orígens històrics com a poble. Els àrabs venen d'Aràbia. Els jueus hi són d'abans del 1200 aEC. L'arqueologia ho acredita. Han passat imperis, i ells hi romanen. Els qui s'hi han instal·lat no són els masovers.

• La lluita palestina mai no ha estat per reivindicar els seus drets. Només ha estat per destruir Israel. Et platificaré certes veritats -fets històrics objectius- que als propalestins no els agrada enfrontar. Però les coses, com són. Agafa't.
• El que avui s'identifica com a "territoris palestins sota ocupació israeliana" són les zones de Cisjordània, entre Israel i Jordània, i Gaza, a la frontera amb Egipte. Suposadament (a l'estona t'explico perquè això no és cert) és allò que es vol alliberar.
• Cisjordània i Gaza van estar sota domini àrab entre 1948 i 1967. Jordània tenia el control de Cisjordània, i Egipte el de Gaza. Tots dos van perdre aquests territoris davant d'Israel durant la Guerra dels Sis Dies. Aquí ve el que és simpàtic.
• Si se suposa que "el poble palestí" mereix el seu estat propi i té el dret a l'autodeterminació, perquè entre el 1948 i el 1967 Jordània i Egipte no els van permetre fundar el seu propi país, sobirà i independent, perquè es governessin a si mateix mateixos?
• Potser això et sorprengui més: en realitat, entre el 1948 i el 1967 NINGÚ EN AQUEST MÓN parlava de "el poble palestí i el seu dret a l'autodeterminació". Es parlava de la crisi de refugiats àrabs palestins, conseqüència de la guerra entre àrabs i israelians el 1948-1949.
• Tots els conflictes territorials que va tenir Israel en aquells anys, van ser AMB JORDÀNIA I AMB EGIPTE, i CAP PAÍS ÀRAB no va parlar de "el poble palestí" com a part d'aquest conflicte. Per això, ni a Jordània ni a Egipte no els va creuar per la ment la creació d'un estat palestí.
• Tot i això, ja des de llavors es parlava de "posar-li fi a l'ocupació israeliana del territori palestí". A què es referien, doncs, per "territori palestí"? Al territori que, fins al 1948, havia estat el Mandat Britànic de Palestina.
• I quin era el reclam respecte a aquest territori? Que els països àrabs no acceptaven que en un fragment del tal, s'hagués fundat un estat jueu. Segons ells, a l'ex-Mandato Británico s'havia de fundar única i exclusivament un altre estat àrab.
• S'apel·la que això havia de ser així perquè hi vivia una aclaparadora majoria d'àrabs. Però no és veritat. Eren poc més d'1 milió, contra una mica més de 500 mil jueus. Aleshores s'apel·la que aquests jueus "acabaven d'arribar". Això té una mica de cert, però també una trampa.
• Sempre hi va haver jueus vivint a la zona. Per descomptat, hi va haver àmplies migracions jueves des de les darreres dècades del segle XIX i durant les primeres 3 dècades del segle XX. Però a finals dels anys 40 no hi va haver cap migració massiva. L'interessant és això...
• Els "palestins" (entén-se com a habitants del Mandat de Palestina, no com "el poble palestí" de què es parla avui) també era un grup immigrant en gran mesura. Fins a 1928 hi havia al voltant de 450 mil àrabs allà; per a 1938, s'havien incrementat a 750 mil.
• D'on van sortir? Immigració. En aquesta dècada van arribar a viure al Mandat Britànic de Palestina uns 300.000 musulmans, provinents des del Marroc fins a l'Afganistan. Això encara es veu en certs cognoms palestins, com Al Moughrabi o Al Afghani.
• I per què va arribar tant musulmà a viure-hi? Camina, doncs perquè de sobte hi havia més fonts de treball. Durant segles i segles, als musulmans en general i als àrabs en particular NO ELS VA INTERESSAR poblar una província pobra, buida, i improductiva.
• Hi havia habitants, és clar, però es concentraven a les zones de Beirut, Damasc i Aman. O sigui, no en allò que avui és Israel, sinó Líban, Síria i Jordània. I aquí hi ha una altra dada que també es pot manipular molt amb finalitats propagandístiques.
• En aquest temps (fins a 1922) el que avui és Jordània era part de la província otomana, després anglesa, de Palestina. Per això, la població "àrab palestina" incloïa la que, en termes actuals, seria la població jordana. Molts immigrants van arribar a viure-hi.
• Per als anys 20 i 30 del segle passat, les condicions havien canviat, i això va fer més atractiva la immigració. I què va ser el que va canviar? Que la Palestina britànica havia esdevingut productiva. Per què? Doncs... pels jueus que hi van arribar a viure.
• Van ser els jueus sionistes (ateus marxistes, la majoria d'ells) els que van tornar productius molts llocs que, fins aleshores, només havien estat desert o pantà. Van ser els que van generar fonts d'ocupació. Per això els àrabs i altres van començar a arribar-hi.
• Quan l'ONU va decidir partir aquest territori el 1947, va dividir la terra de la manera més raonable: les zones on vivien aquests 500 mil jueus seran per a un estat jueu; on vivia aquell milió d'àrabs, un estat àrab. El buit es repartiria per igual.
• Això explica perquè el disseny de la partició va ser tan estrany. Es va tractar de respectar al màxim la demografia local, per evitar que jueus o àrabs per igual haguessin de fer desplaçaments massius.

• Aleshores ÉS FALS que "arribessin jueus europeus a desposseir els àrabs de les seves terres". Això, en realitat, és una idiotesa sense fonament històric. El que va passar després ja se sap: els àrabs van rebutjar el Pla perquè només volien un altre estat àrab, i així van declarar la guerra.
• Guerra que van perdre, per cert, però que a més va provocar una crisi de refugiats, tant àrabs com jueus. En aquesta guerra, Israel va capturar territori que no se li havia assignat. Israel va oferir tornar-lo a canvi de signar la pau, però els àrabs van dir que no.

• Aleshores, entre 1948 i 1967, els àrabs van poder crear l'estat palestí per "el poble palestí", però NO HO VAN FER. Per què? Perquè no hi havia el poble palestí. Hi havia refugiats àrabs, i els avui anomenats palestins són els seus descendents.
• Durant tota aquesta època, quan els àrabs parlaven de "posar fi a l'ocupació israeliana" es referien INEQUÍVOCAMENT a destruir Israel, perquè a la seva lògica Israel no havia d'existir, encara que tampoc existís el poble palestí.
• Aquesta lògica NO HA CANVIAT. Els palestins no lluiten per Gaza i Cisjordània, sinó per DESTRUIR ISRAEL. Afirmen que és "territori ocupat", que "els jueus europeus van robar les seves terres" i que és un "estat colonial europeu". Tot això és MENTIRA.
• Aquí hi ha les dades. Poden verificar-los a Internet. Els fets històrics són com són, i per més que es repeteixin les mentides de la propaganda palestina, no es convertiran en realitat.

I més:

A propòsit de l'estat d'Israel

Per Xavier Roig Enginyer i escriptor

Les persones que han visitat Israel sovint queden impressionades (Jo ho confirmo) de com els seus ciutadans s'ho han fet per obtenir riquesa d'una terra tan erma com és la d'aquell territori. He estat diversos cops a Israel i puc certificar que si algun poble de les pedres en treu pans, no som pas nosaltres. És Israel. La veritat és que, quan es va crear aquell estat, l'any 1948, els jueus que hi van anar eren gent formada intel·lectualment i professionalment. Diuen que el primer governant d'Israel, el senyor David Ben-Gurion, va posar molt l'accent en atraure els jueus asquenazites -aquells que procedien del centre d'Europa (de Renània cap a l'est)-. Ara seria titllat de racista respecte dels seus propis correligionaris, però ell deia que preferia els asquenazites abans que els jueus sefardites -els provinents de la diàspora de la Península Ibèrica del segle XV-. Deia Ben-Gurion que els asquenazites tenien una cultura de l'esforç i del treball més acusada. Potser no li faltava raó.

A la religió jueva cal agrair-li moltes coses. Encara que molts de nosaltres no siguem jueus i, per afegitó, agnòstics, hem de reconèixer que la cultura judeocristiana -la d'Occident, per fer-ho breu- ha conquerit el món per alguns fets objectius. I nosaltres en som els descendents. Les religions del món són una translació d'una manera de veure el món per aquells que la practiquen. Algunes religions han tingut més influència que d'altres. I en el model capitalista el judaisme i les seves branques, el cristianisme, han estat fonamentals.

"Les religions (com les llengües) del món són una translació d'una manera de veure el món per aquells que la practiquen"

Entre altres coses, el judaisme va establir uns principis com ara els Deu Manaments, que s'han traslladat als codis legals de tot el món: no jurar en fals, la família com a nucli social, no matar, no robar o dret al descans. Un estil de vida. Però, a més a més, els jueus de l'antiguitat van establir un principi que els va causar grans maldecaps. Abans d'aquest principi la gent naixia i sabia que la seva vida consistiria a treballar per un altre (monarca o gran senyor) a canvi que aquest li donés menjar i prou. Una vida pròxima a la dels animals domèstics. La gent treballava i no esperava res més. El judaisme va establir un principi tant fonamental com revolucionari: l'home té dret a gaudir del fruit del seu treball. És a dir, que propugnava la fi del treball de franc per a un tercer.

Evidentment, aquest principi va portar al fet que el poble d'Israel fos foragitat permanentment d'allà on era -les grans civilitzacions es fonamentaven en el principi que la majoria treballava sense cobrar-. Probablement, aquest axioma ha creat la imatge del jueu interessat i creador de riquesa. A voltes sense escrúpols. Però el fet és que les comunitats jueves sempre han avançat i han estat creadores de riquesa en el nostre món capitalista. Quan hom visita Israel queda fascinat de com un territori, que no havia valgut res durant mil·lennis, és actualment una economia forta i resilient. Coberta de desgràcies per les relacions amb els veïns, com ara succeeix. La meva conclusió és que la creació de dos estats és inevitable i l'única solució. La concepció del món i de la creació de riquesa existent entre els jueus i el món àrab que l'envolta és absolutament divergent. Alguns diran que tots tenen un origen comú. Cert. Però la revolució del judaisme -sense el qual el capitalisme no s'entén- ja va crear tensions abans de Crist. I el problema continua...

https://www.viaempresa.cat/opinio/israel-guerra-roig_2188871_102.html

Afegit per mi:

Les 12 tribus d'Israel 1700 anys abans que Mahoma inventés l'Islam. Ni rastre d'àrabs ni de res anomenat Palestina.

Palestina és el nom que el Rpmans váren donar a Israel:

I encara més:

La sort d'Occident, en mans d'Israel

Josep Gisbert
Barcelona. Dimarts, 24 d'octubre de 2023. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts

No deixa de sorprendre la candidesa, o directament la mala fe, amb què alguns han reclamat a Israel una resposta proporcionada a l'atac absolutament desproporcionat de Hamàs perpetrat el passat dia 7 des de la Franja de Gaza. Un atac que s'ha comparat amb la guerra del Yom Kippur del 1973, per l'absoluta manca de previsió dels serveis d'intel·ligència israelians en ambdós casos, o amb els atemptats de l'11 de setembre del 2001 als Estats Units, però el que realment recorda són els pogroms que van patir els jueus durant la primera meitat del segle XX a Europa, en especial a Rússia en el període d'entreguerres i molt específicament a l'Alemanya nazi d'Adolf Hitler.

Un pogrom —paraula precisament d'origen rus— és una massacre de gent indefensa. I això és el que van fer els milicians de Hamàs entrant casa per casa en els pobles propers a Gaza i assassinant-ne sense pietat tots els ocupants pel simple fet de ser jueus, com havien fet tantes vegades els nazis, com ara en la que es coneix com la Nit dels Vidres Trencats, del 9 al 10 de novembre del 1938, en què en una acció coordinada a tot Alemanya i Àustria integrants de les SS van destruir i cremar habitatges, comerços i sinagogues, van profanar cementiris, van matar ciutadans jueus sense compassió i van fer milers de presoners. Exactament el mateix terror que va sembrar Hamàs en crivellar nadons, violar dones, torturar i cremar vius nens i joves, matar homes i dones davant dels seus fills, i nens i nenes davant dels seus pares, degollar i decapitar soldats, executar tothom que se li posava davant i prendre com a ostatges criatures, adults i ancians, en la creença que tots ells eren jueus, o israelians, però entre els quals resulta que hi ha també cristians i ciutadans d'altres nacionalitats.

Les imatges distribuïdes, en la major part de casos pels mateixos terroristes, per vantar-se del mal que han infligit a Israel, però que a l'hora de la veritat es converteixen en la millor prova a ulls del món de les atrocitats comeses fruit del seu fanatisme, no poden tenir l'aprovació de ningú. No va ser un atac contra la policia o l'exèrcit, va ser un atac contra civils indefensos que l'únic error que havien comès era ser al lloc equivocat en el moment inoportú i contra qui es van acarnissar com si es tractés d'animals. Els nazis volien exterminar els jueus i Hamàs vol fer el mateix. Tots dos els professen el mateix odi. No hi ha cap diferència, tret que els nazis volien amagar els seus crims a la humanitat i els terroristes palestins els exhibeixen com un valuós botí de guerra. Amb tot això, s'entén que la reacció d'Israel no sigui tèbia i que apliqui la llei del Talió amb contundència: ull per ull, dent per dent, i sense cap mena de commiseració. És un diagnòstic que no fa tan sols el primer ministre Benjamin Netanyahu, sinó que comparteix el cap de l'oposició, Yair Lapid: "Israel guanyarà i Hamàs serà destruït, caldrà temps i si al món no li agrada, que així sigui, els seus fills no van ser massacrats, els nostres sí". Un detall gens menor que demostra la unitat interna que, al marge de diferències partidistes, hi ha quan es tracta de fer front a un assumpte cabdal per a la pervivència del país.

L'integrisme islàmic és l'antítesi del que representen els valors de la civilització occidental, justament d'arrel judeocristiana, perquè posa en perill tot el que sigui tolerància, obertura de mires i llibertat

La reacció d'Israel, per tant, no és estrany que canviï la fesomia de Gaza tal com s'ha conegut aquests últims anys i que acabi, potser, amb noves ocupacions de territoris, i el risc és que la situació derivi en conflictes armats amb altres actors de la zona (Líban, Síria, Iraq, Iran...). Aquesta vegada no es pot dir que Israel no actuï en legítima defensa, per molt que la seva acció provoqui també la mort de civils palestins innocents, que Hamàs fa servir d'escuts humans per carregar el mort —mai més ben dit— a l'adversari. I no és agosarat pensar que de la seva victòria, la d'Israel, depèn no tan sols la pervivència del poble jueu, sinó també el futur de la civilització occidental, amenaçada per les crides dels terroristes de Hamàs, Hezbollah, Estat Islàmic i altres faccions gihadistes a acabar amb els infidels —que per a ells no són només els jueus— d'arreu del món i allà on sigui. El cas és que avui Occident està en perill per culpa de l'allau d'immigració musulmana que de manera indiscriminada i descontrolada ha arribat els últims anys a Europa i que s'està convertint en un problema generalitzat per culpa de l'integrisme islàmic que s'ha infiltrat a tot arreu gràcies al papanatisme d'unes suposades esquerres bonistes i figaflors —a Catalunya ben representades per En Comú Podem, la CUP i en part també ERC— que acabaran sent còmplices del que passi d'ara endavant.

Per molt que a alguns no els agradi, la realitat és que aquest integrisme islàmic és un problema greu per a Occident, perquè el dia que sigui cridat a la guerra santa que ningú no dubti que agafarà les armes i s'alçarà com un sol home contra tots els infidels sense excepció, i llavors a veure qui ho atura. I és un problema greu sobretot per a Europa, perquè "aquesta Europa que era el cim de la civilització humana s'ha suïcidat en l'espai de poques dècades", com descriu l'escriptor francès d'arrels algerianes Michel Houellebecq a la novel·la Submissió, publicada el 2015, el mateix de l'atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo. L'integrisme islàmic és l'antítesi del que representen els valors de la civilització occidental, justament d'arrel judeocristiana, perquè posa en perill tot el que sigui tolerància, obertura de mires i llibertat. Per això és tan important el triomf d'Israel sobre Hamàs, per evitar que l'efecte contagi —més enllà de les manifestacions propalestines que aquests dies se succeeixen a grans ciutats d'arreu del món i dels atacs mortals que ja hi hagut a diversos indrets d'Europa o dels Estats Units— s'estengui i pugui degenerar en un conflagració entre els països àrabs i el món occidental —una tercera guerra mundial de facto— de conseqüències inimaginables. El futur d'Occident, encara que hi hagi dirigents que sembla que no ho entenguin, en depèn.

És clar que, veient efectivament l'actitud de certes forces polítiques o de certs mitjans de comunicació, arriba un punt que sembla talment que el responsable d'aquesta guerra sigui Israel i no Hamàs. Una cosa és que la propaganda palestina faci forat i una altra que tothom s'ho empassi sense qüestionar res. Especialment galdosa és la posició de la Unió Europea (UE), que, per variar, fa el paper de la trista figura, actuant, com sempre, tard i malament i amb contradiccions una rere l'altra. Què vol dir que triplicarà l'ajuda a la Franja de Gaza amb més de 75 milions d'euros? Per què els administri qui? Hamàs, que és qui hi governa i qui fa anys que desvia fons que són per a la població cap a la seva causa terrorista, perquè els continuï fent servir per armar-se encara més? I no té res a dir de la sospita que armes lliurades per la UE a Ucraïna hagin acabat a mans de l'organització terrorista palestina, entre les quals algunes procedents d'Espanya? Tot plegat amb diners de les butxaques dels contribuents europeus, que s'hauria de veure si estan gaire d'acord amb el destí que se'ls està donant. Una UE que no té cap pes real a la zona del Pròxim Orient afectada pel conflicte bèl·lic i que, sempre a remolc dels Estats Units, difícilment pot donar lliçons de res atès el complicat panorama intern que té amb una immigració musulmana massiva i fora de control que s'està convertint en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment.

I què passarà amb el poble palestí? Aquesta és una pregunta que sovint Occident, per la seva mala consciència d'anys d'explotació del tercer món, es planteja. Els palestins —les altres grans víctimes de la confrontació armada— són àrabs, i per tant qui l'hauria de respondre són la resta de països àrabs. El que passa és que cap d'aquests països àrabs no vol saber res dels palestins. Els van bé per fer-los servir d'excusa en les seves trifulgues amb Israel, però res més, cap no pensa acollir-los. Els palestins estan, doncs, abocats a la seva sort, però no tan sols per la pressió d'Israel, també per la indiferència dels seus teòrics germans àrabs, a qui a l'hora de la veritat els fan sempre nosa. L'exemple d'Egipte negant-se a obrir el pas fronterer de Rafah per permetre l'entrada de refugiats des de Gaza és especialment alliçonador del que realment està passant als palestins.

És moment d'encreuar els dits, serrar fort les dents, aclucar els ulls i esperar que el pitjor no arribi mai.

I molt més:

La terra d'Israel ha estat poblada pel poble jueu des de l'any 2000 aC. aquí teniu la cronologia, per si no us heu adonat que és la seva terra natal.

1900 aC: Abraham pare de la nació jueva. 1900 aC: Isaac, fill d'Abraham, governa Israel.

1850 aC: Jacob, fill d'Issac, governa Israel.

1400 aC: Moisès porta el poble fora d'Egipte i torna a Israel.

1010 aC: el rei David uneix les 12 tribus en una sola nació.

970 aC: el rei Salomó, fill de David, construeix la primera estructura del temple a Jerusalem

930 aC: Israel es divideix en dos regnes, el Regne d'Israel i el Regne de Judà.

722 aC: El Regne d'Israel és conquerit pels assiris.

605 aC: el regne de Judà és conquerit pels babilonis.

586 aC: el temple de Salomó és destruït pels babilonis.

539 aC: els perses van conquerir els babilonis i van prendre el control d'Israel.

538 aC: Els jueus tornen a Israel de l'exili.

520 aC: Es reconstrueix el Temple. 450 aC: Reformes fetes per Esdras i Nehemies.

432 aC: L'últim grup de jueus va tornar de l'exili.

333 aC: Els grecs van conquerir l'imperi persa.

323 aC: els imperis egipci i siri s'apoderen d'Israel.

167 aC: els asmoneus recuperen Israel i els jueus són governats de manera independent.

70 aC: els romans van conquerir Israel.

20 aC: El rei Herodes construeix el "segon" temple

70 dC: els romans destrueixen el temple. Després d'això, el poble va ser captiu dels romans, bizantins, àrabs i creuats. Durant tots aquests esdeveniments, el poble jueu va continuar vivint a Israel. N'hi havia més o menys, segons els segles, però mai hi va haver un moment en què els jueus no visquessin a la terra. Es van quedar, van construir les seves comunitats, van formar les seves famílies.

El 1948, l'ONU va establir l'Estat d'Israel, la nació dels jueus.

No compreu les mentides palestines que tenen dret a la terra. Simplement no és cert. Basant-se en la història islàmica, fins i tot les terres de la Meca i Medina eren de jueus. La història i l'arqueologia mostren que el poble jueu, ja siguin israelites o jedaens, sempre han ocupat la terra que coneixem com Israel.

Fins a David, tot són mites i contes de fades Fins i tot David, si existia, probablement era el líder d'una petita tribu de pastors nòmades. Tot i així, 1600 anys abans de Mahoma. La història és indiscutible davant la negació absoluta per part dels musulmans de qualsevol cosa sota el sol excepte l'Alcorà.

Adam, Abraham, Moisès, Jesús i Mahoma van ser llegendes mítiques creades que mai van existir a la història, i són els mateixos déus que van ser creats pels humans quan no ho sabien millor. I, com que no hi ha proves de l'existència de cap déu, no hi ha cap raó per a cap religió.

Cita

Imtiaz Mahmood

@ImtiazMadmood

I una mica mes:

El periodista, historiador i excorresponsal de guerra @wierdduk del diari holandès @telegraaf
va escriure aquest comentari després de veure les imatges del pogrom del 7 d'octubre a l'ambaixada d'Israel 👇🏽
"Vaig veure les imatges sense censura de l'atac terrorista de Hamàs el 7 d'octubre. Imatges de les GoPros i telèfons mòbils, càmeres de quadre de comandament i càmeres de seguretat dels terroristes.
Això cal perquè el 7 d'octubre ja ha desaparegut dels mitjans i del públic.
He vist moltes coses a la meva vida, he participat en guerres, però aquest és un altre nivell d'horror, comparable només a les atrocitats comeses per ISIS i els botxins nazis.
45 minuts d'imatges espantoses d'una autèntica orgia de matances: matant i cremant nadons, nens, famílies senceres i grups d'amics, gent gran. I cada vegada aquest crit triomfal: "Allahu Akbar!"
Els terroristes jubilosos, eufòrics mentre disparen un altre nen.
Cridant els seus pares, cridant d'alegria: "Mama, vaig matar deu d'ells amb les meves pròpies mans! La seva sang encara és a les meves mans!".
No oblidaré mai això: dos germans i el seu pare, encara en roba interior perquè és d'hora al matí, corrent cap al refugi, cridant de por. Un terrorista llança una magrana.
El pare mor instantàniament; els nens surten preses del pànic del seu amagatall: "Pap, pare!
Els terroristes els empenyen cap a la casa. El nen en xoc: "El pare és mort, crec que nosaltres també morirem". El seu germà petit ja no pot veure amb un ull: "No hi veig res", plora. El seu germà el cuida, després cau a terra cridant: "Déu meu, per què segueixo viu?", mentre un terrorista saqueja el frigorífic.
On són aquests nens ara? A Gaza, ostatges, de dol i en agonia?
Qualsevol que digui "sí, però ..." mereix un lloc a les cavernes més profundes de l'infern".
En el tema d'Israel ser neutral és estar al costat dels bàrbars palestins.

No serà que la gent enveja al poble Jueu !?

Hi ha una dita catalana que diu: " Si no tens enemics, és que no ets ni savi ni ric " El poble Jueu és les dues coses !!! Ric, no només econòmicament si no també d'esperit, de tradicions, de valors, d'intel·lecte, de cultura i de principis.

Encara més: 

Palestina era el terriòri, allà convivien musulmans i Jueus. De cap manera era un país, ni un Califat, ni un regne àrab, com procuren "demostrar" els qui difonen aquests documents. Remarcat a Rojo diu (en hebreu) Eretz Israel (terra d'Israel).

I molt més:

Shalom a tots!

Han preparat aquest gran fil per als haters antisemites i antisionistes, enemics de la veritat; enemics d'Israel i del poble jueu. Si doneu suport a la barbàrie genocida de Hamàs sou tant terroristes i cruels assassins com ells.

Espero llegeixin tot el fil.

• Després de l'atac dels subhumans terroristes de Hamàs el 7/10, voldria que et preguntis què se sent ser un antisemita i antisionista fracassat. Gent com tu fa segles que intenta vèncer el poble jueu, però sembla que no s'adonen que mai no podran.
• Els jueus sobrevivim als egipcis, grecs, romans, babilonis, perses, otomans, tsars russos, britànics, soviètics, fins i tot al nan aquell de bigotis que va dir que governaria mil anys i no va arribar ni a 10; es va enverinar de l'ensurt quan va saber que estava perdent la guerra.
• Creuen que podran exterminar el meu poble Israel? gràcies a HaShem Di-s d'Abraham, els jueus florim en tota adversitat, prosperem a totes les àrees i aportem a la humanitat.
• Guanyem Nobel cada any, 1 Nobel sobre 5 és Nazi? és palestí? NO, és JUEU.

· Si tant odien el poble jueu i Israel; hauries de ser conseqüent amb el que penses i fas, deixa de fer servir productes inventats per jueus. Per exemple ja no et posis pantalons (Jeans), va ser inventat per Levi Strauss un jueu i va ser molt religiós perquè ho sàpiguen.

• Ni vagis al psicòleg (encara que el teu antisemitisme no té cura), perquè la psicologia moderna va ser ideada per un jueu, el metge neuròleg Sigmund Freud, pare de la psicoanàlisi. Ni et posis vacuna per a la tuberculosi perquè la va descobrir Alejandro Marmorek un jueu i sionista.

6 - El jueu Isaac Singer va inventar la maquina de cosir, així que la teva roba l'has de cosir a mà, ni compres roba ni sabates de marques com: Calvin Klein, Ralph Lauren, TOTS són jueus.

7- Emile Berliner va inventar el micròfon, ja no el pots fer servir per als teus discursos d'odi antisemita perquè és un invent jueu, i no facis servir cel·lulars, el primer cel·lular el va inventar Martin Cooper un jueu a Motorola a #Israel i li va trucar Pélefon ( telèfon meravella en hebreu)

8 - Ni uses cel·lulars amb Android, aquest programari el va crear un jueu Andy Rubin, ni les app de Google aquesta empresa la van crear dos jueus Larry Page i Sergei Brin, ni Whatsapp perquè el va crear Jan Koum un jueu ucraïnès, ni Facebook i Instagram o no sàvies que Mark Zuckerberg és jueu?

9- Els superherois de les caricatures haurien de ser esborrats de la teva vida i de la dels teus fills, perquè Marvel Comics va ser fundada per Martin Goodman i Hanna-Barbera és de Joseph Hanna i William Barbera, Warner Bros fundats pels Germans Warner tots jueus;

Ni uses Intel·ligència Artificial de ChatGPT de l'empresa OpenIA, el seu fundador Samuel H Altman és jueu; Ni beves cafè a Starbucks el va fundar Howard Schultz un jueu, Ni vas poder prendre whisky escocès Chivas Regal perquè és de la família jueva Bronfman

11- Ni les dones antisemites ja no poden fer servir productes de belleses de marques perquè: Charles Haskell Revson va crear Revlon i Liliane Bettencourt és la propietària (i la dona més rica del món) de la companyia francesa de cosmètics L'Oréal, tots de jueus francesos.

12- A tots els antisemites tampoc poden buscar feina a Linkedin, aquesta xarxa la va fundar Reid Hoffman un jueu grassonet dels EUA, ni xatejar tampoc per Snapchat, Evan Spiegel és el seu fundador i és jueu, i tampoc comprar ordinadors DELL, Michael Dell és el seu fundador i és jueu.

13- Quin científic palestí ha revolucionat la física? Cap. Va ser un jueu: Albert Einstein, va tenir un càrrec honorari a la Universitat Hebrea de Jerusalem, li van oferir la presidència de #Israel , ell la va rebutjar perquè deia que no tenia les qualitats per a un càrrec polític.

14- antisemita, quan vagis al cinema, tracta de veure només cinema xinès, perquè MGM, FOX, Universal Studios, Columbia Pictures, la cadena ABC etc. Totes pertanyen a jueus, i cada pel·lícula que vegis, els teus dòlars va als jueus.

M'has d'odiar per aquest fil oi?

15- Serà perquè l'il·lusionista David Copperfield és jueu, o el mag més gran de tots els temps, Harry Houdini; era jueu. I per això els antisemites ens acusa que tots els jueus som dolents i que sabem de màgia i fetilleria? Com deien a la Inquisició?

16- I que em diuen d'alguns cristians (no tots) que odien els jueus? Serà que no saben o no volen acceptar que Jesús va néixer a Betlem de Judea? Hi ha diversos discapacitats mentals que afirmen que Jesús era palestí. NO, Jesús era JUEU i ell mai no va renunciar a la seva fe.

17- Serà que els antisemites esquerrans que fan marxes contra #Israel , no saben que el socialisme i comunisme (ideologies de fam i misèria la qual avorreixo) va ser inventada per un jueu? Karl Marx, i els ideòlegs de la revolució soviètica van ser jueus: Trotski i Lenin

18- També els jueus som creadors del sistema capitalista, com David Ricardo, Samuelson, Milton Friedman o Stigliz. I si els capitalistes operen en borsa, usen teories econòmiques de Markowitz o Merton, tots jueus.

19- Frustrat antisemita si odies el poble jueu també has de deixar de fer servir sabates: Adidas, Puma, Kenneth Cole ni Nike, perquè Adidas i Puma són dels germans alemanys Dassler i Nike és de Bill Bowerman, tots jueus.

20- Si odies els jueus, llavors descarta el superherois que vesteix de la teva infància, si Superman. El seu creador va ser un jueu anomenat Jerry Siegel, fill d'immigrants jueus que van arribar als Estats Units per causa de l'antisemitisme a Europa. O no sabies que Kal-El (Veu de Di-s) és hebreu?

21- Antisemita, Tampoc li des de menjar a tu nadó Compota Gerber, la companyia la va fundar el 1927 un jueu anomenat Daniel Gerber. Ni consumeixes club social, Cheez Whiz, ketchup, maignesa etc. Perquè els teus diners aniran a les butxaques d'una mongeta, Irene Rosenfeld, batllessa de Kraft i Nabisco.

22- Si odies el poble jueu, tampoc mengis Donas, perquè l'empresa Dunkin Donuts la va fundar William Rosemberg un jueu dels EUA. Així que Antisemita, ja no pots menjar dones, o no sabies que la Dona és un invent jueu?

23- Com a odies als jueus, ja no podràs comprar als teus fills per Nadal joguines de Mattel ni de Hasbro. Mattel va ser fundada per Ruth Handler amb la seva famosa nina Barbie, si com llegeixes, la Barbie la va crear una mongeta, i Hasbro la va fundar els germans jueus Henry i Helal Hassenfeld.

I una mica més:

Un blocaire àrab @hodajannat escriu: De cop i volta descobrim que Gaza, que està habitada per 2 milions de persones... té 36 hospitals. Hi ha països àrabs amb 30 milions de ciutadans i no tenen aquest nombre d?hospitals.

De sobte vam descobrir que Gaza estava rebent aigua, electricitat, gas i combustible de manera gratuïta d'Israel. Per descomptat, no hi ha cap ciutadà àrab que no pagui les factures d'aigua, electricitat i combustible.

De sobte vam descobrir que Gaza rebia 30 milions de dòlars al mes només de Qatar. I 120 milions de dòlars al mes de la UNRWA. I 50 milions de dòlars al mes de la Unió Europea I 30 milions de dòlars al mes dels Estats Units. Hi ha països àrabs ofegats en deutes i no troben ningú que els ajudi, ni tan sols amb un milió de dòlars.

De sobte vam descobrir que Gaza no estava assetjada i que entraven totes les mercaderies, igual que estrangers i persones de nacionalitats estrangeres. Els seus habitants viatjaven a Egipte i d'allà a la resta del món, i Fafo n'és l'exemple més gran.

De sobte vam descobrir que Gaza vivia millor que molts països àrabs... i la seva gent vivia millor que molts pobles àrabs.

De sobte... vam descobrir que les nostres ments estaven assetjades per una mentida prMesogramada... per part dels mitjans de comunicació de la Germandat (Musulmana).

Quelcom mês:

Ja vàrem demostrar que Philistea era Judea i els romans li van canviar el nom.

Ja vàrem demostrar que el 2005 ens vam retirar unilateralment de Gaza.

Ja vàrem demostrar que mai no va existir un país/estat Palestí, que era la regió de Síria Palestina. Ja us expliquem sobre el Mandat Britànic, abans l'Imperi Otomà, abans… però mai un Estat Palestí.

Ja vàrem demostrar que des del 1948 els palestins sempre es van negar a un Estat Àrab. Ja vàrem demostrar que Israel mai no va començar una guerra, que l'exèrcit israelià és defensiu. Ja van aprendre que Hamàs no vol un cessament al foc. Quan vulguin parlem de les invasions musulmanes… Estan preparats per a aquest impacte? Els jueus venim de Judea Els àrabs d'Aràbia Pensin…

ROMA

Pergentilessa de "Efemerides d'aruitectura"

Una línia invisible travessa la mar Mediterrània connectant l'Empordà amb Roma: Tal dia com avui, 05-10, del 1022 es consagrà l'església del Monestir de Sant Pere de Rodes, l'obra més ambiciosa dels primers anys de vida de Catalunya i inspirada en la fama de la Roma "aeterna".

De fet no era només l'Empordà sinó tota Catalunya que volia veure's reflectida en Roma com si la mar fos un mirall. La tenim just al davant, sobretot Palafrugell, que des del Castell de Cap Roig, passant per Llafranc i fins a Tamariu és a la mateixa latitud que la Roma imperial.

Una nota prèvia. D'aquest monestir jo sempre n'he dit, i en seguiré dient, "Sant Pere de Rodes" tot i que hi ha qui en diu "de Roda". Sobre aquesta polèmica de Rodes vs. Roda podeu llegir aquest article del 2019 del paleògraf i filòleg.@Jesus_Alturo ("spoiler": és Rodes).

Sant Pere de Rodes és fruit de la Roma-mania que hi havia a la Catalunya del segle X. Mentre el senzill romànic llombard esdevenia l'estil regnant al país, Sant Pere, l'obra més singular i ambiciosa d'aquells temps, volgué emular la Roma eterna amb els seus capitells corintis.

Aquesta Roma-mania començà amb el primer viatge que féu el comte Sunifred II de Cerdanya a la cort papal el 951. Bisbes i magnats catalans viatjaren a Roma els anys 968, 970, 979, 981, 983, 998, 1001, 1002, 1011 i 1016. Una agència de viatges Catalunya-Roma hauria fet calaix.

Roma era alhora admirada i aliada. Al mateix lloc on ara hi ha Sant Pere del Vaticà en aquells temps hi havia l'antiga Basílica de Sant Pere, començada a aixecar per l'emperador romà Constantí I el Gran el segle IV i que fou enderrocada el segle XVI per a fer la basílica actual.

L'antiga basílica, la més gran i magnífica de totes, tenia cinc naus de 110 metres de llarg separades per fileres de 21 altes columnes de marbre amb capitells corintis. La nau central feia 30 metres d'alt. Oberta les 24 hores del dia, tenia capacitat per a més de 3.000 persones.

Tornes a Catalunya després de veure la impressionant basílica romana i què fas? Intentar recrear aquella meravella que hi ha a l'altra banda de la Mediterrània. El monestir s'emmirallà amb Roma dedicant-lo també a Sant Pere i es vinculà al Papa el 979 amb una butlla de Benet VII.

L'església del monestir es començà a construir a mitjans o finals del segle X al costat d'una antiga cel·la ja existent, de 7 x 25 m, erigida a finals del segle IX. No se sap exactament quan fou finalitzada l'església, l'única pista és que el 5 d'octubre del 1022 fou consagrada.

I no només la cronologia de l'església ha estat objecte de debat durant molt de temps, també ho ha estat la pròpia construcció. Sempre s'havia assumit que originalment havia tingut una coberta de fusta, com la basílica de Roma, i que al s. XI se substituí per les actuals voltes.

Això explicaria l'estructura, que consisteix en uns pilars rectangulars acompanyats per un doble nivell de columnes. S'assumia que en un inici hi havia hagut encavallades de fusta al sostre i que quan es feren les voltes de pedra s'afegiren aquestes columnes com a suport extra.

Però arribà l'any 2012 i un arquitecte dit Josep Giner presentà la seva tesi doctoral. Dedicada a la gènesi del projecte de l'església, Giner intentà fer un exercici dificilíssim però captivant: introduir-se dins del cervell de l'arquitecte (o arquitectes) que la projectaren.

Giner n'estudià les proporcions fins a concloure que tota l'església sencera, columnes i voltes incloses, ja formava part del projecte original. En el transcurs de la construcció, però, s'hi feren algunes modificacions, algunes de comprensibles i d'altres de més misterioses.

La més comprensible és com va anar variant l'eix principal. Construïda sobre el pendent, l'església es començà a fer seguint l'eix d'una antiga cripta ja existent. Com que les proporcions del temple eren fixades, si seguien aquell eix part de l'església hauria caigut pel pendent.

Això és anant a l'Street View de Google Maps i col·locant-se pràcticament sobre l'eix de la cripta, que és al fons de tot. Si l'haguessin construït seguint aquest eix l'església hauria quedat flotant a l'aire. I com que les esglésies no floten... avall que fa baixada!

Això explica perquè a vista d'ocell les diferents parts de l'església presenten una descoordinació d'eixos: el taronja de la cripta original, el vermell de les naus i el groc del pòrtic de l'entrada. A cada nou pas, un gir de l'eix per a evitar... oops... alerta que caiem!

I per això anaren rectificant l'eix principal del projecte a mida que construïen l'església (d'acord amb un pla previst des de l'inici): primer el giraren 7 graus per a fer les dues absidioles laterals que ja no segueixen l'eix de l'absis sobre la cripta...

...agafaren l'eix que havia creat l'arc triomfal i feren aquest joc de simetria per a fer les fileres dels pilars de les naus, que no són fileres paral·leles no per caprici de l'arquitecte sinó perquè no hi havia més remei que fer-ho així. L'alternativa era caure pendent avall.

Tot això passà perquè l'església ja tenia totes les proporcions fixades des de l'origen, cosa que demostra que el projecte fou fruit d'una sola ment, o de diverses treballant alhora. Per una banda es volia una església grossa, com Roma, però per l'altra calia esquivar el pendent.

Per exemple, la llargada de les naus és igual a la llargada del transsepte (1:1), la llargada de les naus és el doble de la seva amplada (1:2), la llargada total de l'edifici triplica l'amplada de les naus (1:3), i l'amplada del transsepte és un quart de la seva llargada (1:4).

Les proporcions també eren fixades a la secció, on l'alçària total de la nau central és equivalent a tres quarts de la seva llargària, cosa que certifica la relació inicial entre planta i secció i desmenteix que originalment hi hagués un sostre diferent, per exemple un de fusta.

Qui dominava un sistema de proporcions així? Un mestre d'obres qualsevol del segle X no hauria tingut prous coneixements teòrics. No se sap qui construí l'església de Sant Pere de Rodes però fou algú erudit, escollit per la comunitat per a fer un projecte singular imitant Roma.

I amb Roma tornem al tema dels viatges. Aquestes curioses columnes, algunes coronades amb capitells corintis, cosa insòlita en el panorama del primer romànic o romànic llombard, formaven part d'una estratègia que anava més enllà de la pròpia arquitectura. Era un tema de prestigi.

O més que de prestigi, de privilegi. El 979 un privilegi papal atorgà a Sant Pere de Rodes la facultat de perdonar els pecats als pelegrins, estalviant-los el viatge fins a Roma o a altres llocs de pelegrinatge. Per tant si Rodes "feia" de Roma, Rodes s'havia d'assemblar a Roma.

D'aquesta voluntat de semblar Roma és d'on sortiren aquests capitells clàssics corintis. En un inici només estava previst que n'hi hagués als pilars propers a l'altar (els 2 que queden a la dreta de la foto) i per això allà hi ha tres columnes i als dos de l'esquerra només dues.

De fet, de columnes, tant al nivell inferior com al superior, només n'hi havia d'haver dues a cada un dels 4 pilars prop de l'altar. La resta de les columnes es van afegir a mida que avançava el projecte. I això explica una altra cosa molt estranya que hi ha dins l'església.

La cosa estranya és que al final de cada línia de pilars, l'últim arc former (els arcs paral·lels a les naus) descansa sobre un capitell que no té columna, col·locat directament sobre un pilar quadrat. I, a més a més, una part d'aquests capitells queda flotant a l'aire.

Això passa tant a la paret de la capçalera com a la de l'entrada. I la imatge desconcerta. Què hi fan aquests capitells aquí?

Una fantasiosa teoria diu que són reaprofitats del mític temple grec d'Afrodita (després Venus) que se suposa que hi havia on els Pirineus troben la mar. Però la teoria no té cap base real, tot i que es dóna per fet que al monestir es reaprofitaren restes portades des d'Empúries.

Giner no dóna altra explicació que el fet que un mestre d'obres medieval, per molt que vulgui emular el món clàssic romà, farà servir els elements clàssics com li roti. Hi ha una constant barreja de models antics amb maneres de fer creatives, que volen marcar personalitat pròpia

PS. Si voleu llegir la tesi doctoral de Josep Giner sobre el monestir (que és d'on he tret els plànols sobre com anava variant l'eix de l'església, que són seus) la trobareu aquí: https://upcommons.upc.edu/handle/2117/94995

Sovint es diu, sobretot per part de l'espanyolam mentider, que Antoni Gaudí no tenia opinió política. És fals: en 09-08 del 1917 Gaudí concedí l'única entrevista que coneixem d'ell, en ocasió de la mort de Prat de la Riba, i despatxà als espanyols sense pietat.

It is often said, especially on the part of the Spanish liar, that Antoni Gaudí had no political opinion. It is false: in 09/08 of 1917 Gaudí gave the only interview we know of him, on the occasion of Prat de la Riba's death, and dismissed the Spaniards mercilessly.

L'entrevistador fou el jove arquitecte mallorquí Guillem Forteza, aleshores de només 25 anys, que acabaria sent un destacat noucentista un cop tornat a Mallorca. Havia fet la carrera a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i només feia un any que l'havia finalitzat.

The interviewer was the young Mallorcan architect Guillem Forteza, then only 25 years old, who would end up being a prominent Noucentista once he returned to Mallorca. He had studied at the Barcelona School of Architecture and had only finished it a year ago.

Gaudí i Forteza es trobaren el 9 d'agost de 1917 per a parlar de la situació política una setmana després de la mort del president de la Mancomunitat, malalt de feia temps. La data és històrica: és l'única entrevista coneguda de Gaudí (i de les poques d'un arquitecte modernista).

Gaudí and Forteza met on August 9, 1917 to discuss the political situation a week after the death of the president of the Mancomunitat, who had been ill for some time. The date is historic: it is the only known interview with Gaudí (and one of the few by a modernist architect).

L'entrevista s'havia de publicar a la revista barcelonina "Ofrena", en un número especial dedicat a Prat de la Riba que havia mort l'1 d'agost, però la censura militar el prohibí. Aleshores Forteza féu arribar el text al diari quinzenal "Vila-Nova" de Vilanova i la Geltrú.

The interview was to be published in the Barcelona magazine "Ofrena", in a special issue dedicated to Prat de la Riba who had died on August 1, but military censorship prohibited it. Forteza then sent the text to the fortnightly newspaper "Vila-Nova" in Vilanova i la Geltrú.

El diari "Vila-Nova", de fet, va néixer tot just l'octubre següent, així que sent un diari nou de trinca i de fora de Barcelona devia ser encara fora del radar de la censura. Al cinquè número, del 15 de desembre de 1917, van publicar l'entrevista amb aquesta nota a peu de pàgina.

The newspaper "Vila-Nova", in fact, was born just the following October, so being a brand new newspaper and from outside Barcelona it must have been still off the radar of censorship. In the fifth issue, dated December 15, 1917, they published the interview with this footnote.

Val a dir que no és una entrevista amb format pregunta-resposta sinó d'aquelles on les respostes de l'entrevistat són inserides dins del text. És una forma desafortunada de transcriure una entrevista però és el que hi ha... i el que hi ha té molt de suc a nivell polític.

It should be noted that it is not an interview with question-answer format but one of those where the answers of the interviewee are inserted into the text. It's an unfortunate way to transcribe an interview but it's what there is... And what's there has a lot of juice on a political level.

La frase en qüestió surt d'un antic llibret digital titulat "Antoni Gaudí, Independentista" (2007) on els seus autors escrivien la frase a mode de conclusió personal. Però pels motius que sigui, la frase es va estendre arreu erròniament com si fos una cita real de Gaudí.

Potser heu llegit algun cop a Twitter, i de vegades a través de gent amb projecció pública, aquesta frase atribuïda a Gaudí: "Sense la independència no hi ha possibilitats

de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada". Doncs és una atribució incorrecta.

The phrase in question comes from an old digital booklet entitled "Antoni Gaudí, Independentista" (2007) where its authors wrote the phrase as a personal conclusion. But for whatever reason, the phrase spread everywhere erroneously as if it were a real quote from Gaudí.

Perhaps you have read on Twitter, and sometimes through people with public projection, this phrase attributed to Gaudí: "Without independence there are no possibilities

No cal fer servir aquella frase, tot i que avui dia està tan escampada que costarà que la gent deixi de fer-la servir. L'entrevista de 1917 ja serveix per a deixar clar que Gaudí era un sobiranista "hardcore", però ell no feia servir la paraula "independència" sinó altres termes.

It is not necessary to use that phrase, although nowadays it is so widespread that it will be difficult for people to stop using it. The 1917 interview already served to make it clear that Gaudí was a "hardcore" sovereignist, but he did not use the word "independence" but other terms.

Només començar ja hi ha una declaració de principis que ho deixa tot clar: "Catalunya és apte per a governar-se" a si mateixa, i Prat de la Riba ens ho ha demostrat aquests últims anys. És "fonamental condició dels catalans" saber administrar la pròpia riquesa del país.

As soon as we begin there is a declaration of principles that makes everything clear: "Catalonia is fit to govern itself", and Prat de la Riba has shown us this in recent years. It is "fundamental condition of the Catalans" to know how to administer the country's own wealth.

Gaudí no dubta gens en considerar Catalunya com a subjecte polític digne d'autodeterminació fins i tot "dins la més estricta migradesa de medis de govern" (com l'actual autonomia) i tot i els "destorbs i pressions de l'Estat". I comença a diferenciar els catalans dels castellans.

Gaudí did not hesitate at all to consider Catalonia as a political subject worthy of self-determination even "within the strictest migration of means of government" (such as the current autonomy) and despite the "hindrances and pressures of the State". And it begins to differentiate Catalans from Castilians.

Qualifica als catalans de realistes i diu que els castellans són incapaços d'entendre "la justa situació" de la realitat, com si fossin "fatalistes" folls. Els destrossa del dret i del revés, i això converteix a Gaudí no només en un sobiranista nacionalista sinó en un hispanòfob.

He calls Catalans realists and says Castilians are incapable of understanding "the just situation" of reality, as if they were foolish "fatalists." It destroys them of right and back, and this makes Gaudí not only a nationalist sovereignist but also a Hispanophobic.

Com no pot ser d'altra manera també blasma l'espoli econòmic que els castellans fan de territoris que no són el seu, com ara Catalunya, i com en són de nefastos a l'hora de gestionar "l'hisenda de l'Estat". Un concepte clau i plenament contemporani: el famós "Espanya ens roba".

Naturally, the economic plunder that the Castilians make of territories that are not their own, such as Catalonia, and how disastrous they are when it comes to managing "the treasury of the State" is also blasmeful. A key and fully contemporary concept: the famous "Spain steals from us".

De fet té un punt fascinant, però també depriment, que tot el que diu Gaudí a l'entrevista sigui encara aplicable a la situació política actual. Al milímetre. Els espanyols no han canviat ni un pèl des de 1917. No han avançat ni una sola passa. Estàtics i immòbils en el temps.

In fact, it has a fascinating point, but also depressing, that everything Gaudí says in the interview is still applicable to the current political situation. To the millimeter. The Spanish have not changed a hair since 1917. They haven't advanced a single step. Static and immobile in time.

També hi apareix, és clar, el tema de la llengua catalana: la cosa que l'espanyolam catalanofòbic sempre ha detestat més de Catalunya i dels catalans. Gaudí fa servir dues anècdotes personals amb dos polítics: Francesc Pi i Margall i el mallorquí Antoni Maura.

The issue of the Catalan language also appears, of course: something that Catalanophobic Spanish has always detested most from Catalonia and the Catalans. Gaudí uses two personal anecdotes with two politicians: Francesc Pi i Margall and the Mallorcan Antoni Maura.

Amb la de Francesc Pi i Margall Gaudí denuncia l'actitud hipòcrita d'aquells catalans ridículament provincians que no volen "semblar catalans" i consideren el castellà com una llengua superior, necessari per a les coses importants, i el català només com una cosa d'estar per casa.

With that of Francesc Pi i Margall, Gaudí denounces the hypocritical attitude of those ridiculously provincial Catalans who do not want to "look Catalan" and consider Spanish as a superior language, necessary for important things, and Catalan only as something to be at home.

Amb la del mallorquí Antoni Maura Gaudí reivindica la unitat del català arreu dels Països Catalans. Quan Maura li responia en castellà Gaudí no se'n sabia avenir: "ell parlant castellà amb mi, essent mallorquí, sembla que desprecii a tot el poble" que parla la mateixa llengua.

With that of the Mallorcan Antoni Maura Gaudí he demands the unity of Catalan throughout the Catalan Countries. When Maura answered him in Spanish, Gaudí could not tell: "he speaking Spanish with me, being Mallorcan, seems to despise all the people" who speak the same language.

I cap al final de l'entrevista, Gaudí, sense pronunciar explícitament la paraula "independència", esbossa la idea que té al cap sobre què és Catalunya i què es mereix: és una "entitat natural" (i.e. una nació) que algun dia ha de gosar tenir "Poder" (i.e. autodeterminació).

And towards the end of the interview, Gaudí, without explicitly uttering the word "independence", outlines the idea he has in mind about what Catalonia is and what it deserves: it is a "natural entity" (i.e. a nation) that must one day dare to have "Power" (i.e. self-determination). .

Tota l'entrevista és una repassada de dalt a baix a les misèries dels castellans. I aquest fou el Gaudí real, el que els xarlatans espanyolistes i unionistes no expliquen mai amb claredat quan intenten aigualir la posició política de Gaudí com si fos un mer catalanisme cultural.

The whole interview is a top-down review of the miseries of the Castilians. And this was the real Gaudí, the one that Spanish charlatans and unionists never explain clearly when they try to water down Gaudí's political position as if it were a mere cultural Catalanism.

Doncs no. Gaudí no era ni un simple nacionalista romàntic. Era un sobiranista (que vol dir independentista) i sí que tenia opinió política: la que encara avui dia l'espanyolam malda per a enterrar.

Podeu llegir tota l'entrevista de Forteza aquí: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1091202

Nope. Gaudí was not even a simple romantic nationalist. He was a pro-sovereignist (which means pro-independence) and he did have a political opinion: the one that even today the Spaniard is struggling to bury.

You can read the entire Forteza interview here:

https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1091202

Tenim els catalans esperit bel•licós?

Per Agustí Barrera i Puigví

De Vibrant

Veurem com els catalans han utilitzat el recurs de la força, en la defensa de les seves llibertats nacionals o socials amenaçades...

Imaju li Katalonci ratoborni duh?

Vidjet ćemo kako su Katalonci koristili resurs sile, u obrani svojih ugroženih nacionalnih ili društvenih sloboda...

https://historiavibrant.cat/tenim-els-catalans-esperit-bellicos/

Sovint, amb aquella mena d'estereotips que etiqueten els pobles, s'ha dit que nosaltres –els catalans– som botiguers de mena, pactistes, poc donats a l'exercici de les armes i de la violència. Com tantes d'altres afirmacions, aquesta n'és una d'interessada, que no obeeix a la realitat dels fets històrics.

Često se, s vrstom stereotipa koji označavaju narode, govori da smo mi - Katalonci - svojevrsni trgovci, praktičari, malo dani vježbanju oružja i nasilja. Kao i mnoge druge izjave, i ova je zainteresirana, koja ne poštuje stvarnost povijesnih činjenica.

En aquest breu repàs històric, seguiré al desenvolupament del llibre Els catalans i l'esperit bel·licós de Ferran Soldevila (1894-1971), n'aparegué una primera edició el 1924 a la Revista de Catalunya; el 1966 Edicions 62 en fa una reedició amb un pròleg de Rafael Tasis. Al llarg del text, veurem com els catalans han utilitzat el recurs de la força, en la defensa de les seves llibertats nacionals o socials amenaçades.

El primer precedent el trobem en l'historiador romà Titus Livi (59 aC – 17 dC), en la seva Dècada IV, diu: «Raça feroç, que considera que la vida, sense armes, no és res». Afegeix que molts dels naturals suportaren tan malament el desarmament a què el cònsol romà Cató el Censor va condemnar a totes les tribus del Pirineu fins a l'Ebre (Ilergetes, Ausetans, Laietans, Indigetes, Edetans) que foren molts els homes que es van suïcidar.

En els temps medievals l'anomenada dels catalans com a gents terribles no va fer sinó afermar-se i estendre's. Els estudis sobre els almogàvers fixen que aquests eren guerrers efectius, cercant les lluites allí on la lluita fos. «Nós no som usats d'estar en Viles ne en ciutats, que no som sabaters ne teixidors, ne hòmens que sapiam res fer, sinó de fet d'armes entre nostres enemics» posa en boca d'un almogàver la Crònica d'en Bernat Desclot (1240?-1288).

L'historiador portuguès Francisco Manuel de Melo (1608-1666), autor de la Historia de los movimientos, separación y guerra de Catalunya, escriu: «Son los catalanes por la mayor parte, hombres de durísimo natural. Sus palabras pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas: en las injurias muestran gran sentimiento, y por esto son inclinados a la venganza; estiman mucho su honor y su palabra; no menos su ex.-ención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad».

Corpus de Sang. Autor: Hermenegild Miralles (1910). Els revoltats donen mort al virrei (7 de juny de 1640), és l'inici de la guerra de separació (1640-1652).

Després de la breu visió d'aquest panorama, podríem establir algun element de comparança entre els nostres pagesos de la Plana de Vic o els de remença amb els segadors del Corpus de Sang?

Podem creure que l'avenç de la civilització disminueix el grau d'agressivitat, bel·licositat?

Potser el fet d'estar segles sense govern propi, ens ha transformat en éssers mesells, conformats amb els dictats del poder de l'ocupant?

Nosaltres creiem que la clau de volta que dóna resposta a la gairebé totalitat de les preguntes plantejades, és que amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta (1716-1718), els Països Catalans deixen de tenir exèrcit propi, el sometent és suprimit, les escoles militars de Barcelona, on tants homes d'armes catalans s'havien format, foren tancades. És a dir, la mancança d'un estament que esdevingui d'una manera permanent, de generació en generació, a l'exercici de les armes desentrena un poble per al seu ús i acaba per desviar-lo d'aquell exercici.

Malgrat tot, històricament som un poble pactista o rebel?

El bandolerisme polític, Barcelona la ciutat de les bombes, Barcelona la rosa de l'anarquisme mundial, Barcelona la ciutat de les barricades, Barcelona la ciutat amb un important maquis urbà. Aquests són aspectes volgudament oblidats pels qui s'han dedicat a fer una història a gust dels seus pagadors, les persones d'ordre interessades en el manteniment del "seu ordre", el que afavoreix els seus interessos econòmics i polítics.

La guerra de Successió (1705-1715)

Es pot dir, sense por a l'exageració, que des de les primeres espurnes de la guerra contra Felip IV fins alguns anys després de la caiguda de Barcelona sota el poder de Felip V, hi hagué sempre, si no exèrcits, nuclis de catalans en armes. Seria el cas del general Josep Moragues (1669-1715), de Francesc Macià i Ambert (?-1713) conegut com a Bac de Roda, o Manuel de Desvalls i de Vergós (1674- 1774).

Sobre el setge de Barcelona a la guerra de Successió (1714), recollim d'una carta del generalíssim de les tropes francoespanyoles, duc de Berwick: «Barcelona ha sostingut seixanta-un dies de trinxera oberta; però tampoc no s'ha vist gaire una més gran obstinació que la de la seva guarnició i dels seus habitants».

És el filòsof Voltaire qui dóna la següent visió sobre el nostre país. Així comenta a Le siecle de Louis XIVe: «Nació intrèpida que compta la vida per res quan no l'esmerça a combatre. L'abundor i les delícies són ben lluny d'haver amollat els habitants: ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges. Catalunya, en fi, pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d'ella». Com podeu observar, els judicis del filòsof no desmereixen de la seva reconeguda fama d'home agut i bon observador.

Com a mostra del respecte que inspirava el caràcter bel·licós del nostre poble, podem esmentar: la prohibició d'usar armes, sota pena de la vida; les ganivetes del pa encadenades, l'enderroc de totes les defenses i castells del país, i la construcció de la Ciutadella, com a forma de controlar la ciutat de Barcelona.

El famós i èpic contraatac del coronel Rafael Casanova, amb la bandera de Santa Eulàlia, va estar protagonitzat de manera gairebé exclusiva per forces de la Coronela, la milícia urbana que va evitar el saqueig de Barcelona (1714). Il·lustració de Guillem H. Pongiluppi

La Guerra Gran (1793-1795)

Aquest fet d'armes, ens prova que tot l'afebliment de l'esperit bel·licós no era sinó aparent.

Així, Miquel S. Oliver a la seva Catalunya en temps de la Revolució francesa, diu: «Essent fondament bel·licós com el català, havia deixat d'ésser militar per un segle de desús». El general J. F. Dugommier (1736-1794) escrivia: «Le catalan est brave, actif, laborieux, ennemi de l'Espagne: il a aimé toujours la liberté».

Diríeu que en acabar la Guerra del francès i com a resultat del creixent procés d'industrialització i l'aparició del comerç, tots els catalans ens convertim en uns perfectes senyors Esteve?

No oblidem que aquest segle és el de les lluites entre absolutistes i constitucionals, el de les guerres carlines; (1833-1840), la dels Matiners (1846-1849), la darrera (1872-1876). De l'alçament progressista de Barcelona (1840), de la proclamació de la República (1873-1874), d'un efímer Estat Català (1873) proclamat per Baldomer Lostau, del bombardeig de la ciutat per Espartero (1842); dels avalots constants de la revolta de la "Jamància" (1843); el de la guerra d'Àfrica, de la revolució federalista, de la insurrecció de setembre (1868), en tots aquests fets hi intervingueren els catalans amb les armes a la mà.

Avalot contra les quintes (1870). Gravat contemporani

La situació al segle XX

Potser un dels fets més importants d'aquesta època, sigui la intervenció dels 6.000 voluntaris catalans, la xifra és controvertida, a la Gran Guerra (1914-1918), on hi acudiren lliurement, sense cap obligació ni coerció, a defensar la llibertat enfront dels alemanys. Això potser ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que la bel·licositat dels catalans es desvetlla, quan un fort ideal la sotraga i una organització militar existeix per endegar-la.

Sumant els voluntaris del Principat i els soldats catalans del Rosselló que formaven part de l'exèrcit regular francès, les autoritats de la República Francesa van donar per bona la xifra de 12.000 catalans que havien vessat la seva sang per la defensa de les democràcies

El cas especial de Francesc Macià i Estat Català

Diversos factors contribueixen a la radicalització armada d'Estat Català:

1r. L'exemple irlandès.

2n. La constatació de la inviabilitat de les vies polítiques per aconseguir la independència.

3r. La formació militar del mateix F. Macià.

És Macià i l'organització Estat Català que introdueix dins la societat catalana el discurs de la necessitat de la força per a resoldre un plet polític. No cal recordar com aleshores el moviment obrer català (CNT- FAI), ja feia temps que havia encetat aquest camí. Així, veiem aparèixer sigles com ORMICA (Organització Militar Catalana) (1926) o SEM (Servei d'Estudis Militars) (1924), organitzacions com Bandera Negra "Santa germandat Catalana" (1925) i Nosaltres Sols! (1931) de tipus paramilitar…

Tota aquesta efervescència desemboca en els fets de Prats de Molló del 1926, intent de crear un veritable exèrcit català que, malgrat que no reeixí, contribuí a internacionalitzar el nostre plet nacional.

Imatge publicada al diari francès 'Excelsior' del 22 de novembre del 1926. Homenatge dels soldats d'Estat Català deportats a la tomba del soldat desconegut, a Brussel•les.

La guerra del 1936-1939

Què en direm d'un poble, dels seus sectors populars, que mal armat, però, amb la voluntat de lluita ben afermada, resultat d'unes clares conviccions polítiques, en la defensa de la seva llibertat nacional i social, bat la matinada del 18 al 19 de juliol de 1936 un exèrcit professional? No oblidem la intervenció de la Guàrdia d'Assalt, que des del primer moment resta fidel al Govern de la Generalitat, ni de la Guàrdia Civil, que entra en lluita quan aquesta ja s'havia decantat a favor dels obrers.

Com valorarem el sacrifici d'aquells centenars de militants sindicalistes i d'organitzacions polítiques, que batent-se gairebé a mans nues contra l'exèrcit professional, van escriure una de les pàgines més belles de la història revolucionària?

Aquelles milícies catalanes, que des del primer moment anaren a defensar l'Aragó. Aquell exèrcit de Catalunya que es dessagna a la batalla de desgast de l'Ebre (1938), amb una pèrdua de vuitanta mil a noranta mil homes (i a la llarga la impossibilitat de poder defensar Catalunya).

La voluntat de lluita, però, no acaba aquí, continua frontera enllà amb la nodrida aportació catalana als rengles de resistència i de l'exèrcit francès: cal recordar que tres mil catalans moriren al camp d'extermini nazi de Mauthausen.

Immediatament d'haver estat ocupat el territori català per l'exèrcit espanyol, s'inicia una llarga i sagnant resistència que durarà, en forma d'enfrontaments armats, fins al 1950. Pel seu volum, cal destacar l'aportació del moviment llibertari a la lluita armada antifranquista. Els nuclis de maquis de les muntanyes i de la ciutat, dificultaren, fins a l'any 1950, la consolidació del règim. Entre d'altres –perquè aquests esdevingueren símbols– cal destacar els noms dels maquis llibertaris, morts en acció: Josep Lluís Facerias (1920-1957), Quico Sabaté 1913-1960), Ramon. Vila i Capdevila "Caracremada" (1908-1963) i tants d'altres d'anònims que continuaren, després de la derrota, la seva lluita per la llibertat.

Volem acabar dient que, tant per als homes com per a les nacions –i en el cas de la nostra més– la vida és lluita, i malaurada de la societat que no ho entengui així: serà aixafada per les altres!

Batalla d'Urquinaona, contra la sentència del judici al procés independentista. Barcelona (octubre, 2019). Foto de Jordi Borràs

Una guerra que està canviant la història

Goran Vojković, Index.hr, 14/3/22

https://www.index.hr/vijesti/clanak/rat-koji-je-promijenio-povijest/2347321.aspx

EUROPA fa molts anys que dorm. Després de la caiguda del mur de Berlín, tot semblava senzill. El perill immediat d'un conflicte militar ha desaparegut. La majoria dels europeus occidentals han relativitzat d'alguna manera les guerres de l'antiga Iugoslàvia, i van acabar el segle passat. Ha crescut tota una nova generació, acostumada a beure d'Amèrica, telèfons mòbils de la Xina, menjar de Mèxic o d'Índia, viatjar amb vols barats i una sensació de confort i seguretat indescriptible que cap generació ha tingut abans.

És cert que hi va haver hipocresia -des de l'excessiva correcció política que prohibiria la meitat de les comèdies i sèries dels anys 80, fins a tancar les seves pròpies centrals nuclears per compensar el dèficit amb la dependència del gas rus o totalment boig- cremant carbó. Però, en la seva major part, Europa ha anat en la seva pròpia direcció relaxada, escollint polítics que confiaven més en els gustos a Internet que en la preocupació real pel futur.

Putin va crear ràpidament una nova Europa

El règim autoritari rus gaudia dels avantatges d'Europa. Podrien comprar degudament parts d'indústries estratègiques. O comprar associacions, partits i moviments polítics sencers amb els seus patrocinis. El capital rus, qui sap com va ser adquirit, tothom el va estimar, va obrir negocis i va elevar el nivell. Putin i l'equip que l'envolta van tenir la impressió equivocada que Europa era feble.

Que la democràcia és feble. Que els sistemes polítics que permeten la crítica oberta i quan sigui possible la publicació a Facebook tenen més influència que un diari de televisió són febles. I que la Unió Europea, on ni tan sols poden posar-se d'acord per abolir l'horari d'hivern (almenys quasi tothom hi està a favor), és feble.

A Europa s'han deixat de banda temes com ara la inversió en defensa; doncs, qui, en el seu bon sentit, començaria una guerra en un món tan globalitzat on tothom perd en cas de conflicte? Però amb un boig en un lloc prou alt n'hi havia prou. Va començar una guerra. Agressió a un país veí, Ucraïna, un estat reconegut internacionalment i, a més, un dels fundadors de les Nacions Unides (recordem, Ucraïna va tenir un lloc especial a l'ONU durant l'època soviètica).

Però les coses no van bé a Putin, el que pretenia aconseguir està encallat. I ha creat tota una nova Europa, unida, forta, que ara parla d'una independència energètica urgent. Ha accelerat projectes tant europeus com americans per restaurar la indústria. Els Estats Units ja són en gran part independents energèticament i ara treballen ràpidament per no dependre tant de les fàbriques de tecnologia estrangeres. Les inversions en les indústries d'alta tecnologia d'Occident augmentaran molt.

Mai no hi ha hagut canvis estratègics tan ràpids

Fins i tot l'inici de la Segona Guerra Mundial no va provocar canvis tan ràpids: França i Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya el 1939, però va trigar molt de temps a començar realment. Aquest canvi tan ràpid només es pot comparar amb el comportament dels Estats Units després de l'atac a Pearl Harbor: després que Roosevelt declarés la guerra al Japó l'endemà de l'atac, els secretaris d'estat es van escampar per les seus de grans empreses i van donar ordres a directors atordits com ara ningú no ha somiat mai.

Els quatre anys següents van transformar Amèrica, però també el món, d'un canvi d'ordre mundial a la influència de la llengua anglesa.

Quan les generacions futures coneguin la història d'aquest segle, els esdeveniments que hem anat seguint durant un parell de setmanes (recordeu el poc que ha passat des que el portaavions nord-americà va rebre l'ordre de marxar de Split) es marcaran com una de les fites del segle XXI.

Sí, hi ha règims preparats per llançar un atac clàssic contra un país d'Europa el 2022. Sí, hi ha règims que fan que les llibertats que tens, incloses les xarxes socials, siguin repugnants, així que les prohibeixen com Rússia: Facebook, Twitter i fins i tot Instagram (i, per descomptat, no els importa impulsar la seva agenda a través de les mateixes xarxes que tenen. fa anys). I sí, hi ha règims on les vostres llibertats personals, la democràcia, el dret d'expressió i el dret d'aparició pública semblen la fi del món.

Ucraïna va ser atacada perquè volia formar part d'Europa

Ucraïna no va ser atacada perquè volgués unir-se a l'OTAN, és només un gir de Rússia, ni l'OTAN acceptaria Ucraïna juntament amb les províncies rebels, ni aquella OTAN de fa unes setmanes era un perill per a ningú. Rússia ja limita amb els països de l'OTAN a l'oest (repúbliques bàltiques), i al cap i a la fi, Rússia també limita amb els Estats Units, la distància entre el Gran Diomedes (rus) i la Petita Diomedes (americà) a l'estret de Berling és de menys de quatre quilòmetres. .

Avui, els míssils nuclears ja estan en submarins que poden apropar-se a la costa de tothom. Ucraïna ha estat atacada pel seu camí europeu. Anuncis d'acostament a la Unió Europea i Europa en general. Això és el que la direcció russa no volia acceptar.

El règim autoritari rus menysprea la manera de pensar occidental. Menysprea les xarxes socials. Menysprea la possibilitat que tothom comenti, tingui la seva pròpia opinió i la seva pròpia actitud expressada públicament. En definitiva, menysprea el valor de la vida. Quan veus com es comporten les forces russes al front, com els oficials els envien a la batalla on estan perdent la seva pròpia gent en una bogeria total, prens consciència de com de pervertit és el règim, de valors completament pervertits.

Entendre el poc que val un individu per a aquest règim. A no ser que, per descomptat, sigui membre del cim. S'estan arrestant manifestants pacífics, per un delicte verbal de criticar el govern o simplement esmentar que Rússia està en guerra; està previst empresonar.

Estàvem, i n'hi ha d'altres, entusiasmats amb el règim de Putin. Amb la mà ferma, com els agrada dir. Seria interessant veure com es comportarien per sentir aquella mà ferma durant uns dies, per no parlar de la bota. Per exemple, critica el govern a les xarxes socials. Si les xarxes socials ho permeten un gran líder.

Occident corregeix els seus errors, Putin no

Aquests dies n'han sortit moltes. Molt ha canviat. Des de les inversions militars dels països occidentals fins a les demandes d'autonomia energètica i tecnològica. La dependència del gas rus, cosa que s'abordaria durant dècades, es resoldrà en un parell d'anys. La dependència tecnològica en el sentit que un retard en l'arribada de vaixells de la Xina podria aturar la meitat de les indústries automobilístiques europees i americanes, és quelcom que canviarà en els propers anys.

El tema de la influència a les xarxes socials, on un règim autoritari o dictatorial pot comprar polítics o fins i tot clubs parlamentaris sencers dels països occidentals per diners reals amb menys d'una quantitat ridícula de diners, s'està convertint en un tema legítim d'investigació per a periodistes, serveis secrets. i altres serveis. Occident ha reexaminat els seus errors i està canviant.

La qüestió del valor es manté. La Rússia de Putin s'ha aixecat contra els valors occidentals. Contra els models on tenim dret a parlar. Models on tenim dret a escriure. On tenim dret a trucar al president del Parlament Njojo, i a escriure i explicar acudits sobre el ministre de Defensa en públic. On tenim dret a opinar sobre els doctorats dels poderosos polítics.

On tenim dret a dir el que ens agrada i el que no. On tenim una cosa que es diu democràcia. Per més feble que aquest model, la democràcia, pugui semblar als ulls de diversos règims i dictadures autoritaris, la força que la democràcia dóna a l'individu fa que aquest model sigui fort. I això ha passat ara.

El xoc de la dictadura i la democràcia

Aquest és un conflicte d'una dictadura autoritària que no respecta l'home, a la qual l'individu no és res, i el govern i el règim tot, amb sistemes que parteixen de l'individu i la seva voluntat. Aquell caòtic món occidental es va mostrar fort i estable en poques setmanes, cosa que Putin i l'equip que l'envolta no esperaven. En lloc de guanyar, es van quedar atrapats militarment, van perdre la seva reputació política, van destruir la seva pròpia economia i Rússia és avui un estat violent aïllat. Un altre, gran Corea del Nord.

Un trist país d'un règim autoritari que arresta els seus ciutadans i amenaça els altres amb armes nuclears. Un règim que té tanta por dels seus propis ciutadans que prohibeix Instagram, perquè té por fins i tot de les imatges acolorides.

El món on vivim ha pres consciència de com un boig que dirigeix ​​l'estat i els militars pot posar-lo en perill. Però el món també va reaccionar ràpidament. Molt ràpid. Putin no aturarà els processos democràtics, l'Europa de les idees, la democràcia i la tolerància. Una Europa de lliure circulació de pensaments i idees. Europa dels debats oberts a les xarxes socials.

Putin serà recordat només com un tirà que volia destruir un país, Ucraïna, però també va destruir el seu propi país. Serà recordat només com un dels personatges foscos que volien aturar la roda de la història i les seves accions la van accelerar. I aquella roda de la història que ell i la seva part superior volien aturar: finalment l'atropellaran.

Aquell patètic mató i criminal que va iniciar la guerra, Vladimir Vladimirovich Putin, volia aturar el temps, aturar el canvi, però com tots els que ho van provar, només ho va accelerar.

HEUS ACÍ UN INTENT D'AMAGAR LA NOSTRA HISTÒRIA, NI DE BON TROS REEIXIT

(Encara que en part aconseguit)

La presencia catalana a la Mediterrània en la edat mitjana i moderna ha estat, encara és avui, amagada per part de la personal i econòmicament rendible "historiografia oficial" d'abans i del present. Sota histories, falsificades producte de la censura i de la manipulació es clar, com el que ens venen sota títols com "la Gran Armada Espanyola", entre moltes altres.

Vet aquí, però, que la cultura popular, molt tossuda en la explicació dels veritables fet succeïts, desarma qualsevulla mentida i tergiversació d'aquest malaltís intent de negar l'existència de la gran nació que fou Catalunya i que tornarem a ser molt properament en el moment que tornem a tenir el nostre propi Estat per explicar-la i defensar-la.

Heus ací que viatjant per l'Adriàtic, per la seva costa Dàlmata trobareu una preciosa Illa anomenada Korcula on cada any i des de fa segles, fins avui, es representa una obra teatralitzada a la manera de ball de sabres anomenat MORESKA ("Morisca") en quina pàgina Web es pot llegir:

"We do know for certain that it is one of the oldest traditional European dances still performed, and that records exist of it being danced in Lerida in 1156 in a form portraying a Christian and National victory over the Moors and their expulsion from Aragon."

(Catalònia)

La pàgina web esmentada d'aquesta illa de Korcula fa constar clarament que la dansa "Moreska" (Morisca) és "una de les més antigues danses tradicionals europees que encara s'està ballant" i que segons els documents existents , ja es ballava l'any 1156 a Lleida, retratant la victòria nacional i cristiana sobre els moros i la seva expulsió del gran regne de Catalunya.

Veure: https://www.korcula.net/naselja/korcula/moreska.htm

I Veure també:

https://www.croatia.org/crown/articles/9959/1/Moreska-in-Croatia-the-last-authentic-sword-dance-in-the-Mediterranean.html

Vet ací que el cert és, però, que cap fet cultural de fa tant i tant de temps, no arrelaria amb tanta força en aquells indrets si la presencia catalana (en aquesta cas també la Lleidatana) hagué estat poc important o de poca durada.

Heus ací , però, que a la bonica vila de Gerri de la Sal, el Pallars Sobirà (encara circumscripció de Lleida) des de fa anys és realitza en cada festa major l'anomena't Ball de la Morisca. Que segons ells mateixos citen:

Representació del Ball de la Morisca

El ball de la Morisca, és el ball típic de Gerri que es balla des de fa molts anys el diumenge de la Festa Major. Aquest ball el balla una sola parella amb el vestuari típic de l'època.

Després de representar l'obra comença el Ball de la Morisca, una vegada finalitzat, es tiren caramels des dels balcons de la plaça per a que els nen els agafin i s'acaba la festa amb una segona ballada de la Morisca, aquesta vegada per tota la gent que vulgui ballar-la.

Vet aquí també que a la ciutat de Lleida es celebra també la Festa de Moros i Cristians que segons ells diuen:

La tradició ens parla que la Festa de Moros i Cristians de Lleida pot ser la més antiga de l'estat, essent documentada l'any 1458 en motiu de la visita del rei Alfons el Magnànim. Després de 97 anys sense celebrar-se, es va reprendre l'any 1996 i ha esdevingut, ja, tota una tradició a les terres de Ponent.

Cada any se celebra amb tota la seva intensitat, majestuositat i solemnitat, amb desfilades de comparses de moros i de cristians amb els seus esplèndids vestits i armament.

Vet ací que "Els Moreskans" de Korcula, grup molt nombrós de persones, diuen que esser Moreskà es una manera de viure, una manera de veure el mon.... es clar és la manera estrictament respectuosa de veure un mon en llibertat individual i col·lectiva, de veure el mon, a la manera com els Catalans l'hem vist i el veiem tradicionalment des de sempre i avui també.

Heus ací que a d'adriàtic hi ha moltes mes petjades catalanes, els cognoms com Roca i altres son molt comuns; els noms de tots els estris marins, la Vela Llatina etc.

Vet ací que continuant el viatge trobareu una altra Illa, Lastovo, on per carnestoltes cremen el "pirata català" des de fa segles (però aquesta és una altra historia que te la seva explicació, un dia en parlarem).

Heus ací que l'associació " Els amics Croats de la Cultura Catalana" amb qui hem compartit importants estones conversant, explicant-los, a ells i a altres persones en conferències a la Universitat de Zagreb, Catalunya, la nostra veritable historia, la situació actual i on explicarem dintre de poques setmanes la "Cultura Popular Catalana", ens narraren ells per la seva iniciativa, que tenen constància que en la edat mitjana i moderna els comerciants de tota Europa entre ells, a l'hora de fer transaccions i en els seus normals diàlegs, l'idioma que parlaven era el Català, a Venècia per exemple. La llengua franca de la Mediterrània era la nostra, el Català.

Amb motiu d'aquests fets esmentats (fonamentalment MORISKA) el dies 20 I 21 d'Agost del 2011 fórem a Gerri de la Sal per tal de gaudir, una altra vegada, de la contemplació dels bells paisatges del Pallars, de la bonica Vila, del Ball de la Morisca i a l'ensems per tal de parlar també de "La presencia Catalana a l'Adriàtic"

La veritable historia no es pot amagar, sempre hi ha racons plens de llibertat, tard o d'hora surt i es coneix la veritat.

De la mateixa manera que la major part (gairebé tots) els catalans que he conegut caminant per Zagreb i per tot Croàcia no saben que en aquesta ciutat hi ha una delegació del govern de Catalunya, una ambaixada, també els catalans que han visitat aquestes esmentades illes, n'he conegut més d'un tant a Croàcia, a Zagreb com a Barcelona, no saben aquests fets tant importants de l'expansió de la nostra cultura.

Per aquests fet i en general crec molt important, molt i molt, que sobre tot les criatures que visitin Croàcia visquin aquestes realitats gaudint d'aquestes oportunitats inoblidables,

Jaume Manel Oronich i Miravet.

Empresari.

Ex Paer en Cap de Lleida.

Ex diputat al Parlament de Catalunya.

Ex delegat de la Generalitat a Lleida.

Sobre el ball "Moreska" que és balla a la illa de Korčula (Croàcia) que en la seva web diuen:

About the dance "Moreska" that is danced on the island of Korčula (Croatia) that on their website they say:

We do know for certain that it is one of the oldest traditional European dances still performed, and that records exist of it being danced in Lerida in 1156 in a form portraying a Christian and National victory over the Moors and their expulsion from Aragon.

Traducció: El que sí sabem amb certesa que és una de les més antigues danses tradicionals d'Europa que encara es realitzen, i que hi ha registres que es ballà a Lleida el 1156 (en la boda de Ramon Berenguer 4rt i la Peronella) com una forma de retratar la victòria cristiana i nacional sobre els moros i la seva expulsió d'Aragó.

I cal aclarir:

Primer: En aquella època, l'any 1.156, Espanya ni existia. El que si existia era el Gran Regne de Catalunya en la que el Regne d'Aragó era una part.

Segon: L'any 1.156 a Lleida (principat de Catalunya i Gran Regne de Catalunya) en la boda del compte de Barcelona Ramon Bereguer IV amb Peronella Ramires, reina d'Aragó, es ballà per primera vegada aquest ball "Moreska".

Tercer: En aquest fet el compte de Barcelona Ramon Bereguer IV obtení el titol de Rei d'Aragó, Regne que entrà a formar part del Gran Regne de Catalunya.

Please clarify:

Primera: En aquell moment, el 1.156, Espanya no existia. El que sí que va existir va ser el Gran Regne de Catalunya del qual formava part el Regne d'Aragó.

Second: In the year 1.156 in Lleida (principality of Catalonia and Great Kingdom of Catalonia) at the wedding of the count of Barcelona Ramon Bereguer IV with Peronella Ramires, Queen of Aragon, this dance "Moreska" was danced for the first time.

Third: In this fact the Count of Barcelona Ramon Bereguer IV obtained the title of King of Aragon, Kingdom that became part of the Great Kingdom of Catalonia.

Per tant el tema hauria de quedar tal com segueix:

Traducció: El que sí sabem amb certesa que és una de les més antigues danses tradicionals d'Europa que encara es realitzen, i que hi ha registres que es ballà a Lleida el 1156 (en la boda de Ramon Berenguer 4rt i la Peronella) com una forma de retratar la victòria cristiana i nacional sobre els moros i la seva expulsió del gran regne de Catalunya.

Therefore, the topic should look as follows:

What we do know with certainty is that it is one of the oldest traditional dances in Europe that are still performed, and that there are records that it was danced in Lleida in 1156 (in the wedding of Ramon Berenguer 4º and La Peronella) as a way of portraying the Christian and national victory over the Moors and their expulsion from the great kingdom of Catalonia.

Avui aquest ball és balla cada any també e Gerri de la Sal municipi de la comarca del Pallars Subirà, província de Lleida, Principat de Catalunya.

Today this dance is danced every year also by Gerri de la Sal, municipality of the Pallars Subirà region, province of Lleida, Principality of Catalonia.

No se d'on ni quant m'han arribat aquestes frases:

Son els vencedors els que escriuen la historia.

Però els vençuts son els que la fan.

I quant aquests la comencen a escriure amb rigor i fidelitat als fets, deixen de ser vençuts i comencen a guanyar la seva llibertat.

Vull afegint-hi:

La historia que ens han explicat, i encara avui ens expliquen, a les escoles, als instituts i a les universitats i aquella que fan córrer els mitjans espanyolistes, ès en una percentatge molt elevat, més del 80%, una manipulació, mentides i falsedats i el 10% restant cal posar-ho en qüestió.

Benauradament avui ja hi ha investigadors com l'equip d'en Jordi Bilbeny d l'INH o En Francesc Maspons i Anglasell entre d'altres que estan demostrant això i el que diu el tercer paràgraf d'aquest escrit.

Que quant els vençuts comencem a escriure la història amb rigor i fidelitat als fets, nosaltres deixem de ser vençuts i comencem a guanyar la nostra llibertat, com ja estem fent.

1714

Commemorant proclamació 9/juliol/1713: Guerra a ultrança de Catalunya contra Felip V, per a conservar les Constitucions i no entregar-se a discreció a l'arbitri borbònic sense altra llei ni drets!
J. Manel Oronich. Ex-Paer en Cap de Lleida
A tall d'introducció digué:
El 1707 (desprès d'Almansa) Lleida patí l'agressió que anys desprès patí Barcelona.
Més de 400 persones, dones, jubilats, ancians i canalla és refugiaren en el convent del Roser rendint-se i el Borbó assassí ordenà "Al deguello"i va assassinar-los a tots.
Lleida, com Catalunya tampoc te alcaldes, en el cas de Lleida és tracta de Paer En Cap en virtut d'un privilegi atorgat per en Rei En Jaume I per que a Lleida uns regidors anomenats Paers poguessin exercir la Pau (justícia) Paer be de pau.

DEL NO A LA GUERRA A LA INDEPENDÈNCIA POLÍTICA D'EUROPA DELS EUA.

Amb motiu de la guerra d'agressió a Ucraïna, vivim un moment excepcional de canvi de rom europeu. Del ben intencionat no a la guerra, s'acaba objectivament ajudant a la agressió imperialista russa. Cal que tinguem criteri propi europeu sostingut. Es ben clar que ningú vol la guerra, fins i tot el mateix Putin, ja que aquest vol la rendició i submissió rapida dels ucrainians, txetxens, georgians, etc. Aquells que volem la democràcia i la llibertat, ho volem encara que haguem de lluitar malauradament amb armes, tot i que no ens agradi, per que mai no acceptarem la submissió, guanyem o perdem però lluitem. En Aquest sentit son ben clars els casos del Polisario, de Cuba, dels palestins, etc. Aquests han de recorrir necessariament a les armes. Nosaltres els catalans lluitem pacifica i democràticament, també contra un estat que es imperialista, que es opressor, però que el nostre marc jurídic estatal i europeu, tot i molt imperfecte i sectari, ens ho permet, no es el cas dels ucrainians. Les negociacions son necessàries sempre, però sovint no son possibles per que un costat es inflexible per que te la força, recordem els casos de casa nostra, el de Sèrbia, Palestina, i d'altres. Tot sembla indicar que ara a Ucraïna, tampoc serà possible, excepte si Putin comença a perdre. Per això es necessari subministrar armes defensives al poble d'Ucraïna. De manera resumida, i per entendre el que passa, cal conèixer la dinàmica històrica que provoca el conflicte actual, la qual comença als s. XVIII i XIX, amb la creació de la consciencia imperial russa, Putin s'hi ha referit de manera concreta quan va enaltir les gestes dels grans zars Ivan el Terrible i Pere el Gran, cal tenir present que aquest tema es encara viu entre la població russa i es alimentat pel Kremlin. A la mort de Lenin, el comunisme -consequent es va acabar. Lenin havia liquidat l'imperi rus zarista, donant la independència a Polònia, Finlàndia, les Bàltiques, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, les repúbliques caucàsiques, i les centreasiàtiques. Les de la Europa de l'est es van consolidar. Les altres, Stalin les va sotmetre de nou dins de la URSS, creant l'imperi rus - sovietic, continuador del zarista. L'any 1939 Stalin sense cap mena de justificació i per sorpresa, es va annexionar militarment mitja Polònia, les repúbliques bàltiques i una part de Finlàndia, va ser un mestre i un antecessor de Putin. En la desfeta de la URSS, l'any 1989, Gorbatxov va facilitar la independència de les repúbliques bàltiques, i també de Moldàvia, Bielorússia, Ucraïna, les caucàsiques i les centreasiàtiques, i va quedar tota sola la Federació Russa, la qual intenta de nou sotmetre les restants, i refer l'imperi rus. Putin argumenta que aquestes repúbliques, especialment en el cas d'Ucraïna, son creacions artificials dels bolxevics, i que no tenen raó d'existir. També aquí a l'estat espanyol, el mantra de la sagrada unitat imperial, es escuca per a fer algunes deplorables i inadmissibles actuacions antidemocràtiques. El poble rus sempre sumis i mal informat, per que a Rússia no hi han llibertats democràtiques, es majoritàriament pro de la Gran Rússia. Desprès de la desfeta de la URSS, Rússia s'ha quedat en un país molt extens i molt ric en recursos naturals, però no desenvolupat ,i molt atracat, excepte la industria militar i la aereo espacial. La seva renda per càpita es de 10.749,- dòlars, quan la Española es de 27.048,- la alemanya es de 42.920,.i la dels EUA es de 58.955,-. Rússia es econòmicament i socialment un país del tercer mon, que vol ser considerat com una gran primera potencia mundial, que dicta les decisions dels altres països. El fracàs econòmic i social del stalinisme i dels 22 anys del propi Putin, son allò que aquest vol fer tapar amb l'èxit imperial amb la formació de la nova Gran Rússia, la qual fora de les grans ciutats es encara volguda per molta gent. Putin ha aprofitat la debilitat preelectoral de Europa, l'OTAN i els EUA, a mes a mes de la passivitat ucraïnesa vista amb el tema de Crimea, per a fer l'agressió colonial, però li ha sortit malament, per que ha creat la consciencia nacional ucraïnesa, i la unitat europea i l'atlàntica. Amb la demanda actual d'ajuda a Xina, Putin reconeix la seva debilitat econòmica, i quedarà com a satèl·lit de Xina, la qual li xuclara de les seves grans riqueses naturals. Solament una situació militar, si mes no empantanada o perdent Putin, pot forçar unes negociacions que portin la llibertat a Ucraïna, i de retruc la consolidació d'Europa, la qual deurà tenir a partir d'ara, un paper mes important a nivell mundial. I un paper mes exigent en l'acompliment dels drets democràtics, especialment dins de l'àmbit europeu. En aquest cas hem de ser exigents en el control de les futures i també revisar les passades, accions d'àmbit mundial, especialment entre altres actors, dels EUA, (cal recordar Cuba, Palestina, Veneçuela ,etc.) Crec que sempre haurien d'estar presidides per criteris democràtics avalats per la ONU .Desprès d'Ucraïna Europa ha de ser diferent. Per augmentar la nostra participació europea, la qual cosa ara serà obligada, haurem d'augmentar els pressupostos militars i tenir mes control sobre el seu personal. No podem continuar com escolanets dels EUA, no podem dubtar. Sense això no hi haurà independència d'Europa dels EUA, ni mes democràcia al món.

Miquel-Angel Soriano-Montagut i Marcos.

15 de març 2022.

QUE POT PASSAR A UKRAÏNA

https://www.telegram.hr/politika-kriminal/vojni-analiticar-i-bivsi-pilot-sto-su-ukrajinske-snage-pokazale-u-ovih-12-dana-i-mogu-li-pobijediti-mocnu-rusku-vojsku/

Què han demostrat les forces ucraïneses en aquests 12 dies i si poden derrotar un poderós exèrcit rus.

Analista militar i antic pilot Croat, en Goran Redžepović, analitza les possibilitats de les forces de defensa.

Malgrat el control total dels mitjans de comunicació, les notícies de la guerra i el patiment dels joves soldats russos s'escampen per Rússia. Les mares han començat a cercar els seus fills. Es prohibeixen les protestes i les concentracions públiques. Malgrat els esforços de l'estat per controlar totalment el flux d'informació, les males notícies arriben als ciutadans de Rússia.

La part ucraïnesa afirma que l'Exèrcit de la Federació Russa ha perdut 12.000 persones. No hi ha cap confirmació independent d'aquesta afirmació. No obstant això, les pèrdues de combat de l'Exèrcit de la Federació Russa en morts, ferits, desapareguts i capturats ja són milers.

No volen lluitar

Fins i tot el totpoderós Vladimir Putin, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, va prometre no enviar reclutes a la batalla. També va prometre que no hi hauria mobilitzacions. La societat russa, per molt que doni suport a Putin, no està entusiasmada amb morir pels seus objectius imperialistes.

Va ser similar al nostre país l'any 1991. Tot i que Slobodan Milosevic va comptar amb el suport aclaparador del seu electorat, la participació a la mobilització a bona part de Sèrbia no va superar el deu per cent. Ens agradi o no, el fet és que la majoria dels ciutadans de Belgrad no estaven disposats a lluitar per objectius totalment irraonables. Al final, l'exèrcit Iugoslau (el JNA) va haver de comptar amb diversos grups de voluntaris reunits a partir de mala gent (criminals, mafiosos, presoners, drogoaddictes etc.).

Estat totpoderós

No obstant això, Rússia és un país en què l'aparell estatal té tot el poder. El poder executiu pot, sense grans problemes, recollir una nova ronda de joves imberbes o reservistes completament desinteressats i enviar-los a la guerra. És difícil escapar de Rússia. Però aquest "material" humà desmotivat no és gaire útil en el camp de batalla.

Quan els exèrcits van començar a dependre de les mobilitzacions massives de la població, els soldats sovint eren enviats al combat amb molt poc entrenament. No era estrany que els soldats, sense saber-ho, no disparessin a un oponent quan es trobaven cara a cara. Després de la batalla més sagnant de la guerra civil nord-americana a prop de Gettysburg, molts dels guerrers caiguts tenien mosquets amb dos o tres cartutxos sense disparar als seus barrils. Els soldats van carregar les armes, però no van disparar!

Joves russos nus

Vaig llegir fa temps un estudi que diu que fins a un dos per cent de la població són psicòpates potencials, persones disposades a treure la vida a un altre ésser humà si es creen determinades condicions. Amb l'exercici militar, la preparació per treure la vida d'una altra persona va arribar al voltant del 50 per cent durant la Segona Guerra Mundial. La voluntat actual dels soldats professionals de disparar a un oponent, quan es troben cara a cara, s'estima en un 90 per cent. Això es va aconseguir mitjançant un entrenament llarg, intens i costós.

Què es pot esperar dels joves nus de Rússia? També es confonen quan es troben davant de civils ucraïnesos. Hi han casos en què civils desarmats han bloquejat la carretera i han aturat tota una columna blindada de l'Exèrcit de la Federació Russa. El vídeo en què una dona ucraïnesa, mare amb un nen petit, es nega a donar documents a un soldat ocupant s'ha convertit en llegendari.

"No ets policia, aquest és el meu país i no et donaré els documents", l'hi va etzibar la fràgil rossa al soldat rus, que l'hi exigia documentació, ben confús. Primer se'ls va dir als soldats de l'Exèrcit de la Federació Russa que anessin a l'exercici, després es va dir que serien benvinguts com a alliberadors. Al final, s'han d'adonar de l'amarga veritat que no són més que ocupants. Molts d'ells ploren i criden a la seva mare per treure'ls del remolí de la guerra.

Portat a l'engany

Una gran part dels membres de l'exèrcit de la Federació Russa, òbviament, no estan motivats per lluitar. Els nens, portats al frau, renuncien molt fàcilment a la lluita. Es rendeixen fàcilment si estan fora del control dels seus oficials. Famolencs i freds, abandonen les armes i busquen refugi en la fugida o la rendició. Aviat, la quantitat d'equips abandonats podria superar el nombre de tancs, transportistes i camions destruïts.

Per animar l'exèrcit a avançar més, els oficials superiors de l'Exèrcit de la Federació Russa van al front. Llavors també es converteixen en objectius de franctiradors de les Forces Militars d'Ucraïna. Diversos oficials d'alt rang de l'Exèrcit de la Federació Russa han estat morts per franctiradors. De moment, no hi ha indicis de rendició massiva d'unitats senceres de l'Exèrcit de la Federació Russa. Aquests són majoritàriament grups més petits de soldats desorientats i desorganitzats.

Però no s'ha d'oblidar que l'Exèrcit de la Federació Russa té un nombre bastant gran d'unitats professionals que encara no s'han introduït al combat. És d'esperar que els portin d'arreu de Rússia. Els professionals poden assumir una part limitada de la tasca, principalment trencant les primeres línies de defensa de les Forces Armades d'Ucraïna. Però fins i tot les millors unitats es desgasten.

A punt per defensar la llibertat

Després de l'ocupació de Crimea, el meu compatriota ucraïnès em va preguntar com es podia defensar Ucraïna d'un possible atac general de Rússia. La primera i bàsica condició és la disposició del poble per defensar la seva llibertat, va ser la meva resposta. Quan Rússia va llançar una invasió general el 24 de febrer de 2022, un col·lega em va mirar i em va dir: "Lluitarem!" ("Lluitarem!").

En els primers dotze dies, els ciutadans d'Ucraïna van demostrar la seva disposició a defensar la seva llibertat. Tothom pot disparar? Certament no. Però òbviament hi ha hagut una homogeneïtzació de la comunitat cap a un objectiu comú. S'aconsegueix un efecte sinèrgic de tots els recursos disponibles de tota la nació.

Així, l'arquitecte es converteix en un excel·lent expert en el càlcul dels elements del foc d'artilleria, el serraller utilitza les seves habilitats per fer eriçons antitancs, mentre que els radioaficionats escolten i interfereixen en la comunicació enemiga. Els camperols ucraïnesos transporten amb els seus tractors una sèrie d'equips russos abandonats per preparar-lo de nou per a la batalla. Aquesta vegada al costat de les Forces Militars d'Ucraïna.

Valents lluitadors ucraïnesos

En aquest sentit, l'exèrcit agressor de la Federació Russa no pot comptar amb el suport de la població. Un camperol ucraïnès alimenta el seu exèrcit. Els proporcionen allotjament. Fortifiquen la defensa amb les seves màquines. Els soldats de l'Exèrcit de la Federació Russa han de saquejar per aconseguir menjar. Dormen sota tendes de campanya o a l'aire lliure. Quedar-se en vehicles és molt perillós perquè mai se sap quan arribarà un míssil de les Forces Armades d'Ucraïna!

En totes les guerres, des dels inicis de la raça humana fins als nostres dies, el factor humà sempre ha estat decisiu. La característica més important del factor humà és la motivació per lluitar. I la característica més important d'un soldat, tant si és un comandant com si és un comandant, és el coratge. Evidentment, als soldats de les Forces Armades d'Ucraïna no els falta coratge.

Quan un ciutadà normal, els membres de la seva família, la comunitat a la qual pertany es troben sota l'amenaça de destrucció, hi ha prou motivació per lluitar. No es requereix cap entrenament militar per a això. Encara més si es perd un dels membres de la família, es crea un sentiment d'odi, la necessitat de venjança. Malauradament, emocions tan fortes i negatives sovint poden conduir a una espiral de crims.

Conscients que són ocupants

Com reaccionen els ciutadans davant l'ocupació russa es pot veure amb l'exemple de la ciutat de Kherson, al sud d'Ucraïna. A l'inici del conflicte, la ciutat tenia uns tres-cents mil habitants. Va ser ocupada sense grans enfrontaments. L'exèrcit de la Federació Russa controla la sortida i l'entrada a la ciutat, però no hi ha patrulles a la ciutat.

Els carrers estaven buits, les botigues tancades i l'exèrcit rus estacionat en una caserna abandonada. Conscients que són ocupants, no es mouen per la ciutat. Van intentar distribuir ajuda humanitària a la població local. Els ciutadans de Kherson amb menyspreu van boicotejar l'intent de l'Exèrcit de la Federació Russa de guanyar "els seus cors i ànimes".

Les afirmacions de propaganda de Rússia

Si escolteu la propaganda de Rússia, Ucraïna està governada pels feixistes. A partir d'un grup d'extrema dreta, s'afirma que el govern és feixista. El president Volodymyr Zelensky, un jueu ucraïnès, es diu que és feixista. Això és tan estúpid com afirmar que el Papa és ateu. Gairebé tota la seva família va morir a l'Holocaust, i el seu avi era un combatent de l'Exèrcit Roig.

Putin afirma que els russos ètnics tenen prohibit parlar la seva llengua. Quan vaig estar a Kíev per primera vegada l'any 1995, només es va publicar un petit diari en ucraïnès. Tot i que l'URSS va fer milers de llargs metratges, el 1991 no se n'havia fet cap en llengua ucraïnesa. Als restaurants de Kíev cantàvem molt més cançons russes que ucraïneses.

Els ucraïnesos només volen que la seva llengua sigui igual. És un pecat? Els ucraïnesos són un poble eslau càlid sense un complex col·lectiu de més valor. Mai van governar altres nacions. La seva ànima és tan lliure i àmplia com les vastes estepes d'Ucraïna. Algú va escriure que Rússia es pot estimar des de lluny. Jo afegiria, i Ucraïna és estimada de prop.

Sever patiment dels ucraïnesos

Els ucraïnesos són la nació que més va patir a Europa durant el segle XX. Les batalles més sagnants de la Primera Guerra Mundial es van lliurar al territori d'Ucraïna. Per decisió de Stalin, l'Holodomor es va dur a terme a Ucraïna entre 1932 i 1933. Sis milions de persones van morir de fam com a conseqüència de la confiscació forçosa d'aliments.

Vuit milions d'ucraïnesos van morir a la Segona Guerra Mundial. Van alliberar moltes ciutats europees del nazisme, inclosa Belgrad. L'alliberament de Belgrad va ser ordenat per un nadiu d'Ucraïna, el coronel general Vladimir Jdanov.

No tenen la intenció de rendir-se

Qualsevol que tingui intenció d'ocupar Ucraïna ha de tenir present el potencial de mobilització de l'estat de dos milions i mig de reclutes. Tot i que l'estat rus ha llançat una campanya a favor de la guerra, és d'esperar que l'estat d'ànim contra la guerra a Rússia creixi. Això pot frenar una mica, però no aturar la màquina criminal de l'Exèrcit de la Federació Russa. A més, no hi ha indicis de rendició massiva o negativa a participar en la lluita d'unitats senceres de l'Exèrcit de la Federació Russa.

Les pèrdues fins ara han reduït seriosament l'eficiència de les unitats de l'agressor. No obstant això, les conseqüències negatives d'un esperit de lluita feble, l'Exèrcit de la Federació Russa aconsegueix compensar amb més tècnica i una potència de foc més forta.

D'altra banda, la disposició dels ucraïnesos per lluitar, així com el nombre de membres de les forces militars d'Ucraïna, seguiran creixent. És obvi que els ucraïnesos no tenen la intenció de rendir-se. Ja sigui que lluiten amb un rifle a la mà, protesten davant soldats de l'exèrcit de la Federació Russa o llencen còctels Molotov a l'ocupant, el poble s'ha fet costat. "Temeu aquell que plora sense gran pena".

                        ENERGIA ELÈCTRICA A CATALUNYA

ENERGIA ELÈCTRICA

CATALUNYA COM ESTAT PROPI : SERÀ DEPENDENT ENERGETICAMENT?

PER : Antoni Tahull Palacín, Enginyer Industrial. Consultor Energètic i Jaume Manel Oronich i Miravet Enginyer T. Industrial i empresari.

En el debat sobre les possibles conseqüències a Catalunya sobre el subministrament elèctric , sovint afloren opinions , ( àdhuc sostingudes per experts en el tema ) tot dient que el sistema elèctric català no té assegurada la cobertura de la demanda Eléctrica.

Alguns es basen en que efectivament ara , avui en que es dona la circumstancia de que Catalunya presenta un saldo anual importador des de el mercat Ibèric que ens subministra del ordre del 10 % de la nostra demanda.

Catalunya , disposa d'un conjunt equip generador més que suficient, sense necessitat de fer més instal·lacions de generació elèctrica, per a cobrir la demanda previsible d'ací al any 2020. Ara l'operador del Mercat Ibèric , manté equips instal·lats a Catalunya o aturats o a regim mínim que podrien generar energia a preus molt més reduïts .L'equip generador disponible a regim normal de funcionament comandat des de Catalunya i alimentant el mercat català li sobra potencia energia i gaudim d'una capacitat d'interconnexió absolutament extraordinària.

Alguns experts sostenen que Catalunya independent hauria de estar integrada en el Mercat Ibèric per tal de complir la normativa de la UE 27 . No es així , perquè a França, per exemple, Brussel·les ni ningú els obliga a estar lligades a un altre mercat d'energia més que el propi.

Catalunya , que ara pertany a un mercat que ja es el tercer més car en ordre de preus a la UE27 i encara els preus tenen que pujar més per poder eixugar el " dèficit tarifari " generat per la mala política energètica dels espanyols (PP i PSOE), podria gaudir d'energia elèctrica a preus situats entre el 5 mes baixos de la UE27. L'avantatge competitiva que axó suposaria tant per la industria com pels serveis i els particulars a Catalunya li permetria situar-se en quotes altíssimes de capacitat exportadora i d'abaratiment de serveis turístics entre altres.

La preocupació molt estesa sobre que la propietat actual de la generació , de la xarxa de transport , així com de la distribució , no es preocupant . Els que tenim experiència en control i conducció de xarxes elèctriques , que coneixem be les de Catalunya , sabem que gaudim de bons equips, bona xarxa de transport i una xarxa de distribució que cal millorar i un cop assumida pel Govern d ela Generalitat la capacitat d'establir la regulació de l'activitat dels operadors elèctrics , no es té que plantejar problemes. El sistema elèctric en illa serà l'Ibèric i no pas el Català . Si des de Madrid volguessin jugar brut ells i perdrien més, puix nosaltres tindríem la clau de les interconnexions amb França.

La dependència de recursos exteriors es evident ara i després d'assolir la condició d'estat propi . Però el sistema elèctric català , que gaudeix d'una capacitat de producció de les seves centrals nuclears de quasi el 50 % de la demanda, el subministrament del combustible nuclear ( urani enriquit ) està assegurat per França , on s'acaba de inaugurar una planta d'enriquiment que no es previsible que entri en inestabilitat política com es el cas dels països majoritàriament subministrador del petroli i del gas natural.

El sistema elèctric Català es molt més sostenible que l'Ibèric i gaudeix d'un índex d'emissions de CO2 de uns 150 grams / kwh , quant l'espanyol es de 250 grams/ kwh.

Problemes poden sorgir : Les discussions sobre el dèficit tarifari , sobre els fons pel emmagatzemant dels residus nuclears , l explotació dels rius fronterers ( Ebre i Noguera Ribagorçana ), però seran fàcilment solucionables.

Per a nosaltres el repte més important es arribar a establir una bona regulació de les activitats : generació , transport , distribució i comercialització . Els oligopolis actuals dels tres primers exigeixen no caure en errors com el comesos pel sistema espanyol en els darrers anys que s'han escapat de les mans de Governs tant del PP com del PSOE.

I el tant pregonat principi del 20/20/20 fixat per Brussel·les , on el factor més decisiu com es el de l'eficiència energètica a Catalunya per moltes raons podrem ser i serem capdavanters a la UE.

Si som capaços de preparar amb seny la transició, com ja estem començant a fer, l'energia Eléctrica a Catalunya pot ser també un factor importantissim de competitivitat.

Per tant cal que actuem amb seny i amb anticipació . Per la transició si es que volem aprofitar be les avantatges que tenim fa falta temps . L' improvisació o les decisions equivocades , com alguns dogmàtics pregonen en podrien fer perdre la " pole position " de que gaudim en el mercat elèctric.

PER ALTRA BANDA

II

Degut a la protecció a les energies renovables que marca Espanya, Catalunya és veu abocada a comprar a Espanya 5.000 Gwh cada any d'energia elèctrica d'aquestes característiques (bàsicament, si no totalment de procedència eòlica estatal) mentre les centrals de cicle combinat existents a al nostre país funcionen una mitjana de 1.500 h a l'any en lloc de les 6.000 hores que haurien de funcionar normalment per fer-les rendibles. Tot això degut a la obligació preferent de fer us de la energia elèctrica provinent de les energies renovables que marca la legislació Espanyola.

Essent la situació energètica catalana la següent:

Capacitat generació actual de les centrals de transformació (producció com és coneix popularment) : 73 Twh/any (Terawatts)

Demanda utilitzada el 2010: 48 Twh/any

Sobrant de capacitat Catalana: 73 - 48 = 25 Twwh/any

Preu de cicle combinat funcionant actualment 1500 hores/any :110 €/Mwh (Megawatts)

Preu de cicle combinat a rendiment normal o sia 6.000 hores/any : 55 €/Mwh

Preu mig de l'energia generada en centrals clàssiques (hidràulica, carbó, nuclear, cicle combinat etz...) : de 43 a 45 €/Mwh

Preu de les energies de generació renovable:

Eòlica (que comprem gairebé tota per

obligació ) : 77 €/Mwh

Cogeneració: 80 €/Mwh

Fotovoltaica: 320 €/Mwh

Si fóssim independents avui ja, tindríem els següent beneficis, entre altres:

.- Assegurat els subministrament puix podem disposar d'una capacitat de 73 Terawattsh/any en front d'una demanda de 48 Terawattsh/any

.- A "grosso modo" Un estalvi de (5.000.000 x 77) - (5.000.000 x 55) = 110.000.000 € / any.

NOTA:

Articles de fa 5 o sis anys, bons avui, la situació per Catalunya encara és millor o pitjor avui.

Moja Domovina

La meva pàtria

Hrvatski Band Aid - Band- Aid croat

L'any 1991, 168 cantants croats i una cinquantena d'organitzadors , es juntàren en condicions adverses per a crear aquesta cançó que el director de la TV croata , sense ni tant sols pensar-s'ho el va emetre en el principal telenotícies del 15 de setembre del 1991

Ni 20 ni 30, 168! i 50

Svakog dana mislim na tebe
Slušam vijesti, brojim korake
Nemir je u srcima, a ljubav u nama
Ima samo jedna istina
Svaka zvijezda sija za tebe
Kamen puca, pjesma putuje
Tisuću generacija noćas ne spava
Cijeli svijet je sada sa nama (sa nama)
Moja domovina, moja domovina
Ima snagu zlatnog žita
Ima oči boje mora
Moja zemlja Hrvatska
Moja domovina, moja domovina
Ima snagu zlatnog žita, ima oči boje mora
Moja zemlja Hrvatska
Svakog dana mislim na tebe
Slušam vijesti, brojim korake
Nemir je u srcima, a ljubav u nama
Ima samo jedna istina
Svaka zvijezda sija za tebe
Kamen puca, pjesma putuje
Tisuću generacija noćas ne spava
Cijeli svijet je sada sa nama (sa nama)
Moja domovina, moja domovina
Ima snagu zlatnog žita
Ima oči boje mora
Moja zemlja Hrvatska
Vratit ću se, moram doći
Tu je moj dom, moje sunce, moje nebo
Dobri dan se budi kao sreća osvaja
Ti si tu, sa nama (sa nama)
Moja domovina, moja domovina
Ima snagu zlatnog žita
Ima oči boje mora,
Moja zemlja Hrvatska
Ima snagu zlatnog žita
Ima oči boje mora,
Moja zemlja Hrvatska

Cada dia penso en tu

Escolto les notícies, compto els passos

La inquietud està en els cors, i l'amor està dins nostre.

Només hi ha una veritat

Cada estrella brilla per tu

La pedra s'esquerda, les cançons s'enlairen

Mil generacions no dormen aquesta nit

Tot el món és amb mi, està amb nosaltres

La meva pàtria, la meva pàtria

Té el poder del gra d'or

Té els ulls de color mar

El meu país Croàcia

La meva pàtria, la meva terra

Té el poder del gra daurat, té els ulls de color mar.

El meu país Croàcia

Cada dia penso en tu

Escolto les notícies, compto els passos

La inquietud està en els cors, i l'amor està dins nostre.

Només hi ha una veritat

Cada estrella brilla per tu

Esquerdes de pedra, viatges de cançons

Mil generacions no dormen aquesta nit

Tot el món és amb mi, és amb nosaltres

La meva pàtria, la meva terra

Té el poder del gra d'or

Té els ulls de color mar

El meu país Croàcia

Tornaré, he de venir

Hi ha la meva casa, el meu sol, el meu cel

El bon dia es desperta quan guanya la felicitat

Ets aquí, amb nosaltres, amb tots nosaltres

La meva pàtria, la meva pàtria

Té el poder del gra d'or

Té els ulls de color mar,

El meu país Croàcia

Té el poder del gra d'or

Té els ulls de color mar,

El meu país Croàcia

El comportament típic espanyol

El comportament típic espanyol

Una amiga croata ens envia axó

Tipično španjolsko ponašanje

Ovo nam šalje hrvatski prijatelj

Dragi prijatelji, jako sam ljuta. Volim ljude sa svih strana svijeta ali kulturne. Danas na Mirogoju su tri mlade Spanjolke dugo i glasno pricale da se nitko nije mogao pomoliti. Kako su sjedile na klupama blizu nase grobnice osobno sam ih zamolila na engleskom da budu tise i da se kod nas na groblje dolazi odati pocast pokojnicima. Jedna je rekla da su turistkinje i da su tu u setnji i nastavile jos glasnije i brze pricati. Kakva je to kultura? U cetvrtak nam se to godilo u busu sto vozi s Kaptola prema Britancu. Kad sam usla u bus jedna spanjolka je tako glasno, brzo, bez prestanka pricala da se putnici medusobno nisu mogli poudraviti. Bus bozi preko Zvijezde, Palainovke, Cmroka do moje stanice ( spanjolske ambasade). Ona je cijelo vrijeme glasno i brzo pricala. Sisla je i nastavila pricati hodajuci prema veleposlanstvu. Bus je manji i kad je silazila vozac i putnici su govorili: hvala Bogu . Nije mi jasno: zar se tako ponasaju ljudi kod tebe. Kako izdrzis

El comportament tipic espanyol

Una amiga croata ens envia aixó

Bon dia, estimats amics, estic molt enfadada. M'agrada la gent de tot el món, però bàsicament, si són gent civilitzada.

Avui al cementiri de Mirogoj, a prop meu, tres joves espanyoles xerrben molt i en veu molt alta tabt que ningú no podia resar. Mentre s'asseien als bancs proper a la nostra tomba, els vaig demanar personalment en anglès que fossin més discretes ja que nosaltres venim al cementiri a retre homenatge als nostrtes difunts resant. Em varen contestar que eren turistes i que estaven allà passejant i van continuar parlant encara més fort i més ràpidament. Jo em pregunto: però quin tipus de cultura és aquesta?!?

A més a més, després vaig agafar l'autobús que va des del Kàptol fins a la plaça Britànica. Quan vaig pujar a l'autobús, a dins em vaig trobar amb una dona espanyola que parlava sense parar tan fort i tant ràpid que els passatgers no podien ni saludar-se entre ells. Fins a casa meva - ubicada davant de l'ambaixada espanyola, l'autobús passa per Zvijezda, Palainovka, Cmrok, és un trajecte de ben bé uns 20 minuts fins a la meva estació i de l'ambaixada espanyola. Doncs aquesta dona no va tancar la boca i tot el temps parlava en veu molt alta i ràpidament. Al baixar de l'autobús i veient-la com continuava parlant caminant cap a l'ambaixada, tots els passatgers inclòs el conductor, a l'uníson varen exclamar: GRÀCIES A DÉU!!! No ho entenc: si aquesta és la manera de comportar-se dels espanyols, com es pot conviure amb la gent tant pesada i tant mal educada? El que sí que entenc ara encara millor és el perquè Catalunya es vol independitzar!

Fa 28 anys (el 1993) una femella de cigonya fou trobada quant anava a pescar, pel conserge retirat a l'escola primària local Stjepan Vokić natural de la vila de Brodski Varos, amb una ala trencada per caçadors furtius que la van ferir i que va deixar restringides les seves capacitats de vol. En Stjepan la recollí i l'anomenà Malena i se la endú a casa seva, malgrat que intentà guarir-la la Malena no pogué volar mai més i pet tant no pogué emigrar cap al sud. Aleshores Stjepan Vokić li construí un niu sobre la teulada de la seva casa, amb plataformes per que pogués passejar i amb una escala per que pugues baixar a casa seva i fou cuidada per Stjepan cada hivern des d'aleshores.

Klepetan anidà en aquest niu el 2001 i des d'aleshores són parella estable. Cada any en Klepletan retornà al niu comú des del sud al costat de la seva companya Malena amb qui ha tingut 66 descendents.

RESUM D'AQUESTA HISTORIA:

Klepetan i Malena foren un parell de cigonyes blanques (Ciconia ciconia) que es feren famoses a Croàcia per les seves gestes romàntiques. Des del 2001, Klepetan ha volat cada primavera de Sud-àfrica a Brodski Varos prop de Slavonski Brod per aparellar-se amb Malena, que no podia volar a causa del ala trencada. El 2019, tothom pensava que Klepetan morií lluny, però el 2020 Klepetan encara va tornar a l'abril. Malena ha mort aques 29 de juny de 2021, posant fi a la seva història d'amor de 21 anys.

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO