CATALUNYA LLIURE

Molt interessant i molt important de saber tot això!
MADRID SÍ PAGA ELS TRAÏDORS
El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833. És un monestir molt antic, fundat en el segle XII. Acabada la Guerra d'Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d'edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI. L'agost de 1936, després del saqueig, l'arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l'art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l'època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s'ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l'estat va aprovar l'operació. Amb l'ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l'exili. El 1960, el qui era llavors director d'aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D'acord amb les autoritats de llavors, l'estat, l'ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d'obres d'art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d'art de Sixena s'haurien perdut per sempre.
El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d'art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment. Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l'any 2000. Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d'art d'aquest monestir, sinó també de les persones. Durant totes aquestes dècades, a l'Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d'art. Si s'haguessin deixat les obres d'art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s'haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.
Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d'agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d'espoli i exigir-ne el retorn a l'Aragó; retorn d'uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d'alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d'art. Els tribunals espanyols -no podia ser d'altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l'advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates. Tant se'ls en donen les obres d'art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d'haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre's de gust a l'estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d'aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires.
Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa

TAL DIA COM AVUI

HISTORIA

Tal dia com avui ( 16-11) de l'any 1285, fa 735 anys, moria a Vilafranca del Penedès el comte-rei Pere II de Barcelona i III d'Aragó. Pere el Gran va ser el continuador de l'expansió marítima catalana, iniciada pel seu pare Jaume I l'any 1229, amb la conquesta de Mallorca. Pere el Gran es va casar amb Constança Hohenstaufen, reina de Sicília a l'exili després que el seu pare Manfred hagués estat mort (1266) pels Anjou en la defensa del seu regne. Els Anjou, una branca menor de la casa reial francesa, havien creat una coalició franco-pontifical que havia culminat amb l'ocupació militar de Sicília.

Precisament aquesta maniobra francesa seria la que impulsaria Pere i la cancelleria de Barcelona a obrir una guerra contra els Anjou usurpadors. L'any 1282 va desplegar una campanya militar que va culminar amb la conquesta de les illes de Malta, de Gerba i de Sicília; i la restauració en el tron de la nissaga legítima representada per la seva esposa Constança. Des de llavors (1282), el regne de Sicília sempre va formar part de la corona catalano-aragonesa; fins que el 1713, el primer Borbó hispànic la va lliurar als Habsburg a canvi de la retirada austríaca de la Guerra de Successió (1705-1715).

En la campanya de recuperació de Sicília, hi van tenir un paper molt destacat els almogàvers. Pere el Gran no era el fundador d'aquest cos militar, però sí que seria el primer que els confiaria el protagonisme d'una campanya militar. Al capdavant dels almogàvers hi va situar Roger de Llúria, en substitució de Jaume Pere (fill natural del rei, que l'havia desobeït en l'operació de Calàbria). Després de campanya de Sicília, la fama dels almogàvers va abastar la totalitat de la Mediterrània. Pocs anys després (1305) serien els fundadors dels dominis feudals catalans d'Atenes i de Neopàtria.

----------------------------------------------------------------OOOO------------------------------------------------------------------

CRISTOFOR COLOM

Com veig que esteu molt necessitats de saber els detalls més escabrosos de CRISTÒFOR COLOM "el GENOCIDA d'Amèrica," vaig a donar-vos arguments sobre el poc respecte que mereix la seva figura:

Si agafem el primer document que s'escriví sobre aquella gesta, que no és altra que la Lletra que ell mateix envià, al 1493, a En Gabriel Sanxis i a En Lluís de Santàngel -ambdós funcionaris de la Corona d'Aragó-, i ens hi fixem bé, ens adonem tot seguit que el tracte que dispensà als indis és digne d'elogi. Hi diu: "A tot on jo hagi estat i pogut tenir parla, els he dat tot el que tenia, així draps com moltes altres coses, sense per això rebre cap cosa [a canvi], mes són així temerosos sense remei.

Veritat és que, després que se n'asseguren i perden aquesta por, són tant sense engany i tan liberals del que tenen, que no ho creuria sinó qui ho veiés. Ells, de cosa que tinguin, demanant-los-la, mai diuen de no; ...

.....conviden la persona amb això i mostren tant d'amor que darien els cors i volen que sigui cosa de valor, que [encara que] sigui de poc preu, llavors per qualsevol coseta de qualsevol manera que sigui que se'ls doni, per això siguin contents.

Jo vaig defensar que no se'ls dessin coses tan civils com trossos d'escudelles trencades i trossos de vidre trencat i caps d'agulletes; encara que quan ells podien portar-ho els semblava tenir la millor joia del món".

I afegeix que "fins els trossos dels arcs trencats de les pipes [o sigui, dels bidons] prenien i donaven el que tenien com bèsties. Així que em va semblar malament i ho vaig defensar. I dava jo mil gracioses coses bones que jo portava perquè prenguin amor"

Per acabar reblant, des d'una perspectiva que sobta de tan moderna, per tal com no inclou cap menyspreu per unes creences religioses diferents, que "no coneixien cap secta ni idolatria, llevat que tots creuen que les forces i el bé és al cel".

Aquesta visió d'objectivitat antropològica i de respecte a les creences religioses dels indis, ve ampliada a l'obra d'En Ferran Colom, Vida de l'Almirall, on recull un fragment dels escrits del seu pare, que fan: "No he pogut trobar en ells idolatria o altra secta,...

................encara que tots els seus reis, que són molts, tant a l'Espanyola com a les altres illes, i a terra ferma, tenen una casa per a cadascun, separada del poble, en la qual no hi ha més que algunes imatges de fusta, fetes de relleu, que anomenen cemís..

.....en cap moment no els defineix com a salvatges, ni bàrbars, ni bèsties. Ans els lloa i els descriu amb la curiositat pròpia de l'home modern. No els anatematitza, ni els iguala als heretges ni als idòlatres, com uns anys després es farà per tal d'esclavitzar-los.

Ben altrament: demanarà al Pare Ramon Pané que escrigui sobre llur religió, llengua, costums i creences amb el propòsit de conèixer-los millor. En Robert Streit considera Pané "el primer etnògraf d'Amèrica" i en J.J.Arrom " pedra angular dels estudis etnològics" americans.

I si agafem Casaus llegirem que el 29-10-1492 en arribar a un poblat "no consentí que ningú prengués cap cosa de totes aquelles, perquè ell tenia la regla i el comandament gral, que arreu on arribessin no prenguessin res ni rescatessin cap cosa contra la voluntat dels indis".

" l'Almirall ordenava per tot arreu que ningú no els donés pena ni els prengués cap cosa contra llur voluntat, ans els paguessin tot el que els donaven". En Colom "envià el seu escrivà com a principal, a fi que no consentís que hom fes als indis cosa indeguda".

"ordenà i pregà que no fessin cap greuge ni força a cap indi ni índia, ni li prenguessin res contra la seva voluntat; es guardessin i refusessin de fer injúria o violència a les dones, per on causessin matèria d'escàndol i mal exemple per als indis i infàmia dels cristians"

l'Alfons Ianyes "prengué quatre indis homes i dues mosses per força". La resposta d'En Colom no es féu esperar, car "arribat que fou allà l'Almirall els manà donar de vestir i posar-los en terra perquè se n'anessin a casa seva".

"Diu l'Almirall sobre els indis que aquí manà restituir, que fer-ho era servei deSes Alteses, perquè eren ... tots seus els d'aquesta illa, per tenir ja l'assentament que deixava fet a la vila de la Nativitat, i, per tant, era raó d'honorar i tractar bé aquells pobles".

Resta clar doncs, que per En Colom, l'adquisició de noves terres i la seva incorporació com a nous dominis dels seus reis, suposava atorgar als indis la categoria de súbdits i no pas la d'esclaus. En Juan Ginés de Sepúlveda, a la seva Història del Nou Món, ens confirma...

"no és, doncs estrany que, enmig de tan gran llibertinatge i depravació d'aquests homes que calia reprimir d'alguna manera, els germans Colom haguessin pres contra alguns d'ells decisions que no serien acceptades pels qui confonien la impunitat de delictes amb la llibertat".

En Bartomeu Colom, "per part seva, mantenia que calia refrenar amb la por als càstigs homes sense llei i avesats als crims, car s'aprofitarien de la debilitat i la indulgència dels governadors per cometre injustícies i malvestats" contra els indígenes.

"comsevulla que En Bartomeu C. es comportés en llur repressió amb excessiva severitat, es va guanyar l'odi de molts d'ells" i van enviar queixes als reis; els quals van destituir els Colom de tots els seus càrrecs i encadenats amb grillons els van fer tornar a la Península.

Per tant és clar que els Colom a les Índies, foren combatuts i destituïts per haver defensat els nadius a ultrança, emprant la legalitat vigent, complint les mateixes ordres que ell havia suggerit als Reis, i d'acord amb la seva sensibilitat humanista.

Miquel Manubens

LA HISTORIA ÉS REPETEIX

Centralisme perniciós espanyolista

el Dr. Ferran al Laboratori de Microbiologia de Barcelona (circa 1920) / Font: Museu d'Història de la Medicina

València, primera setmana de maig de 1885. Les autoritats sanitàries locals detectaven un focus important de còlera que estava afectant centenars de persones i que podria ser el resultat de la propagació d'una epidèmia que, l'any anterior (1884), havia causat 3.500 morts a Marsella. A València, en el decurs de les setmanes immediatament posteriors, es van diagnosticar quasi 8.000 casos en una ciutat de 160.000 habitants (el 5% de la població de la ciutat). La Junta Municipal de Sanitat, alarmada, va contactar amb el metge bacteriòleg Jaume Ferran i Clua, que l'any anterior (1884) havia provat amb èxit la primera vacuna contra el còlera de la història.

Gravat de València (1840). Plaça del Mercat / Font: Cartoteca de Catalunya

Aquella vacuna no era oficial. La forma amb què Jaume Ferran Clua (Corbera d'Ebre, 1851 - Barcelona, 1929) l'havia obtinguda no havia agradat al govern espanyol i es va interpretar com un desafiament al poder. Ferran, abans de l'episodi pestilent de València, ja era un reconegut bacteriòleg. I quan va esclatar la crisi sanitària de Marsella, l'Ajuntament de Barcelona el va comissionar per obtenir unes mostres amb el propòsit d'assajar una vacuna. Es va desplaçar a Marsella i posant en risc la seva vida va aconseguir unes mostres, les va introduir en cinc flascons, i va iniciar el camí de retorn a Catalunya, més concretament a Tortosa, on tenia instal·lat el seu laboratori.

En aquest punt començà una sinistra pel·lícula de terror amb dos papers principals: el del protagonista, representant pel doctor Ferran, que reunia els valors de la ciència i del servei a la comunitat; i el del pervers partenaire, el poder espanyol, que assumiria els contravalors de l'atavisme i dels interessos personals. Amb una figura convidada -un guest star- imprescindible per a completar el thriller: el doctor Ramon y Cajal, que encarnava el pecat capital de l'enveja. Quan el doctor Ferran va arribar a la duana de la Jonquera, va ser retingut i els flascons que contenien les mostres del bacil Vibrio choleare van ser confiscats, amb tots els riscos que això representava.

Ramon y Cajal i Romero Robledo / Font: Viquipèdia

Durant aquella setmana, la pel·lícula de terror va virar clarament cap al gènere tragicòmic. Els duaners de la Jonquera van entrar en pànic i mentre les mostres de Ferran es podrien al dipòsit del Puesto de Carabineros del Reino, es van lliurar a un esperpèntic intercanvi de telegrames amb les autoritats civils i militars del moment. Una llarga llista de personatges que s'atribuïen patents de cors en aquell afer i on només hi faltaven les rates del laboratori de Ferran. Finalment -i passada una setmana de retenció- seria el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo -ministre de Governació del gabinet Cánovas del Castillo- qui ordenaria la destrucció de totes les mostres.

Ferran, no se sap com, va ocultar un dels flascons en un mitjó i el va passar de contraban. Amb aquesta mostra "salvada" desenvoluparia una vacuna i la provaria amb ell mateix i amb la seva família. L'èxit es divulgaria en diverses publicacions mèdiques; i aquest detall explica el perquè de la seva relació amb la primera vacunació massiva: la del País Valencià. A principis de 1885, el còlera ja havia arribat a la península Ibèrica, i no pels "perillosos" flascons de Ferran, sinó a través d'un mercant procedent de Marsella que -sense cap tipus de control preventiu- algunes fonts diuen que van a desembarcar a Andalusia i ho relacionen amb el fenomen anomenat "diarrea granadina".

L'Ajuntament de València, presidit per l'alcalde José María Ruiz de Lihory i Pardines, baró d'Alcalí i líder local del pintoresc Partido Liberal y Conservador; i la mitra valenciana, representada pel cardenal Antolín Monescillo, un integrista que havia estat a la presó condemnat per ordir la restauració de la Inquisició, no se'ls va acudir altra cosa que treure a passejar la Mare de Déu dels Desemparats. És a dir, la celebració d'una processó extraordinària i multitudinària que concentraria milers de persones. Reveladorament, els casos d'infectats es van multiplicar fins a l'extrem que, llavors sí, per por al contagi, les Falles (19 de març de 1885) van ser desconvocades.

Però, en canvi -i, també, molt reveladorament- no es va voler anular la festa religiosa de Sant Vicent (3 d'abril de 1885), i aquella concentració es convertiria en el segon gran focus de propagació. El 22 d'abril de 1885 es registra la primera víctima oficial a València cap i casal: una dona que vivia a la desapareguda plaça dels Pellicers (davant del Mercat Central). El pànic s'apoderava del cap i casal i el catedràtic de medicina de la Universitat de València Amalio Gimeno Cabañas -aprofitant el context- forçaria la Junta Municipal de Sanitat a prescindir de tòtems religiosos, i a acudir al doctor Ferran. En pocs dies començava una vacunació massiva a València i a Alzira, principals focus infecciosos.

Efectivament, a mitjans de maig de 1885, l'equip del doctor Ferran iniciava la inoculació de 30.000 dosis de vacuna anticolèrica amb un èxit rotund: tan sols 53 casos reactius. La premsa internacional es va rendir a la determinació i a l'eficiència del doctor Ferran. I això és el que va provocar un altre tipus de reacció que no tenia relació amb les bactèries que inoculava Ferran, sinó amb la cultura -elevada a la categoria d'institució- de l'espanyolitat castissa, que no acceptava -i no accepta- la genialitat catalana. En aquest punt és on va entrar en joc la figura de Santiago Ramón y Cajal, en aquells moments catedràtic de medicina de la Universitat de València.

Caricatura de Ferran (centre), Alfons XII (dreta) i Romero Robredo (esquerra), publicada a La Moma (1885) / Font: Galeria de Metges Catalans

I de nou, la pel·lícula tomba cap al gènere tragicòmic. Ramon y Cajal, que ja era una figura mèdica reconeguda, va tenir un colossal atac de banyes que per la seva monumentalitat passaria a la història. Convé aclarir, però, que aquell episodi ha estat oportunament marginat i només figura en la seva "història negra". Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna de Ferran. Però, poc després, va redactar un informe dirigit al ministre Romero Robledo (el que un any abans havia ordenat la destrucció dels flascons de Marsella), posant a Ferran de volta i mitja. No cal dir que Romero Robledo, atacat en el seu més profund ego polític, cultural i personal, va ordenar aturar les vacunacions.

El pitjor de tot plegat és que aquell indecent informe el va redactar poques setmanes després des de la seva nova destinació a Saragossa, mentre es produïen els primers casos de còlera a la capital aragonesa. Segons les dades del Ministeri de Governació que dirigia Romero Robledo, Saragossa seria la capital provincial espanyola percentualment més afectada per aquella pandèmia. I no pel contagi que hauria provocat Ramon y Cajal, que ja estava vacunat; sinó per què, senzillament, Romero Robledo justificant-se perversament en l'informe de Ramon y Cajal, havia proscrit la vacunació.

Només a Saragossa, entre el 21 de juliol i 17 de setembre de 1885, es van comptabilitzar desenes de milers de casos (alguns estudis afirmen que afectaria la majoria del seus 95.000 habitants), i es saldaria amb la mort de més de 2.100 persones. En el conjunt de l'estat espanyol, aquella pandèmia provocaria la mort de més de 66.000 persones. Ni Cánovas del Castillo, ni Robledo Romero, ni Ramon y Cajal, ni ningú de la llarga llista "de dolents" dels crèdits d'aquella pel·lícula de terror, dimitirien. Després d'aquell episodi, concretament Romero Robledo -conegut popularment com "el pollo de Antequera"-- seria nomenat ministre d'Ultramar (1891) i de Justícia (1895).

L'any següent a la vacunació massiva de València, el doctor Ferran va ser nomenat cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, i d'aquesta forma, la capital catalana li reconeixia públicament la seva aportació cabdal al món de la medicina. La vacuna anticolèrica del doctor Ferran, la primera de la història que immunitzava els humans contra una malaltia, seria utilitzada arreu immediatament després de l'experiència valenciana. En canvi, a l'estat espanyol no va ser oficialitzada fins passat un quart de segle de (1909), dotze anys després de la mort de Cánovas del Castillo, i tres de la desaparició del "pollo de Antequera" -figures paradigmàtiques del caciquisme polític espanyol-.

Font: El Nacional