ELS ORIGENS

                     GÒTIA

A Catalunya el fan desaparèixer primer a "Aragon", i després segueixen la mentida de l'Spain a partir dels Catòlics.

La gran mentida de la Corona D'Aragó

D'AMAGAR O TREGIVERSAR LA HISTORIA, N'HAN FET TOTA UNA ESPECIALITZACIÓ PROFESSIONAL

Durant els segles en els que la nostra Nació, la Nació Catalana, va gaudir d'una existència plena i lliure, mai no és va anomenar a si mateixa, mai la van anomenar els altres i mai és va donar a conèixer al mon amb el nom de "Corona D'Aragó"

Com molt be diu en Francesc Manzanera i Saldof fora absurd. No eren ni els "coronats", ni els "aragonesos", ni així foren coneguts per ningú. Eren els "catalans". Així a Mallorca com a València, Sicília, Sardenya, Grècia o Itàlia i onsevulla. En aquest últim país parlen, en primer lloc, dels "Aragona" com una dinastia pròpia, escindida del nucli principal català i, en cap moment, aquest mot no vol indicar altra cosa, i molt menys donar a entendre que els dominadors i conqueridors de Nàpols fossin aragonesos de nació ni procedència. Igualment, quan parlen de castells "aragonesi" es refereixen a castells aixecats durant els anys de mandat o sota l'ègida d'aquesta nova dinastia i no pas que fossin aixecats per gent de l'Aragó. Això ho deixa molt clar en Caius Perallada al seu llibre La monarquia catalana medieval. El Regne de Catalunya (el Principat i els regnes), encara que costa una mica seguir-li tots els arguments. No hi ha cap país que es digui "Corona de França" o "Corona d'Anglaterra" o "Corona de Bèlgica". És evident, doncs, que aquests són uns termes utilitzats "a posteriori" per algun erudit, decantat i interessat, quan el cos del que parlava, si no era encara mort, havia entrat en una llarga agonia.

S'utilitza per definir, per referir-se a un Estat medieval, premodern, fini quitat, on territoris diversos tenien en comú el fet de pertànyer a un mateix monarca, a un conqueridor de qui sorgia la legitimitat, les fronteres i la llei. I, segons això, poca cosa més. No era així, però serveix per confondre i per allò del "divideix i venceràs". És útil als interessos dels qui sempre ens han negat i ens volen fer fora de la història llançant-se seguidament com voltors sobre les deixalles d'aquest gran Estat per apropiar-se'n les glòries.

Si ho observem amb atenció, ens adonarem que precisament l'auge d'aquesta denominació prové i comença a estendre's als segles en què la desfeta política de l'edifici català va creixent, en què el seu poder polític va declinant, i a mesura que augmenta l'enfrontament amb la cort castellana. Motiu suficient per posar la denominació de "Corona de Aragon" al congelador i deixar-la allí per sempre més i no tocar-la. Que siguin els grans enemics de Catalunya en tots els fronts els més interessats a defensar-la, hauria de ser per nosaltres prou motiu per no utilitzar-la mai.

Però acceptem "Corona d'Aragó" com acceptem pop per "animal de companyia". No estic dient que aquests termes no haguessin estat mai utilitzats. Algun lletrat els va emprar, com testimonia en Manel Capdevila en un escrit penjat a la xarxa, però hem de filar molt prim amb això, i saber quantes vegades s'utilitzen aquests mots en documents i en quina llengua ho diuen, perquè Aragó, també fou un País Català, i no només en el que avui en diem la Franja. O potser pensem que quan els Montcada o els Cabrera, amb els seus soldats acudien i entraven a defensar Daroca o les fronteres contra Pedro el Cruel es posaven immediatament -com fem avui dia- a parlar en castellà? És clar que el català era llengua d'Aragó i Regne d'Aragó. O, més exactament: Regne Català d'Aragó seria una forma precisa i legítima d'anomenar-lo. Però "Reino de Aragón" ja és tot una altra cosa, un principi de tergiversació, una gran mentida, perquè aquest regne, mentre va existir, mai no va tenir el castellà com a llengua.

El llenguatge és molt subtil, molt capriciós, també molt capciós i la suma, l'afegit de petites desviacions en el camí com aquesta, pot, com així succeeix i és l'objectiu d'aquests pseudo historiadors castellanistes, conduir-nos fins a un lloc, un paratge, totalment diferent a la veritat. Altres circumstàncies també hi ajuden. Una d'elles és el "regionalisme" que els mateixos catalans tenim ficat a la ment i als ulls. La tendència a tractar sempre el nostre estat com un ens parcel·lat en diferents "regnes" autònoms, que no sobirans, atès que la independència no era entre els seus atributs, ens impedeix avui de capir València, Mallorca, Saragossa o Alacant com a terres catalanes amb la mateixa facilitat i naturalitat que si ho acceptem per Tarragona, Lleida i Girona o bé, com alguns altres només ho accepten per Barcelona i l'Empordà.

Aquesta visió "regionalista" del territori, que fa, entre d'altres coses, que molts catalans i valencians s'observin de reüll, probablement, a més d' imposada per les successives desfetes, entre elles la del 1714, ha estat potenciada per les ambicions polítiques de la Mancomunitat, pels interessos dels industrials que pagaren el redreçament català, pel noucentisme, i per d'altres factors d'un temps en què es posaren nous fonaments a l'edifici on avui encara vivim.

Potser si tanquem els ulls i imaginem Espanya, formada bàsicament i essencialment per dos esperits (anem a dir per dos gustos, per dos fruits, llimona i taronja, si diem que Castella és la llimona), ens serà fàcil d'entendre la natural adhesió als seus mites, símbols, idioma, de Toledo, Sòria o Cadis, ja que serien "grills" d'aquest fruit. De la mateixa manera que Girona s'identifica amb Barcelona i per cultura, llengua, història, encara que molt castigats, València, Mallorca, Saragossa, són "grills" de la taronja catalana.

Aquest "regionalisme" ens ha estat molt nociu per l'estudi de la història. Som capaços d'entendre sense problemes que es pugui anomenar "temple romà" una construcció bastida enmig de Turquia, o a Anglaterra, testimoni de la cultura romana i de la història de Roma, però ens costa donar la cara per defensar el concepte de gòtic català, vàlid arreu dels territoris conquerits, dominats, alliberats pels catalans. Costa de trobar un museu, una col·lecció, una institució que en el camp de l'art adopti aquesta visió i sigui capaç de donar una mostra unitària que ens doni la mesura de l'originalitat i grandesa d'aquella construcció política que els avantpassats varen saber bastir. Amb naturalitat, des d'un punt de vista igualitari, sense mirar per damunt l'espatlla als qui resten fora del Principat, actitud que també ens ha fet molt de mal.

En la literatura, això s'ha pogut i sabut evitar, i s'estudia en igualtat de condicions autors naturals de Mallorca, de València o d'on sia com formant part d'un corrent comú. També en la llengua s'ha pogut fins avui evitar la ruptura, però en altres àmbits no s'ha estat o no s'ha sabut ser tan eficaç. De vegades sembla, fins i tot, que retrocedim, i el terme "Corona d'Aragó" és una d'aquelles esquerdes, on, a través de la mentida i el confusionisme, l'enemic ha trobat una via de penetració.

A València, Saragossa i Mallorca,certes institucions eviten de tot en totes parlar de "catalans". Diuen "cristians", "croats", "aragonesos"... I a l'Aragó alguns no es tallen ni un pèl i arriben a la barroeria de tractar el Cerimoniós de Pere IV, a despit que en tots els documents figuri i ell mateix s'autoanomeni Pere Terç. Hem de ser més prudents nosaltres?

Cal aclarir i aprofundir en uns quants fets. Un d'ells és que quan es produeix el casori d'en Ramon Berenguer IV amb la nena Peronella, el que succeeix no és la continuació de la història de l'antic regne d'Aragó per una banda i del comtat de Barcelona per una altra. Per Aragó, neix llavors quelcom de nou que té més a veure amb les tradicions catalanes que amb les seves pròpies. Quelcom que va una mica més enllà d'una confederació en la qual cadascú segueix per gust el propi camí. Per moltes particularitats que trobem a l'Estat Català, aquest no deixava de ser un i tampoc podia ser tan diferent de les altres construccions polítiques contemporànies com la francesa, l'anglesa o la borgonyona.

No podem oblidar que el rei d'Aragó no passava de ser un "comte" que només tres o quatre generacions abans del matrimoni d'en Berenguer amb Peronella es va autoanomenar "rei". Tampoc que els territoris del comte de Barcelona i -tan sovint ho oblidem- Marquès de Provença Ramon Berenguer IV eren en extensió un mínim de tres o quatre vegades l'extensió territorial d'Aragó. Amén de molts altres fets, pels quals em remeto al llibre ja esmentat d'en Caius Perallada. Acabant amb aquest argument, el "regionalisme" català ha tingut també com a conseqüència que coneguem poc la història d'Aragó, la teranyina matrimonial que deuria unir els casals d'ambdós territoris, o el fet que no està clar en quin grau Terol s'integrava en aquest regne".

Igualment, hem de saber reconèixer en l'heràldica una valuosa "eina auxiliar" de la història, però res més que això i en els seus justos límits. Mai aquesta no ha pogut condicionar la realitat fins al punt que arribem a creure que, si bé per aquesta un "rei" va per davant sempre d'un "comte", el "regne" en qüestió, en aquest cas Aragó, hagi d'estar per damunt o tenir forçosament més rellevància històrica que el "comtat" de Barcelona.

És més: cap figura no pot estar per damunt de la del rei d'Aragó a Aragó, ningú no pot ser més que el comte de Barcelona en territoris del comte, com tampoc ningú no pot ser més a Luxemburg que el Duc de Luxemburg o a Mònaco que el Príncep de Mònaco. Diferents noms per una mateix grau de sobirania. A més a més, què vol dir aquesta profusió de "regnes" en l'edifici polític català? ¿És que el títol de rei o la figura del rei es tenia en més poc que en altres llocs, per atorgar el títol amb tanta profusió i aparent lleugeresa?

Per acabar, no deixarem de recordar l'enfrontament per la divisió del bisbat de Lleida, pel plet per les obres d'art, pel menysteniment de la llengua catalana, únic territori de la península on es parla on no tindrà caràcter d'oficial ni que Franco faci tants anys que hagi mort.

El nom de Corona d'Aragó només ens porta problemes. És com col·locar-nos una bena als ulls i començar fent difícil d'entendre una cosa que per altres camins és molt senzilla i molt clara. Serveix per exemple per què l'Arxiu Reial de Barcelona, rebatejat com d'aquesta Corona pugui ser-nos discutit.

Si el nom de Corona d'Aragó no és més que una arbitrarietat d'arxivers i pseudo erudits castellanistes , és un terme que sense manies hem de deixar de banda, i sense complexos, de forma combativa i en bé d'una nova formulació en podem i hem d'utilitzar molts altres igualment o més legítims i vàlids perquè són molt més certs i aclaridors de bon principi, com són els de Corona Catalana, Estat català, Estats Catalans, Regnes Catalans, Regne Català d'Aragó (referit al regne estricte), Regnes de Catalunya, Territoris Catalans, i tants altres que animo a buscar i empescar-se, fins que tinguem la sort de trobar aquell que faci fortuna i desterri -potser ho hauran de fer entre tots- el maleït i falsari nom de Corona d'Aragó. O, en tot cas, Corona dels Aragó (i no Aragon, que no se'n van dir mai).

Amb tot el poder polític i militar i emprant la repressió més diversa i intensa semblava he havien aconseguit introduir dir-ne Aragó (Corona de Aragón) a aquells i aquests territoris que senzillament foren, i serien encara avui, el Gran Regne de Catalunya, fins i tot anomenen i han anomenat d'aquella manera el grup de regnes tinguts i coneguts arreu (a excepció de l'Estat Espanyol, és clar, que mentint ho amaga i tergiversa) pels segles dels segles com a Països Catalans també. Vet ací però que catalans inquiets, estudiosos i investigadors (no oficials, és clar), emprant mitjans propis i fent una tasca molt esforçada però molt i molt enriquidora, fa molt de temps remouen cel i terra per tal d'esbrinar la realitat, veure els enganys i treure la veritat a la llum i a la vista de tothom

En primer lloc, i per avançada, els nostres compatriotes ha de saber (molts i molts en som conscients) concretament que els catalans àdhuc en les Capitulacions de Cervera, o sigui j a partir de quant començaren les nostres desgràcies, dels dits Reis Catòlics, feren cap donació de Catalunya a Castella, no es pactà ni mai existí "nació única", i, fins i tot, aquestes esmentades Capitulacions és feren i és signaren en terres catalanes i foren redactades en Català. Això malgrat, el catalans, pel poder de l'Església, fórem sotaposats, de fet, a Castella degut als sempre presents, i avui també, incompliments, les segones intencions i perjuris Castellanes. Cap historiador castellà en feu a les hores i en fa avui escarafalls. Els regnes mai van estar units. Fins i tot Ferran a la mort de Isabel va casar-se de nou i lluità per tenir descendència masculina a qui poder deixar el Regne de Catalunya (i els castellans continuen parlant d'Aragó).

Son moltes ocasions en les que els catalans - mases catalans - ens interroguem per que en volen dir i en diuen Aragó.

I doncs?

La defensa del nom Catalunya, de Països Catalans, o senzillament l'apel·latiu de Català feta per molts historiadors és contraposa a la intencionada o volguda i malintencionada "incultura" dels comunicadors castellans que és mengen sempre que poden, i poden sempre, el nom català. Doncs la resposta és que Castella sense la seva Espanya no pot ser res de bo ni important en el context històric internacional i tampoc en l'actual.

De mica en mica s'omple la pica:

Aragó, segons les capitulacions que mútuament s'atorgaren Ramir el monjo i Ramon Berenguer IV, esdevingué un regne més, dins de la confederació catalana i, així, s'atorgà el títol de reis d'Aragó als seus descendents; fet molt repetit en aquella època.

Vegem un petit parèntesi gràfic!

Apoteosi heràldica del comtat de Barcelona (1681).

Pintura conservada al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona (Quin nom tambe han canviat per tañl de perjudicar i adobar les seves mentides) que reprodueix amb detall les armes dels territoris que en diverses èpoques han format part d'aquest comtat. D'esquerra a dreta, Principat de Catalunya i regnes de València, Mallorca i Menorca, Eivissa, Nàpols, Barcelona, Sicília, Jerusalem, Sardenya, Navarra i Aragó.

Aragó es representa a dalt a la dreta, en petit, com un territori mes, representat per la "Cruz de Alcoraz".

Creu d'Alcoraz o «les armes D'Aragó», representa el regne d'Aragó. L'escut fou mantingut pels seus successors com símbol propi i exclusiu del regne d'Aragó.

Creu d'Alcoraç, senyal heràldic del casal d'Aragó de 1096 fins el casament de Peronella d'Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona l'any 1137, en que la "potestat" d'Aragó passa al comte de Barcelona que té com senyal heràldic les quatre barres"

Continuem:

En aquest atorgament, aragonesos i catalans, desprès de quatre llargs mesos de negociacions prèvies, elaboraren un text, acceptat per ambdues parts. La lectura d'aquest text, prova abastament la iniquitat i mala fe del nom d'Aragó, imposat als catalans per historiadors castellans i aragonesos subjugats. La necessitat de poder lluir èpica els impulsa a voler fer imaginar glòries alienes com a pròpies.

Paràgraf important de les capitulacions: "Ego Ramirus, Dei gracie Rex aragonensis, dono tibi Raymunde Barchinonensis comes et marchio, filiam meam in uxorem cum totius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius rex, vel fratres mei Petrus et Idefonsus melius habuerunt vel tenuerunt".

Segons Santi Vallet, desembre 2005

Cal remarcar la traducció de: Dono a tu... segons el meu pare Sanncius Rei o els meus germans Petrus i Ildefonsus millor tingueren o posseïren. Què hi pinta aquest millor aquí?

Esbrinem també el lèxic TOTIUS. Tot en llatí és tradueix per OMNES, però quan s'empra TOTUS o en genitiu TOTIUS, és el TOT ABSOLUT. Així a l'ofertori de la missa es resa: ...ad utilitatem quoque nostrae totiusque Eclesiae... = ...per a utilitat de l'Església nostra i absolutament de tots.

Més clar l'aigua. Doncs bé, aquells historiadors, abans esmentats, ho han volgut entendre i fer veure sempre a l'inrevés. Val a dir, que segons ells, qui va regalar tots els seus dominis fou el Comte català al rei Ramir. Així, Caius Parellada, historiador i jurista, en el seu llibre Corona d'Aragó. Denominació impròpia de l'Estat català (pàgina 56) ens deixà escrit:

"En el cas de la unió catalana aragonesa, observarem que hi ha una total i clara donació del regne d'Aragó i de la seva sobirania al comte català. I encara que els tractadistes aragonesos per deseixir-se'n facin filigranes amb els conceptes de terra, honor, senyoria i d'altres, el Comte de Barcelona fou l'adquirent d'Aragó, el qual, per tant, va restar sotaposat al regisme d'aquell i incorporat a l'Estat català confederat, ço és al Comtat de Barcelona".

Caius Parellada, essent qui va estudiar, més a fons, aquesta falsedat de Batejar-nos amb el nom d'Aragó, i així, fins d'aragonesos, serà citat altres vegades.

Si com hem destacat al començament primer i molt seriosament si els catalans en les Capitulacions de Cervera dels anomenats Reis Catòlics, no van fer cap donació de Catalunya a Castella, no és pactà ni existí "nació única", i, fins i tot, aquestes esmentades Capitulacions és signaren en terres catalanes i foren redactades en Català. Per que ho farien abans?

Cal esmentar que Aragó, al morí Alfons el bataller, s'endinsà en una decadència degut a les seves lluites internes i externes per assolir el poder. Les ordres militars, especialment els Templers n'eren uns dels més interessats. I, curiosament, aquesta ordre, havent esbrinat amb cura totes les opcions, són els qui proposen la unió a Ramon Berenguer. (es cita així en diverses actes del parlament)

Tan sols amb el que hem dit fins ara, qualsevol pot veure, clar que Barcelona no necessitava Aragó i, altrament, sí, Aragó a Barcelona i amb urgència. El fet de casar una nena de quatre anys, amb un comte català, trenta anys més vell que ella, ja n'evidencia el perquè de tanta pressa. En aquell temps Aragó era tan sols Osca i, altrament, les naus catalanes, aleshores, ja dominaven el Mediterrani, i llur costa arribava fins la Ligúria al llindar de Gènova. Perquè doncs, aquest saberuts no escriuen que abans que aragonesos som provençals, car Ramon Berenguer III va fer, poc temps abans, el mateix amb Dolça, reina de Provença, llavors, sense possible comparació amb Aragó.

Els aragonesos encimbellen el seu títol de rei com a quelcom baixat del cel, però si esbrinem els orígens de les monarquies, arribem a un punt, on treu el nas un "Curro Jimenez" o un personatge mític, del qui els historiadors en diuen totes les gràcies. Els primers comtes catalans, de la mateixa manera, podien haver estat nomenats reis, com va succeir, llavors, a molts indrets. En molts documents, i de diferents nacions veïnes, als comtes de Barcelona se'ls anomena com a emperadors.

Cal saber que els reis d'Osca (Aragó vell), eren de la Corona navarresa i, poc temps enrere, foren també un comtat amb Aznar Galindo. Doncs bé, si apliquem la mateixa lògica, no hauria de ser Corona d'Aragó, sinó Corona de Navarra i fins i tot Comtat de Navarra.

Els nobles aragonesos van ser sempre enemics dels catalans, a qui es van enfrontar a Épila, on van ser esmicolats.

Els reis, en general, comencen dels Gots ençà i han estat sempre una peça clau per a la manipulació de l'Església. Cal recordar que les conversions en massa al cristianisme, no s'assoleixen en temps dels romans, sinó, en els dels bàrbars: primer amb la de llur rei i sovint aquest era, abans, convertit per la seva muller. L'església, llavors, afirmava que el Déu cristià, donava la victòria en les batalles a qui el tenia al seu costat.

Abans dels Gots, els únics reis que es coneixien a la península, foren Indivil i Mandoni (Ibers). La figura del rei, doncs, ens arriba principalment dels bàrbars. De don Pelayo, a Astúries, se'n diu, divagant, que era descendent d'un noble got. Aleshores, cal suposar que la resta dels reis de la península, amb molta sort, tingueren orígens semblants.

Gran part dels documents que hi ha en els arxius catalans i d'altres coneguts a França, Itàlia, Alemanya, Romania, Tunísia, Grècia, i per descomptat a Nàpols, Sicília, Còrsega, Sardenya, i Castella, estan redactats pels reis catalans i en català, malgrat que en aquells temps fos corrent escriure'ls en llatí. Totes les ordinacions reals, fins i tot les de l'anomenat Rei catòlic, foren escrites en català i, així mateix, els llibres, com El Consolat del Mar.

Segons la majoria d'historiadors, tots els reis se sentien catalans, parlaven català i lloaven sovint la gran nació catalana. Al cap i a la fi, habitaven a Catalunya, i els direm als saberuts aragonesos que recordin, si més no, que la mare de Peronella, Anna de Poitiers, era occitana. També els direm que Osca estava habitada per Ilergetes (lleida) i que ja hi existien prou lligams familiars anteriors catalans.

Per quins set sous, els grans havien de perdre la seva natura nacional pel sol fet de governar, al mateix temps que llur propi Estat, un altre de minúscul?

Segons Caius Parellada, a algunes edicions dels Fueros de Aragón, tenen la santa barra de posar llur escut al centre de la portada i la resta dels escuts catalans al voltant del seu, com si en fossin els propietaris, ells, de tot l'imperi català.

També Caius Parellada ens deixà dit: en el capítol: El nom de Catalunya i els catalans "Es donen un enfilall d'exemples d'historiadors francesos, italians i alemanys que consideren una realitat indiscutible la catalanitat dels reis d'aquella confederació".

Altra afirmació de Caius Parellada és: "La transposició maliciosa d'un dels títols petit del rei català i el nom d'aquest regne particular al regne general, n'és desraonat i absurd, però és el que ha permès de situar en la història de les censures, el petit regne particular d'Aragó al cim d'aquell gran ens polític, i així, han fet la conversió en "Aragón" de tota una realitat general i superior que no ho ha estat, absolutament, mai"

Són molts els documents, on s'esmenten algunes coronacions de reis castellans Trastàmara que es celebraren a Saragossa i, curiosament, es feren en català, fins i tot, hi ha escrits en català, adreçats als parlaments d'Aragó no catalans.

Jerónimo Zurita, malgrat ser aragonès i tirar més cap a Aragó, en "Anales de la Corona de Aragón" no en diu mai "Reino de Aragón" i si "Aquella potencia medieval bajo el señorío de Catalunya"

Fou, però, Ferran dit el catòlic, el nostre gran enemic i de qui és sabut l'odi que ens professava, el que per primera vegada ens esmenta com "Regne d'Aragó". També la santa Seu, llavors, amb els Papes Borja, els altres grans enemics dels catalans; sota el nom d'Aragó, engloben totes les diòcesis de Tarragona. Cal remarcar que aquests Rei i Papa són qui ens varen robar, sorneguerament, Colom i la descoberta.

Els Borja o Bòrgia, bo i figurar com a Valencians, foren originaris d'Aragó. Tanmateix tots els italians els esmenten com a Marrani catalani, val a dir, Jueus catalans conversos.

Víctor Balaguer afirma: "La història de Catalunya es certament la d'un sol poble, de tota una nació, de tota una monarquia, tan influent com respectada. Una història que la formen un enfilall de sobirans amb llurs dinasties, ses conquestes, empreniments, els seus tractats de pau, de guerra o aliança, i una sèrie no interrompuda de grans successos, de gran glòries i fetes. La formen un sistema de govern peculiar, una constitució adequada als seus
costums, usatges i indústria, un idioma amb totes les condicions de tal, llavors un dels més parlats, si més no, que el francès o el castellà. A més, sis segles de llibertat constitucional com no en té més la mateixa Anglaterra, tinguda com el temple constitucional d'Europa".

De tot això, els que no poden gaudir de gairebé res, se'n van apropiar amb l'ajut d'altri i de les censures, que sempre varen demostrar menyspreu per la nostra Terra. Si llegim a Pierre Vilar, ens assabentarem que: "Els reis, els nobles i els parlaments catalans formaven una pinya que esdevingué invencible". Tot això es va perdre amb les monarquies castellanes dels Trastàmara, imposades per Benet XIII i Sant Vicens Ferrer a Casp i Alcanyíç.Signes i banderes. Als saberuts de sempre, els ha calgut, també, apropiar-se dels símbols catalans, car són elements indispensables per a garantir llur malifeta. Aquí ja hi entra el ridícul més flagrant, perquè és de tots conegut que l'escut d'Aragó, abans de la unió, és una creu blanca amb camp blau

Creu d'Aïnsa o «senyal antich del rey Daragó», representa els reis d'Aragó anteriors a la unió dinàstica.

i mai apareixen en lloc les quatre barres, fins després de les capitulacions.

Aquest és el famós retrat, amagat en els soterranis del museu del Prado, de la reina Peronella d'Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. L'original fou obra de Filippo Ariosto, pintat el 1586 per al Saló Reial del Palau de la Generalidad del Reino de Aragón i va ser destruït el 1809 durant la Guerra del Francès en els setges de Saragossa. El que ara es podria contemplar és una còpia barroca amagada en els soterranis del Museu del Prado, no sigui que algú el pugui veure.

Zurita, l'historiador tan considerat pels aragonesos, ens ho deixa ben clar en els seus "Anales", afirmant que les armes de la nova monarquia, foren i romangueren les dels Comtes de Barcelona, val a dir les catalanes.

"Los Almirantes de Aragón". Amb aquest títol i d'altres, alguns historiadors aragonesos fent jocs de paraules s'apropien dels almiralls catalans i de les seves glòries. Doncs bé, no en tenen cap, i podem suposar que tampoc de jerarquies inferiors, malgrat que no n'hi ha constància. Tan sols un almirall seu té un títol d'Aragó, però cal matisar-ho: fou parent de Joana Enriquez i així de Ferran el catòlic: no cal dir res més.

Qui pagava?

Això es una altra dada que els aragonesos es callen. Tornem a Zurita i veiem que ens diu:

"...porqué todos los de las Cortes de Aragón se habian alterado que quisiera introducir nuevas maneras de vexar al pueblo y desaforar los ricos hombres y caballeros con sola razón de alegar que le era concedido en Cataluña que era más de seis veces doblada tierra.

Hi ha dades arreu de com i qui finançava les expedicions marítimes i guerres i la major part dels diners eren dels catalans i, fins i tot, alguna armada va ser pagada exclusivament pels de Barcelona.

Dels documents que Caius Parellada va recollir en el seu llibre són centenars, jo n'he escollit un al atzar, es tracta d'una "joia", com podeu veure n'hi ha per sucar-hi pa.

L'obra és diu: De Godofredo Bouillon a Cristobal Colón. Prengueu aire:"Orientada por entero hacia el Mediterraneo, la potencia aragonesa no tarda a conquistar un puesto prominente en él. Se apodera de Napoles y Sicilia, lanzándose al comercio frente a las bases italianas de Génova, Pisa y Venecia. Castilla, Navarra, Portugal y Cataluña no pudieron competir nunca con aquel gran Aragón en el terreno internacional".

Ara s'apoderen ells solets de la Mediterrània, els deuria ser fàcil, ja era conquerida!"

Ja podeu respirar. No cal esbrinar gaire per a veure que es tracta de la més inculta (jo diria intencionadament inculta) de les bajanades. Cal remarcar, endemés, que a Catalunya la deixa l'última i potser va pensar en esborrar-la com tants d'altres, fins i tot avui.

Les proves gràfiques de pàragrafs anteriors i les proves escrites, si és que en calien, documenten que Aragó tenia i té la seva pròpia bandera, diferent de la catalana, segons reconeixien els mateixos aragonesos quan lluïen el primer dels retrats en el seu propi Palau del Consejo General de Aragón en el segle XVI, i que, per tant, l'actual ús de les quatre barres catalanes com a bandera de la Comunitat Autònoma d'Aragó és una aberració.

Per acabar-ho d'arrodonir aquí tenim on varen néixer els descendents de Ramon Berenguer IV i Peronella:

Alfons el Cast (Sant Pere de Vilamajor, 1154 - Perpinyà, 1196)

Pere El Catòlic (Barcelona, 1174 - Muret, 1213)

Jaume el Conqueridor (Montpeller, 1208 - València, 1276)

Pere el Gran (València, 1240 - Vilafranca del Penedès, 1285)

Alfons el Franc (València, 1267 - Barcelona, 1291)

Jaume el Just (València, 1267 - Barcelona, 1327)

Alfons el Benigne (València, 1299 - Barcelona, 1336)

Pere el Cerimoniós (Balaguer, 1267 - Barcelona, 1387)

Joan el Caçador (Perpinyà, 1350 - Foixà, 1396)

Martí l'Humà (Girona, 1356 - Barcelona, 1410)

No hi ha ni un aragonès en els reis d'Aragó: cap d'ells va néixer a l'Aragó !

Si a tot plegat hi afegim que tots ells tenien com a casa familiar el Palau del Tinell a Barcelona, que en català s'escrivien els documents de la Cort, excepte els que feien referència al Regne d'Aragó que s'escrivien en aragonès (quan no s'usava el llatí, és clar), que Jaume I i Pere III varen escriure, o fer escriure, les seves respectives cròniques en català, es pot donar per tancada la falsa polèmica oberta pel nacionalisme espanyol i altres elements reaccionaris.

Per tant Gran Regne de Catalunya i prou!

(1) https://www.inh.cat/blog/A-l-entorn-del-nom-de-Catalunya

Més argumentacions:

https://historiavibrant.cat/corona-darago-nom-impropi-de-lestat-dels-princeps-de-catalunya/

Ho diré amb suavitat: Historiadors que fan servir l'expresió "corona d'Aragó" creada al sXVI per referir-se a fets militars anteriors, em foten molta pena. I quan barregen "Aragó" amb fets de MAR, es que ja n'hi ha per suicidar-se.

L'objectiu del llibre d'avui és no altre que rebatre, fins a esmicolar- lo i destruir-lo de dalt a baix, el mite, o més ben dit, la gran mentida històrica que constitueix l'expressió de «Corona d'Aragó» tan comunament emprada per hom referir-se a aquella gran confederació o ajust de pobles i organismes governada per la monarquia catalana. Sobta de bell antuvi que per designar una realitat alhora geogràfica i històrica -un agregat de països regit de faisó permanent per mitjà dels vincles constitucionals que es van crear entre aquells mateixos i entre ells i la reialesa- hom es valgués no pas del nom de la nació o nacions governades per aquell regisme monàrquic, sinó del nom de «Corona», és a dir, de la instància suprema de govern. I remarquem que, amb la dualitat tan forta en els temps medievals entre el regne i la reialesa, ço és, la corona, si anomenem un país amb el nom de «Corona» -la que sigui- es comet un barbarisme inacceptable. Car, és que aquell país manca de nom per si mateix suficient? Per què no es pot prescindir de l'additament del mot corona per designar-lo? Per què no s'anomena simplement Aragó, allò que hom defineix o en diu corona?
Els països governats pels nostres antics comtes-reis eren diversos i la seva gran majoria no eren pas aragonesos, sinó catalans, i aquest motiu tot sol ja feia inacceptable, d'entrada, l'ús del terme Aragó per a la designació del conjunt dels regnes. Així és que essent inadequat i impropi el nom d'Aragó o de regne d'Aragó, es va recórrer en un cert moment, de faisó maldestra i tardana, al subterfugi de l'expressió «Corona d'Aragó». Ara bé, com acabem d'indicar, fer servir el mot corona per significar una nació o un conjunt de països és una enormitat que ni la realitat política ni la història consenten ni la historiografia té cap dret a imposar.

I diem a imposar, puix que l'expressió «Corona d'Aragó», en el sentit que en el llibre es recull, fou tardanament emprada, imposada i mantinguda per una ben demarcada política.
Observem que a França, per exemple, aleshores es parlava del «royaume de France» i també de la seva «couronne», i que el mateix succeïa a Castella. I que en tots dos casos hi havia una paritat entre l'abast territorial d'ambdues expressions per bé que s'escaigués més l'empre d'una que no pas de l'altra, segons l'esdevinença o la referència. En el cas nostre, emperò, només la desafortunada i estulta locució de Corona d'Aragó es podia emprar per designar la totalitat dels regnes, puix que el regne d'Aragó era exclusivament el format, si fa no fa, per les tres províncies aragoneses actuals. És a dir, que una cosa era l'extensió dels territoris damunt els quals el sobirà comú imperava i una altra de ben diferent l'extensió del regne d'Aragó. I és per això que el nom de regne d'Aragó no es feia servir ni es podia emprar per designar el conjunt de regnes i territoris, és a dir, el «regne», en el sentit de «cosa governada» oposada al rei, al príncep.
Es va haver d'arribar al regnat de Ferran II, el Catòlic, perquè aquest rei, amb un maquiavel·lisme impecable i amb una finalitat ben concreta, comencés a emprar, això sí, escadusserament i amagada i en un document diplomàtic, el nom de regne d'Aragó referit a tot el conjunt d'estats deçà de mar i dellà mar posats sota la seva sobirania. La qual cosa constituïa un forfet i era una vulneració de la legalitat vigent, en alterar els cossos polítics. I amb això va contribuir a l'anihilació de Catalunya, a la desaparició del seu nom de la història i a la consagració d'Aragó com a potència medieval imperial.

UN BON RESUM: Els pals de gules sobre camp d'or SÓN ARMES CATALANES, alhora armes reials de la Corona Catalana. El regne d'Aragó només fou una PROPIETAT dels comtes-reis de #Barcelona i príncep de #Catalunya.